lunes, 8 de septiembre de 2014

Les “Marujas”, els gitanos i la decència.



Diari d’estiu (19)

Les “Marujas”, els gitanos i  la decència.

Ahir diumenge vaig dedicar tot el dia a netejar la casa, escombrar, fregar, rentar, treure la pols, canviar els llençols, posar rentadores, estendre la roba, veure i llegir també les notícies i aguantar la xafogor. He posat el pis enlaire, li feia falta. La vida de solter és dura, ningú t’ajuda. Mentre tant, i com les finestres estan totes obertes de bat a bat per la calor, anava sentint el programa de televisió de la veïna del tercer pis que està sorda i la té encesa amb el volum molt alt; era un d’aquests programes de tarda que fa la Maria Teresa Campos. 

Gregor Samsa un dia es va despertar transformat en un escarabat, jo, en canvi, he tingut una gran sort, ho he fet en una Maruja qualsevol, una preciosa Maruja madura de bon veure, de Móstoles o de l’Hospitalet de Llobregat, tant és, una Maruja atractiva, simpàtica i amb ganes encara de fer bon ús dels seus atributs. És per estar content i agraït a la Divina Providència i no ho dic ni amb ironia ni amb sorna, en absolut. 

Això sí, em mancava l’indumentària adequada, una qüestió de detalls i complements ben triats com els calçotets de l’altre dia, que estiguin ben harmonitzats de color. Avui, al mig dia em compraré un bon mocador per lligar-me’l al cap i unes sabatilles tipus “datxa”, tot blau cel igual que els pantalons curts que porto. La barba no crec que sigui cap impediment perquè no me la penso pas afaitar,  això mai!!

També vull comprar-me un ram de flors, exactament de clavells, per tenir-los llestos i a punt per quan arribin, si arriben, els tancs de l’exèrcit espanyol a ocupar la Generalitat i a empresonar al nostre President i el seu Govern. Les flors, naturalment, no seran per retre’ls-hi cap homenatge, ni als soldats ni a la Guàrdia civil que també els acompanyarà  d’una manera física o virtual, sinó per encabir-los als canons de les seves armes, físiques o virtuals, igual que va passar a Portugal a la famosa Revolució dels clavells o en la primavera de Praga amb els tancs soviètics.

S’ha d’estar preparat, em deia la meva mare, per si arriben familiars a casa sense avisar, una mica de pa amb tomàquet amb oli d’oliva, amb pernil serrà de Salamanca, unes cerveces i uns clavells del Maresme pel canó dels fusells és una bona manera de rebre’ls, oi?

S’ha d’estar preparat també per si ens fan fotos, entre un Guàrdia civil amb cara de mala llet i un clavell sempre guanya el segon.

En un moment del programa de la Campos han recordat al Peret i, no m’avergonyeixo de dir-ho, em vaig emocionar al sentir una de les seves cançons amb la “fregona” a la ma i les meves calces curtes; darrerament estic molt sensible.

De petit, cada mig dia, al sortir dels escolapis de la Ronda Sant Pau, anàvem a jugar a uns futbolins del carrer de La Cera; just en la cantonada hi havia un bar, en aquest bar es trobaven molts gitanos que vivien i viuen al barri, gitanos catalans que parlaven i parlen català com la seva primera llengua, entre ells en Pere Pubill i Calaf, conegut entre els seus per Peret i que més tard es va fer famós inventant la rumba catalana i composant i cantant les seves cançons per aquests móns de Déu. Aquests gitanos han format i continuen formant part del barri que em va veure néixer i que és tan seu com meu. El meu pare també es deia Pere i també era conegut a casa amb el mateix diminutiu, Peret.

En un post passat em preguntava què dimonis significa ser un país moral i decent, una pregunta, però, que no sabia respondre, perquè és cert, no tinc ni idea què pot significar ser un país moral i decent. Tal vegada perquè també “país” i “moral o decent” són dues expressions contradictòries i antitètiques, oposades, o s’és una cosa o l’altra, ambdues alhora és completament impossible. Els gitanos, el pobles de les diàspores o els que romanen sense un Estat propi, fins i tot les “Marujas” que no tenen, ni pensen tenir, cap Estat a la ONU, són decents, sobre la resta em guardo la meva opinió.  

