miércoles, 21 de septiembre de 2016

La cadernera fora de la gàbia.



Diari de tardor (1)

La cadernera fora de la gàbia.

S’ha acabat l’estiu i comença la tardor, però tant a l’estiu com a la tardor, a la primavera o a l’hivern, quan ja passades les deu del vespre estenc la roba de la piscina, el banyador, el barret i la tovallola, miro al cel i, si tinc la sort que no hi ha núvols, bado contemplant les poques estrelles que la contaminació lumínica em deixa veure. Sigui Rigel o Artur, Betelgeuse o Sirius, qualsevol d’elles, gegants vermelles o blaves, de la línia principal o no, es converteixen en magdalenes de Proust que fan que sense cap connexió aparent pensi que a aquest estiu el meu arbre no ha passat set malgrat la sequera.

O que em vingui al cap l’home que s’ha instal·lat a la cantonada de Villarroel amb la seva cadernera dins d’una gàbia. Avui me l’he quedada mirant i ell, com si ens coneguéssim de tota la vida,  m’ha donat una petita lliçó magistral d’ornitologia musical sense jo haver-la demanat.    

La lliçó me l’ha impartit quan anava caminant al gestor a dur-li uns papers .Després, a l’arribar a la plaça Universitat, he vist asseguts en un dels bancs que fan servir els squaters per patinar i fer cabrioles, a una família musulmana, tres nens, tres homes, i dues dones joves. Elles ploraven desconsoladament i alhora parlaven per un mòbil, les seves orelles enganxades al mateix aparell, cap contra cap. Els homes i els nens posaven una cara molt seriosa i aspectant, temorosa, segurament esperant que elles pengessin el telèfon i els hi donessin el que semblava era una malíssima notícia que en aquells mateixos moments estaven rebent. He dit que eren musulmans perquè les dues dones portaven el característic mocador al cap i el vestit de mànigues llargues que només els hi deixa veure les mans.

Era una escena molt trista que m’ha deixat trasbalsat la resta de la jornada. Jo anava a peu, en un matí encara calorós i amoïnat per les meves coses, i m’he trobat amb una família emigrada, qui sap en quines condicions, que plorava desconsolada perquè estava rebent una mala notícia.

En àrab cadernera es diu alhusun tayir min aleasafir, الحسون طائر من العصافير, i a casa en vam tenir una que el meu pare va atrapar en un jardí secret d'un vell palau barroc.

Les caderneres fan els seus nius amb herba i molsa i els folren de llana i borrissol propis. Cap niu mereix tal nom si en ell no hi ha part d’un mateix. Per aquesta raó intentaré atrapar alguna estrella només xiulant, i recordant aquella noia que, com la Bacall, em va dir una vegada, “si em necessites xiula”, per deixar-la volar a dins de casa com feia la nostra cadernera quan s’escapava de la gàbia.   

--------------------------------------

Diario de otoño (1)

El jilguero fuera de la jaula

Se acabó el verano y comienza el otoño, pero tanto en verano como en otoño, en primavera o en invierno, cuando ya pasadas las diez de la noche tiendo la ropa de la piscina, el bañador, el gorro y la toalla, miro al cielo y, si tengo la suerte de que no hay nubes, me distraigo contemplando las pocas estrellas que la contaminación lumínica me deja ver. Sea Rigel o Arturo, Betelgeuse o Sirius, cualquiera de ellas, gigantes rojas o azules, de la línea principal o no, se convierten en magdalenas de Proust que hacen que sin ninguna conexión aparente piense que este verano mi árbol no ha pasado sed a pesar de la sequía.

O que me venga a la cabeza el hombre que se ha instalado en la esquina de Villarroel con su jilguero dentro de una jaula. Hoy me lo he quedado mirando y él, como si nos conociéramos de toda la vida, me ha dado una pequeña lección magistral de ornitología musical sin yo haberla pedido.

La lección me la ha impartido cuando iba caminando al gestor a llevarle unos papeles. Después, al llegar a la plaza Universidad, he visto sentados en uno de los bancos que utilizan los squaters para patinar y hacer piruetas, a una familia musulmana, tres niños, tres hombres, y dos mujeres jóvenes. Ellas lloraban desconsoladamente al tiempo que hablaban por un móvil, sus orejas pegadas al mismo aparato, cabeza contra cabeza. Los hombres y los niños ponían una cara muy seria y expectante, temerosa, seguramente esperando que ellas colgaran el teléfono y les dieran lo que parecía era una pésima noticia que en aquellos mismos momentos estaban recibiendo. He dicho que eran musulmanes porque las dos mujeres llevaban el característico pañuelo en la cabeza y el vestido de mangas largas que sólo les deja ver las manos.

Era una escena muy triste que me ha dejado trastornado el resto de la jornada. Yo iba a pie, en una mañana todavía calurosa y preocupado por mis cosas, y me he encontrado con una familia emigrada, quién sabe en qué condiciones, que lloraba desconsolada porque estaba recibiendo una mala noticia.

En árabe jilguero se llama alhusun tayir min aleasafir, الحسون طائر من العصافير, y en casa tuvimos uno que mi padre atrapó en un jardín secreto de un viejo palacio barroco.

Los jilgueros hacen sus nidos con hierba y musgo y los forran de lana y vello propios. Ningún nido merece tal nombre si en él no hay parte de uno mismo. Por ello intentaré atrapar alguna estrella sólo silbando, y recordando aquella chica que, como la Bacall, me dijo una vez, "si me necesitas silba", para dejarla volar dentro de casa como hacía nuestro jilguero cuando escapaba de la jaula.