miércoles, 23 de septiembre de 2015

La cossa





Diari de tardor (1)

La cossa.

La portada de l’àlbum Underground de Thelonius Monk és una de les millors i més populars de la Història de la discografia; escenifica una composició dramàtica característica de la Segona Guerra Mundial, on en TM fa el paper de guerriller del maquis francès que mira a la càmera amb un esguard ferotge i decidit. Un guerriller que té pres i lligat en una cadira a un soldat alemany amb el corresponent uniforme negre de les SS mentre ell va tocant al piano segurament alguna peça de jazz, música decadent de l’Occident capitalista per turmentar les oïdes del seu presoner que el més probable es que només hagi sentit la tradicional música germànica culta en la seva interminable llista de genis, Bach, Mozart, Franz Schubert, Beethoven, Wagner...

En el racó de la meva botiga on el tinc exposat l’acompanya un diable mexicà tocant la guitarra, amb una pota humana i l’altre de faune i una imatge d’un noi guapo dormint, fotografia dels francesos Pierre Commoy i Gilles Blanchard, coneguts com Pierre et Gilles. Tot plegat envolta un vell llibre d’art africà que em serveix de safata per unes polseres masculines de pell autèntica amb gravats que imiten la de serp i que em fan uns artesans de Menorca.

La portada de l’LP del TM la comences a mirar i no te l’acabes igual que els mil i un relats de la Segona Guerra Mundial, els seus prolegòmens i les seves conseqüències com els quaranta anys de franquisme. Repeteixo, és extraordinària, plena de detalls, amb la vaca que pot recordar un pessebre pels qui tenim referents religiosos cristians, amb elements també irònics i ben triats com ara la noia que hi ha al darrera de la vaca que més que la Bonnie Parker –companya d’en Clyde Barrow, la famosa parella d’atracadors que van ser coneguts als anys trenta del segle XX per Bonnie & Clyde– recorda a la Patricia Hearst de l’exèrcit Simbiòtic d’Alliberament, una guerrilla urbana del 1973. El disc, però, és del 1968 i a mi em transmet una aire existencialista de postguerra de cova de jazz parisenca plena de jovenalla tan il·lusionada com ociosa vestida amb jerseis negres de coll alt.

L’atretzo i la posada en escena, dirigit per extraordinaris professionals (1) com en una gran producció cinematogràfica, és excel·lent, tots els elements estan molt ben cuidats: el piano de saloon nord-americà, la palla i l’herba estesa pel terra, el cartell del De Gaulle, el detonador pels explosius a distància, les bombes de ma, els gots bruts, les botelles de vi, el raïm i fins i tot el pa i el tomàquet que podria fer pensar al Felipe González, a la Susana Diaz, al Mariano Rajoy, a l’Albert Ribera o a qualsevol altre polític espanyol inclòs en Pablo Iglesias, que el nazi que està lligat a la cadira és, precisament, l’Artur Mas, l’Oriol Jonqueres, l’Antonio Baños o qualsevol de nosaltres que volem que Catalunya sigui independent. L’escena és una magnífica estampa, un diorama i un estereotip, un clixé, un decorat tòpic francès per vendre gran música americana.

França és un país que ha construït al voltant de la seva participació a la Segona Guerra Mundial tota una escenificació similar a la de la portada d’aquest disc, exagerant la resistència popular a les forces d’ocupació nazis i ocultant el col·laboracionisme de part de la seva població i el que va significar el Règim feixista de Vichy. L’Espanya democràtica que neix a la mort del Dictador també ha estat un diorama, un clixé d’exageracions i ocultacions que la seva ciutadania ha permès i que al perdre els colors amb el pas del temps i la insolació del sol ens va mostrant una fotografia tan falsa com la de la portada més popular de la Història de la discografia. Aquesta imaginària fotografia de l’Espanya democràtica amb quasi qualsevol dels seus cèlebres protagonistes mirant a la càmera amb cara ferotge i decidida és tan mentidera com el personatge que interpreta TM que en realitat només vol vendre discos, quants més millor.

La realitat no s’assembla mai a les idees que tenim d’ella perquè per definició és cínica i se’n riu de nosaltres construint decorats que el primer que fan és fer-nos callar al partir-nos la boca d’una cossa amb la pota humana del diable més que amb la de faune que, pobreta, tan sols és una pota de cabra.

---------------------------------

És graciós llegir el que ens explica en Gil McKean a la contraportada del disc que desmenteix completament tota la descripció visual que jo he fet de la portada d’en TM.

---------------------------------

Diario de otoño (1)

La coz.