---------------------

Diario de verano (19)

Las "Marujas", los gitanos y la decencia.

Ayer domingo dediqué todo el día a limpiar la casa, barrer, fregar, lavar, quitar el polvo, cambiar las sábanas, poner lavadoras, tender la ropa, ver y leer también las noticias y aguantar el bochorno. He puesto el piso patas arriba, le hacía falta. La vida de soltero es dura, nadie te ayuda. Mientras tanto, y como las ventanas están todas abiertas de par en par por el caloriba oyendo el programa de televisión de la vecina del tercero que está sorda y la tiene encendida con el volumen muy alto; era uno de esos programas de tarde que hace María Teresa Campos.

Gregor Samsa un día se despertó transformado en un escarabajo, yo, en cambio, he tenido una gran suerte, lo he hecho en una Maruja cualquiera, una preciosa Maruja madura de buen ver, de Móstoles o de Hospitalet de Llobregat, tanto da, una Maruja atractiva, simpática y con ganas todavía de hacer buen uso de sus atributos. Es para estar contento y agradecido a la Divina Providencia, y no lo digo ni con ironía ni con sorna, en absoluto.

Eso sí, me faltaba la indumentaria adecuada, una cuestión de detalles y complementos bien elegidos como los calzoncillos del otro día, que estén bien armonizados de color. Hoy, al mediodía, me compraré un buen pañuelo para atármelo en la cabeza y unas zapatillas tipo "dacha", todo azul cielo igual que los pantalones cortos que llevo. La barba no creo que sea ningún impedimento porque no me la pienso afeitar, ¡¡eso nunca!!

También quiero comprarme un ramo de flores, exactamente de claveles, para tenerlos listos y a punto para cuando lleguen, si llegan, los tanques del ejército español a ocupar la Generalitat y a encarcelar a nuestro Presidente y su Gobierno. Las flores, naturalmente, no serán para rendirles ningún homenaje, ni a los soldados ni a la Guardia Civil que también los acompañará de una manera física o virtual, sino para meterlos en los cañones de sus armas, físicas o virtuales, al igual que ocurrió en Portugal en la famosa Revolución de los claveles, o en la Primavera de Praga con los tanques soviéticos.

Hay que estar preparado, me decía mi madre, por si llegan familiares a casa sin avisar, un poco de pan con tomate con aceite de oliva, con jamón serrano de Salamanca, unas cervezas y unos claveles del Maresme para el cañón de los fusiles es una buena manera de recibirlos, ¿verdad?

Hay que estar preparado también por si nos hacen fotos, entre un Guardia civil con cara de mala leche y un clavel siempre gana el segundo.

En un momento del programa de la Campos recordaron a Peret y no me avergüenzo de decirlo, me emocioné al escuchar una de sus canciones con la "fregona" en la mano y mis calzones cortos; últimamente estoy muy sensible.

De pequeño, cada mediodía, al salir de los escolapios de la Ronda Sant Pau, íbamos a jugar a unos futbolines de la calle de La Cera; justo en la esquina había un bar, en este bar se encontraban muchos gitanos que vivían y viven en el barrio, gitanos catalanes que hablaban y hablan catalán como su primera lengua, entre ellos Pere Pubill i Calaf, conocido entre los suyos por Peret y que más tarde se hizo famoso inventando la rumba catalana y componiendo y cantando sus canciones por estos mundos de Dios. Estos gitanos han formado y siguen formando parte del barrio que me vio nacer y que es tan suyo como mío. Mi padre también se llamaba Pedro y también era conocido en casa con el mismo diminutivo, Peret.

En un post pasado me preguntaba qué demonios significa ser un país moral y decente, una pregunta, sin embargo, que no sabía responder, porque es cierto, no tengo ni idea qué puede significar ser un país moral y decente. Tal vez porque también "país" y "moral o decente" son dos expresiones contradictorias y antitéticas, opuestas, o se es una cosa o la otra, ambas a la vez son completamente imposibles. Los gitanos, los pueblos de las diásporaso los que permanecen sin un Estado propio, incluso las "Marujas" que no tienen, ni piensan tener, ningún Estado en la ONU, son decentes, sobre los demás me guardo mi opinión.