viernes, 25 de agosto de 2017

La immortalitat

Fotografia de Tony Karumba / AFP

Diari d’estiu (14)

La immortalitat.

Jordi Graupera, en un dels seus llarguíssims articles ens parla de la tensió que sempre hi ha entre autoritat i legitimitat, que la història de la modernitat està escrita en una papereta, que si la premsa espanyola no vol fer-ho acabarà sent el Parlament català qui per fi tracti als espanyols com adults convocant el referèndum. També que el camp de joc de tot plegat és més gran del que se’ns ha volgut fer creure. I, per acabar, de les feres que duem al cor que, com la de la fotografia, de vegades abandonen la reserva per endinsar-se a l’asfalt. 

“Amb el retorn de Rússia i de la Xina, sumats a la guerra mundial que estem lliurant a Síria, la balança entre democràcia i autoritarisme està en suspensió, i fa rebrotar les ciutats com a centres de poder. Per primer cop des de la invenció del canó, les idees que han fet que Catalunya no desaparegués poden créixer, però cal saber que el camí és estret i ple de bardisses, i només es pot avançar si es fa amb la seriositat de l’explorador que xiula mentre camina, per espantar les feres, sobretot les que duu a dins del cor”.

Jordi Balló, però, com es costum en ell, ens parla a la Vanguardia d’art i de simbolismes morals, del tapís de Joan Miró que va ser destruït en l’atemptat de les torres bessones. Tapís que pel poder de les coses que tenen poder diu que va veure de nou emergir al contemplar el mosaic del Pla de l’Os convertit aquests dies en símbol dels assassinats de Barcelona i Cambrils.

L’atemptat de les torres bessones va destruir el tapís, però el de Barcelona ha fet reviure el mosaic que, afirma Balló, “de tant quotidiana com era, de tan integrada en l’anar i venir de la ­ciutadania que la trepitjava, l’obra de Miró podia semblar invisible en la seva modèstia, perquè la ciutadania la vivia ran de terra, sense la plena consciència de la seva magnitud ni del seu im­pacte iconogràfic. Però ara, quan ha esdevingut emblema d’un gest múltiple que no es pot reduir a una sola interpretació, l’obra se’ns presenta en el seu esplendor cívic, en la seva capacitat de ­concentrar emocions, sentiments, sentit de col·lectivitat. Exactament el que és l’art quan és públic”

I acaba citant a Catalina Serra en el seu article de l’Ara, quan afirma que “El que representa és més poderós que el mal que l’ha volgut eclipsar”.

Efectivament, aquesta setmana ho ha estat també d’eclipsis que s’han empassat la llum, però que ens han permet alhora contemplar amb tot el seu esplendor la corona solar com si fos la cabellera d’un lleó. A l’admirar-la no puc estar més d’acord amb Bernat de Déu quan avui al National Cat ens recorda que: “L’estètica no ens perd: ens enalteix i ens fa immortals”.


 Eclipsi 21/08/2017


Diario de verano (14)

La inmortalidad.

Jordi Graupera, en uno de sus larguísimos artículos nos habla de la tensión que siempre existe entre autoridad y legitimidad, que la historia de la modernidad está escrita en una papeleta, que si la prensa española no quiere hacerlo acabará siendo el Parlamento catalán quien por fin trate a los españoles como adultos convocando el referéndum. También que el campo de juego de todo ello es mayor de lo que se nos ha querido hacer creer. Y, para terminar, de las fieras que llevamos en el corazón que, como la de la fotografía, a veces abandonan la reserva para adentrarse en el asfalto.

"Con el retorno de Rusia y de China, sumados a la guerra mundial que estamos librando en Siria, la balanza entre democracia y autoritarismo está en suspensión, y hace rebrotar las ciudades como centros de poder. Por primera vez desde la invención del cañón, las ideas que han hecho que Catalunya no desapareciera pueden crecer, pero hay que saber que el camino es estrecho y lleno de matojos, y solo se puede avanzar si se hace con la seriedad del explorador que silba mientras anda, para asustar a las fieras, sobre todo las que lleva dentro del corazón".

Jordi Balló, sin embargo, como es costumbre en él, nos habla en la Vanguardia de arte y de simbolismos morales, del tapiz de Joan Miró que fue destruido en el atentado de las torres gemelas. Tapiz que por el poder de las cosas que tienen poder dice que vio de nuevo emerger al contemplar el mosaico del Pla de l'Os convertido estos días en símbolo de los asesinatos de Barcelona y Cambrils.

