domingo, 28 de agosto de 2016

De què ens hem de sentir orgullosos?

Fritz Bauer

Diari d’estiu (12)

De què ens hem de sentir orgullosos?

Ahir nit em vaig quedar llegint fins molt tard, era a prop de les quatre de la matinada quan vaig tancar el llum de la tauleta de nit. El llibre era L’orquestra roja, de Gilles Perrault, on es narra la història de la gran xarxa d’espies que la URSS tenia a Alemanya durant la guerra. El resultat ha estat que avui m’he llevat a vora l’una del migdia, cosa que ha fet que dinés amb l’Albert a les quatre de la tarda, això sí, en un bon restaurant de la Gran Via on ens hem cruspit un excel·lent rap gratinat amb allioli.

Després dels cafès, que ens han servit a la Moritz de la Ronda i quasi a les set del vespre, hem pres els banyadors per anar a nadar a la piscina del gimnàs Rocafort. Ja eren tocades les nou quan hem sortit. El sopar ha estat un senzill entrepà de pernil ibèric a l’Esterri, unes cerveses i unes extraordinàries olives farcides, tot abans de treure entrades al Renoir Floridablanca per veure El cas Fritz Bauer, una pel·lícula que narra el protagonisme que va tenir als anys cinquanta el fiscal de Hesse en la detenció d’Adolf Eichmann.

En un moment de la pel·lícula, Bauer s’entrevista amb un agent del Mosad. Durant la conversa se n’adona que, entre els diferents idiomes que fan servir ells dos per conversar, l’agent també utilitza l’alemany. Bauer en deixa constància preguntant-li retòricament: “veig que també sap parlar l’alemany”, pregunta que l’israelià respon amb un trist: “sí, en sé, però no m’agrada parlar-lo”.

Aquestes foren, en unes circumstàncies diferents, la mateixa pregunta que jo vaig fer un dia i també la mateixa resposta que se’m va donar. Els nostres agents a Londres, que compraven per nosaltres a comissió en les subhastes de pells de la Hudson’s Bay, eren dos germans solters, el Milton i l’Ivan Kahn, emigrats els anys trenta de jovenets d’Alemanya a través d’Holanda abans que la cosa es posés realment perillosa. Ells dos vivien a Londres, un altre germà a Seattle i una germana a Tel Aviv. Mai van voler explicar-me res de la resta de la família, pares, oncles... ni tampoc de la seva història durant la guerra. Sempre parlaven amb un anglès macarrònic, però un dia els vaig “pescar” parlant alemany entre ells dos, quasi xiuxiuejant-lo.  “Veig que també parleu alemany”, els hi vaig preguntar pensat que faria una gràcia. “Sí, però no ens agrada fer-ho, no és una llengua que estimem ni que ens faci sentir orgullosos”, em van respondre entre enfadats i avergonyits.

A l’anar gairebé cada dia a la biblioteca Agustí Centelles, del Centre Teresa Pàmies, no puc deixar de pensar amb el seu fill, el Sergi Pàmies, que aquest agost escriu una columna diària a La Vanguardia. En la d’avui dissabte ens ofereix una excel·lent ironia, com acostumen a ser totes les seves, dedicada a la situació espanyola actual. Tot el que diu val la pena, com ara que el Rajoy és com Capri: no cal que digui res per, quan apareix a l’escenari, activar les rialles de la platea. Però el millor és el final quan recorda a l’Àngel Ganivet que va afirmar: “Espanya és una nació absurda y metafísicament impossible, i l’absurd és el seu nervi i el seu principal sostén”. 

Espanya és un país absurd i Catalunya segurament també després de tants anys de viure enganxada a ella. Aquests darrers dies, arran del burkini, penso amb el famós Motí de Squillace, que segons la Viquipèdia: “es va organitzar a Madrid el 1766 i que va estar motivat per un decret de Squillace, ministre de Carles III, que prohibia lluir capa llarga i barret d'ala ampla, adduint que aquesta indumentària afavoria que es cometessin delictes perquè era impossible d'identificar el delinqüent. Així, es pretenia imposar la capa curta i el barret de tres puntes, segons la moda italiana”. I amb el “vivan las cadenas” amb el que es va acomiadar el fèretre de Ferran VII.

Tot plegat fa que em pregunti perquè quasi només dones com les meves amigues, de més de cinquanta i seixanta anys, siguin gairebé les úniques que detesten explícitament i pública, la famosa peça de vestit per banyar-se i que tapa tot el cos i al que només li calen sabates, no sigui que els dits també siguin de mal veure.

