Hemeroteca pelletera.
Els processos de l’aire.
Entre les restes del naufragi ha aparegut per casa una de les meves joies literàries, "L’encuny", de T. E. Lawrence, llibre insòlit que no accepta facilment una classificació.
Entre les restes del naufragi ha aparegut per casa una de les meves joies literàries, "L’encuny", de T. E. Lawrence, llibre insòlit que no accepta facilment una classificació.
Un dels seus
darrers paràgrafs surt citat al final d’un post que vaig titular, "La
porta de casa meva". La frase era la següent:
"Els soldats d’aviació no tenen possessió alguna, escassos llaços, poques preocupacions quotidianes. Pel que a mi es refereix, el deure només m’exigeix ara que els cinc botons del meu pit brillin".
T. E. Lawrence no tenia casa i en el post parlava de la meva sense dir res d'ella, només cosia retalls dels meus viatges grecs, de la lletjor arquitectònica dela Grècia contemporània i de la força d’una llengua,
el grec, que va salvar al país de la seva desaparició.
"Els soldats d’aviació no tenen possessió alguna, escassos llaços, poques preocupacions quotidianes. Pel que a mi es refereix, el deure només m’exigeix ara que els cinc botons del meu pit brillin".
T. E. Lawrence no tenia casa i en el post parlava de la meva sense dir res d'ella, només cosia retalls dels meus viatges grecs, de la lletjor arquitectònica de
Diuen
que en
un idioma es troba completa una
manera de veure el món, que ell és ja un món en si mateix
encara que necessiti més de set dies per crear-se i que en el
fons, això és el bo, mai acaba d’estar-ho.
Però aquest fet només
el coneixen els que
tenen un idioma i un món, sembla sorprenent,
però pocs posseeixen
a la vegada les dues coses.
Avui m’agradaria escriure un text estrany ple de sentit comú i esperança, de valentia també, però, des de fa dies, la faringitis em té martiritzat. Quan vaig realitzar el servei militar a Còrdova em va atrapar una que em va deixar, durant més d’un mes, completament mut. Les meves cordes vocals no vibraven, em prenia un ou fresc, només batut, i la veu tornava de manera miraculosa per tornar-se’n a anar al cap d’uns escassos cinc minuts. Els serveis mèdics de l’exèrcit espanyol em van prescriure, sense mirar-me tan sols una mica, una modesta aspirina, una sola i res més. No dos o tres, no, una.
Segurament l’exèrcit britànic,la
RAF més concretament, li devia semblar al soldat ras Lawrence
un lloc sanitàriament més segur i fiable per eclipsar-se en ella amb una nova
personalitat i un nom fals: John Hume Ross, que li permetés, el que cita la
contraportada de "Huerga & Fierro, editors": "I el profit que he tret d’això és que mai
tornaré a tenir por dels homes. Doncs aquí he après la solidaritat amb ells. No
és que siguem molt semblants ni que ho anem a ser. Em vaig allistar amb grans
esperances de compartir els seus gustos, les seves maneres i la seva vida, però
la meva naturalesa segueix veient totes les coses en el mirall de si mateixa".
T. E. Lawrence va escriure només tres llibres en la seva vida, de fet dos originals perquè el primer és una de les millors traduccions, diuen, de la "Odissea" d’Homer a l’anglès.
El segon va ser "Els set pilars de la saviesa", manuscrit que va perdre sencer en una estació de tren i que va haver de reescriure en la seva totalitat. En ell hi narra les seves experiències bèl·liques al Pròxim Orient durantla Primera Guerra Mundial, que, entre moltes altres
coses, va provocar l’enfonsament de l’imperi otomà i la casta dels sultans que
se seien, des de feia quasi cinc cents anys, en el divan de la ciutat de
Constantí. La fi de la contesa també va donar lloc a la guerra amb els grecs i
la revolució republicana kemalista, els intercanvis, les deportacions massives
de població i el despoblament grec de moltes ciutats anatòliques.