El atentado de las torres gemelas destruyó el tapiz, pero el de Barcelona ha hecho revivir el mosaico que, afirma Balló, "De tan cotidiana como era, de tan integrada en el ir y venir de la ciudadanía que la pisaba, la obra de Miró podía parecer invisible en su modestia, porque la ciudadanía la vivía a ras de suelo, sin la plena conciencia de su magnitud ni de su impacto iconográfico. Pero ahora, cuando se ha convertido en emblema de un gesto múltiple que no se puede reducir a una sola interpretación, la obra se nos presenta en su esplendor cívico, en su capacidad de concentrar emociones, sentimientos, sentido de colectividad. Exactamente lo que es el arte cuando es público".

Y termina citando a Catalina Serra en su artículo del Ara, cuando afirma que: "Lo que representa es más poderoso que el mal que lo ha querido eclipsar".

Efectivamente, esta semana lo ha sido también de eclipses que se han tragado la luz, pero que nos han permitido al mismo tiempo contemplar con todo su esplendor la corona solar como si fuera la melena de un león. Al admirarla no puedo estar más de acuerdo con Bernat de Déu cuando hoy en el National Cat nos recuerda que: "La estética no nos pierde: nos enaltece y nos hace inmortales".


domingo, 20 de agosto de 2017

Verd



Diari d'estiu (13)

Verd






La ciutat


Diari d'estiu (12)

Η ΠΟΛΙΣ

Είπες· «Θα πάγω σ’ άλλη γη, θα πάγω σ’ άλλη θάλασσα.
Μια πόλις άλλη θα βρεθεί καλλίτερη από αυτή.
Κάθε προσπάθεια μου μια καταδίκη είναι γραφτή·
κ’ είν’ η καρδιά μου — σαν νεκρός — θαμένη.
Ο νους μου ως πότε μες στον μαρασμόν αυτόν θα μένει.
Όπου το μάτι μου γυρίσω, όπου κι αν δω
ερείπια μαύρα της ζωής μου βλέπω εδώ,
που τόσα χρόνια πέρασα και ρήμαξα και χάλασα.»

Καινούριους τόπους δεν θα βρεις, δεν θάβρεις άλλες θάλασσες.
Η πόλις θα σε ακολουθεί. Στους δρόμους θα γυρνάς
τους ίδιους. Και στες γειτονιές τες ίδιες θα γερνάς·
και μες στα ίδια σπίτια αυτά θ’ ασπρίζεις.
Πάντα στην πόλι αυτή θα φθάνεις. Για τα αλλού — μη ελπίζεις—
δεν έχει πλοίο για σε, δεν έχει οδό.
Έτσι που τη ζωή σου ρήμαξες εδώ
στην κώχη τούτη την μικρή, σ’ όλην την γη την χάλασες. 

ΚΩΝΣΤΑΝΤΙΝΟΣ Π. ΚΑΒΑΦΗΣ

---------------------------------

La ciutat

Has dit:”Me n’aniré en una altra terra,
me n’aniré en una altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una sentència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l’esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro
veig de la meva vida aquí les negres runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i he fet destrossa”.

Uns nous indrets, no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris
t’envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a uns altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per’tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n’has fet la destrossa.

Konstandinos Kavafis (traducció de Carles Riba)

---------------------------------

La ciudad

Dijiste: “Iré a otra tierra, iré a otro mar;
buscaré una ciudad mejor que ésta;
son un fracaso todos mis esfuerzos,
y está mi corazón sin vida,
como un cadáver. ¿Hasta cuándo
entre estas sombras vagará mi espíritu?
Adonde vuelvo los ojos sólo veo
las ruinas de mi vida, tantos años
que aquí pasé, perdí y destruí.”

No hallarás otras tierras ni otros mares.
La ciudad irá contigo a donde vayas.
Errarás por las mismas calles; en los mismos
suburbios y en las mismas
casas, irás envejeciendo.
Siempre llegarás a esta ciudad. Para
otro sitio -es inútil que aguardes-
no hay barco ni hay camino para ti.
Al arruinar tu vida en esta angosta
esquina de la tierra, en todo
el mundo la destruiste.


Konstantinos Kavafis. Treducción de José María Álvarez

sábado, 19 de agosto de 2017

Petita festa



Diari d'estiu (11)

Petita festa

(Li Po (Li Bai)- Musicat per Toti Soler)

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.

No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l'angunia.

Quan canto, veus ací
la lluna que s'ho mira;
quan em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia.

