viernes, 7 de junio de 2013

El Peletero/The untouchables


Hemeroteca pelletera

The Untouchables

Unes amigues m’explicaven que el primer que els hi van dir als seus marits al adonar-se que el seu matrimoni se n’havia anat en orris va ser: “no em toquis”, una exclamació que marcava clarament una frontera no només en l’espai sinó també en el temps. Després, van omplir unes bosses de les escombraries amb la roba d’ells, les fotografies comunes i les joies de la sogre i les van deixar a la porta de casa, en el replà de l’escala. Més clar impossible, s’havia acabat la història, a fer punyetes.

Els paries, els anomenats també “intocables”, son persones a les que es considera fora de l’edifici social bàsic, de l’entramat de columnes i parets mestres i del relat mític que el va originar, viuen a fora, al carrer, més enllà del món habitable.

Els intocables es troben en moltes cultures i països, tota societat i persona genera els seus propis elements estranys i patògens, tan necessaris, es veu, com les bigues que aguanten el sostre de la casa i que ens protegeixen de la pluja i del sol. A la India les castes superiors evitaven, fins i tot, tenir contacte amb les ombres dels intocables.

La immunodeficiència combinada greu és una malaltia genètica que obliga als qui la pateixen a ser reclosos en habitacions completament aïllades del exterior, totalment segellades i evitar d’aquesta manera el contacte amb agents infecciosos, inofensius per a la resta, però que a ells els matarien.

Al Japó proliferen els adolescents que es reclouen en la seva habitació durant anys. El veí del pis de d’alt d’un amic meu es va passar mesos mort al llit sense que ningú el reclamés. Es van adonar que en aquell pis hi havia un difunt, gos o persona, podrint-se i sense enterrar per la pudor que feia.

Antigament els leprosos eren apartats de la societat per impedir que el seu mal contaminés a la resta. El bojos, els deformes físics, els deficients psíquics o intel•lectuals, els incapacitats, els ancians, els vagabunds, els homosexuals també, eren rebutjats o directament assassinats igual que els racialment diferents. En general les persones que no duien una vida reglada, o tenien un físic desagradable o malaltís, eren fàcilment assenyalats i, en molts casos també, convertits en caps de turc dels mals socials que en cerimònies públiques i catàrtiques eren sacrificades de manera ritual.

Avui en dia, per sort, el món és molt diferent a l’antic, encara que, si mirem amb atenció, no ho és tant. La diferència es paga i es paga amb l’ostracisme, amb la vida o amb la pèrdua del seny. La invisibilitat de l’home invisible, l’absència de mirada aliena, fou també el que el va fer tornar boig. Igual, però diferent, que el Compte Dràcula que no es veia als miralls. Els poders de Superman i de la resta dels superherois els separa i els defensa també de la gent a la que protegeixen, és una paradoxa. Superman mentia quan es convertia en Clark Kent, enganyava a la seva enamorada, vivia una doble vida i segurament tenia una doble personalitat, però a molts els hi succeeix a la inversa, en el món de la política i dels famosos, en el món dels blogs i d’Internet està ple de Clark Kent que menteixen a l’inrevés, al convertir-se en Superman a la web, als escenaris o a l’escó.

Avui en dia el món és diferent, sí, és cert, però ho serà molt més en el futur, la genètica aviat oferirà fills a la carta. Les lleis no garantiran només el dret de les dones a ser mare o a no ser-ho com ara fan, oferiran també el dret a triar d’un menú el quan, el qui, el cóm i el què. Les dones, o les màquines, pariran, persones més iguals o més diferents?, pariran persones o pariran alguna cosa nova?

Tres notícies aparegudes recentment ens parlen d'un grup completament diferent als anteriors que acabo de citar, minoritari en la nostra societat, que mereix també, com tots els altres, el respecte degut, però que igualment pateix o gaudeix d’una mena d’intocabilitat, són els anomenats asexuals. Sembla gairebé impossible que en el nostre món tal mena de persones existeixi fora dels que pateixen estranyes malalties mentals, fortes depressions o les anomalies derivades de greus trastorns físics, genètics o traumàtics.

