jueves, 9 de julio de 2015

Ελληνική ιστορία (Conte grec)


Algun lloc de Grècia l’any 1976, fotografia de l’Albert.

Diari d’estiu (5)

Ελληνική ιστορία (Conte grec)

En una ocasió em vaig enfadar amb una bona amiga que tenia el seu pare ja molt gran hospitalitzat i a l’espera de rebre els resultats d’unes proves i anàlisis renals que li acabaven de fer i que li havia de comunicar i entregar en ma el nefròleg. Segons el que diguessin aquestes anàlisis el tractament per pal·liar la insuficiència renal que patia el pobre home seria o bé diàlisi o algun altre remei menys agressiu.

Aquest metge passava visita per les habitacions cada dia de dues a tres de la tarda, però per la raó que sigui a les tres encara no ho havia fet. La meva amiga al veure que eren les tres en punt i el metge no havia donat encara senyals de vida, se n’anava a casa molt emprenyada per la poca puntualitat, formalitat i falta de respecte pels malalts i familiars, amenaçant airada que li posaria una denúncia, no hi ha dret que ens tractin així!, em deia molt molesta quan m’ho explicava.

En un primer moment al sentir-la i veure-la tan alterada no li vaig dir res, només insinuar que es podia esperar una mica més per veure si el metge venia com jo m’imaginava que segur que feia encara que més tard. Em respongué, però, molt ofesa per la meva insinuació que ella no tenia per què esperar-lo, que la obligació d’ell era la de ser puntual.

Com veia que aquesta situació es perllongava i després de dos dies la meva amiga continuava sense parlar amb el metge ni tenir les anàlisis ni saber amb certesa com es trobava o es deixava de trobar el seu pare que seguia hospitalitzat ni tampoc quin tractament li pensaven prescriure, si diàlisi o no, vaig insistir en que devia intentar esperar al metge perquè segur que tard o d’hora acabava passant a fer les visites. Ella, no obstant, seguia tossuda en els seus tretze, emprenyada amb el metge com una ciutadana violentada en els seus drets fundamentals i, el més sorprenent, amb mi també per pensar que jo em posava a favor del metge i no li feia costat. Em deia i em repetia el mateix, que ella no tenia per què esperar-lo i que el que havia de canviar de comportament era el metge i ser puntual i no pas ella que ja ho era de puntual, i que a les tres, si no havia vingut, se’n tornaria anar com els dos darrers dies i que al final li posaria una denuncia que el deixaria planxat , a més d’afegir que jo l’havia decebut.

Aquesta vegada em vaig emprenyar de debò i vaig aixecar la veu més del convenient; em va saber greu, no em vaig poder contenir, però així ho vaig fer intentant que reaccionés; li vaig dir que ella era allà per cuidar al seu pare i que el que tenia que fer era parlar amb el metge a l’hora que fes falta, a les tres de la tarda o a les tres de la matinada, que es devia quedar a esperar-lo, que segur que passava a visitar als malalts encara que fora d’hora per la raó que fos, que aquest detall ara no tenia cap mena d’importància, que arribava tard perquè o bé havia de fer més feina que la que podia o que potser sí que era un galtes i un gandul, no ho sé, tant era. I que ja estava bé de fer-se la ciutadana ofesa, que tot això no feia altra cosa que perjudicar al seu pare.

Les meves paraules  airades i altes de volum  –hi ha cops que és més útil un crit que un bon argument–, sorprenentment, la van fer reaccionar encara que rondinant  i amb morros. L’endemà va esperar efectivament al metge com jo li vaig dir que ho fes, metge que va arribar només mitja hora més tard i que es va disculpar amb ella perquè, li va dir, tenia un munt de visites i que si les volia fer bé no podia acomplir els horaris. També li va dir que estaven a punt de telefonar a casa seva perquè li estranyava no trobar mai a cap familiar amb el que poder parlar dels resultats, que per sort no eren dolents,  ja que no ho podien fer amb el propi malalt que tot i està perfectament bé del cap era massa ancià i no es trobava en situació de comprendre exactament el que se li deia, que havien de parlar, com és lògic, amb algú solvent i responsable del pacient per a comunicar-li el nou tractament que ja havien començat a aplicar i que continuaria aplicant-se a casa del malalt perquè d’aquí a dos dies el donarien d’alta.

