lunes, 3 de febrero de 2014

El Fort Confiança i les propietats indivises



Diari d’hivern. (5)

El Fort Confiança i les propietats indivises.

Hilde Domin i el seu marit, Erwin Walter Palma, van documentar fotogràficament tot el vell Santo Domingo, la ciutat colonial on es van veure obligats a anar-hi a viure fugint d’Alemanya. Ell era arqueòleg i gràcies a tot aquest magnífic i extens treball de documentació la UNESCO va declarar a la vella ciutat dominicana Patrimoni de la Humanitat el 1989. Potser per això, i per l’exili també, Hilde Domin va dir en un poema que: “una rosa és una rosa, però una llar no és una llar”.

La meva amiga Marga, comentarista excepcional d’aquest blog, em comentava, a rel d’un altre poema, en aquest cas de la Blanca Andreu, on afirmava la narradora que volia viure dins d’una pintura de Chagall, que a ella, a la Marga, li agradaria fer-ho dins d’una pintura rupestre i jo li responia que quan sigui ric i enginyer naval em construiré un submarí en forma de tortuga carei, fundaré una comuna àcrata i em faré dir Nemo com el famós capità Nemo de Jules Verne.

Les frases enigmàtiques, la poesia, els vells barris de les velles ciutats, colonials o no, les pintures, els submarins o les coves rupestres poc tenen a veure amb la realitat administrativa de les coses, dels llocs i dels drets de pertinència de cadascun d’ells.  

El meu amic EV té, com advocat, moltes bones històries de disputes pels bens i les persones, totes elles tristes i lamentables. A una d’aquestes històries l’anomeno El testament assassí perquè tothom que s’hi va veure involucrat va acabar mort de manera sobtada i sorprenent. Era una herència important?, no gens, només 8000 euros al banc i el 50% d’un pis que compartia amb la seva dona divorciada.

Divorcis i bens immobiliaris, una barreja explosiva.

Les propietats indivises li permeten al senyor Trapiello, més que els divorcis, construir una metàfora sobre la unitat d’Espanya i concloure que cap dels veïns té dret a segregar-se, igual que una ma o una cama no el tenen, per si mateixes, de separar-se del cos.

"Era evidentment un cos dur, impenetrable, i no la substància tova que forma la massa dels grans mamífers marins. Però aquest cos dur podia ser una closca ossi semblant al dels animals antediluvians, que em permetria classificar el monstre entre els rèptils amfibis, com ara les tortugues i els al·ligàtors.

Doncs bé, no. El llom negrós que em suportava era llis, brunyit, sense imbricacions. Responia als cops amb una sonoritat metàl·lica, i, per increïble que fos, semblava estar fet, què dic, estava fet amb planxes cargolades ". 200.000 llegues de viatge submarí. Jules Verne

La Lola havia treballat de jove i durant 20 anys a l’empresa del seu pare. En tot aquest temps no va deixar de demanar-li que la donés d’alta a la Seguretat Social per poder cotitzar i tenir, quan arribés el moment, una pensió de jubilació. El seu pare mai va entendre la demanda de la seva filla, no sabia de què dimonis li estava parlant, li semblava una petició estrafolària, fora de lloc i sense sentit. Era clar que l’home no tenia les eines culturals ni emocionals, ni tampoc de caràcter, per reconèixer la lògica i la suposada justícia de la demanda de la seva filla, per això també es mal fiava d’ella arribant a pensar que la seva exigència estava feta de mala fe.

Evidentment, sempre s’hi va negar.

-   Per què no em vols donar d’alta a la Seguretat Social, papa?

-   Perquè ets la meva filla, vet aquí la raó.

-   I què té a veure una cosa amb l’altre, papa?

-   Què té a veure?, ets la meva filla, que no ho entens o no ho vols entendre?

-   Però treballo i em pagues un sou encara que molt petit.

-   I?, és per a les teves despeses, per a que no vagis sense diners pel carrer.

-   Penso, papa, que si treballo m’has de donar d’alta a la Seguretat Social igual que a els altres treballadors, hi tinc dret.

-   Però si ets la meva filla!!, com em pots demanar-me una cosa així!!

-   I la meva jubilació?

-   No t’amoïnis gens per ella, no la necessites, ets la meva filla i mai et faltarà de res.

