sábado, 11 de mayo de 2019

L’Estat i els seus homes.




L’Estat i els seus homes.

Diari de primavera (2)
L’Estat i els seus homes.

Que algú que ha ostentat poder real, molt poder, en les sales de màquines del vaixell i en la carlinga del capità d’un Estat com Espanya, digui sense embuts ni avergonyir-se que Espanya haurà de pagar el preu de mantenir a Catalunya en el seu si, no significa altra cosa que la voluntat i la necessitat expressa, no amagada, de vulnerar la llei. Això és “pagar el preu”, tal qual, i no pas cap més altra cosa significa la denominació sofística i cínica d“Home d’Estat” amb la que han qualificat a Alfredo Pérez Rubalcaba com si fos un elogi ara que s’ha mort. Ara, quan veurà el seu cos definitivament abatut pel temps, serà quan aprendrà la darrera lliçó de Química Orgànica, matèria de la que n’era Doctor: “de mitjana un cos humà viu consta de 50-75 per cent d'aigua, i cada quilogram de massa corporal seca finalment allibera a terra 32 g de nitrogen, 10 g de fòsfor, 4 g de potassi i 1 g de magnesi.” I contra això no si pot fer res ni pagant cap preu. Descansi en pau.

La lliçó, però, que en cada sessió està donant el Tribunal Suprem en el judici al procés català correspon a una altra branca de la Química encara per batejar. Una lliçó magistral i radical perquè ens mostra les arrels del sistema i la lògica del poder. Dit ras i curt, les forces de seguretat de l’Estat no són ni han vingut per protegir al dèbil, sinó el contrari. La seva missió en el món és sotmetre al feble i fer-ho obeint l’únic objectiu que se’ls ha encomanat: amagar tot allò que realment posi en evidència els veritables pecats i vergonyes de la família. No treure’ls a la llum, no, no denunciar-los, no, amagar-los. Per més greus que siguin han de romandre sempre en el secret, per més que el papa ens hagi violat durant anys i maltractat amb pallisses a la mama, o hagi assassinat als tiets, mai, mai dels mai, s’ha de saber. Ells són el braç armat d’una Espanya que només té un objectiu a la Història, convertir en espanyols a tots aquells que no ho volen ser.

Els testimonis de la gent que va anar a votar l’u d’octubre i les cares que fan els magistrats del tribunal, la fiscalia i l’advocacia de l’Estat, al sentir les seves declaracions, són antològiques. No els hi cap al cervell d’homes d’Estat, que tot allò que senten sia possible, no pot ser, es diuen.

Aquests buròcrates que no saben distingir una factura d’un abonament i una factura proforma d’un pressupost s’estriparien escandalitzats les seves togues amb punyetes si el reglament els ho permetés. i ho farien igual que pregunten, sense emoció. En veure'ls penso una vegada més que Hannah Arendt tenia raó.

Els uns i els altres representen dos móns tan allunyats com ho està la veritat de la mentida i les seves derivades.

 --------------------------

Diario de primavera (2)
El Estado y sus hombres.

Que alguien que ha ostentado poder real, mucho poder, en las salas de máquinas del barco y en la carlinga del capitán de un Estado como España, diga sin rodeos ni avergonzarse que España tendrá que pagar el precio de mantener a Cataluña en su seno, no significa otra cosa que la voluntad y la necesidad expresa, no escondida, de vulnerar la ley. Esto es "pagar el precio", tal cual, y no ninguna otra cosa significa la denominación sofística y cínica de "Hombre de Estado" con la que han calificado a Alfredo Pérez Rubalcaba como si fuera un elogio ahora que ha fallecido. Ahora, cuando verá su cuerpo definitivamente abatido por el tiempo, será cuando aprenderá la última lección de Química Orgánica, materia de la que era Doctor: "en promedio un cuerpo humano vivo consta de 50-75 por ciento de agua, y cada kilogramo de masa corporal seca finalmente libera a tierra 32 g de nitrógeno, 10 g de fósforo, 4 g de potasio y 1 g de magnesio”. Y contra eso no puede hacerse nada ni pagando ningún precio. Descanse en paz.

La lección, sin embargo, que en cada sesión está dando el Tribunal Supremo en el juicio al proceso catalán corresponde a otra rama de la Química aún por bautizar. Una lección magistral y radical porque nos muestra las raíces del sistema y la lógica del poder. Dicho en pocas palabras, las fuerzas de seguridad del Estado no son ni han venido para proteger al débil, sino lo contrario. Su misión en el mundo es someter al débil y hacerlo obedeciendo el único objetivo que se les ha encomendado: ocultar todo aquello que realmente ponga en evidencia los verdaderos pecados y vergüenzas de la familia. No sacarlos a la luz, no, no denunciarlos, no, esconderlos. Por más graves que sean deben permanecer siempre en el secreto, por más que papá nos haya violado durante años y maltratado con palizas a mamá, o haya asesinado a los tíos, jamás, jamás de los jamases, se debe saber. Ellos son el brazo armado de una España que sólo tiene un objetivo en la Historia, convertir en españoles a todos aquellos que no lo quieren ser.

Los testimonios de la gente que fue a votar el uno de octubre y las caras que hacen los magistrados del tribunal, la fiscalía y la abogacía del Estado, al escuchar sus declaraciones, son antológicas. No les cabe en la cabeza de hombres de Estado, que todo lo que oyen y escuchan sea posible, no puede ser, se dicen.

Estos burócratas que no saben distinguir una factura de un abono y una factura proforma de un presupuesto se desgarrarían escandalizados sus togas con puñetas si el reglamento se lo permitiera y lo harían igual que preguntan, sin emoción. Al verlos pienso una vez más que Hannah Arendt tenía razón.

Unos y otros representan dos mundos tan alejados entre sí como lo está la verdad de la mentira y sus derivadas.