La meva amiga em va acabar fent cas absolutament a contracor, més per la bronca que jo li vaig donar que per convicció, en cap moment va comprendre el meu raonament ni tampoc la lògica i la responsabilitat que es desprenia de la necessitat que el fet en sí, el seu pare malalt, exigia i demanava igual que de les persones que el cuidaven, ella la primera. No ho va comprendre perquè no era la manera com ella entenia que han de ser les relacions que mantenim amb els que de ben diverses maneres convivim i depenem, en aquest cas el triangle entre ella, el metge i el seu pare. El seu protocol de comportament i l’ordre i jerarquia de responsabilitats i necessitats, dels drets i dels deures, que ella interpretava dels fets i de les circumstàncies era completament diferent al meu.

Val a dir també que per sort no va fer falta sotmetre al seu pare a diàlisi, però que ella i la seva família no eren tampoc molt partidaris de la medecina tradicional i el seu germà, a més, ja m’havia dit i deixat molt clar que no permetria que li fessin diàlisi perquè seria un turment per un home tant gran i que a la fi ja havia tingut una vida llarga i plena i que, per tant, si es moria l’enterrarien ja que formaria part de les lleis naturals. Estava clar que ningú considerava demanar al malalt  el seu parer, no feia falta, no formava part del triangle, pensaven els fills.

Aquesta és una anècdota certa, no és pas ficció, viscuda tal i com l’he relatada, que descriu una situació crec que molt habitual en les nostres difícils existències. He vist a molts equivocar-se i fer fallida en les seves vides, fallides amoroses, professionals i econòmiques per un càlcul erroni, la majoria de les vegades inconscient però reiterat, per una il·lusió il·lusa, una dignitat mal entesa, un egoisme argumentat o un ridícul orgull que acaba perjudicant també i de manera molt greu i absurda a tercers. O per simple incapacitat, ineptitud i incompetència, afegides totes aquestes minusvalideses moltes vegades a la ignorància estúpida del que desconeix el que ignora. Jo mateix m’he arruïnat econòmicament en dues ocasions i potser m’acabi arruïnant una tercera, no puc no deixar de considerar aquesta possibilitat una vegada més, no hi ha dos sense tres, és un futur que sempre està present i que tinc permanentment damunt de la taula i que cap privilegi de casta o de caspa, cap subsidi, trienni o prejubilació me l’evitarà com a d’altres si és que al final acaba succeint. És a dir, vulgui que no, a mi no em queda cap més remei que quedar-me a esperar el temps que calgui al metge, sigui mitja hora o mitja vida. Mentre arriba aprofito per a, amb agulla, fil i disfressat de Penélope, anar sargint-me els forats de les butxaques per on vaig perdent tot el que tinc.

--------------------------------

Diario de verano (5)

Ελληνική ιστορία (Cuento griego)

En una ocasión me enfadé con una buena amiga que tenía a su padre ya muy mayor hospitalizado y a la espera de recibir los resultados de unas pruebas y análisis renales que el hospital le acababa de realizar y que había de comunicarle y entregarle en mano el mismo nefrólogo. Según lo que dijeran esos análisis el tratamiento para paliar la insuficiencia renal que padecía el pobre hombre sería o bien diálisis o algún otro remedio menos agresivo.

Ese médico pasaba visita por las habitaciones cada día de dos a tres de la tarde, pero por la razón que fuera a las tres todavía no había aparecido. Mi amiga al ver que eran las tres en punto y el médico no había dado señales de vida, se iba a casa muy enfadada por la poca puntualidad, formalidad y falta de respeto para los enfermos y familiares, amenazando airada que le denunciaría, ¡no hay derecho que nos traten así!, me decía muy molesta cuando me lo explicaba.

En un primer momento al oírla y verla tan alterada no le dije nada, sólo insinué que podía esperarse un poco más para ver si el médico llegaba como yo me imaginaba que seguro que hacía aunque más tarde. Me respondió, sin embargo, muy ofendida por mi insinuación que ella no tenía por qué esperarlo, que la obligación de él era la de ser puntual.

Como veía que esta situación se prolongaba y después de dos días mi amiga seguía aún sin hablar con el médico ni tener los análisis ni saber con certeza cómo se encontraba o se dejaba de encontrar su padre que seguía hospitalizado ni qué tratamiento tampoco le pensaban prescribir, si diálisis o no, insistí en que debía intentar esperar al médico porque seguro que tarde o temprano terminaba pasando a hacer las visitas. Ella, sin embargo, seguía tozuda en sus trece, enfadada con el médico como una ciudadana violentada en sus derechos fundamentales y, lo más sorprendente, conmigo también por pensar que yo me ponía a favor del médico y no de su lado. Me decía y me repetía lo mismo, que ella no tenía por qué esperarlo y que el que debía cambiar de comportamiento era el médico y ser puntual y no ella que ya lo era de puntual, y que a las tres, si no había venido, se volvería a ir como los dos últimos días y que al final le pondría una denuncia que lo dejaría planchado, además de añadir que yo la había decepcionado.

