Imitant Malevitch
Diari d’hivern
(4)
El silenci dels nostres amics.
Poques vegades
re-publico sencer un article, però avui ho faré perquè nomes cal
llegir-lo per comprendre les raons. L’autor, en Xavier Díez, fa esment de tres conseqüències
de l’anomenat procés català, i jo com ell considero que la més inquietant és la
tercera, la corrupció moral de bona part de la població espanyola que ja ens
anticipa en la primera de les conseqüències al recordar-nos a Martin Luther
King quan afirmava que el pitjor no havien estat “els insults dels nostres enemics, sinó el silenci dels
nostres amics.”
Tres conseqüències del postprocés (26-01-2019)
Per: Xavier Díez
No revelaré cap
secret si reconec la confusió a l’hora de definir el moment que travessem. Si
voleu cap concepte que ajudi a situar-nos, proposo el de llimbs, aquest espai
indefinit, una mica una sala d’espera, entre el postprocés i la República
declarada i encara no efectiva. Si m’ho permeteu, m’atreviria a parafrasejar
Antonio Gramsci per ubicar-nos en el perillós lapse temporal entre la República
que no acaba de néixer i el franquisme monàrquic que es resisteix a
desaparèixer: en aquest interval és on apareixen els monstres. Diria que, a
més, no són uns monstres metafòrics, sinó els vells coneguts del feixisme que
tracta de reivindicar-se mitjançant el ranci i arnat nacionalisme espanyol,
combinat amb el nou reaccionarisme que emergeix a Occident, amb ideòlegs
nord-americans i il·liberals europeus.
L’empenta del
nostre nou republicanisme ha transformat radicalment el panorama… O potser no
tant, perquè s’ha limitat a fer visible allò que vivia en la penombra: que
vivíem en una democràcia de fireta, en una llibertat vigilada. El
republicanisme català ho ha transformat tot, a tots els nivells, i ens ha
portat a un conflicte que molts pensàvem que podia passar i que a molts altres
els ha sorprès, malgrat que íntimament sabíem que els vells fantasmes i els zombis
podrien ressorgir del Valle de los Caídos en qualsevol moment.
Passen i han
passat moltes coses. Tanmateix, em centraré en tres idees, tres conseqüències
que, des de la meva perspectiva d’historiador, crec que són les més rellevants
a l’hora d’avaluar les transformacions profundes en la psicologia col·lectiva:
la ruptura emocional, la reconfiguració de la identitat i la corrupció moral.
Totes tres representen fenòmens històrics molt significatius que reflecteixen
en profunditat la magnitud del canvi, que fa que les coses no puguin tenir
marxa enrere.
La primera,
potser la més perceptible de totes, m’agrada denominar-la ‘la ruptura
emocional’, tot i que alguns altres, com Francesc-Marc Álvaro fan servir
l’expressió de ‘desconnexió’. Penso que la majoria de ciutadans d’aquest país
no teníem cap problema a identificar-nos amb una identitat dual entre Catalunya
i Espanya. Parlem totes dues llengües, compartim referents, vivències, famílies
i amics. Es tractava d’un món on, si bé no mancaven picabaralles episòdiques i
algunes desavinences, ens permetien de restar còmodes en una identitat ambigua.
