jueves, 22 de agosto de 2013

El Peletero/La bona gent


Diari d’estiu. (2)

La bona gent.

Acabo de tornar d’un viatge curt, una anada i tornada ràpida com un llampec, ha estat un dels darrers capítols de la meva llarga i interminable mudança. Un viatge trist, canviar de casa sempre ho és. Un viatge tant necessari i obligat com també superflu, però del que espero que doni els seus fruits d’aquí a un temps quan la distancia permeti veure el paisatge sense els arbres del present.

El viatge m’ha transportat al bell mig de l’estiu més ardent i la calor em fa delirar, és quan dormo que hi veig clar? La calor sembla una broma pesada i de molt mal gust, el d’enguany és un agost molt xafogós en una Barcelona que es troba a punt de rebentar de turistes, són una riuada que, ens agradi o no, ens alimenta.

Vaig per casa en calça curta, desorientat i mig despullat com si fos l’únic habitant d’una illa deserta sense palmera, és una situació més trista que ridícula, també còmica. Tinc totes les finestres obertes, però no passa un bri d’aire que refresqui ni l’ambient ni la ment. De fora només m’arriba ensordidor el televisor dels veïns del pis de dalt que estan sords com una tàpia i posen el volum al màxim que els permet la màquina.

Tot plegat sembla una pel·lícula italiana amb pinzellades dramàtiques i burlesques quan els meus veïns es barallen i es llencen els plats pel cap, no es broma, hi ha dies que sembla que estiguin a punt de escanyar-se. Ella no para de cridar i ell no para de suplicar que no cridi, ella li recrimina que és una esclava i ell li demana, si us plau, que calli. Mentre, el gos del pis de sota plora angoixat, l’han deixat sol i els crits de les baralles l’espanten.

És convenient dir que fa uns anys al veí el van operar d’un càncer de colon i li van practicar la colostomia corresponent amb els conseqüents inconvenients per a tothom, molèsties que fan que ella, la seva esposa, perdi els estreps més sovint del necessari.

Tot això, sumat als problemes del meu amic que s’acaba de trencar el canell i al que la seva novia ha enviat a dida fent servir un argument econòmic incontestable –ho explicava en el darrer post titulat: “La primera llei de Newton”-, m’ha deixat molt trist i amoïnat, decebut. El pobre amic meu se sent molt més que violentat, directament violat i usat com un mocador de paper.

He de reconèixer, però, que aquests darrers dies he pres massa aiguardent de nabius que m’han deixat els llavis i la boca completament vermells com si m’hagués mossegat la llengua. Entre l’alcohol, la calor i l’acidesa d’estomac no he parat tampoc de fer conjectures estranyes i còmiques sobre la bondat de les persones, conjectures i presumpcions que no han tingut la virtut de conduir-me a cap banda. Però...

El passat 8 d’agost, la Vanguardia de Barcelona publicava un article de Salvador Cardús i Ros on es citava a Martin Luther King (1929-1968) que deia: "Els de la nostra generació haurem de penedir-nos no tan sols de les paraules i les accions infames de la mala gent, sinó també del terrible silenci de la bona gent".

--------------------------

Diario de verano. (2)

La buena gente.

Acabo de regresar de un viaje corto, una ida y vuelta rápida como un relámpago, ha sido uno de los últimos capítulos de mi larga e interminable mudanza. Un viaje triste, cambiar de casa siempre lo es. Un viaje tan necesario y obligado como superfluo, pero que espero dé sus frutos dentro de un tiempo cuando la distancia permita ver el paisaje sin los árboles del presente.

El viaje me ha transportado al centro del verano más ardiente y el calor me hace delirar, ¿es cuando duermo que veo con claridad? El calor parece una broma pesada y de muy mal gusto, el de este año es un agosto muy caluroso en una Barcelona que se encuentra a punto de reventar de turistas, son una riada que, nos guste o no, nos alimenta.

Voy por casa en calzón corto, desorientado y medio desnudo como si fuera el único habitante de una isla desierta sin palmera, es una situación más triste que ridícula, también cómica. Tengo todas las ventanas abiertas, pero no pasa una brizna de aire que refresque ni el ambiente ni la mente. De fuera sólo me llega ensordecedor el televisor de los vecinos del piso de arriba que están sordos como una tapia y ponen el volumen al máximo que les permite la máquina.

Todo ello parece una película italiana con pinceladas dramáticas y burlescas cuando mis vecinos se pelean y se tiran los trastos a la cabeza, no es broma, hay días que parece que estén a punto de estrangularse. Ella no para de gritar y él no para de suplicar que no grite, ella le recrimina que es una esclava y él le pide, por favor, que se calle. Mientras, el perro del piso de abajo llora angustiado, lo han dejado solo y los gritos de las peleas lo asustan.

Es conveniente decir que hace unos años al vecino lo operaron de un cáncer de colon y le practicaron la colostomía correspondiente con los consecuentes inconvenientes para todos, molestias que hacen que ella, su esposa, pierda los estribos más a menudo de lo necesario.

Todo ello, sumado a los problemas de mi amigo que se acaba de romper la muñeca y al que su novia ha enviado a paseo usando un argumento económico incontestable -lo explicaba en el último post titulado: "La primera ley de Newton"-, me ha dejado muy triste y preocupado, decepcionado. Mi pobre amigo se siente mucho más que violentado, directamente violado y usado como un pañuelo de papel.

Debo reconocer, sin embargo, que estos últimos días he tomado demasiado aguardiente de arándanos que me han dejado los labios y la boca completamente rojos como si me hubiera mordido la lengua. Entre el alcohol, el calor y la acidez de estómago no he parado tampoco de hacer conjeturas extrañas y cómicas sobre la bondad de las personas, conjeturas y presunciones que no han tenido la virtud de conducirme a ningún lado. Pero...

El pasado 8 de agosto, la Vanguardia de Barcelona publicaba un artículo de Salvador Cardús i Ros donde se citaba a Martin Luther King (1929-1968) que decía: "Los de nuestra generación tendremos que arrepentirnos no sólo de las palabras y las acciones infames de la mala gente, sino también del terrible silencio de la buena gente".