No vull negar la simpatia que els hi professo per raons que ara no venen al cas, i lamentar que la seva sortida de l'armari no sempre sigui compresa ni acceptada. La gent es mofa del asexuals com si fossin uns incapacitats beneits, uns castrats, uns eunucs o el que és pitjor, uns rars molt perillosos que posen a tota la resta en evidència. L’asexualitat és per a la mentalitat actual una tara, una malformació que incomoda i que es considera insana.

Després d’anys i centúries de repressió sexual, hem anat a parar a una exaltació inflada dels beneficis del sexe i de la necessitat del seu exercici permanent com si formés part d’una sana dieta naturista i ecològica, una especial dieta mediterrània rica en endorfines com la xocolata o l’esport. Una bona, pública i desinhibida vida sexual, és sinònim, avui en dia, d’èxit personal i social, de ment oberta i d’actitud moderna i desimbolta i quasi també una obligació per a ésser ben acceptat, no hi ha res millor que tenir una parella guapa, intel·ligent o rica  que mostrar, passejar-la i anar-la canviant tot sovint és la millor senyal de que toques i ets tocat, de que formes part del grup i de la cadena.

Però avui un asexual és tan provocador i transgressor ara com abans ho era un llibertí. Però més incomprès. La gent rebutja a Berlusconi però l’entén, el comprèn.

En la paraula llibertí hi ha inclosa la paraula llibertat, un llibertí autèntic pot posar en crisi la voluntat més ferma i continguda. Un llibertí, o llibertina, de debò, et pot fer malbé la vida, la pròpia i la de la teva família. Un veritable llibertí et pot robar l’enteniment i el teu temps per llançar-lo després a les escombraries, et pot tornar un descregut, et pot convertir en un bibelot, en una titella. Un llibertí és l’amo d’un dels bens més preuats, el de la impunitat. Però el poder dels que no necessiten menjar cada dia ni dormir en un llit ben amatalassat, ni la companyia de muller o d’home, és més gran, molt mes desestabilitzador, més revolucionari i anguniós encara, perquè... com ja se sap, o tothom hauria de saber, el veritable poder resideix en no necessitar-lo, perquè, com deia en Bruce Lee, la força és la de la gota que perfora la pedra i perquè l’excitant del sexe, en realitat i com també afirmava l’Andy Warhol, és no practicar-lo.

No cal recorre ni a Confuci ni a Buda ni a Crist, ja no, ni tan sols a Sòcrates -que no hem de confondre amb el gos del meu veí que el va batejar amb aquest nom tot i que no ho va fer pas pel filòsof grec sinó pel famós futbolista brasiler que calçava un 36-, alguns mites pop com els dos que acabo d’anomenar també saben quin és el gran dilema, i ells, com els filòsofs de la antiguitat i els superherois de la modernitat, ho expressen diferent però d’igual manera.

Noli me tangere, li va dir Jesús a la Magdalena quan aquesta el va veure un cop ja ressuscitat. “Do not touch me”, li va dir també l’Eliot Ness (el cap del la famosa brigada de policies anomenada The Untouchables, Els Intocables) a l’Al Capone quan el va emmanillar per dur-lo a la presó.

"La societat presenta el sexe com una obligació", analitza Paul, vicepresident de l'Associació per la Visibilitat dels asexuals (AVA), que lamenta que l'absència de vida sexual es consideri un defecte. "La asexualitat és una forma de sexualitat. Forma part de la diversitat de les sexualitats humanes i és més important reconèixer la seva existència que intentar criticar-la", proclama".

"La notícia feia referència a un terme encunyat per la societat oriental al 2007 per referir-se als homes inapetents, els soushokukei-danshi (homes herbívors) les característiques consisteixen en l'evasió del sexe, el gust per la roba, la dieta, l'estalvi i la necessitat de viure una vida tranquil•la allunyada de l'estrès competitiu de la societat. De la mateixa manera, els japonesos van encunyar un terme per referir-se a les dones apetents, les nikushokukei-joshi (dones carnívores), que rondarien la trentena i que estarien obsessionades amb la recerca d'un home".

Un estudi realitzat pel govern japonès confirma el creixent desinterès per la parella i el sexe en la societat nipona que, des de la dècada dels 70, ha vist baixar el nombre de matrimonis. El 60% dels homes i el 50% de les dones entre 18 i 34 anys no tenen parella. L'informe sosté que molts dels joves ni tan sols busquen parella”.

Be water my friend, be water.