Tanmateix, a partir del moment en què el senyor Aznar va fer ressuscitar un
franquisme desacomplexat, a partir del moment en què el nacionalisme espanyol
va recuperar cert essencialisme religiós i es va començar a fer servir l’opinió
publicada per a atacar Catalunya i els seus elements fonamentals –per exemple,
les campanyes contra la immersió lingüística–, les coses van començar a
canviar. Vull recordar que aquests elements d’anticatalanisme restaven amarats
de franquisme. Per mi, un dels moments històrics fonamentals va ser el 1995,
quan es va desencadenar la polèmica dels papers de Salamanca i fins i tot algú
com Torrente Ballester va arribar a afirmar davant milers de persones que ‘els
papers els pertanyien per dret de conquesta’. Llavors aquests lligams
personals, emocionals, van començar a cruixir. Les polítiques de desgast i
erosió de l’autonomia, amb un Aznar desbocat a començament d’aquest segle, van
influir prou en els ressorts de l’estat profund espanyol per fer involucionar,
la relació no solament entre Espanya i Catalunya, sinó entre la mateixa Espanya
franquista i la que havia estat enviada a les cunetes de tot el país. Perquè, i
això convé que no s’oblidi, Catalunya esdevenia una peça més en la reacció
contra les tímides i avortades polítiques de memòria històrica que pretenien de
qüestionar l’statu quo present en base les indagacions sobre el passat.
Jo crec que la
majoria de la societat catalana és poc nacionalista. Jo mateix sento una gran
incomoditat, al més pur estil Georges Brassens, a grans masses, moviments,
banderes i himnes: Ara, com la immensa majoria dels catalans, independentment
de la procedència dels cognoms, som fills i néts dels republicans, dels
defensors de la democràcia o dels principis de llibertat, igualtat o
fraternitat enfront el feixisme que va imposar el terror i la repressió del
1939 ençà. L’anticatalanisme, l’hostilitat contra tots nosaltres, s’ha anat
afermant a mesura que ressorgia el feixisme de l’estat profund, present per
terra, mar i aire al fons dels poders reals: les forces armades, la policia,
els jutges, els negocis, els alts funcionaris, l’Església i, molt especialment,
els mitjans de comunicació. A mi m’agrada ser molt provocador, perquè considero
que Catalunya és Espanya, encara que no l’Espanya que s’imaginen, sinó
l’Espanya republicana que va sobreviure a l’holocaust espanyol. Ep! Aquest
concepte no és meu, sinó d’un historiador i hispanista tan prestigiós com Paul
Preston. Per això ens odien tant i fan ressuscitar el llenguatge de la cruzada.
Som la dissidència molesta, el record de l’antifeixisme que ha arribat a la
conclusió que l’opció més realista és la independència.
La pitjor cosa de
tot això ha estat, tot recordant Martin Luther King, no pas els insults dels
nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics. Abans, i sobretot després
del primer d’octubre, i amb excepcions comptades, aquella xarxa d’amics,
coneguts, saludats, col·legues, que creia que ens eren pròxims, sigui per por,
convenciment, o unanimisme, o han callat o s’han afegit al cor dels qui ens
acusen de tots els mals. Això ha fet un mal terrible: Una ruptura personal
veritable, una desconnexió brutal. Persones pròximes, que tenen el castellà com
a llengua habitual, ja no es miren els mitjans espanyols. Especialment els més
joves, que, si es volen informar, tiren dels mitjans en anglès o francès. Han
llençat els llibres de Pérez Reverte o no han tornat a escoltar mai més Sabina.
Segona qüestió:
la reconfiguració de la identitat. La propaganda catalanofòbica (que, per cert,
fa servir mecanismes intel·lectuals idèntics als de l’antisemitisme) ens acusa
d’aïllar-nos de manera narcisista en un nacionalisme català autoreferencial.