Quan s'acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l'he coneguda.

Si me'n torno al casal,
em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny
m'acompanya la lluna.

Traducció de Marià Manent a Bevent el sol al clar de lluna.

-----------------------------------



花  间 一 酒 ,独 酌 无  相 亲 。
杯 邀  明 月 ,对  影  成 三 人 。
月 既 解  , 影 徒 随 我 身 。
暂 伴 月  将  影 , 行 乐  及 春 。
月 徘  徊 ,我 舞 影  零  乱 。 
醒 时  相  交  欢 ,醉 后 各 分 散 。
永 结 无 情 游 , 相 期 邈 云 汉 。


-----------------------------------

yuè xià dú zhuó qí yī 

huā jiān yī hú jiǔ dú zhuó wú xiāng qīn

jǔ bēi yāo míng yuè duì yǐng chéng sān rén

yuè jì bù jiě yǐn yǐng tú suí wǒ shēn
zàn bàn yuè jiāng yǐng xíng lè xū jí chūn
wǒ gē yuè pái huái wǒ wǔ yǐng líng luàn
xǐng shí xiāng jiāo huān zuì hòu gè fēn sǎn
yǒng jié wú qíng yóu xiāng qī miǎo yún hàn


-----------------------------------

The Little Fete

I take a bottle of wine and I go to drink it among the flowers.

We are always three -

counting my shadow and my friend the shimmering moon.

Happily the moon knows nothing of drinking,
and my shadow is never thirsty.
When I sing, the moon listens to me in silence.
When I dance, my shadow dances too.
After all festivities the guests must depart;
This sadness I do not know.
When I go home,
the moon goes with me and my shadow follows me.

By J.C. Cooper



domingo, 13 de agosto de 2017

Sonet CXXXVIII




Diari d'estiu (10)

Sonnet CXXXVIII

William Shakespeare


When my love swears that she is made of truth, 
I do believe her, though I know she lies, 
That she might think me some untutored youth, 
Unlearnèd in the world’s false subtleties. 
Thus vainly thinking that she thinks me young, 
Although she knows my days are past the best, 
Simply I credit her false-speaking tongue: 
On both sides thus is simple truth suppressed. 
But wherefore says she not she is unjust? 
And wherefore say not I that I am old? 
Oh, love’s best habit is in seeming trust, 
And age in love loves not to have years told. 
    Therefore I lie with her and she with me, 
    And in our faults by lies we flattered be.

-----------------

Quan la meva estimada jura que no menteix
la crec, encara que sé que això no és pas cert,
així em creu ingenu adolescent
i en mundanes argúcies inexpert.
Creient en va que ella em creu mosso
tot i que sap del curs dels meus anys
li dono fe al seu llavi mentider
Com que per banda i banda hi ha enganys.
Però per què no em diu ella que menteix
i per què no li dic jo que sóc vell?
Perquè és d'amor costum fer apariència
i en l'amor la vellesa és mal consell.
      Per tant, en la mentida i amb ella jec
      i a tots dos la mentida ens dóna afalac.

-----------------

Cuando mi amada jura que no miente
le creo, aunque sé que eso no es cierto,
así me cree ingenuo adolescente
en mundanas argucias inexperto.
Creyendo en vano que ella me cree mozo
aunque sabe del curso de mis años
le doy fe a su labio mentiroso
conque por ambos lados hay engaños.
Mas ¿por qué no me dice ella que miente
y por qué no le digo que soy viejo?
Porque es de amor costumbre fe aparente
y en amor la vejez es mal consejo.
     En la mentira yo con ella yago
     y a ambos la mentira nos da halago.

viernes, 11 de agosto de 2017

Un gos, un bai i una tòrtora.

Túnel de Bracons

Diari d'estiu (9)

Un gos, un bai i una tòrtora.

------------------------

La generació egoista

En tots els fòrums econòmics, adverteixen que aquesta serà la primera generació després de la Segona Guerra Mundial que deixarà als fills un món pitjor que el que va heretar dels pares. Al meu entendre, el fort creixement demogràfic, les conseqüències del canvi climàtic i la substitució del treball humà per la robòtica, que ens arribarà a tots, visquem a Barcelona o a Sydney, ens portaran a ser la generació de la rectificació. Sense rectificació no hi haurà pensions, ni societat del benestar, ni inversió en la millora educativa, ni tampoc impuls a la innovació i la ciència. El tu­risme salvatge dominarà la nostra vida econòmica i cultural, i el populisme, suposadament compassiu, liquidarà tot canvi que afecti el seu lideratge basat en la por. Sense rectificació, la ciutat oberta assumirà la forma de ciutat fortalesa, capaç de deixar fora tot allò que fos sospitós de poder canviar la societat. La nostra generació, aquells que vam néixer durant els anys seixanta, a poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en, ens hem instal·lat, sota pues d’eriçó que ens defensin de tota eventualitat, en una comoditat que ha afectat la nostra capacitat d’anàlisi fins a eliminar-ne qualsevol mena de pensament crític. Si no rectifiquem el nostre model de vida per canviar hàbits adquirits, les generacions futures els descriuran com a vicis.

