sábado, 23 de marzo de 2013

El Peletero/Cadàvers exquisits (2)


Hemeroteca pelletera

Cadàvers exquisits (2)

A la primera part d’aquests Cadàvers exquisits deia que el primer article del primer número de The New World Magazine parlava de Txernòbil i de Brasília.

La Viquipèdia diu de Brasília que:Brasília i DF són el resultat d'un ambiciós projecte urbà posat en marxa pel president Juscelino Kubitschek, i orquestrat per l'arquitecte Oscar Niemeyer, el planificador urbanístic Lúcio Costa i l'arquitecte paisatgista Roberto Burle Marx. El concepte d'una capital interior va ser concebut per primer cop el 1823 per l'estadista brasiler José Bonifácio de Andrada e Silva, que estava convençut que traslladar la capital de Rio de Janeiro era fonamental per treure profit dels vastos recursos interiors del país, a més de suposar una gran empenta econòmica per a l'interior.


Amb tot, la seva idea va ser ignorada durant anys. Va caldre esperar fins el 1955 perquè Brasília comencés a ser una realitat. Després de gairebé cinquanta anys de debat, el president Kubitschek va ordenar que l'estat de Goiás albergués la nova capital. Amb milions de camperols pobres procedents del nord-est treballant les vint-i-quatre hores del dia, Brasília es va construir, de forma increïble, en només tres anys. Tot i que no estava acabada, sí estava llesta per començar a funcionar. La capital es va traslladar de forma oficial de Rio a Brasília el 21 d'abril de 1960. La nova capital es va convertir en seu dels tres poders de la República: parlamentari, judicial i presidencial.”

En un article publicat a la revista d’actualitat Jot Down el 2 de novembre de l’any passat, l’Horacio Fernández del Castillo ens parlava de l’Oscar Niemeyer.

“(…)l'arquitecte carioca serà l'encarregat de donar forma, funció i contingut als edificis institucionals de la nova capital. Construir ex novo una nova seu del Govern a meitat d’un terreny aïllat, erm i de difícil accés enmig del Planalto Central va constituir una veritable epopeia: es van netejar terrenys, es van desviar rius, es van crear llacs i es van obrir carreteres. Tot en nom d'edificar, en només tres anys, el símbol que personifiqués l'esperit de la jove nació emergent. Si el projecte per al pla urbà va ser triat a través d'un concurs públic, en el qual va prevaler l'opinió de Niemeyer a l'hora d'escollir el guanyador -que no va ser altre que el seu antic mestre Lucio Costa- a l'hora de projectar els diferents edificis Niemeyer va gaudir d'un poder omnímode per crear una arquitectura que sabés conjugar les necessitats programàtiques d'una seu de govern amb la monumentalitat i simbolisme exigits a la nova capital de la nació.”

El passat 23 de gener el diari El País va publicar un excel·lent article signat per Jon Sistiaga dedicat a Txernòbil, més concretament a Prípiat.

“Prípiat mai tornarà a ser habitat. Aquesta ciutat de 50.000 habitants va ser evacuada a les 36 hores de l'accident més greu que ha patit una central nuclear i es va quedar des de llavors abstreta i buida per sempre. Morta en plena adolescència. Perquè Prípiat havia estat aixecada el 1970 per acollir els treballadors de la central i les seves famílies i va ser abandonada el 1986, 16 anys després. Va passar de ser l'orgull del desenvolupisme soviètic, l'exemple de la felicitat al paradís proletari, una ciutat amb una mitjana de 26 anys per habitant i amb gairebé mil naixements anuals, a convertir-se en un escenari posapocalíptic. Enormes blocs d'apartaments grisos miren al visitant solitari a través de les seves finestres buides, com si centenars d'ulls et vigilessin. Els arbres de les voreres han crescut sense control, alguns entrant dins de les botigues i oficines a peu de carrer, altres entrellaçant entre si, com si s'abracessin. La ciutat ha estat envaïda per tot tipus d'animals que pasturen lliurement en els seus parcs.”

(...)

“Vista des de dalt, des del terrat d'un dels seus edificis més alts, la ciutat alguna cosa d'aquestes mítiques civilitzacions semienterrades a les selves de l'Amèrica Central. Amagades entre la mala herba. Però aquí no hi ha profecies, ni auguris, ni conjectures que valguin. No hi ha cap secret que revelar. Res que no estigui ja explicat o demostrat, excepte el nombre real de morts. No hi ha xifres oficials "perquè els metges tenien ordres de Moscou de no vincular les morts de gent de Txernòbil amb l'explosió i havien falsejar els parts de mort escrivint altres causes", recorda Evgeniv Dmetrievich, antic enginyer de la central nuclear de Txernòbil.”