La portada del álbum Underground de Thelonius Monk es una de las mejores y más populares de la Historia de la discografía; escenifica una composición dramática característica de la Segunda Guerra Mundial, donde TM hace el papel de guerrillero del maquis francés que mira a la cámara con una mirada feroz y decidida. Un guerrillero que tiene preso y atado en una silla a un soldado alemán con el correspondiente uniforme negro de las SS mientras él toca el piano seguramente alguna pieza de jazz, música decadente del Occidente capitalista para atormentar los oídos de su prisionero que lo más probable es que sólo haya oído la tradicional música germánica culta en su interminable lista de genios, Bach, Mozart, Franz Schubert, Beethoven, Wagner...

En el rincón de mi tienda donde lo tengo expuesto le acompaña un diablo mexicano tocando la guitarra, con una pata humana y otra de fauno y una imagen de un chico guapo durmiendo, fotografía de los franceses Pierre Commoy y Gilles Blanchard, conocidos como Pierre et Gilles. Todo ello rodea un viejo libro de arte africano que me sirve de bandeja para unas pulseras masculinas de piel auténtica con grabados que imitan la de serpiente y que me hacen unos artesanos de Menorca.

La portada del LP de TM la miras y no te lo acabas igual que los mil y un relatos de la Segunda Guerra Mundial, sus prolegómenos y sus consecuencias como los cuarenta años de franquismo. Repito, es extraordinaria, llena de detalles, con la vaca que puede recordar un pesebre para los que tenemos referentes religiosos cristianos, con elementos también irónicos y bien elegidos como la chica que hay detrás de la vaca que más que la Bonnie Parker - compañera de Clyde Barrow, la famosa pareja de atracadores que fueron conocidos en los años treinta del siglo XX por Bonnie & Clyde- recuerda a Patricia Hearst del Ejército Simbiótico de Liberación, una guerrilla urbana de 1973. El disco, sin embargo, es de 1968 y a mí me transmite una aire existencialista de posguerra de cueva de jazz parisina llena de una  muchachada tan ilusionada como ociosa vestida con jerséis negros de cuello alto.

El atrezo y la puesta en escena, dirigido por extraordinarios profesionales (1) como en una gran producción cinematográfica, es excelente, todos los elementos están muy bien cuidados: el piano de saloon norteamericano, la paja y la hierba extendida por el suelo, el cartel de De Gaulle, el detonador para los explosivos a distancia, las bombas de mano, los vasos sucios, las botellas de vino, las uvas e incluso el pan y el tomate que podría hacer pensar a Felipe González, a Susana Diaz, a Mariano Rajoy, a Albert Ribera o a cualquier otro político español incluido a Pablo Iglesias, que el nazi que está ligado a la silla es, precisamente, Artur Mas, Oriol Junqueras, Antonio Baños o cualquiera de nosotros que queremos que Cataluña sea independiente. La escena es una magnífica estampa, un diorama y un estereotipo, un cliché, un decorado tópico francés para vender gran música americana.

Francia es un país que ha construido en torno a su participación en la Segunda Guerra Mundial toda una escenificación similar a la de la portada de este disco, exagerando la resistencia popular a las fuerzas de ocupación nazis y ocultando el colaboracionismo de parte de su población y lo que significó el Régimen fascista de Vichy. La España democrática que nace a la muerte del Dictador también ha sido un diorama, un cliché de exageraciones y ocultaciones que su ciudadanía ha permitido y que al perder los colores con el paso del tiempo y la insolación del sol nos va mostrando una fotografía tan falsa como la de la portada más popular de la Historia de la discografía. Esta imaginaria fotografía de la España democrática con casi cualquiera de sus célebres protagonistas mirando a la cámara con cara feroz y decidida es tan mentirosa como el personaje que interpreta TM que en realidad sólo quiere vender discos, cuantos más mejor.

La realidad no se parece nunca a las ideas que tenemos de ella porque por definición es cínica y se ríe de nosotros construyendo decorados que lo primero que hacen es hacernos callar al partirnos la boca de una coz con la pata humana del diablo más que con la de fauno que, pobrecita, únicamente es una pata de cabra.

---------------------------------

Es gracioso leer lo que nos cuenta Gil McKean en la contraportada del disco que desmiente completamente toda la descripción visual que yo he hecho de la portada de TM.

---------------------------------

(1)
A&R [Coordination]  Darren Salmieri
A&R [Legacy A&R]  Steve Berkowitz
Art Direction [Reissue]  Howard Fritzson
Design [Reissue]  Randall Martin
Liner Notes  Gil McKean, Peter Keepnews
Photography By [Cover]  Horn-Griner Agency
Photography By [Liner]  Don Hunstein / Sony Music Archives
Producer [Original Recordings]  Teo Macero
Product Manager [Packaging Manager]  Fong Y. Lee
Reissue Producer  Orrin Keepnews
Research [Photography]  Liz Reilly