martes, 23 de enero de 2018

Matar al gos



Diari d’hivern (4)

Matar el gos.

Fa uns mesos, a Antena3, van fer una sèrie de ficció , La Embajada, sobre els greus delictes i afers de corrupció que hi tenien lloc a l’ambaixada espanyola a Thailàndia. Extorsió, suborn, tràfic de influències i assassinats. Crims que es van multiplicant a mesura que la situació es complica, els nous procuren tapar els vells en una espiral embogida i sense final.

Aquesta ambaixada, com totes, té un cap de seguretat, un policia espanyol encarregat de dirigir i garantir la defensa i la protecció del recinte i de tots els membres, espanyols i nadius, que hi treballen. I, per descomptat, si és el cas i com l’obliga la llei, denunciar a les autoritats espanyoles els delictes dels que en pugui ser coneixedor o testimoni.

Aquest policia és un professional eficaç al que no se li escapa res del que succeeix dins de la seu i en las vides dels seus membres. Està assabentat de tot, ho sap tot, ho controla tot. Té registres detallats de la vida de cadascú i proves dels delictes i crims que s’han produït al llarg dels anys. Vídeos, gravacions, documentació, tot un arxiu extensíssim que permetria escriure una enciclopèdia del crim i empresonar a mitja delegació.

Se suposa, en conseqüència, que la missió d’aquest professional de la policia i la seguretat hauria de ser comunicar a la justícia espanyola aquest fangar per fer que es compleixi la llei, però no. La seva veritable missió, en canvi, és la contrària, amagar-ho tot i impedir que surti a la llum, mai no se n’ha de saber res. Per què ho fa?, és ell també un criminal més? No exactament, ho fa per salvaguardar la imatge d’Espanya, la seva marca. Aquest és el bé superior que els seus caps, inclòs el ministre, li han manat que preservi. 

Ara, a TVE, també s’està fent una sèrie que protagonitza l’Anna Belen, Traïció. Una família espanyola poderosa que regenta un bufet d’advocats i que en uns moments de dificultats econòmiques i pèrdua de clients que coincideix amb la retirada del pare fundador de la saga i del negoci, va tenir que subornar jutges, extorsionar funcionaris i col·laborar amb delinqüents en el blanqueig de diner il·lícit. Gràcies a aquests crims remunten efectivament la situació i comencen a guanyar cassos i diners, influència i solvència en el difícil món dels grans bufets d’advocats.  Però res dolent és sempre bo i allò que ho era de cop i volta comença a ser pitjor. Quan les coses arriben a un punt crític és quan cal matar i assassinar per salvaguardar un bé superior. En aquest cas l’estatus, els interessos i el bon nom de la família fent que res se sàpiga.

Per descomptat, en el cas de l’ambaixada i d’aquesta família seudomafiosa, tot acaba sent una absoluta mentida. És una mentida tot, la vida pública i, el pitjor, la vida privada. És mentida el que se sap i també el que s’ignora. Les mentides són golafres i cada vegada en necessiten més com un drogoaddicte sense remei ni solució. És mentida el que és conegut i el que és secret.

Tanta mentida com ho era la vida de Jean-Claude Roman, aquell ciutadà francès que després de mentir als seus pares en relació a la nota d’un examen no va poder parar de fer-ho. Va mentir en tot i a tothom simulant una feina que no tenia i demanant préstecs als bancs per mantenir un nivell de vida que li permetés continuar mentint. Mentí a la seva esposa i fins i tot a l’amant. Les mentides servien per dir-ne més, unes alimentaven a les altres i les altres necessitaven de les unes. Al final, naturalment, tot va esclatar i a ell no se li va ocórrer cap idea millor que matar la seva dona i fills, als seus pares i al seu gos. Qualsevol cosa abans de dir, simplement, la veritat. No podia perquè no sabia què era, la seva veritat era inseparable de la seva mentida.

Espanya també té un bé superior i, com qualsevol, una veritat inseparable d'una mentida, la seva unitat. Igual que el policia de l’ambaixada i la família d’advocats farà el que calgui per defensar-la encara que el resultat sigui acabar com Jean-Claude Roman. Per a tal propòsit manté un acord bàsic no escrit entre les seves elits, polítiques, econòmiques, funcionarials i bona part també de la població espanyola que mai, absolutament mai, posarà en qüestió els mitjans que es facin servir per preservar aquest bé superior que ho justifica tot.

Aquesta és la cosa i no n'hi ha cap més altra. Cal saber la classe de joc que en aquest moment s'està jugant a la pell de brau, un joc tan antic com ella mateixa. Tan antic com matar el gos.