El tercer llibre és la joia literària que cito, "L’encuny", on explica la seva conversió en monjo laic amb uniforme militar i el seu allunyament de la vida pública i, mitjanament, social que les persones, en bona manera, normals i corrents, ni eviten ni defugen. Però en Lawrence la seva ànsia d’aïllament corria també parella a la seva necessitat d’afecte en una contradicció típica de qualsevol naturalesa excèntrica i escassament convencional.
Lawrence s’havia convertit en una personalitat popular admirada i famosa en acabar la guerra amb rang de Coronel de l’exèrcit britànic, però llavors els mitjans de comunicació no eren pas capaços, com ho són ara, de divulgar massivament un rostre, la societat de llavors també era una altra i encara no s’havia inventat la televisió tot i que per la premsa groga de l’època un home com ell era un material molt desitjat. Potser per això va poder tenir èxit en sol·licitar de persones influents, entre elles Winston Churchill --al que havia conegut en les conferencies sobre el repartiment colonial del Pròxim Orient--, una nova personalitat que li permetés amagar-se, o mitjanament desaparèixer, com un simple soldat ras en un nou cos,la RAF.
"I els soldats d’aviació són objecte de tan
poques preocupacions com tenen. Els seus ulls senzills, que dirigeixen la
mirada cap a fora, la seva vida natural, la seva imaginació poc fèrtil, que ni
llaura ni collita les terres baixes de la ment, tot això els exposen, com camps
en guaret, als processos de l’aire".
Un èxit relatiu perquè al final el Daily Expres va revelar el secret i Lawrence va ser expulsat dela RAF.
Avui m’agradaria escriure un text estrany ple de sentit comú i esperança, de valentia també, però, des de fa dies, la faringitis em té martiritzat. Quan vaig realitzar el servei militar a Còrdova em va atrapar una que em va deixar, durant més d’un mes, completament mut. Les meves cordes vocals no vibraven, em prenia un ou fresc, només batut, i la veu tornava de manera miraculosa per tornar-se’n a anar al cap d’uns escassos cinc minuts. Els serveis mèdics de l’exèrcit espanyol em van prescriure, sense mirar-me tan sols una mica, una modesta aspirina, una sola i res més. No dos o tres, no, una.
Segurament l’exèrcit britànic,
T. E. Lawrence va escriure només tres llibres en la seva vida, de fet dos originals perquè el primer és una de les millors traduccions, diuen, de la "Odissea" d’Homer a l’anglès.
El segon va ser "Els set pilars de la saviesa", manuscrit que va perdre sencer en una estació de tren i que va haver de reescriure en la seva totalitat. En ell hi narra les seves experiències bèl·liques al Pròxim Orient durant
El tercer llibre és la joia literària que cito, "L’encuny", on explica la seva conversió en monjo laic amb uniforme militar i el seu allunyament de la vida pública i, mitjanament, social que les persones, en bona manera, normals i corrents, ni eviten ni defugen. Però en Lawrence la seva ànsia d’aïllament corria també parella a la seva necessitat d’afecte en una contradicció típica de qualsevol naturalesa excèntrica i escassament convencional.
Lawrence s’havia convertit en una personalitat popular admirada i famosa en acabar la guerra amb rang de Coronel de l’exèrcit britànic, però llavors els mitjans de comunicació no eren pas capaços, com ho són ara, de divulgar massivament un rostre, la societat de llavors també era una altra i encara no s’havia inventat la televisió tot i que per la premsa groga de l’època un home com ell era un material molt desitjat. Potser per això va poder tenir èxit en sol·licitar de persones influents, entre elles Winston Churchill --al que havia conegut en les conferencies sobre el repartiment colonial del Pròxim Orient--, una nova personalitat que li permetés amagar-se, o mitjanament desaparèixer, com un simple soldat ras en un nou cos,
"I
Un èxit relatiu perquè al final el Daily Expres va revelar el secret i Lawrence va ser expulsat de
Alguna cosa hi
ha, de bo i de dolent a la vegada, en molts soldats que tornen vius d’una
guerra. En aquells temps, precisament anomenats més tard d’entreguerres, es va usar amb molta
assiduïtat el terme: "la germanor de les trinxeres" per expressar una
fraternitat llaurada en la penúria que comporta la lluita diària i sagnant per
la supervivència física, una solidaritat, expliquen els seus protagonistes, més
forta que la de la sang o la mera amistat, una unió sagrada entre homes que es
veien a si mateixos morir cada dia i que, a la vegada, mataven per aconseguir
arribar al dia següent.
