viernes, 2 de octubre de 2009

El peletero/Quan viatjàvem (y 3)


19 Diciembre 2008

Talla superiors eren i són les que feien servir les napolitanes, totes.

En canvi, a Sicília las dones eren diferents, més discretes, menys visibles i menys arrogants. Eren molt menys altives i caminaven menys alçades. Eren igual de belles que les altres i com algunes d’elles, anaven també sense depilar.

Sempre m’han agradat les axil•les piloses i amb borrissol, en cises amples, en aquestes que si saps mirar des del costat correcte, veus alguna cosa més que l’escot, o en tot cas veus la mateixa obertura des d’un altre angle més.

Aquella cambrera de Marinella, que ens va servir uns magnífics espaguetis a la marinera, duia una d’aquestes cises, tan amples com sobrades, eren excel•lents per a l’estiu; gràcies a elles, a l’escot i a les mateixes faldilles, les necessàries i refrescants corrents d’aire podien anar i venir, pujar i baixar en totes direccions, i ventilar de manera adequada tot allò que la seva propietària necessites airejar.

Igual o millor que ho feien les finestres obertes, amb les seves llargues cortines blanques onejant sense voler rendir-se, que purificaven l’atmosfera del Palau barroc d’en Fabrizio Corbera, descendent de catalans i Príncep de Salina, a les afores de Palerm, a finals del XIX, quan els garibaldins combatien pels seus carrers en nom d’una Itàlia que estava apunt de néixer.

L’Albert i jo ens varem passar gairebé tot un dia, tot un bon matí amb quasi tota la seva bona tarda, recolzats, sense moure’ns i mig amagats, en un portal d’un dels carrers on s’instal•lava el mercat principal a la ciutat de Palerm.

La immobilitat és sempre la millor estratègia de camuflatge i era necessari mimetitzar-nos amb l’ambient per obtenir unes bones fotografies.

No devíem interposar-nos entre la gent.

El mateix varem fer en les esglaonades que penetren dins el Ganges, a la ciutat de Benarés o Varanasi. Semblàvem uns ioguis al•lucinats, en una època en la que el hippies ja no abundaven i les masses de turistes encara no havien arribat.

Si no et mous i no fas soroll ningú et mira.

En canvi, terrabastall sí en feien aquells adolescents en aquell “Ferragosto”, 15 d’agost, molts anys després, a les quatre de la tarda en ple Agrigento que dormia tranquil•la la seva migdiada. Tranquil•la o turmentada, no sé.

Muntats en les seves “motorettes”, deambulant sense sentit, anant i venint, parant i engegant, baixant-se i no parant de cavalcar les seves sorolloses motocicletes.

L’Albert i jo ens havíem aixoplugat de la calor en el pòrtic d’una de les seves moltes esglésies barroques. Era una que donava a una petita plaça de color ocre, de terra roja. L’església romania tancada, solsament dos magres pams d’ombra ens lliuraven del sol.

Agrigento dormia, i els seus joves no tenien res millor a fer que cremar gasolina y fer soroll en una ciutat buida i empaperada d’esqueles.

Totes les seves parets, les de les seves cases, les de les seves esglésies i les dels seus palaus, com el del mateix Príncep de Salina, a la propera vil•la de “Donnafugata”, eren plenes de bitllets mortuoris, ribetejats de negre i amb la seva corresponen creu d’amunt del nom del difunt.

Eren molt diferents a les targetes postals que pintava i enviava l’Albert.

A les Espanyes les publiquem als diaris, a Sicília les pengen també de les parets.

Des d’aquells murs que quasi no donaven ombra, ni al migdia ni a la mitjanit, l’Albert disparava les seves fotografies.

I jo, des d’aquesta mateixa foscor, mirava la llum, les motorettes anar i venir, i mirava també als nois i a les noies d’Agrigento, muntats en elles, pujar i baixar, saltar i riure, anar-se’n i tornar.


TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

Talla superiores a ésas eran las que usaban las napolitanas, todas.

En cambio en Sicilia las mujeres eran distintas, más discretas, menos visibles y menos arrogantes. Eran mucho menos altivas y caminaban menos erguidas. Eran igual de bellas que las demás y como algunas de ellas iban también sin depilar.

Siempre me han gustado las axilas velludas en sisas anchas, en ésas que si sabes mirar desde el lado correcto ves algo más que el escote, o en todo caso ves la misma abertura desde otro ángulo más.

Aquella camarera de Marinella, que nos sirvió unos magníficos espaguetis a la marinera, llevaba una de esas sisas, tan anchas como sobradas, eran excelentes para el verano; gracias a ellas, al escote y a las mismas faldas, las necesarias y refrescantes corrientes de aire podían ir y venir, subir y bajar en todas direcciones, y ventilar de forma adecuada todo aquello que su dueña necesitara orear.

Igual o mejor que lo hacían las ventanas abiertas, con sus largas cortinas blancas ondeando sin querer rendirse, que purificaban el aire del Palacio barroco de Don Fabrizio Corbera, descendiente de catalanes y Príncipe de Salina, que vivía a las afueras de Palermo a finales del siglo XIX, cuando los garibaldinos combatían por su calles en nombre de una Italia que estaba a punto de nacer.

Albert y yo nos pasamos casi todo un día, toda una buena mañana con casi toda su buena tarde, recostados, sin movernos y medio escondidos, en un portal de una de las calles en donde se instalaba el mercado principal de la ciudad de Palermo.

La inmovilidad es siempre la mejor estrategia de camuflaje y era necesario mimetizarnos con el ambiente para conseguir unas buenas fotografías.

No debíamos interponernos entre la gente.

Eso mismo hicimos en las escalinatas que penetran en el Ganges en la ciudad de Benarés o Varanasi. Parecíamos unos yoghis alucinados, cuando los hippies ya no abundaban y las masas de turistas todavía no habían llegado.

Si no te mueves y no haces ruido nadie te mira.

En cambio, ruido sí hacían aquellos adolescentes en aquel “Ferragosto”, 15 de agosto, muchos años después, a las cuatro de la tarde en pleno Agrigento que dormía tranquila su siesta. Tranquila o atormentada, no sé.

Montados en sus “motorettas”, deambulaban sin sentido, yendo y viniendo, parando y arrancando, bajándose y subiéndose de sus ruidosas motocicletas.

Albert y yo nos habíamos guarecido en el pórtico de una de sus muchas iglesias barrocas, que daba a una pequeña plaza de color ocre, de tierra roja. La iglesia estaba cerrada, solamente dos escasos palmos de sombra nos libraban del sol.

Agrigento dormía, y sus jóvenes no tenían nada mejor que hacer que quemar gasolina y provocar ruido en una ciudad vacía y empapelada de esquelas.

Todas sus paredes, las de sus casas, sus iglesias y sus palacios, como el del mismo Príncipe de Salina en la cercana villa de “Donnafugata”, estaban llenas de billetes mortuorios, ribeteados de negro con su correspondiente cruz encima del nombre del difunto.

Eran muy diferentes a las postales que pintaba y enviaba Albert.

En las Españas las publicamos en los periódicos, en Sicilia las cuelgan también de las paredes.

Desde aquellos muros que casi no daban sombra, ni al medio día ni a la medianoche, Albert disparaba sus fotografías.

Y yo, desde esa misma oscuridad, miraba la luz, las motorettas ir y venir, y miraba también a los muchachos y a las muchachas de Agrigento, montados en ellas, subir y bajar, saltar y reír, marcharse y regresar.