El 30 de desembre de 2012 a El País publicava també un article dedicat a Detroit de David Alandete, començava igualment parlant de la selva i de la jungla, no sé si com una amenaça o com el que anuncia Francesc, el nou Papa de Roma, com un nou món.

“De megalòpolis a jungla semiurbana, des dels seus dies de glòria automobilística, la ciutat de Detroit ha perdut el 63% de la seva població. L'espai geogràfic segueix sent el mateix: 359 quilòmetres quadrats que corren una sort desigual. En alguns punts, la naturalesa reclama el que és seu, i reforesta, salvatge, illes senceres de cases. Hi ha a Detroit 800.000 estructures buides, la majoria en estat ruïnós. Els esforços de recuperació, privats i públics, es concentren en algunes àrees reduïdes, que es fan atractives per als residents, enlletgint encara més els barris depauperats. No hi ha un pla mestre. En la història de l'urbanisme, molt s'ha escrit d'ampliar centres urbans, però poc hi ha sobre el fenomen de l'encongiment de ciutats”.


Per a quasi acabar enllaço dos excel·lents reportatges dedicats a Detroit.

Un de fa un temps:

1ª Part.





Hem parlat d’arquitectes, d’artistes que, juntament amb els músics, configuren de la manera més efectiva l’imaginari popular, la psicologia col·lectiva.

The New World Magazine va elaborar també un bon reportatge sobre el Somorrostro, un barri de barraques de Barcelona situat en una de les seves platges, però aquesta és una qüestió pel proper post, en el que farem servir, igualment com fins ara, aquesta meravellosa i còmoda tècnica del copiar i enganxar, tan poc compromesa al permetre’ns evitar donar opinions i expressar un criteri format i sòlid, encara que, s’ha de reconèixer, l’elecció de les cites ja ens retrata i no val, doncs, amagar-se en elles per reclamar ni neutralitat ni tampoc innocència i molt menys impunitat. Per això, val a dir, i vull dir, que la frase més determinant de totes les citades ha estat la de Luis Fernández Galiano al parlar de l’Albert Speer i afirmar que el geni no era ell sinó Hitler. Crec, modestament, i per fer la ironia justa, que sempre és així, que l’artista no és mai el geni.

-----------------------------------------------------------------------------------

Hemeroteca peletera

Cadáveres exquisitos (2)

En la primera parte de estos Cadáveres exquisitos decía que el primer artículo del primer número de The New World Magazine hablaba de Chernóbil y de Brasilia.

La Viquipèdia dice de Brasilia que: "Brasilia y DF son el resultado de un ambicioso proyecto urbano puesto en marcha por el presidente Juscelino Kubitschek, y orquestado por el arquitecto Oscar Niemeyer, el planificador urbanístico Lúcio Costa y el arquitecto paisajista Roberto Burle Marx . El concepto de una capital interior fue concebido por primera vez en 1823 por el estadista brasileño José Bonifacio de Andrada e Silva, que estaba convencido de que trasladar la capital de Río de Janeiro era fundamental para sacar provecho de los vastos recursos interiores del país, además de suponer un gran empuje económico para el interior.

Con todo, su idea fue ignorada durante años. Hubo que esperar hasta 1955 para que Brasilia comenzara a ser una realidad. Después de casi cincuenta años de debate, el presidente Kubitschek ordenó que el estado de Goiás albergara la nueva capital. Con millones de campesinos pobres procedentes del noreste trabajando las veintidós horas del día, Brasilia se construyó de forma increíble, en sólo tres años. Aunque no estaba terminada, sí estaba lista para empezar a funcionar. La capital se trasladó de forma oficial de Río a Brasilia el 21 de abril de 1960. La nueva capital se convirtió en sede de los tres poderes de la República: parlamentario, judicial y presidencial."

En un artículo publicado en la revista de actualidad Jot Down el 2 de noviembre del año pasado, Horacio Fernández del Castillo nos hablaba de Oscar Niemeyer.

"(...)  el arquitecto carioca será el encargado de dar forma, función y contenido a los edificios institucionales de la nueva capital. Construir exnovo una nueva sede del Gobierno en mitad un terreno aislado, yermo y de difícil acceso en medio del Planalto Central constituyó una verdadera epopeya: se limpiaron terrenos, se desviaron ríos, se crearon lagos y se abrieron carreteras. Todo en aras de edificar, en apenas tres años, el símbolo que personificase el espíritu de la joven nación emergente. Si el proyecto para el plan urbano fue elegido a través de un concurso público, en el que prevaleció la opinión de Niemeyer a la hora de escoger al ganador —que no fue otro que su antiguo maestro Lucio Costa— a la hora de proyectar los diferentes edificios Niemeyer gozó de un poder omnímodo para crear una arquitectura que supiese conjugar las necesidades programáticas de una sede de gobierno con la monumentalidad y simbolismo exigidos a la nueva capital de la nación."