Esta vez me enfadé de verdad y levanté la voz más de lo conveniente; me supo mal, no me pude contener, pero así lo hice intentando que reaccionara; le dije que ella estaba allí para cuidar a su padre y que lo que tenía que hacer era hablar con el médico a la hora que fuese, a las tres de la tarde o a las tres de la madrugada, que se debía quedar a esperarlo, que seguro que pasaba a visitar a los enfermos aunque  tarde por la razón que fuera, que este detalle ahora no tenía ninguna importancia, porque o bien debía de hacer más trabajo que el que podía llevar a cabo o que quizás sí que era un caradura y un vago, no sé, daba igual. Y que ya estaba bien de hacerse la ciudadana ofendida, que todo eso no hacía otra cosa que perjudicar a su padre.

Mis palabras airadas y altas de volumen -hay veces que es más útil un grito que un buen argumento-, sorprendentemente, la hicieron reaccionar aunque refunfuñando y con morros. Al día siguiente esperó efectivamente al médico como yo le dije que hiciera, médico que llegó sólo media hora más tarde y que se disculpó con ella porque, le dijo, tenía un montón de visitas y que si las quería hacer bien no podía cumplir los horarios. También le dijo que estaban a punto de llamar a su casa porque le extrañaba no encontrar nunca a ningún familiar con el que poder hablar de los resultados, que por suerte no eran malos, ya que no podía hacerlo con el propio enfermo que aunque estaba perfectamente bien de la cabeza era demasiado mayor y no se encontraba en situación de comprender exactamente lo que se le decía, que tenía que hablar, como es lógico, con alguien solvente y responsable del paciente para comunicarle el nuevo tratamiento que ya habían empezado a aplicar y que continuaría aplicándose en casa del enfermo porque dentro de dos días le daría de alta.

Mi amiga me acabó haciendo caso absolutamente a regañadientes, más por la bronca que yo le di que por convicción, en ningún momento comprendió mi razonamiento ni tampoco la lógica y la responsabilidad que se desprendía de la necesidad que el hecho en sí, su padre enfermo, exigía y pedía al igual que también de las personas que lo cuidaban, ella la primera. No lo comprendió porque no era la forma en como ella entendía que deben de ser las relaciones que mantenemos con los que de muy diversas maneras convivimos y dependemos, en este caso el triángulo entre ella, el médico y su padre. Su protocolo de comportamiento y el orden y jerarquía de las responsabilidades y necesidades, de los derechos y de los deberes, con los que ella interpretaba los hechos y las circunstancias era completamente diferente al mío.

Cabe decir también que por suerte no hizo falta someter a su padre a diálisis, aunque que ella y su familia no eran tampoco muy partidarios de la medicina tradicional, y su hermano, además, ya me había dicho y dejado muy claro que no permitiría que lo sometieran a diálisis porque sería un tormento para un hombre tan mayor y que al fin y al cabo ya había tenido una vida larga y plena y que, por consiguiente, si se moría lo enterrarían y que todo formaría parte de las leyes naturales. Estaba claro que nadie consideraba que se le debía pedir al enfermo su parecer, no hacía falta, no formaba parte del triángulo, pensaban los hijos.

Esta es una anécdota cierta, no es ficción, vivida tal y como la he relatado, que describe una situación creo que muy habitual en nuestras difíciles existencias. He visto a muchos equivocarse y estropear sus vidas, quiebras amorosas, profesionales y económicas, por un cálculo erróneo, la mayoría de las veces inconsciente pero reiterado, por una ilusión ilusa, una dignidad mal entendida, un egoísmo argumentado o un ridículo orgullo que termina perjudicando también y de manera muy grave y absurda a terceros. O por simple incapacidad, ineptitud e incompetencia, añadidas todas estas minusvalías muchas veces a la ignorancia estúpida del que desconoce lo que ignora. Yo mismo me he arruinado económicamente en dos ocasiones y quizá me acabe arruinando una tercera, no puedo no dejar de considerar esta posibilidad una vez más, no hay dos sin tres, es un futuro que siempre está presente y que tengo permanentemente encima de la mesa y que ningún privilegio de casta o de caspa, ningún subsidio, trienio o prejubilación me la evitará como a otros si es que al final acaba sucediendo. Es decir, quiera que no, a mí no me queda más remedio que aguardar el tiempo necesario al médico, sea media hora o media vida. Mientras lo espero aprovecho para, con aguja, hilo y disfrazado de Penélope, ir zurciéndome los agujeros de los bolsillos por donde voy perdiendo todo lo que tengo.