La Lola es va cansar de la negativa reiterada del seu pare, es va acomiadar i se’n va anar a treballar a una altre empresa que sí la van donar d’alta a la Seguretat Social, gràcies a això és una persona independent, digna i ara rep una pensió. El seu pare no va entendre mai aquesta decisió, fins i tot, com ja hem dit, es va ofendre, i va considerar a la seva filla com una mala persona i una cosa que anava més enllà de considerar-la una bona o mala filla, la Lola s’havia convertit, simplement, en una “no filla”, fins l’extrem d’eliminar-la del seu testament.

Em dic Arthur Gordon Pym. El meu pare era un respectable comerciant de queviures per a la marina, a Nantucket, on jo vaig néixer. El meu avi matern era procurador amb bona clientela. Home afortunat en tot, havia guanyat prou
diners especulant amb les accions del Edgarton New Bank, com es deia abans. Amb aquests i altres mitjans havia aconseguit reunir un bon capital. Crec que em volia més
que a ningú en el món, i jo esperava heretar a la seva mort la major part dels seus béns. Les aventures de Sir Arthur Gordon Pym, Edgard Allan Poe.

Al cap d’uns mesos d’entrar les tropes britàniques a Kabul en la darrera guerra a l’Afganistan, la BBC va entrevistar a un cabdill pastún. Era un home afable i molt educat. En l’entrevista, evidentment, van parlar de les dones i de la manera diferent en com eren considerades a Occident i a Afganistan. El pastún afirmava que per a ells el bé més preuat al món eren les dones, les volien i les respectaven tant que per això les amagaven i les recloïen igual que si fossin un diamant molt valuós, una joia tan preuada que no es mostra mai en públic, ans el contrari, es guarda en un cofre en el racó més secret i amagat de la casa. Tot a l’inrevés, deia el pastún, del que feu vosaltres, els occidentals, amb les vostres dones, que demostra d’una manera palmària que ni les estimeu ni les respecteu.

"Corria la nit del 17 de març de 1859, quan el fred vent de l'Àrtic bufava inclement enmig d'una terrible tempesta, com només poden imaginar els qui hagin viscut a les desèrtiques i gelades regions del cercle polar.

Incessantment queia la neu, ja gairebé gelada, tan abundant que tornava borrosos i imprecisos els contorns uniformes del paisatge, en el qual només la nota pintoresca de les construccions del Fort Confiança, posaven un senyal de vida -l'única- que constituïa aquell lloc habitat en moltes milles a la rodona". En el país de les pells, Jules Verne.

------------------------------------------------

Diario de invierno. (5)

El Fuerte Confianza y las propiedades indivisas.

Hilde Domin y su marido, Erwin Walter Palma, documentaron fotográficamente todo el viejo Santo Domingo, la ciudad colonial donde se vieron obligados a ir a vivir huyendo de Alemania. Él era arqueólogo y gracias a todo este magnífico y extenso trabajo de documentación la UNESCO declaró a la vieja ciudad dominicana Patrimonio de la Humanidad en 1989. Quizá por eso, y por el exilio también, Hilde Domin dijo en un poema que: "una rosa es una rosa, pero un hogar no es un hogar".

Mi amiga Marga, comentarista excepcional de este blog, me comentaba, a raíz de otro poema, en este caso de Blanca Andreu, donde afirmaba la narradora que quería vivir dentro de una pintura de Chagall, que a ella, a Marga, le gustaría hacerlo dentro de una pintura rupestre y yo le respondía que cuando sea rico e ingeniero naval me construiré un submarino en forma de tortuga carey, Fundaré una comuna ácrata y me haré llamar Nemo como el famoso capitán Nemo de Julio Verne.

Las frases enigmáticas, la poesía, los viejos barrios de las viejas ciudades, coloniales o no, las pinturas, los submarinos o las cuevas rupestres poco tienen que ver con la realidad administrativa de las cosas, los lugares y los derechos de pertenencia de cada uno de ellos.

Mi amigo EV tiene, como abogado, muchas buenas historias de disputas por los bienes y las personas, todas ellas tristes y lamentables. A una de estas historias la llamo El testamento asesino porque todo el que se vio involucrado terminó muerto de manera repentina y sorprendente. ¿Era una herencia importante?, ni mucho menos, sólo 8000 euros en el banco y el 50 % de un piso que compartía el fallecido con su mujer divorciada.

Divorcios y bienes inmobiliarios, una mezcla explosiva.

Las propiedades indivisas le permiten al señor Trapiello, más que los divorcios, construir una metáfora sobre la unidad de España y concluir que ninguno de los vecinos tiene derecho a segregarse, al igual que una mano o una pierna no lo tienen, por sí mismas, de separarse del cuerpo.

