Veni (25-04-2008)

No és ben bé el capvespre, ni tampoc ben bé de nit; la llum de la ciutat allà a baix

il·lumina el cel, i el resplendor del port fa de mirall de la lluna adormida.

Passegem i t’agafo la mà que és freda i calenta; després d’uns xiprers, un mussol

silenciós passa a prop i els insectes voladors esquitxen la llum de la fosca. La brisa s’ha

convertit en vent calmós. Un tro sacseja els cables elèctrics que connecten la vida de

baix amb la de dalt com cordes de trapezi d’un circ ombrívol, desolat i inaccessible. Tot

i així, el mateix cel és estranyament blau, amb núvols de cotó que s’estiren plans,

lentament i amb zel.

El terreny va canviant, es aspre i fi a la vegada, ple de trastos vells i metalls rovellats

entre marbres llisos, polits i estilitzats com figures de brancusi. Les creus son suma i

multiplicació, tatxen i senyalen el misteri en el camp sant. Un àngel vell ens convida a

olives arbequines que du en una paperina, i fent-nos l’ullet es torna jove i converteix

els petits pinyols en perdigots daurats.

Molt lluny, uns rètols de neó de tots colors anuncien en el buit noms encisadors:

badalona, corbera, venècia, hotel mallorca, tots alhora, i un a un, s’encenen, tremolen i

s’apaguen. En els teus ulls hi veig una migdiada, una seguida d’una altre, la sorra de la

platja, l’aigua del mar, la que treu la sal, el menú servit, i el sol reposat amb ell al

costat, feliços

Princesa, em tornes a preguntar què hem de fer quan un estrany ens mira, però ja no

té gaire importància ara que ja coneixem el món i el seu contrari. La teva bellesa és

intacte i s’escampa arreu. No pots aplaudir als actors que saluden des de l’escenari, et

fan mal el ossos de l’edat, però de repent les volteges finament amb un mocador que

passa al coll escampant el perfum i el perfil dels ulls s’estira com els de cleopatra.

Ens asseiem per mirar la pila de fotos que ens retraten, la del papa sol enmig de la gran

vall amb el fons heroic, i amb un pal de caminant i una gorra que brinda al sol ens crida

d’alegria que hi anem; desada a la butxaca porto la de color esvaït del cinquè

tercera, amb tu, la tieta i la iaia, i el petit de casa traient el cap enamorat de tots

nosaltres; una nina i dos quadres carregats de futur emmarquen aquesta escena tant

innocent. La cadernera canta entusiasmada des de lluny el nostre lligam etern que no

es pot explicar.

Em desperto suat dins d’un forat negre de la memòria i una llàgrima de son. Ara sí que

de veritat estic al teu costat, no és cap somni, et poso sucre a la tassa, et faig un petó i

baixo atrafegat per les escales per anar a la feina del no res. La nit torna a ser brillant i

me’n vaig al llit sense despertar-me, potser ens tornarem a veure i passejarem junts,

entre la rosa, l‘avellana i la nou. La mort i la primavera sempre arriben a destemps.

Un petó del teu fill Albert.