Veni (25-04-2008)

 

Veni (25-04-2008)

Fa un any estàvem ben a punt 

per anar a fer un llarg passeig,

els meus budells i jo mateix.

Fa tretze anys que no et veig,

però cada dia t'explico on sóc.

I tot d'una em vas venir a veure.

Una foto teva que mai havia vist

inesperadament em va venir volant.  

Jove i bonica em vas somriure.

Sol, amb l'oxigen i l'anestèsia

et vas aparèixer des del futur.

per lligar bé allò que vas crear.

L'heura va anar creixent a dins

amb el perfum tan teu, tan dolç,

com les cançons del passat.

Com la teva veu d'ara mateix

de quan jo tenia quatre anys.

Ara, en temps de perill.

...........

Un tendre petó del teu fill Albert.

Peret (26-02-2008)

 

Peret (26-02-2008)

Papa,

 

Ha passat just un any,

un any que un cranc em va mossegar.

Com va poder ser?

Ho deuria somiar?

 

No tenim sorra de platja,

tampoc riu rialler.

Potser un rabiós escurçó?

però, de quina sorra de desert?

 

La bèstia va entrar pel celobert,

i tu la vas esclafar.

 

La vas lligar a una canya,

com aquells crancs penjats

anant i tornant els diumenges

en els vaixells de joguina del port.

 

Aquelles naus sense veles

salpaven entre ones quietes,

entre peixos opacs i taques de petroli

que el sol reflectia com a diamants.

 

Enormes edificis marins

amagaven secrets,

i llunyanes sirenes

s’obrien pas cap a Istanbul.

 

Llavors, res estava escrit,

l’aventura era una imaginada certesa,

i el vent s’omplia de misteri,

més enllà de l’escullera on ens portava.

 

Amb tu res tenia que témer,

i el meu cap volava i volava

fent com els herois de paper,

de la ràdio i el cinema.

 

No vas permetre que el cranc fes mal a l’Albert,

i tu el vas esclafar, ben mort està.

 

Quan la nit tanca les seves ales

penso en els camins que s’esvaeixen

i que ens porten a les estrelles,

l’última aventura, el darrer vaixell.

 

Un dolç petó del teu fill. Albert