Aquest terme es va constituir, per a molts d’ells, en una àncora que els va permetre lligar-se a la terra, no tornar-se bojos, trobar feina, casar-se, formar una família i construir una vida raonablement convencional. Però també va ser una nova trinxera, en aquest cas mental, que els va encadenar per sempre en el seu fons ple de por, fang i sang.
Políticament els nazis la van usar per metaforitzar sobre el nou home ari que havia de construir una Arcàdia germànica en ple segle XX. Hitler deia de si mateix que ell era un home genuí de les trinxeres i que en elles havia conegut a la veritable família i els autèntics sentiments fraterns entre els homes.
Aquest terme es va constituir, per a molts d’ells, en una àncora que els va permetre lligar-se a la terra, no tornar-se bojos, trobar feina, casar-se, formar una família i construir una vida raonablement convencional. Però també va ser una nova trinxera, en aquest cas mental, que els va encadenar per sempre en el seu fons ple de por, fang i sang.
Políticament els nazis la van usar per metaforitzar sobre el nou home ari que havia de construir una Arcàdia germànica en ple segle XX. Hitler deia de si mateix que ell era un home genuí de les trinxeres i que en elles havia conegut a la veritable família i els autèntics sentiments fraterns entre els homes.
La realitat és
que l’exèrcit sempre va ser per a molts, com ho havia estat la Església , una manera de
guanyar-se la vida, un refugi per a desubicats que no sabien trobar de nou el
camí per tornar a casa, un alberg de caritat que recollia desemparats,
indigents socials, inadaptats i vagabunds.
Aquesta és la veritat tot i que em desagrada treure a col·lació aquesta mena de coses perquè poden donar lloc a interpretacions errònies en establir, entre personalitats completament diferents, un paral·lelisme simple i de traç gruixut que no atén als detalls, els veritables elements importants en qualsevol anàlisi o retrat de fets i circumstàncies, d’objectes i persones que han de permetre no confondre’ls. D’aquí la minuciositat literària de Lawrence, la seva obstinació en la descripció detallada de formes i colors, i de l’ordre dels successos en la seva correcta execució en el temps: en el vol d’una motocicleta i en un passeig amb ella de quinze escasses milles a tota velocitat, alhora que també del paisatge del camp anglès o del desert àrab a lloms d’un camell parsimoniós.
"Boa és una màquina que funciona tan suaument a la màxima velocitat com la majoria de les d’un cilindre a velocitat mitjana. Sotragant senyorívolament deixo enrere el cos de guàrdia i el límit de velocitat a no més de setze. Prenc la corba, deixo enrere la granja i el camí es torna recte. Ara, endavant. El rendiment màxim del motor és una potència de cinquanta-dos cavalls. És un miracle que tota aquesta dòcil força esperi darrere d’una diminuta palanca al caprici de la meva mà".
Escriure és un fet capriciós, però també reflexiu que, si més no, ha de permetre la reflexió del qui escriu mentre escriu. Una altra cosa diferent és el lector que també ha de saber fer-ho mentre llegeix, per això cal donar-se temps i no córrer, com es fa a l’asfalt negre, a través del paper blanc cavalcant una motocicleta veloç. Lawrence és ràpid, però escriu amb calma per fer-se visible com la llum que en realitat viatja lenta perquè la puguem veure.
Aquesta és la veritat tot i que em desagrada treure a col·lació aquesta mena de coses perquè poden donar lloc a interpretacions errònies en establir, entre personalitats completament diferents, un paral·lelisme simple i de traç gruixut que no atén als detalls, els veritables elements importants en qualsevol anàlisi o retrat de fets i circumstàncies, d’objectes i persones que han de permetre no confondre’ls. D’aquí la minuciositat literària de Lawrence, la seva obstinació en la descripció detallada de formes i colors, i de l’ordre dels successos en la seva correcta execució en el temps: en el vol d’una motocicleta i en un passeig amb ella de quinze escasses milles a tota velocitat, alhora que també del paisatge del camp anglès o del desert àrab a lloms d’un camell parsimoniós.
