sábado, 14 de diciembre de 2013

El Peletero / La pluja daurada


Diari de tardor (13)

La pluja daurada

Cada dia m’escarrasso en escombrar el meu petit tros de vorera, cada dematí agafo l’escombra amb un entusiasme raonable  i un optimisme assenyat com una bàscula ben equilibrada;  no pretenc pas fer la feina dels serveis municipals de neteja urbana ni prendre-li tampoc el treball a ningú, simplement escombro el carrer i passo, mentre ho faig, una estona agradable saludant als veïns que encara fan us dels bons costums socials. 

Però el meu arbre és un burleta que em pren el pel de manera descarada; al veure’m enfeinat recollint les fulles caigudes m’obsequia, en plena comesa, amb una nova pluja farcida de gotes vegetals, gegants i groguenques, una pluja daurada que torna a convertir el terra en una catifa cruixidora.

És una escena, valgui la redundància, estètica, molt plàstica i dinàmica, quasi poètica si a més fa sol, perquè el groc tardorenc de les fulles seques llueix encara amb molta més intensitat gràcies a la claror d’un matí transparent. L’aire sembla un cristall esquitxat per les gotes de pintura groga del pinzell d’algun pintor abstracte i invisible.

És una mena de manà que cau per alimentar els ulls i revestir prudentment d’esperança el dia que tot just està començant.

En qualsevol cas, és evident que la meva feina d’escombriaire se’n va en orris, he de tornar a començar de nou i recollir, una vegada més, les fulles que el meu arbre ha deixat caure per a fer-me la punyeta; aleshores em planto i me’l miro seriós, amb la típica atenció i flema catalana que pretén, sense èxit, simular a la britànica. Tot mirant-me’l vull creure, m’agrada pensar que, entre una branca i l’altre, allà on el tronc es divideix en dos, el veig somriure murri com un nen entremaliat que em comença a tenir confiança.

---------------------------------------------------------------------------------------

Diario de otoño (13)

La lluvia dorada.

Cada día me afano en barrer mi pequeño trozo de acera, cada mañana cojo la escoba con un entusiasmo razonable y un optimismo sensato igual que una balanza bien equilibrada; no pretendo hacer el trabajo de los servicios municipales de limpieza urbana ni quitarle tampoco el empleo a nadie, simplemente barro la calle y paso, mientras lo hago, un rato agradable saludando a los vecinos que todavía hacen uso de las buenas costumbres sociales.

Pero mi árbol es un burlón que me toma el pelo de manera descarada; al verme ocupado recogiendo las hojas caídas me obsequia, en pleno cometido, con una nueva lluvia  rellena de gotas vegetales, gigantes y amarillentas, una lluvia dorada que vuelve a convertir el suelo en una alfombra crujiente.

Es una escena, valga la redundancia, estética, muy plástica y dinámica, casi poética si además hace sol, porque el amarillo otoñal de las hojas secas luce todavía con mucha más intensidad gracias a la luz de una mañana transparente. El aire parece un cristal salpicado por las gotas de pintura amarilla del pincel de algún pintor abstracto e invisible.

Es una especie de maná que cae para alimentar a los ojos y revestir prudentemente de esperanza el día que apenas está comenzando.

En cualquier caso, es evidente que mi trabajo de barrendero se va a pique, tengo que volver a empezar de nuevo y recoger, una vez más, las hojas que mi árbol ha dejado caer para fastidiarme; entonces me planto y lo miro serio, con la típica atención y flema catalana que pretende, sin éxito, simular a la británica. Mirándolo, quiero creer, me gusta pensar que, entre una rama y otra, allí donde el tronco se divide en dos, lo veo sonreír pícaro como un niño travieso que empieza a tenerme confianza.