Radicalment fals! Tret, potser, de nuclis anecdòtics, Catalunya és avui menys
espanyola, encara que això no significa que sigui més catalana. Simplement, és
més europea o intercultural. Com dèiem abans, i especialment entre les
generacions més joves (i que la demoscòpia assenyala com a independentista per
majoria absoluta), avesats a compartir espai i temps amb persones de tot el
món, no té sentit de retornar envers una identitat espanyola com agradaria als
de Cs. No mirem toros, sinó Netflix. No mirem a Madrid, sinó a París o Nova
York. Les sevillanes ens resulten tan pròximes, o tan llunyanes, com el tango o
el regueton. La catalana, una identitat híbrida i dinàmica, és cada vegada més
postnacional, en el sentit que ens assemblem més, culturalment parlant, als
australians, als argentins o als canadencs que no pas als espanyols o als
alemanys. No creiem en el ius sanguinis, com alemanys o espanyols, sinó en el
ius solis, com nord-americans o canadencs, perquè, ni volent, fruit d’una
barreja secular, podríem ser etnicistes. Per als independentistes, la qüestió
de la construcció de la identitat ens resulta menys angoixant que per al
nacionalisme espanyol, perquè estem acostumats a reinventar-nos a cada
generació. Ara, allò que angoixa al nacionalisme espanyol és la constatació de
les transformacions profundes en la població catalana. Perquè és cert que hi ha
117.000 extremenys residint al país. Però per què han de tenir més drets, o
menys, que els 207.000 marroquins? Entre els residents a Catalunya, segons
l’Idescat, hi ha 1.301.000 nascuts al territori espanyol. Però els nascuts als
altres llocs del món ja són més: 1.378.000, i la cosa va en augment. El
problema de la identitat no és a Catalunya, sinó que Espanya és conscient que
Catalunya evoluciona en una direcció que l’horroritza: és menys espanyola i més
global.
Finalment, la
reflexió més inquietant: la corrupció moral. Atesa l’angoixa de la constatació
que Catalunya se’n va, Espanya, amb el seu règim del 78 –en el fons la
continuïtat i actualització del règim del 39– fa servir la repressió per a
nedar contra el corrent de la història. A mi m’agrada molt especialment una
frase de Benjamin Franklin que deia que ‘aquells pobles que sacrifiquen la
llibertat en nom de la seguretat no mereixen ni la llibertat ni la seguretat, i
acabaran perdent totes dues’. Doncs Espanya, entre milers de rojigualdes,
renuncia a la democràcia per preservar la unitat. De moment ha perdut la
primera, i molt probablement aquest sacrifici serà inútil perquè també perdrà
la segona. Malgrat això, la via de la violència, especialment parlo de la
violència institucional, ho embruta tot. Mentre s’empresona gent innocent, es
persegueix la dissidència, i la gent s’empassa les mentides en les quals vol
creure. Això vol dir que el nivell de corrupció moral de la societat espanyola
és cada vegada més gran. Sigui la por, sigui l’odi i el menyspreu contra els
catalans, va tacant les mans, no tan sols dels responsables polítics,
judicials, administratius o culturals, sinó de la mateixa gent, que, com hem
vist, s’abraça al monstre feixista, siguin votants de Vox o diputats
socialistes d’Extremadura. Així i tot, de manera més discreta, per posar un
exemple, entre bona part de la gent del PSC, o d’alguns catalans als quals fa
por un dels fonaments de la democràcia, que és l’autodeterminació, les coses
són potser pitjors. Hi ha alguns responsables polítics o dirigents comunitaris
que acaben afegint-se al bloc del 155 per obediència. I com ens recorda el
pedagog Lorenzo Milani, l’obediència no és mai una virtut. I això els fa caure
vergonyosament en una prevaricació moral, perquè col·laboren de manera perversa
amb allò que Hannah Arendt denuncià com ‘la banalitat del mal’.
Tot i això, la
violència, ni que sigui simbòlica, també ens embruta i taca a tots nosaltres.
Jo, poc amant de banderes i molt crític amb el patriotisme, també confesso que
aquesta demostració d’odi contra el nostre país ens genera uns sentiments
foscs, si més no d’un ressentiment profund que difícilment podrem oblidar ni
perdonar. La violència, ni que sigui verbal, ens acaba afectant el raonament i
enterbolint les accions. També ens corromp a nosaltres; hauríem de ser-ne
conscients. I aquest també és un monstre que sorgeix entre la República que no
acaba de néixer i el franquisme que es resisteix a morir.
Xavier Díez
Xavier Díez