"Boa és una màquina que funciona tan suaument a la màxima velocitat com la majoria de les d’un cilindre a velocitat mitjana. Sotragant senyorívolament deixo enrere el cos de guàrdia i el límit de velocitat a no més de setze. Prenc la corba, deixo enrere la granja i el camí es torna recte. Ara, endavant. El rendiment màxim del motor és una potència de cinquanta-dos cavalls. És un miracle que tota aquesta dòcil força esperi darrere d’una diminuta palanca al caprici de la meva mà".
Escriure és un fet capriciós, però també reflexiu que, si més no, ha de permetre la reflexió del qui escriu mentre escriu. Una altra cosa diferent és el lector que també ha de saber fer-ho mentre llegeix, per això cal donar-se temps i no córrer, com es fa a l’asfalt negre, a través del paper blanc cavalcant una motocicleta veloç. Lawrence és ràpid, però escriu amb calma per fer-se visible com la llum que en realitat viatja lenta perquè la puguem veure.
T. E. Lawrence
era, no obstant i en bona mesura també, un farsant i un bon imitador de
comportaments aliens que feia servir per construir-se, segons la seva
conveniència, una personalitat adequada a les necessitats del moment. Un amant
de la disfressa i de l’art de la paròdia i la caricatura, un expert en el
simulacre, però algú, si més no, igualment sincer quan buscava omplir de sorra
les seves sabates i així aconseguir el llast que necessitava per no levitar i
sortir volant, o bé, quan es provava uniformes i s’observava en un mirall en la
soledat i en la estranya intimitat d’un barracó militar buit.
L’encuny és una
bona metàfora d’aquests uniformes que revelen paradoxalment que l’home que els
vestia, Lawrence, no trobava mai la seva mida adequada.
"Els set pilars de la saviesa" té el mateix inici de dues grans obres literàries, "Vermell i negre" de Stendhal i "A sang freda" de Truman Capote. En les tres el primer capítol és una llarga i detallada informació geogràfica, demogràfica, social, cultural, econòmica i política a la vegada que administrativa del lloc on succeeixen els fets. "L’encuny", en canvi, ens descriu la torbació, gairebé adolescent, i la indecisió d’un home que dubta a franquejar la porta de l’oficina de reclutament dela RAF. Aquest home era
T. E. Lawrence, un dels herois de la Gran Guerra.
Parla nt de portes que condueixen a oficines de reclutament
retorno a "La porta de casa meva" que formava part d’una trilogia que
s’iniciava amb "La porta del cel", seguia amb
"La porta de l'infern" per acabar en una casa a la qual ara
he tornat .
De les tres portes vaig voler fer descripcions molt detallades com si d’un enginyer es tractés, un topògraf o un cartògraf, però tot just vaig aconseguir només recordar els meus viatges amb en Vangelis pel camí d'Alexandre en el seu esplèndid BMW alemany. Les carreteres a l'hivern estaven gelades i eren perilloses, relliscoses, però ell les recorria patinant amb la seva habitual parsimònia, amb la més absoluta tranquil·litat i seguretat també, sempre conduïa a poc a poc i sempre arribava el primer, semblava Hèrcules encarnat, un vell eslau que parlava grec.
"Els set pilars de la saviesa" té el mateix inici de dues grans obres literàries, "Vermell i negre" de Stendhal i "A sang freda" de Truman Capote. En les tres el primer capítol és una llarga i detallada informació geogràfica, demogràfica, social, cultural, econòmica i política a la vegada que administrativa del lloc on succeeixen els fets. "L’encuny", en canvi, ens descriu la torbació, gairebé adolescent, i la indecisió d’un home que dubta a franquejar la porta de l’oficina de reclutament de
Parla
De les tres portes vaig voler fer descripcions molt detallades com si d’un enginyer es tractés, un topògraf o un cartògraf, però tot just vaig aconseguir només recordar els meus viatges amb en Vangelis pel camí d'Alexandre en el seu esplèndid BMW alemany. Les carreteres a l'hivern estaven gelades i eren perilloses, relliscoses, però ell les recorria patinant amb la seva habitual parsimònia, amb la més absoluta tranquil·litat i seguretat també, sempre conduïa a poc a poc i sempre arribava el primer, semblava Hèrcules encarnat, un vell eslau que parlava grec.