---------------------------

Diario de invierno (4)

Matar al perro.

Hace unos meses, en Antena3, emitieron una serie de ficción, La Embajada, sobre los graves delitos y asuntos de corrupción que tenían lugar en la embajada española de Tailandia. Extorsión, cohecho, tráfico de influencias y asesinatos. Crímenes que se van multiplicando a medida que la situación se complica, los nuevos procuran tapar a los viejos en una espiral enloquecida y sin final.

Esta embajada, como todas, tiene un jefe de seguridad, un policía español encargado de dirigir y garantizar la defensa y la protección del recinto y de todos los miembros, españoles y nativos, que allí trabajan. Y, por supuesto, en su caso y como le obliga la ley, denunciar a las autoridades españolas los delitos de los que pueda ser conocedor o testigo.

Este policía es un profesional eficaz al que no se le escapa nada de lo que sucede dentro de la sede y en las vidas de sus miembros. Está enterado de todo, lo sabe todo, lo controla todo. Tiene registros detallados de la vida de cada uno y pruebas de cada uno los delitos y crímenes que se han ido produciendo a lo largo de los años. Vídeos, grabaciones, documentación, todo un archivo extensísimo que permitiría escribir una enciclopedia del crimen y encarcelar a media delegación.

Se supone, en consecuencia, que la misión de este profesional de la policía y la seguridad debería ser comunicar a la justicia española este lodazal para hacer que se cumpla la ley, pero no. Su verdadera misión, sin embargo, es la contraria, ocultarlo todo e impedir que salga a la luz, nunca se ha de saber nada. ¿Por qué lo hace?, ¿es él también un criminal más? No exactamente, lo hace para salvaguardar la imagen de España, su marca. Este es el bien superior que sus jefes, incluido el ministro, le han mandado que preserve.

Ahora, en TVE, también se está emitiendo una serie que protagoniza Ana Belen, Traición. Una familia española poderosa que regenta un bufete de abogados y que en unos momentos de dificultades económicas y pérdida de clientes que coincide con la retirada del padre fundador de la saga y del negocio, tuvo que sobornar a jueces, extorsionar a funcionarios y colaborar con delincuentes en el blanqueo de dinero ilícito. Gracias a estos crímenes remontan efectivamente la situación y empiezan a ganar casos y dinero, influencia y solvencia en el difícil mundo de los grandes bufetes de abogados. Pero nada malo es siempre bueno y lo que lo era de repente empieza a ser peor. Cuando las cosas llegan a un punto crítico es cuando hay que matar y asesinar para salvaguardar también un bien superior. En este caso el estatus, los intereses y el buen nombre de la familia haciendo que nada se sepa.

Por supuesto, en el caso de la embajada y de esta familia seudomafiosa, todo acaba siendo una absoluta mentira. Es una mentira todo, la vida pública y, lo peor, la vida privada. Es mentira lo que se sabe y también lo que se ignora. Las mentiras son glotonas y cada vez necesitan más como un drogadicto sin remedio ni solución. Es mentira lo que es conocido y lo que es secreto.

Tanta mentira como lo era la vida de Jean-Claude Roman, aquel ciudadano francés que después de mentir a sus padres en relación a la nota de un examen no pudo parar de hacerlo. Mintió en todo y a todos simulando un trabajo que no tenía y pidiendo préstamos a los bancos para mantener un nivel de vida que le permitiera continuar mintiendo. Mintió a su esposa e incluso a su amante. Las mentiras servían para mentir más, unas alimentaban a las otras y las otras necesitaban de las unas. Al final, naturalmente, todo estalló y a él no se le ocurrió ninguna idea mejor que matar a su esposa e hijos, a sus padres y a su perro. Cualquier cosa antes de decir, simplemente, la verdad. No podía porque no sabía qué era, su verdad era inseparable de su mentira.

España también tiene un bien superior y, como cualquiera, una verdad inseparable de una mentira, su unidad. Al igual que el policía de la embajada y la familia de abogados hará lo que sea necesario para defenderla aunque el resultado signifique acabar como Jean-Claude Roman. Para tal propósito mantiene un acuerdo básico no escrito entre sus élites, políticas, económicas, funcionariales y buena parte también de la población española que nunca, absolutamente nunca, pondrá en cuestión los medios que se utilicen para preservar este bien superior que lo justifica todo.

Esta es la cosa y no hay otra. Hay que saber la clase de juego que en este momento se está jugando en la piel de toro, un juego tan antiguo como ella misma. Tan antiguo como matar al perro.