L’estiu i el seu ritme lent ens permet deixar de cavalcar al llom d’un temps quotidià desbocat; és un bon moment per girar els ulls cap al mirall trencat en el qual, sense saber-ho, ens hem estat mirant, i adonar-nos que tenim una obligació moral i cívica amb el futur. Hem de recuperar la voluntat, instrument indispensable per a tot canvi, amb la qual els nostres pares van forjar el seu impuls de canvi, i oposar-la a la resignació que caracteritza la nostra generació. La nostra generació sembla haver abandonat tot camp de batalla. David Thoreau en la seva obra Walden o la vida als boscos escrivia: “Fa temps vaig perdre un gos, un bai i una tórtora, i encara en segueixo el rastre”.

Nosaltres hem abandonat, fa temps, tota esperança de trobar el rastre del que vam perdre, resignant-nos a acceptar que tot està escrit. Encara estem en con­di­cions de deixar enrere una generació egoista i convertir-nos en una generació que va saber rectificar a temps.

FÈLIX RIERA - La Vanguardia de Barcelona
08/08/2017 


La Vall del Silenci, el Bierzo


Diario de verano (9)

Un perro, un bayo y una tórtola.

------------------------

La generación egoísta

En todos los foros económicos, advierten que esta será la primera generación tras la Segunda Guerra Mundial que dejará a los hijos un mundo peor que el que heredó de sus padres. En mi opinión, el fuerte crecimiento demográfico, las consecuencias del cambio climático y la sustitución del trabajo humano por la robótica, que nos alcanzará a todos, vivamos en Barcelona o en Sydney, nos llevarán a ser la generación de la rectificación. Sin rectificación no habrá pensiones, ni sociedad del bienestar, ni inversión en la mejora educativa, ni tampoco impulso a la innovación y la ciencia. El turismo salvaje dominará nuestra vida económica y cultural, y el populismo, supuestamente compasivo, liquidará todo cambio que afecte a su liderazgo basado en el miedo. Sin rectificación, la ciudad abierta asumirá la forma de ciudad fortaleza, capaz de dejar fuera todo aquello sospechoso de poder cambiar la sociedad. Nuestra generación, aquellos que nacimos durante los años sesenta, poco a poco, casi sin darnos cuenta, nos hemos instalado, bajo púas de erizo que nos defiendan de toda eventualidad, en una comodidad que ha afectado nuestra capacidad de análisis hasta eliminar de ella cualquier asomo de pensamiento crítico. Si no rectificamos nuestro modelo de vida para cambiar hábitos adquiridos, las generaciones futuras los describirán como vicios.

El verano y su ritmo lento nos permite dejar de cabalgar a lomos de un tiempo cotidiano desbocado; es un buen momento para volver los ojos hacia el espejo roto en el que, sin saberlo, nos hemos estado mirando, y percatarnos de que tenemos una obligación moral y cívica con el futuro. Debemos recuperar la voluntad, instrumento indispensable para todo cambio, con la que nuestros padres forjaron su impulso de cambio, y oponerla a la resignación que caracteriza a nuestra generación. Nuestra generación parece haber abandonado todo campo de batalla. David Tho­reau en su obra Walden o la vida en los bosques escribía: “Hace tiempo perdí un perro, un bayo y una tórtola, y aún sigo su rastro”.

Nosotros hemos abandonado, hace tiempo, toda esperanza para encontrar el rastro de lo que perdimos, resignándonos a aceptar que todo está escrito. Aún estamos en condiciones de dejar atrás una generación egoísta y convertirnos en una generación que supo rectificar a tiempo.


FÈLIX RIERA - La Vanguardia de Barcelona
08/08/2017 



jueves, 3 de agosto de 2017

La bombolla



Beiteddine festival

Diari d’estiu (8)

La bombolla

De petita volia que la meva vida fos una festa –explica Viviane Edde en un bon castellà– i acompanyava el meu pare a banquets i recepcions. Després vaig començar a escriure a Magazine, a la revista francesa L’Oficiel, combinant el que era útil amb el que era agradable. Ara sóc més gentil en els meus comentaris”.