Ara, per acabar,
hauria de comentar la sabatina del senyor Moran del dissabte passat, del elogi
que fa del relat de la Karen Blixen, “El festí de Babette”, de les “guatlles al sarcòfag”, una excel·lència
gastronòmica i de la dignitat de la derrota en una època que ja no és pas la
nostra. Però ho deixaré per un altre dia. Tampoc incloc, aquesta vegada, cap
cita de la meva polsegosa hemeroteca, avui no cal.
He dit, al principi, que volia escriure un text estrany ple de sentit comú i d’esperança, i crec, encara que no ho sembli, que ho he aconseguit donades les circumstàncies i la meva faringitis aguda que està intentant deixar-me mut.
He dit, al principi, que volia escriure un text estrany ple de sentit comú i d’esperança, i crec, encara que no ho sembli, que ho he aconseguit donades les circumstàncies i la meva faringitis aguda que està intentant deixar-me mut.
----------------------------------------------------------------
Los procesos del aire.
Entre los restos del naufragio ha aparecido por casa una de
mis joyas literarias, “El Troquel”, de T. E. Lawrence, libro
insólito que escapa a cualquier clasificación.
Cité uno de sus últimos párrafos como final a un post que
titulé, “La puerta de mi casa”. La frase era la siguiente:
“Los soldados de
aviación no tienen posesión alguna, escasos lazos, pocas preocupaciones
cotidianas. Por lo que a mí se refiere, el deber sólo me exige ahora que los
cinco botones de mi pechera brillen”.
T. E. Lawrence no tenía casa y en el post hablaba
de la mía sin decir nada de ella, solamente cosía retales de mis viajes
griegos, de la fealdad arquitectónica de la Grecia contemporánea y de la fuerza de una
lengua, el griego, que salvó al país de su desaparición.
Dicen que en un idioma se encuentra completa una
manera de ver el mundo, que él es ya un mundo en sí mismo aunque necesite más
de siete días para crearse y que en el fondo, eso es lo bueno, nunca termina de
estarlo. Pero eso solamente lo saben los que tienen un idioma y un mundo,
parece sorprendente, pero pocos poseen al mismo tiempo ambas cosas.
Hoy me gustaría escribir un texto raro lleno de
sentido común y esperanza, de valentía también, pero, desde hace días, la
faringitis me tiene martirizado. Cuando realicé el servicio militar en Córdoba
me atrapó una que me dejó, durante más de un mes, completamente mudo. Mis
cuerdas vocales no vibraban, me tomaba un huevo fresco, solamente batido, y mi
voz regresaba de manera milagrosa para volverse a ir al cabo de unos escasos
cinco minutos. Los servicios médicos del Ejército español me prescribieron, sin
mirarme siquiera, una modesta aspirina, una sola y nada más. No dos o tres, no,
una.
Seguramente el Ejército británico, la RAF más concretamente, le
debió de parecer al soldado raso Lawrence un lugar sanitariamente más seguro y
fiable para eclipsarse en ella con una nueva personalidad y un nombre falso:
John Hume Ross, que le permitiera, como cita la contraportada de “Huerga
& Fierro, editores”: “Y el provecho que he sacado de ello es que
nunca volveré a tener miedo a los hombres. Pues aquí he aprendido la
solidaridad con ellos. No es que seamos muy parecidos ni que lo vayamos a ser.
Me alisté con grandes esperanzas de compartir sus gustos, sus maneras y su
vida, pero mi naturaleza sigue viendo todas las cosas en el espejo de sí misma”.
T. E. Lawrence escribió solamente tres libros en su vida, en
realidad dos originales porque el primero es una de las mejores traducciones,
dicen, de la “Odisea” de Homero al inglés.