----------------------------------------

Hemeroteca Peletera

The Untouchables

Unas amigas me contaban que lo primero que les dijeron a sus maridos al darse cuenta que su matrimonio se había ido a pique fue: "no me toques", una exclamación que marcaba claramente una frontera no sólo en el espacio sino también en el tiempo. Después, llenaron unas bolsas de basura con la ropa de ellos, las fotografías comunes y las joyas de la suegra y las dejaron en la puerta de casa, en el rellano de la escalera. Más claro imposible, se había terminado la historia, a hacer puñetas.

Los parias, los llamados también "intocables", son personas a las que se considera fuera del edificio social básico, del entramado de columnas y paredes maestras y del relato mítico que lo originó, viven fuera, en la calle, más allá del mundo habitable.

Los intocables se encuentran en muchas culturas y países, toda sociedad y persona genera sus propios elementos extraños y patógenos, tan necesarios, se ve, como las vigas que sostienen el techo de la casa y que nos protegen de la lluvia y del sol. En la India las castas superiores evitaban, incluso, tener contacto con las sombras de los intocables.

La inmunodeficiencia combinada grave es una enfermedad genética que obliga a quienes la padecen a ser recluidos en habitaciones completamente aisladas del exterior, totalmente selladas y evitar de esta manera el contacto con agentes infecciosos, inofensivos para el resto, pero que a ellos los matarían .

En Japón proliferan los adolescentes que se recluyen en su habitación durante años. El vecino del piso de arriba de un amigo mío se pasó meses muerto en la cama sin que nadie lo reclamara. Se dieron cuenta que en aquel piso había un fallecido, perro o persona, pudriéndose sin enterrar por la peste que desprendía.

Antiguamente los leprosos eran apartados de la sociedad para impedir que su mal contaminara al resto. Los locos, los deformes físicos, los deficientes psíquicos o intelectuales, los incapacitados, los ancianos, los vagabundos, los homosexuales también, eran rechazados o directamente asesinados igual que los racialmente diferentes. En general las personas que no llevaban una vida reglada, o tenían un físico desagradable o enfermizo, eran fácilmente señaladas y, en muchos casos también, convertidos en cabezas de turco de los males sociales que en ceremonias públicas y catárticas eran sacrificadas de manera ritual.

Hoy en día, por suerte, el mundo es muy diferente al antiguo, aunque, si miramos con atención, no lo es tanto. La diferencia se paga y se paga con el ostracismo, con la vida o con la pérdida de la cordura. La invisibilidad del hombre invisible, la ausencia de mirada ajena, fue también lo que le hizo volver loco. Igual, pero diferente, que el Conde Drácula que no se veía en los espejos. Los poderes de Superman y del resto de los superhéroes los separa y los defiende también de la gente a la que protegen, es una paradoja. Superman mentía cuando se convertía en Clark Kent, engañaba a su enamorada, vivía una doble vida y seguramente tenía una doble personalidad, pero a muchos les sucede a la inversa, en el mundo de la política y los famosos, en el mundo de los blogs y de Internet está lleno de Clark Kent que mienten al revés, al convertirse en Superman, en la web, en los escenarios o en el escaño.

Hoy en día el mundo es diferente, sí, es cierto, pero lo será mucho más en el futuro, la genética pronto ofrecerá hijos a la carta. Las leyes no garantizarán sólo el derecho de las mujeres a ser madre o no serlo, como hacen, ofrecerán también el derecho a elegir de un menú el cuándo, el quién, el cómo y el qué. ¿Las mujeres, o las máquinas, parirán, personas iguales o más diferentes?, ¿parirán personas o parirán algo nuevo?

Tres noticias aparecidas recientemente nos hablan de un grupo completamente distinto a los anteriores que acabo de citar, minoritario en nuestra sociedad, que merece también, como todos los demás, el respeto debido, pero que igualmente sufre o goza de una especie de intocabilidad, son los llamados asexuales. Parece casi imposible que en nuestro mundo tal clase de personas exista fuera de los que sufren extrañas enfermedades mentales, fuertes depresiones o las anomalías derivadas de graves trastornos físicos, genéticos o traumáticos.
No quiero negar la simpatía que les profeso por razones que ahora no vienen al caso, y lamentar que su salida del armario no siempre sea comprendida ni aceptada. La gente se mofa de los asexuales como si fueran unos incapacitados tontos, unos castrados, unos eunucos o lo que es peor, unos raros muy peligrosos que ponen a todos los demás en evidencia. La asexualidad es para la mentalidad actual una tara, una malformación que incomoda y que se considera insana.