Aquestes són paraules de Tomás Alcoverro referides a una de les dones que ha relatat des de fa molts anys la vida social de Beirut. Ell la cita arran de Bubble Beirut, el llibre d’Anna Bosch, on l’Àlex Gutiérrez, autor del text, afirma que: “En aquest país no sabem mai què ens pot oferir el demà, per això sortim cada nit com si fos l’última”.

El senyor Alcoverro ens diu que “des de fa dècades la classe més afortunada de Damasc i d’Alep té valuosos immobles i dipòsits bancaris a Beirut, des de molt abans d’aquesta guerra. Els portaven fugint dels controls financers sirians”. I que “Viviane Edde defensa la vitalitat, la il·lusió d’aquesta bombolla de Beirut, al costat d’un món àrab que es consumeix en violències i devastacions”.

No ens vestirem de dol esperant que tot s’acabi –em diu– . durant totes les guerres sempre hi hagut gent que ha volgut divertir-se”.

En un altre terreny de coses, però de coses similars tot i ser diferents, de coses que ens parlen de decadències i de móns que s’acaben, llegeixo a l’exposició sobre Paula Rego al Palau de la Virreina de Barcelona que l’Espantaocells és una obra de Martin McDonagh que homenatja Gutiérrez Solana en la que un porc salva a un espantaocells de la mort, i aquest, a canvi, no fa res per ajudar a l’animal quan l’han de sacrificar. Això m’ha fet recordar les relacions que sempre hi hagut entre Catalunya i Espanya. El que no m’atreveixo a dir és qui fa de porc i qui d’espantaocells.


Anna Bosch


Diario de verano (8)

La burbuja

"De pequeña quería que mi vida fuera una fiesta –explica Viviane Edde en un buen castellano– y acompañaba a mi padre a banquetes y recepciones. Después empecé a escribir en Magazine, la revista francesa L'Oficiel, combinando lo que era útil con lo que era agradable. Ahora soy más gentil en mis comentarios".

Estas son palabras de Tomás Alcoverro referidas a una de las mujeres que ha relatado desde hace muchos años la vida social de Beirut. Él la cita a raíz de Bubble Beirut, el libro de Anna Bosch, donde Alex Gutiérrez, autor del texto, afirma que: "En este país no sabemos nunca qué nos puede ofrecer el mañana, por eso salimos cada noche como si fuera la última".

El señor Alcoverro nos dice que "desde hace décadas la clase más afortunada de Damasco y de Alepo tiene valiosos inmuebles y depósitos bancarios en Beirut, desde mucho antes de esta guerra. Los llevaban huyendo de los controles financieros sirios". Y que "Viviane Edde defiende la vitalidad, la iluminación y la ilusión de esta burbuja de Beirut, junto a un mundo árabe que se consume en violencias y devastaciones".

"No nos vestiremos de duelo esperando que todo acabe -me dice- durante todas las guerras siempre ha habido gente que ha querido divertirse".

En otro terreno de cosas, pero de cosas similares a pesar de ser diferentes, de cosas que nos hablan de decadencias y de mundos que se acaban, leo en la exposición sobre Paula Rego en el Palau de la Virreina de Barcelona que el Espantapájaros es una obra de Martin McDonagh que homenajea Gutiérrez Solana en la que un cerdo salva a un espantapájaros de la muerte, y éste, a cambio, no hace nada para ayudar al animal cuando lo han de sacrificar. Esto me ha hecho recordar las relaciones que siempre ha habido entre Cataluña y España. Lo que no me atrevo a decir es quién hace de cerdo y quién de espantapájaros.


miércoles, 2 de agosto de 2017

Per què cal votar l'1 d'octubre




El camí

Veig un caminet
per entre les vinyes.
A on me durà
si jo le’n seguia?
Ningú m’ho pot dir
sinó el que el sabia:
saber un caminet
fa molta alegria.
Hi passa un pagès
que ve de la vinya. 
Com hi passa avui,
també cada dia:
cada dia no,
que festes hi havia.
De tant que el coneix
les hi coneixia
—Digau-me el camí:
saber-lo voldria.
—Si te l’ensenyés,
tu mai el sabries:
si le’n vols saber
passa-hi cada dia.

Francesc Pujols. Els poetes d’ara. Ed. Lira, 1923, Barcelona