El segundo fue “Los siete pilares de la sabiduría”, manuscrito
que perdió entero en una estación de tren y que tuvo que reescribir en su
totalidad. En él narra sus experiencias bélicas en el Próximo Oriente durante la Primera Guerra mundial, que,
entre muchas otras cosas, provocó el hundimiento del Imperio otomano y la casta
de los sultanes que se sentaban, desde hacía casi quinientos años, en el diván
de la ciudad de Constantino. El fin de la contienda también dio lugar a la
guerra con los griegos y a la revolución republicana kemalista, los
intercambios, las deportaciones masivas de población y el despoblamiento griego
de muchas ciudades anatólicas.
El tercer libro es la joya literaria que cito, “El
Troquel”, donde cuenta su conversión en monje laico con uniforme militar
y su alejamiento de la vida pública y, medianamente, social que las personas, en
buena medida, normales y corrientes, ni evitan ni rehúyen. Pero en Lawrence su
ansia de aislamiento corría también pareja a su necesidad de afecto en una
contradicción típica de cualquier naturaleza excéntrica y escasamente
convencional.
Lawrence se había convertido en una personalidad popular admirada
y famosa al terminar la guerra con rango de Coronel del Ejército británico, sin
embargo, en aquellos tiempos, los medios de comunicación no eran capaces, como lo
son ahora, de divulgar masivamente un rostro, la sociedad de entonces también
era otra y todavía no se había inventado la televisión aunque para la prensa
amarilla de la época un hombre como él era un material muy deseado. Tal vez por
ello pudo tener éxito al solicitar de personas influyentes, entre ellas Winston
Churchill –al que conoció en las conferencias sobre el reparto colonial del
Próximo Oriente-, una nueva personalidad que le permitiera esconderse, o medio desaparecer,
como un simple soldado raso en un nuevo cuerpo, la RAF.
“Y los soldados de
aviación son objeto de tan pocas preocupaciones como tienen. Sus ojos
sencillos, que dirigen la mirada hacia fuera; su vida natural; su imaginación
poco fértil, que ni labra ni cosecha las tierras bajas de la mente, todas estas
cosas los exponen, como campos en barbecho, a los procesos del aire”.
Un éxito relativo porque al final el Daily Expres descubrió
el secreto y Lawrence fue expulsado de la RAF.
Algo hay, de bueno y de malo al mismo tiempo, en muchos
soldados que regresan vivos de una guerra. En aquellos tiempos, precisamente,
de entreguerras, se usó con mucha asiduidad el termino: “la hermandad de las
trincheras” para expresar una fraternidad labrada en la penuria que conlleva la
lucha diaria y sangrienta por la supervivencia física, una solidaridad, cuentan
sus protagonistas, más fuerte que la de la sangre o la mera amistad, una unión
sagrada entre hombres que se veían a sí mismos morir cada día y que, a su vez,
mataban para lograr llegar al día siguiente.
Ese término se constituyó, para muchos de ellos, en un ancla
que les permitió ligarse a la tierra, no volverse locos, encontrar trabajo,
casarse, formar una familia y construir una vida razonablemente corriente. Pero
también fue una nueva trinchera, en este caso mental, que los encadenó para siempre
en su fondo lleno de miedo, fango y sangre.
Políticamente los nazis la usaron para metaforizar sobre el
nuevo hombre ario que debía construir una Arcadia germánica en pleno siglo XX.
Hitler decía de sí mismo que él era un hombre genuino de las trincheras y que
en ellas había conocido a la verdadera familia y los auténticos sentimientos
fraternos entre los hombres.
La realidad es que el ejército siempre fue para muchos, como
lo había sido la Iglesia ,
una manera de ganarse la vida, un refugio para desubicados que no sabían
encontrar de nuevo el camino de regreso a casa, un albergue de caridad que
recogía desamparados, indigentes sociales, inadaptados y vagabundos.
Esa es la verdad aunque he de reconocer que me desagrada
sacar a colación este tipo de cosas porque pueden dar lugar a interpretaciones
erróneas al establecer, entre personalidades completamente diferentes, un
paralelismo simple y de trazo grueso que no atiende a los detalles, los
verdaderos elementos importantes en cualquier análisis o retrato de hechos y
circunstancias, de objetos y personas que deben permitir no confundirlos. De
ahí la minuciosidad literaria de Lawrence, su empeño en la descripción
pormenorizada de formas y colores, y del orden de los sucesos en su correcta
ejecución en el tiempo: en el vuelo de una motocicleta y en un paseo con ella
de quince escasas millas a toda velocidad, a la vez que también del paisaje de
la campiña inglesa o del desierto árabe a lomos de un camello parsimonioso.