Com diu la Remei Margarit, “ara em volen fer creure que hi ha dones que lliura i alegrament trien tapar-se tot el cos a la platja en ple més d’agost amb la calorada que fa”. Algú ens pren per idiotes pensa ella i penso jo. On són aquelles feministes valentes i radicals que jo vaig conèixer i que vaig estimar, com ara aquestes amigues meves, que no han sabut, o no han pogut, trametre el mateix ideal a les seves filles i netes?, què pensaria la QK de tanta beateria progre si fos encara viva? On són les lliçons dels anys seixanta que ens van ensenyar, a les dones i als homes, a mirar el cos com cal ser mirat?

No farà encara trenta anys vaig llegir als diaris una sentencia d’un jutge espanyol que exculpava a una família africana per haver practicat l’ablació del clítoris a la seva filla eduint que era el seu costum. En aquest cas la nena era una menor, però què diríem si fos una dona major d’edat que tries “lliurament” mutilar-se? Un clítoris de més o de menys seria considerat con un tatuatge de més o de menys?

Les dones ens mutilem, les dones decidim!, és això també? Tanta lluita per arribar aquí?

Ja dèiem l’altre dia que el proletariat ha desaparegut com ho van fer els dinosaures al Cretàcic, segurament no per l’eclosió de cap meteorit i sí per un trist plat de llenties. Quin és, doncs, el plat de llenties que ara s’estan menjant moltes feministes i que les durà irremeiablement a la mateixa extinció que aquells proletaris que es van jugar la pell per a no ser indignes?

A la pel·lícula El cas Fritz Bauer, hi ha una escena en la que entrevisten per a la televisió al fiscal. En ella, reproduint a l’estudi un cafè ple de jovenalla adolescent, una locutora li fa una pregunta que a mi em sembla molt important, naïf, però important, i que qualsevol comunitat, país o nació, hauria de fer-se sovint, inclosos els espanyols i els catalans per a no acabar convertits amb el que deia l’Àngel Ganivet. La pregunta és: “Senyor Bauer, de què ens hem de sentir orgullosos els alemanys?”.

Qui vulgui saber la resposta haurà de veure primer la pel·lícula potser després d’haver-se fet la pregunta a sí mateix.

--------------------------------------------

Diario de verano (12)

¿De qué nos debemos sentir orgullosos?

Ayer noche me quedé leyendo hasta muy tarde, era cerca de las cuatro de la madrugada cuando cerré la lámpara de la mesilla de noche. El libro era La orquesta roja, de Gilles Perrault, donde se narra la historia de la gran red de espías que la URSS tenía en Alemania durante la guerra. El resultado ha sido que hoy me he levantado casi a la una del mediodía, lo que ha hecho que comiera con Albert a las cuatro de la tarde, eso sí, en un buen restaurante de la Gran Vía donde nos hemos zampado un excelente rape gratinado con alioli.

Tras los cafés, que nos han servido en la Moritz de la Ronda y casi a las siete de la tarde, hemos tomado los bañadores para ir a nadar a la piscina del gimnasio Rocafort. Ya eran pasadas las nueve cuando hemos salido. La cena ha sido un sencillo bocadillo de jamón ibérico en el Esterri, unas cervezas y unas extraordinarias aceitunas rellenas, todo antes de sacar entradas en el Renoir Floridablanca para ver El caso Fritz Bauer, una película que narra el protagonismo que tuvo en los años cincuenta el fiscal de Hesse en la detención de Adolf Eichmann.

En un momento de la película, Bauer se entrevista con un agente del Mosad. Durante la conversación se da cuenta de que, entre los diferentes idiomas que usan ellos dos para conversar, el agente también utiliza el alemán. Bauer deja constancia preguntándole retóricamente: "veo que también sabe hablar el alemán", pregunta que el israelí responde con un triste: "sí, pero no me gusta hablarlo".

Estas fueron, en unas circunstancias diferentes, la misma pregunta que yo hice un día y también la misma respuesta que me dieron. Nuestros agentes en Londres, que compraban por nosotros a comisión en las subastas de pieles de la Hudson’s Bay, eran dos hermanos solteros, Milton e Ivan Kahn, emigrados en los años treinta de jovencitos de Alemania a través de Holanda antes que la cosa se pusiera realmente peligrosa. Ellos dos vivían en Londres, otro hermano en Seattle y una hermana en Tel Aviv. Nunca quisieron contarme nada del resto de la familia, padres, tíos... ni tampoco de su historia durante la guerra. Siempre hablaban con un inglés macarrónico, pero un día los "pesqué" hablando alemán entre ellos dos, casi susurrando-lo. "Veo que también habláis alemán", les pregunté pensado que haría una gracia. "Sí, pero no nos gusta hacerlo, no es una lengua que amemos ni que nos haga sentir orgullosos", me respondieron entre enfadados y avergonzados.

