Diari de
primavera (7)
Catalunya bis (2
de 3)
El Decret de Nova
Planta, però, va tenir una de les conseqüències econòmiques més paradoxals de
la història ibèrica, permetre a aquests territoris –que gràcies al Decret ja no
eren oficial i administrativament ni aliens ni foranis al nucli dur d’Espanya–
comerciar amb Amèrica que fins aquell moment tenien absolutament prohibit. La
paradoxa està en que aquest va ser un dels motors de la prosperitat catalana i
una oportunitat que Catalunya no va perdre i que es va consolidar després amb
la Revolució Industrial i les conseqüències econòmiques, socials, culturals i
polítiques que tot plegat va significar, entre elles la creació per Prat de la
Riba de la Mancomunitat de Catalunya, el primer organisme de la moderna autonomia
catalana que Primo de Rivera va també eradicar per donar lloc sarcàsticament,
anys més tard amb l’adveniment de la II República espanyola, a la restauració
de la vella institució catalana d’autogovern creada l’any 1359, la Generalitat
de Catalunya.
Però jo em
continuo preguntant insistentment on dimonis és, o què coi significa per a un
britànic la paraula “homenatge” i el per què George Orwell va titular així al
seu llibre on no sé veure l’homenatge a Catalunya per en lloc; penso
sincerament, que més li hagués valgut titular-lo Homenatge als espanyols, sobre tot després d’escriure: “Tinc molts mals records d’Espanya, però
molts pocs mals records dels espanyols. (...) És indubtable que tenen una
generositat, una espècie de noblesa, que no són pròpies del segle XX. Això és
el que permet esperar que a Espanya fins i tot el feixisme pugui adoptar una
forma relativament àmplia i tolerable. Pocs espanyols posseeixen la maleïda
eficiència i consistència que un estat totalitari modern necessita”. És,
però, aquest paràgraf veritablement un elogi als espanyols, i entre ells als
catalans, o tot el contrari? Què dimonis significa que pocs espanyols
posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat totalitari modern
necessita? El de Franco va durar quaranta anys que no és precisament poca cosa
en quant a consistència i eficiència. Les democràcies no han de ser també
consistents i eficients o han de ser estables segons el que dèiem que diu l’Equilibri de Nash? La frase, tal
vegada, hauria de ser aquesta: “Pocs
espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat
democràtic modern necessita”
La primera
entrevista que van tenir l’Adolfo Suárez i Josep Tarradellas va ser un complet
fracàs, no es van posar d’acord absolutament en res, però al sortir del Palau
de la Moncloa i al tenir que respondre a les preguntes dels periodistes que
l’esperaven sobre com havia anat l’entrevista amb el President del Govern
espanyol, en Josep Tarradellas va respondre que molt bé, que estava molt
content, que tot havia anat de manera magnífica i que s’havien posat d’acord en
gairebé totes les qüestions i que l’acord era pròxim i imminent. Aquesta
mentida que va ser publicada immediatament en tots els diaris i radiada per
totes les emissores de ràdio va descol·locar a Suárez i d’una manera inesperada
va desencallar les negociacions i va permetre que la Generalitat de Catalunya
fos l’única institució republicana que fou reconeguda com a tal en la Transició
gracies a un Decret que la va restablir i que va permetre a Josep Tarradellas
continuar sent, dins encara de la legalitat franquista del Fuero de los Españoles y los Principios del Movimiento, el cent vint-i-cinquè
President de la Generalitat, un President sense poder ni pressupost, però igual
que De Gaulle en la Segona Guerra Mundial,, amb tota la força del simbolisme
d’una Institució que representava a un país.
--------------------------------------------------
Diario de
primavera (7)
Catalunya bis (2
de 3)
El Decreto de
Nueva Planta, sin embargo, tuvo una de las consecuencias económicas más
paradójicas de la historia ibérica: permitir a estos territorios -que gracias
al Decreto ya eran oficial y administrativamente parte del núcleo duro de
España- comerciar con América que hasta ese momento tenían absolutamente
prohibido. La paradoja está en que este fue uno de los motores de la
prosperidad catalana y una oportunidad que Cataluña no dejó perder y que se
consolidó después con la Revolución Industrial y las consecuencias económicas,
sociales, culturales y políticas que todo ello significó, entre ellas la
creación por Prat de la Riba de la Mancomunitat de Cataluña, el primer
organismo y los cimientos de la moderna autonomía catalana que Primo de Ribera
también abolió para dar lugar paradójicamente, años más tarde con el
advenimiento de la II República española, a la restauración de la vieja
institución catalana de autogobierno creada en 1359, la Generalitat de
Cataluña, y que Franco también suprimió.
Pero yo me sigo
preguntando insistentemente dónde demonios está, o qué diablos significa para
un británico la palabra "homenaje" y el por qué George Orwell tituló
así su libro donde no sé ver el homenaje a Cataluña por ninguna parte; pienso
sinceramente que más le hubiera valido titularlo Homenaje a los españoles, sobre
todo después de escribir: "Tengo muchos malos recuerdos de España, pero
muy pocos mal recuerdos de los españoles. (...) Es indudable que tienen una
generosidad, una especie de nobleza, que no son propias del siglo XX. Esto es
lo que permite esperar que en España incluso el fascismo pueda adoptar una
forma relativamente amplia y tolerable. Pocos españoles poseen la maldita
eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita".
¿Es, sin embargo, este párrafo verdaderamente un elogio a los españoles, o todo
lo contrario? ¿Qué demonios significa que pocos españoles poseen la maldita
eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita? El de
Franco duró cuarenta años que no es precisamente poco en cuanto a consistencia
y eficiencia. ¿Las democracias no deben ser también consistentes y eficientes,
o deben ser estables según lo que decíamos que dice y aconseja el Equilibrio de Nash? La frase, tal vez, debería ser ésta: "Pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un
estado democrático moderno necesita"
La primera
entrevista que tuvieron Adolfo Suárez y Josep Tarradellas fue un completo
fracaso, no se pusieron de acuerdo absolutamente en nada, pero al salir del
Palacio de la Moncloa y al tener que responder a las preguntas de los
periodistas que le esperaban sobre cómo había ido la entrevista con el
Presidente del Gobierno, Josep Tarradellas respondió como un pícaro que muy
bien, que estaba muy contento, que todo había ido de forma magnífica y que se
habían puesto de acuerdo en casi todas las cuestiones y que el acuerdo era
cercano e inminente. Esta mentira de gato viejo que fue publicada
inmediatamente en todos los diarios y radiada por todas las emisoras descolocó
a Suárez y de una manera inesperada desatascó las negociaciones y permitió que
la Generalidad de Cataluña fuera la única institución republicana que fue
reconocida como tal en la Transición gracias a un Decreto que la restableció y
que permitió a Josep Tarradellas seguir siendo, dentro aún de la legalidad
franquista del Fuero de los
Españoles y los Principios del Movimiento, el
cien vigésimo quinto presidente de la Generalitat, un Presidente sin poder ni
presupuesto, pero al igual que De Gaulle en la Segunda Guerra Mundial, con toda
la fuerza del simbolismo de una Institución que representaba a un país.