“Era evidentemente un cuerpo duro, impenetrable, y no la sustancia blanda que forma la masa de los grandes mamíferos marinos. Pero ese cuerpo duro podía ser un caparazón óseo semejante al de los animales antediluvianos, que me permitiría clasificar al monstruo entre los reptiles anfibios, tales como las tortugas y los aligátores.

Pues bien, no. El lomo negruzco que me soportaba era liso, bruñido, sin imbricaciones. Respondía a los golpes con una sonoridad metálica, y, por increíble que fuera, parecía estar hecho, qué digo, estaba hecho con planchas atornilla-das.” 20.000 leguas de viaje submarino. Jules Verne.


Lola había trabajado de joven y durante 20 años en la empresa de su padre. En todo este tiempo no dejó de pedirle que le diera de alta en la Seguridad Social para poder cotizar y tener, cuando llegara el momento, una pensión de jubilación. Su padre nunca entendió la demanda de su hija, no sabía de qué demonios le estaba hablando, le parecía una petición estrafalaria, fuera de lugar y sin sentido. Estaba claro que el hombre no tenía las herramientas culturales ni emocionales, ni tampoco de carácter, para reconocer la lógica y la supuesta justicia de la demanda de su hija, por eso también desconfiaba de ella llegando a pensar que su exigencia estaba hecha de mala fe.

Evidentemente, siempre se negó.

- ¿Por qué no me quieres dar de alta en la Seguridad Social, papá?

- Porque eres mi hija, he aquí la razón.

- ¿Y qué tiene que ver una cosa con la otra, papá?

- ¿Qué tiene que ver?, eres mi hija,  ¿no lo entiendes o no lo quieres entender?

- Pero trabajo y me pagas un sueldo aunque muy pequeño.

- ¿Y?, es para tus gastos, para que no vayas sin dinero por la calle.

- Pienso, papa, que si trabajo me tienes que dar de alta en la Seguridad Social al igual que a los demás trabajadores, tengo derecho.

- ¡Pero si eres mi hija!, ¡cómo puedes pedirme algo así!

- ¿Y mi jubilación?

- No te preocupes por ella, no la necesitas, eres mi hija y nunca te faltará de nada.

Lola se cansó de la negativa reiterada de su padre, se despidió y se fue a trabajar a otra empresa que sí le dieron de alta en la Seguridad Social, gracias a ello es una persona independiente, digna y ahora recibe una pensión. Su padre nunca entendió esa decisión, incluso, como ya hemos dicho, se ofendió, y consideró a su hija como una mala persona y algo que iba más allá de considerarla una buena o mala hija, Lola se había convertido simplemente en una " no hija ", hasta el extremo de eliminarla de su testamento.

“Me llamo Arthur Gordon Pym. Mi padre era un respetable comerciante de pertrechos para la marina, en Nantucket, donde yo nací. Mi abuelo materno era procurador con buena clientela. Hombre afortunado en todo, había ganado bastante dinero especulando con las acciones del Edgarton New Bank, como se llamaba antaño. Con estos y otros medios había logrado reunir un buen capital.” Las aventuras de Sir Arthur Gordon Pym, Edgard Allan Poe.

Al cabo de unos meses de entrar las tropas británicas en Kabul en la última guerra de Afganistán, la BBC entrevistó a un caudillo pastún. Era un hombre afable y muy educado. En la entrevista, evidentemente, hablaron de las mujeres y de la manera diferente en cómo eran consideradas en Occidente y en Afganistán. El pastún afirmaba que para ellos el bien más preciado en el mundo eran las mujeres, las querían y respetaban tanto que por eso las escondían y las recluían igual que si fueran un diamante muy valioso, una joya tan preciada que no se muestra jamás en público, al revés, se guarda en un cofre en el rincón más secreto y escondido de la casa. Todo lo contrario, decía el pastún, de lo que hacéis vosotros, los occidentales, con vuestras mujeres, que demuestra de una manera palmaria que ni las amáis ni las respetáis.

Corría la noche del 17 de marzo de 1859, cuando el frío viento del Ártico soplaba inclemente en medio de una terrible tempestad, como sólo pueden imaginarla quienes hayan vivido en las desérticas y heladas regiones del círculo polar.

Incesantemente caía la nieve, ya casi helada, tan abundante que volvía borrosos e imprecisos los contornos uniformes del paisaje, en el que sólo la nota pintoresca de las construcciones del Fuerte Confianza, ponían una señal de vida –la única- que constituía aquel lugar habitado en muchas millas a la redonda.” El país de las pieles. Jules Verne