Al ir casi todos los días a la biblioteca Agustí Centelles, del Centro Teresa Pàmies, no puedo dejar de pensar con su hijo, Sergi Pàmies, que este agosto escribe una columna diaria en La Vanguardia. En la de hoy Sábado nos ofrece una excelente ironía, como suelen ser todas las suyas, dedicada a la situación española actual. Todo lo que dice vale la pena, como que Rajoy es como Capri: no hace falta que diga nada para, cuando aparece en el escenario, activar las risas de la platea. Pero lo mejor es el final cuando recuerda a Ángel Ganivet que afirmó: "España es una nación absurda y metafísicamente imposible, y el absurdo es su nervio y su principal sostén".

España es un país absurdo y Cataluña seguramente también después de tantos años de vivir pegada a ella. Estos últimos días, a raíz del burkini, pienso en el famoso Motín de Esquilache, que según la Wikipedia: "se organizó en Madrid en 1766 y que estuvo motivado por un decreto de Esquilache, ministro de Carlos III, que prohibía lucir capa larga y sombrero de ala ancha, aduciendo que esta indumentaria favorecía que se cometieran delitos porque era imposible de identificar al delincuente. Así, se pretendía imponer la capa corta y el sombrero de tres puntas, según la moda italiana". Y con el "vivan las cadenas" con el que se despidió el féretro de Fernando VII.

Todo ello hace que me pregunte por qué casi sólo mujeres, como mis amigas, todas ellas de más de cincuenta y sesenta años, sean poco más o menos las únicas que detestan explícita y públicamente, la famosa pieza de vestido para bañarse y que tapa todo el cuerpo y al que sólo necesita zapatos, no sea que los dedos también sean de mal ver.

Como dice Remei Margarit, "ahora me quieren hacer creer que hay mujeres que libre y alegremente eligen taparse todo el cuerpo en la playa en pleno mes de agosto con la ola de calor que hace". Alguien nos toma por idiotas piensa ella y pienso yo. ¿Dónde están aquellas feministas valientes y radicales que yo conocí y que amé, como estas amigas mías que no han sabido o no han podido, transmitir el mismo ideal a sus hijas y nietas?, ¿qué pensaría QK de tanta beatería progre si estuviera aún con vida? ¿Dónde están las lecciones de los años sesenta que nos enseñaron, a las mujeres y a los hombres, a mirar el cuerpo como hay que mirarlo?

No hará aún treinta años leí en los periódicos una sentencia de un juez español que exculpaba a una familia africana por haber practicado la ablación del clítoris a su hija aduciendo que era su costumbre. En este caso la niña era una menor, pero ¿qué diríamos si fuera una mujer mayor de edad que elige "libremente" mutilarse? ¿Un clítoris de más o de menos será considerado como un tatuaje de más o de menos?

¡Las mujeres nos mutilamos, las mujeres decidimos!, ¿es eso también? ¿Tanta lucha para llegar aquí?

Ya decíamos el otro día que el proletariado ha desaparecido como lo hicieron los dinosaurios en el Cretácico, seguramente no por la eclosión de ningún meteorito y sí por un triste plato de lentejas. ¿Cuál es, pues, el plato de lentejas que ahora se están comiendo muchas feministas y que las llevará irremediablemente a la misma extinción que aquellos proletarios que se jugaron la piel para no ser indignos?

En la película El caso Fritz Bauer, hay una escena en la que entrevistan para la televisión al fiscal. En ella, reproduciendo en el estudio un café lleno de muchachos y muchachas adolescentes, una locutora le hace una pregunta que a mí me parece muy importante, naif, pero importante, y que cualquier comunidad, país o nación, debería hacerse a menudo, incluidos los españoles y los catalanes para no terminar convertidos en lo que decía Ángel Ganivet. La pregunta es: "Señor Bauer ¿de qué nos debemos sentir orgullosos los alemanes?".


Quien quiera saber la respuesta tendrá que ver primero la película tal vez después de haberse hecho la pregunta a sí mismo.