domingo, 25 de marzo de 2018

Normalitat




Diari de primavera (2)

Normalitat.

No cal que faci un llistat exhaustiu dels diversos pares distanciats del seus fills que he conegut al llarg de la meva vida.

Són pares i fills que porten anys sense parlar-se ni veure’s, sense saber els uns dels altres, que han trencat completament els seus lligams i que, fins i tot, es detesten i odien mútuament per injustícies greus comeses suposadament pels primers, injustícies reals o imaginades.

Situacions algunes provocades per drogodependències o per manca de compromís, d’atenció, de cura,  per obligacions de feina o d’altre mena, causes que restringeixen la presència paternal o maternal a la llar. També per no satisfer exigències que en realitat només amaguen egoismes filials esperonats per marits o esposes rancunioses. Per fallides econòmiques que trenquen les esperances dipositades en un tipus de vida mimèticament feliç. Pares també que han oblidat una família i que, sorprenentment, n’han creat una altra de nova com si res.

En fi, he pensat en tot això veient l’acomiadament el dijous passat entre en Jordi Turull i les seves filles quan es disposava anar-se’n a Madrid. Ell, abans, va argumentar al faristol del Parlament que acceptava l’encàrrec de la Presidència de la Generalitat per poder seguir mirant als ulls de les seves filles. Però per a elles segur que aquesta situació, i la que es va derivar del seu empresonament l’endemà, deu ser molt dolorosa, i gens fàcil ni còmode, segur que també les perjudica en la seva vida més quotidiana i peremptòria. Tal vegada les afecta de manera negativa en l’economia bàsica, en els seus plans d’estudis que igual han de restringir, canviar o, simplement, anul·lar.  O potser en les seves relacions sentimentals de jovenetes. Elles podrien desitjar tenir-ne un de normal, com les seves amigues, pensar amb raó que la vida d’ell espatlla la que elles intenten iniciar, que les idees de les que tan orgullós se sent l’home que és el seu pare no fan altra cosa que dur problemes a casa, a la seva i a la de la resta de cases del país, creant angoixes innecessàries i malestar. Que el seu anhel de justícia és en el fons una obsessió injusta. Que el seu pare no té dret a fer-los la vida  difícil, al contrari, hauria de buscar sempre la terra baixa, el camí de la vall i no pas el de la muntanya. Que la seva tossuderia i la seva dèria, que no pas ideal tampoc, deu amagar un defecte greu i un egoisme profund. Podrien pensar tot això..., podrien...

Tant costa ser algú normal com proclama i demana la cap de l’oposició al Parlament català? Del que entén ella per normal s’ha de derivar la seva política i el seu clam "angoixat" per un retorn a la normalitat? Aquesta normalitat permet a una filla dir-li al seu pare: Papa, no tens dret a espatllar ni fer difícil la meva vida, fes el favor de ser normal?

Aquesta, evidentment, és una asserció moral, però qui la fa no ho sap.

Per sort aquestes noies no pensen així, no són així, i tant el seu pare, com elles també, necessiten mirar-se mútuament als ulls i al fer-ho veure’s. Entre elles i la cap de l’oposició al Parlament català hi ha un abisme moral. Aquest acomiadament que esmento a les portes del Parlament en una nit freda, em va emocionar i en aquell moment vaig desitjar tenir unes filles com elles.



viernes, 23 de marzo de 2018

“Fingimos que trabajamos y ellos fingen que nos pagan.”

Limonov als 10 anys amb la seva mare a Jarkov

Diari de primavera (1)

Fingimos que trabajamos y ellos fingen que nos pagan.”

Retall de la biografia de Carrère sobre Limónov:

"El poder comprendió que si se continuaba contando la verdad sobre los campos y el pasado, existía un riesgo de acabar con todo: no sólo con Stalin, sino también con Lenin, y el propio sistema, y las mentiras sobre las que descansa. Por eso Ivan Denísovich supuso a la vez el apogeo y el fin de la desestalinización. Destituido Jrushov de sus funciones, la generación de apparatchiks salida de las purgas implantó, bajo la égida del afable Leonid Brézhnev, una especie de estalinismo blando, compuesto de la hipertrofia del partido, la estabilidad de los cuadros dirigentes, los enchufes, los nombramientos internos, las grandes y pequeñas prebendas y la represión moderada: lo que se ha llamado el comunismo de nomenklatura, por el nombre de la élite que se beneficiaba del mismo, pero este grupo selecto, en el fondo, era relativamente numeroso y, por poco que se siguieran las reglas del juego, no demasiado inaccesible. Esta estabilidad plomiza, carente de sentido y en cierto modo cómoda, prácticamente todos los rusos con edad para haberla conocido la recuerdan con nostalgia hoy que se encuentran condenados a nadar y muchas veces a ahogarse en las aguas heladas del cálculo egoísta. La gran máxima de la época, equivalente a nuestro “trabajar más para ganar más”, era: “Fingimos que trabajamos y ellos fingen que nos pagan.” No es muy estimulante como modo de vida, pero bueno: nos las arreglamos. No arriesgas mucho, a no ser que hagas estupideces. Pasamos de todo, reconstruimos en el fondo de las cocinas un mundo del que sabemos, seguros, a menos que te llames Solzhenitsyn, que seguirá siendo como es durante siglos, porque su razón de ser es la inercia.

En este mundo, un amable pajillero como Guenka, por volver a él, puede permitirse ser un masturbador afable, así como su padre puede permitirse ser chequista. Estaría mejor, desde luego, que se afiliase al Partido, como también lo sería que un joven francés, durante los mismos años, los treinta gloriosos, estudiará en la ENA o el Politécnico, pero si no lo hace no es demasiado grave, ni se morirá de hambre ni en un campo, le buscarán una pequeña sinecura burocrática gracias a la cual no le detendrán como a un parásito y elemento antisocial, y se acabó. Así pues, Guenka, sin la menor preocupación por el futuro, se pasa las noches bebiendo gratis con su amigo Eduard en locales regentados por colegas de su padre, y los días, al menos los de verano, en el quiosco del zoo, donde tiene barra libre y hace que su corte se desternille de risa expulsando a los clientes con la excusa de que se está celebrando el congreso extraordinario de domadores de tigres de Bengala, cuyo secretario general es él."

--------------------------------------

Fragmento del libro Limónov, Emmnuel Carrère. Anagrama. Traducción de Jaime Zulaika.


Jarkov al 1964