“Boa es una máquina
que funciona tan suavemente a la máxima velocidad como la mayoría de las de un
cilindro a velocidad media. Traqueteando señorialmente dejo atrás el cuerpo de
guardia y el límite de velocidad a no más de dieciséis. Tomo la curva, paso la
granja y el camino se torna recto. Ahora, adelante. El rendimiento máximo del
motor es una potencia de cincuenta y dos caballos. Es un milagro que toda esa
dócil fuerza aguarde detrás de una diminuta palanca al capricho de mi mano”.
Escribir es un hecho caprichoso, pero también reflexivo que,
al menos, debe permitir la reflexión de quien escribe mientras escribe. Otra
cosa distinta es el lector que también ha de saber hacerlo mientras lee, por
ello hay que darse tiempo y no correr, como se corre en el asfalto negro, a
través del papel blanco cabalgando una motocicleta veloz. Lawrence es rápido,
pero escribe con calma para hacerse visible como la luz que en realidad viaja
lenta para que la podamos ver.
T. E. Lawrence era, no obstante y en buena parte también, un
farsante y un buen imitador de comportamientos ajenos que utilizaba para
construirse, según su conveniencia, una personalidad adecuada a las necesidades
del momento. Un amante de los disfraces y del arte de la parodia y la
caricatura, un experto en el simulacro, pero alguien, sin embargo, sincero igualmente
cuando buscaba llenar de arena sus zapatos y conseguir con ello el lastre que
necesitaba para no levitar y salir volando o cuando se probaba uniformes, o
bien, se observaba en un espejo en la soledad y en la extraña intimidad de un
barracón militar vacío.
El troquel es una buena metáfora de esos uniformes que
revelan paradójicamente que el hombre que los vestía, Lawrence, no encontraba nunca
su talla adecuada.
“Los siete pilares de la sabiduría” tiene el mismo inicio de
otras dos grandes obras literarias, “Rojo y negro” de Stendhal y “A
sangre fría” de Truman Capote. En las tres el primer capítulo es una
larga y detallada información geográfica, demográfica, social, cultural,
económica y política al tiempo que administrativa del lugar donde acontecen los
hechos. “El Troquel”, en cambio, nos describe la turbación casi
adolescente y la indecisión de un hombre que duda en franquear la puerta de la
oficina de reclutamiento de la RAF. Ese
hombre era T. E. Lawrence, uno de los héroes de la Gran Guerra.
Hablando de puertas que conducen a oficinas de reclutamiento
regreso a “La puerta de mi casa” que formaba parte de una trilogía que se
iniciaba con “La puerta del cielo”, seguía con “La puerta del infierno”
para terminar en una casa a la que ahora he regresado.
De las tres puertas quise hacer descripciones muy detalladas
como si de un ingeniero se tratara, un topógrafo o un cartógrafo, pero apenas logré
recordar mis viajes con Vangelis por el camino de Alejandro en su espléndido
BMW alemán. Las carreteras en invierno estaban heladas y eran peligrosas,
resbaladizas, pero él las recorría patinando con su habitual parsimonia, con la
más absoluta tranquilidad y seguridad también, siempre conducía despacio y
siempre llegaba el primero, parecía Hércules encarnado, un viejo eslavo que
hablaba griego.
Ahora, para terminar, debería comentar la sabatina del señor
Moran del sábado pasado, del elogio que realiza del relato de Karen Blixen, “El
festín de Babette”, de las “codornices
en sarcófago”, una excelencia gastronómica y de la dignidad de la derrota
en una época que ya no es la nuestra. Pero lo dejaré para otro día. Tampoco
incluyo, esta vez, ninguna cita de mi polvorienta hemeroteca, hoy no es
necesario.
Dije al principio que quería escribir un texto raro lleno de sentido común y de esperanza, y creo, aunque no lo parezca, que lo he conseguido dadas las circunstancias y mi faringitis aguda que está intentando dejarme mudo.