El pasado 23 de enero el diario El País publicó un excelente artículo firmado por Jon Sistiaga dedicado a Chernóbil, más concretamente a Prípiat.

" Prípiat nunca volverá a ser habitada. Esta ciudad de 50.000 habitantes fue evacuada a las 36 horas del accidente más grave que ha sufrido una central nuclear y se quedó desde entonces ensimismada y vacía para siempre.Muerta en plena adolescencia. Porque Prípiat había sido levantada en 1970 para acoger a los trabajadores de la central y sus familias y fue abandonada en 1986, 16 años después. Pasó de ser el orgullo del desarrollismo soviético, el ejemplo de la felicidad en el paraíso proletario, una ciudad con una media de 26 años por habitante y con casi mil nacimientos anuales, a convertirse en un escenario posapocalíptico. Enormes bloques de apartamentos grises miran al visitante solitario a través de sus ventanas vacías, como si centenares de ojos te vigilaran. Los árboles de las aceras han crecido a su antojo, algunos metiéndose dentro de las tiendas y oficinas a pie de calle, otros entrelazándose entre sí, como si se abrazaran. La ciudad ha sido invadida por todo tipo de animales que pastan libremente en sus parques. "

(...)

"Vista desde arriba, desde la azotea de uno de sus edificios más altos, la ciudad tiene algo de esas míticas civilizaciones semienterradas en las selvas de Centroamérica. Escondidas entre la maleza. Pero aquí no hay profecías, ni augurios, ni conjeturas que valgan. No hay ningún secreto que revelar. Nada que no esté ya contado o demostrado, salvo el número real de muertos. No hay cifras oficiales “porque los médicos tenían ordenes de Moscú de no vincular las muertes de gente de Chernóbil con la explosión y debían falsear los partes de fallecimiento escribiendo otras causas”, recuerda Evge­niv Dmetrievich, antiguo ingeniero de la central nuclear de Chernóbil. "

El 30 de diciembre de 2012 El País publicaba también un artículo dedicado a Detroit de David Alandete, comenzaba igualmente hablando de selva y de jungla, no sé si como una amenaza o como lo que anuncia Francisco, el nuevo Papa de Roma, como un nuevo mundo.

"De megalópolis a jungla semiurbana, desde sus días de gloria automovilística, la ciudad de Detroit ha perdido el 63% de su población. El espacio geográfico sigue siendo el mismo: 359 kilómetros cuadrados que corren una suerte desigual. En algunos puntos, la naturaleza reclama lo que es suyo, y reforesta, salvaje, manzanas enteras. Hay en Detroit 800.000 estructuras vacías, la mayoría en estado ruinoso. Los esfuerzos de recuperación, privados y públicos, se concentran en algunas áreas reducidas, que se hacen atractivas para los residentes, afeando aún más los barrios depauperados. No hay un plan maestro. En la historia del urbanismo, mucho se ha escrito de ampliar centros urbanos, pero poco hay sobre el fenómeno del encogimiento de ciudades".


Para casi terminar enlazo dos excelentes reportajes dedicados a Detroit

Uno de hace un tiempo:


Y este más reciente:


Hemos hablado de arquitectos, de artistas que, junto con los músicos, configuran de la manera más efectiva el imaginario popular, la psicología colectiva.

The New World Magazine elaboró ​​también un buen reportaje sobre el Somorrostro, un barrio de chabolas de Barcelona situado en una de sus playas, pero esta es una cuestión para el próximo post, en el que usaremos igualmente como hasta ahora , esta maravillosa y cómoda técnica del copiar y pegar, tan poco comprometida al permitirnos evitar dar opiniones y expresar un criterio formado y sólido, aunque, hay que reconocer, la elección de las citas ya nos retrata y no vale, pues, esconderse en ellas para reclamar ni neutralidad ni inocencia y mucho menos impunidad. Por ello,es necesario decir, y quiero decir, que la frase más determinante de todas las citadas ha sido la de Luis Fernández Galiano al hablar de Albert Speer y afirmar que el genio no era él sino Hitler. Creo, modestamente y para hacer la ironía justa, que siempre es así, que el artista nunca es el genio.