jueves, 3 de agosto de 2017

La bombolla



Beiteddine festival

Diari d’estiu (8)

La bombolla

De petita volia que la meva vida fos una festa –explica Viviane Edde en un bon castellà– i acompanyava el meu pare a banquets i recepcions. Després vaig començar a escriure a Magazine, a la revista francesa L’Oficiel, combinant el que era útil amb el que era agradable. Ara sóc més gentil en els meus comentaris”.

Aquestes són paraules de Tomás Alcoverro referides a una de les dones que ha relatat des de fa molts anys la vida social de Beirut. Ell la cita arran de Bubble Beirut, el llibre d’Anna Bosch, on l’Àlex Gutiérrez, autor del text, afirma que: “En aquest país no sabem mai què ens pot oferir el demà, per això sortim cada nit com si fos l’última”.

El senyor Alcoverro ens diu que “des de fa dècades la classe més afortunada de Damasc i d’Alep té valuosos immobles i dipòsits bancaris a Beirut, des de molt abans d’aquesta guerra. Els portaven fugint dels controls financers sirians”. I que “Viviane Edde defensa la vitalitat, la il·lusió d’aquesta bombolla de Beirut, al costat d’un món àrab que es consumeix en violències i devastacions”.

No ens vestirem de dol esperant que tot s’acabi –em diu– . durant totes les guerres sempre hi hagut gent que ha volgut divertir-se”.

En un altre terreny de coses, però de coses similars tot i ser diferents, de coses que ens parlen de decadències i de móns que s’acaben, llegeixo a l’exposició sobre Paula Rego al Palau de la Virreina de Barcelona que l’Espantaocells és una obra de Martin McDonagh que homenatja Gutiérrez Solana en la que un porc salva a un espantaocells de la mort, i aquest, a canvi, no fa res per ajudar a l’animal quan l’han de sacrificar. Això m’ha fet recordar les relacions que sempre hi hagut entre Catalunya i Espanya. El que no m’atreveixo a dir és qui fa de porc i qui d’espantaocells.


Anna Bosch


Diario de verano (8)

La burbuja

"De pequeña quería que mi vida fuera una fiesta –explica Viviane Edde en un buen castellano– y acompañaba a mi padre a banquetes y recepciones. Después empecé a escribir en Magazine, la revista francesa L'Oficiel, combinando lo que era útil con lo que era agradable. Ahora soy más gentil en mis comentarios".

Estas son palabras de Tomás Alcoverro referidas a una de las mujeres que ha relatado desde hace muchos años la vida social de Beirut. Él la cita a raíz de Bubble Beirut, el libro de Anna Bosch, donde Alex Gutiérrez, autor del texto, afirma que: "En este país no sabemos nunca qué nos puede ofrecer el mañana, por eso salimos cada noche como si fuera la última".

El señor Alcoverro nos dice que "desde hace décadas la clase más afortunada de Damasco y de Alepo tiene valiosos inmuebles y depósitos bancarios en Beirut, desde mucho antes de esta guerra. Los llevaban huyendo de los controles financieros sirios". Y que "Viviane Edde defiende la vitalidad, la iluminación y la ilusión de esta burbuja de Beirut, junto a un mundo árabe que se consume en violencias y devastaciones".

"No nos vestiremos de duelo esperando que todo acabe -me dice- durante todas las guerras siempre ha habido gente que ha querido divertirse".

En otro terreno de cosas, pero de cosas similares a pesar de ser diferentes, de cosas que nos hablan de decadencias y de mundos que se acaban, leo en la exposición sobre Paula Rego en el Palau de la Virreina de Barcelona que el Espantapájaros es una obra de Martin McDonagh que homenajea Gutiérrez Solana en la que un cerdo salva a un espantapájaros de la muerte, y éste, a cambio, no hace nada para ayudar al animal cuando lo han de sacrificar. Esto me ha hecho recordar las relaciones que siempre ha habido entre Cataluña y España. Lo que no me atrevo a decir es quién hace de cerdo y quién de espantapájaros.


4 comentarios:

F.PUIGCARBÓ dijo...

Tomas Alcoverro es de les poques persones que s'ha d'escoltar quan parla del Liban o Siria, viu al territori i el coneix. Potser no és un home savi, però s'hi fixa i sap fer una acurada radiografía del seu entorn, més que periodista, és un cronista del seu paisatge libanés.

salut

El peletero dijo...

Has fet una descripció perfecta del Tomàs Alcoverro. Jo sempre el llegeixo, m‘agrada el què diu i com ho diu, senzillament. A més, aquest món decadent m‘atrau molt.

Si vens a Barcelona no et perdis l‘exposició de la Paula Rego, val molt la pena, no et deixarà indiferent.

Salut

Rodericus dijo...

Coincideixo amb Francesc. Llegeixo amb interès els articles que publica sobre El Libán i Siria.

Beirút sempre ha sigut un oásis de llibertat i de cultura dintre del claustrofóbic mon árab, tret del anys de la guerra civíl. Una guerra que no va puguer amb l´esperit cosmopolita de la ciutat.

Salut.

El peletero dijo...

Així és, Rodericus, el senyor Alcoverro és un mestre. I Beirut un món curiós, un oasi en un desert que també amaga tot de forces teluriques que el poden destruir. Una estranya relació igualment entre porcs i espantaocells.