Después de años y centurias de represión sexual, hemos ido a parar a una exaltación hinchada de los beneficios del sexo y de la necesidad de su ejercicio permanente como si formara parte de una sana dieta naturista y ecológica, una especial dieta mediterránea rica en endorfinas como el chocolate o el deporte. Una buena, pública y desinhibida vida sexual es sinónimo, hoy en día, de éxito personal y social, de mente abierta y de actitud moderna y desenvuelta y casi también una obligación para ser bien aceptado, no hay nada mejor que tener una pareja guapa, rica o inteligente que mostrar, pasearla e ir cambiando a menudo, ella es la mejor señal de que tocas y eres tocado, de que formas parte del grupo y de la cadena.

Pero hoy un asexual es tan provocador y transgresor ahora como antes lo era un libertino. Pero más incomprendido. La gente rechaza a Berlusconi pero lo entiende, lo comprende.

En la palabra libertino está incluida la palabra libertad, un libertino auténtico puede poner en crisis la voluntad más firme y contenida. Un libertino, o libertina, de verdad, te puede dañar la vida, la propia y la de tu familia. Un verdadero libertino te puede robar el entendimiento y tu tiempo para lanzarlo después a la basura, te puede volver un descreído, te puede convertir en un bibelot, en una marioneta. Un libertino es el dueño de uno de los bienes más preciados, el de la impunidad. Pero el poder de los que no necesitan comer cada día ni dormir en una cama bien acolchada, ni la compañía de mujer o de hombre, es más grande, mucho más desestabilizador, más revolucionario y angustioso aún, porque ... como ya se sabe, o todo el mundo debería saber, el verdadero poder reside en no necesitarlo, porque, como decía Bruce Lee, la fuerza es la de la gota que perfora la piedra y porque lo excitante del sexo, en realidad y como afirmaba Andy Warhol, es no practicarlo.

No hay que recurrir ni a Confucio ni a Buda ni a Cristo, ya no, ni siquiera a Sócrates -que no debemos confundir con el perro de mi vecino que lo bautizó con ese nombre aunque no lo hizo por el filósofo griego sino por el famoso futbolista brasileño que calzaba un 36 -, algunos mitos pop como los dos que acabo de nombrar también saben cuál es el gran dilema, y ellos, como los filósofos de la antigüedad y los superhéroes de la modernidad, lo expresan diferente pero de igual manera.

“Noli me tangere”, le dijo Jesús a la Magdalena cuando ésta lo vio una vez ya resucitado. "Do not touch me", le dijo también Eliot Ness (el jefe de la famosa brigada de policías llamada The Untouchables, Los Intocables) a Al Capone cuando lo esposó para llevarlo a la cárcel.

"La sociedad presenta el sexo como una obligación", analiza Paul, vicepresidente de la Asociación por la Visibilidad de los Asexuales (AVA), que lamenta que la ausencia de vida sexual se considere un defecto. "La asexualidad es una forma de sexualidad. Forma parte de la diversidad de las sexualidades humanas y es más importante reconocer su existencia que intentar criticarla", proclama”.

La noticia hacía referencia a un término acuñado por la sociedad oriental en 2007 para referirse a los hombres inapetentes, los soushokukei-danshi (hombres herbívoros) cuyas características consisten en la evasión del sexo, el gusto por la ropa, la dieta, el ahorro y la necesidad de vivir una vida tranquila alejada del estrés competitivo de la sociedad. De la misma manera, los japoneses acuñaron un término para referirse a las mujeres apetentes, las nikushokukei-joshi (mujeres carnívoras), que rondarían la treintena y que estarían obsesionadas con la búsqueda de un hombre”.

Un estudio realizado por el gobierno japonés confirma el creciente desinterés por la pareja y el sexo en la sociedad nipona que, desde la década de los 70, ha visto bajar el número de matrimonios. El 60% de los hombres y el 50 % de las mujeres entre 18 y 34 años no tienen pareja. El informe sostiene que muchos de los jóvenes ni siquiera buscan pareja”.

Be water my friend, be water.