Diari
de primavera (5)
Espanya
bis ( y 2)
Ja fa
temps que està de moda la teoria dels
jocs, i més darrerament i molt especialment John Nash a rel de la
pel·lícula A beatiful Mind que sobre
la seva vida va interpretar Russell Crowe l’any 2001.
En el famós
Equilibri de Nash hi ha una primera
interpretació popular amb la decisió d’uns nois que volen enamorar a unes noies
que consisteix en acordar descartar a la
més guapa per evitar així el conflicte entre ells i continuar sent amics; però
la definició formal ve a dir que una solució estable -resultat de la interacció
d’uns actors en un determinat terreny de joc- no té per què ser eficient; és a
dir, la noia guapa és la eficiència, les altres són l’estabilitat, la manca de
conflicte.
Estable
i eficient semblen a priori conceptes
complementaris o bé que un ha de ser la conseqüència de l’altre, però la
realitat ens demostra que no ho són pas. El cas més notori i trist és el de les
guerres on es busca l’eficiència en forma de “victòria” a canvi o en lloc
d’estabilitat, de cessions mútues i de pactes, i on al final irònicament i sarcàstica, s’assoleix una estabilitat en
forma de “pau” a compte de malmetre ineficientment i tràgica ingents quantitats
de recursos materials i, el pitjor de tot, vides humanes. Espanya confon la pau
amb la derrota de l’enemic? Ambdues són sinònims per a ella?
En els
darrers temps s’han tret a col·lació als diaris aquestes qüestions en relació a
les negociacions que la UE va mantenir amb Grècia, i les que ara encetarà amb
el Regne Unit arran del Brexit, fent evident
que la situació recorda el Dilema del
presoner que fins i tot ha donat lloc a diversos concursos televisius arreu
del món com si fossin experiments psicològics relatius a l’etologia humana. El Brexit ha posat de nou sobre la taula
Gibraltar i el famosíssim Tractat d’Utrecht del 1713. Signat només 54 anys
després d’un altre Tractat, el dels Pirineus, que als espanyols, sembla ser i dit
a la castellana manera: “les importa una
higa”. Al menys, els britànics, que ens van abandonar com a rates per la famosa
roca que sa majestat borbònica els hi va regalar a canvi de que retiressin el
suport militar als catalans, van tenir la gentilesa d’anomenar Catalan Bay a una badia gibraltarenya
que havia estat conquerida per una companyia de 400 infants catalans, valencians
i balears el 1704 i comandada per George Rooke.
El dilema
del presoner descriu a dos presos que han de decidir si col·laboren entre sí o
no. Col·laborar significa que no es delataran l’un a l’altre i que en
conseqüència seran condemnats ambdós només a un any de presó. Però si un delata
a l’altre, el delator sortirà lliure i el delatat, en canvi, serà condemnat a
tres anys de presó. Però si els dos es delaten mútuament la pena de presó
arribarà només als dos anys. Aquest dilema també esquematitza el joc de peses i
contrapeses que es tenen en compte a l’hora de prendre decisions quan són
diversos els actors, la situació normal és que podem controlar les nostres
decisions que afecten als altres, però no les decisions dels altres que ens
afecten a nosaltres. En el cas dels presoners la decisió habitual i comuna és
la de NO col·laborar i delatar-se
mútuament perquè prefereixen trair-se i acceptar dos anys de presó que assumir
el risc que et traeixin i acabar pagant-ne tres d’anys, la desconfiança
s’imposa fent que la teva traïció contraresti la seva. Està clar que Espanya no
traeix a ningú, o sí; a cap persona o grup en concret, o sí; en tot cas és
gairebé segur que Espanya és fidel a sí mateixa i als seus tabús que la fan
eficient i alhora inestable.
Quins
són, doncs, els tabús espanyols que garanteixen el que ells consideren eficient?,
què ha de fer Espanya per continuar sent Espanya? Seguir reclamant Gibraltar?
Espanya pensa que si deixés votar als catalans per decidir el seu futur es
trairia a sí mateixa?, per què pensa aquesta cosa tan absurda? De què té por,
de qui desconfia? Desconec la resposta, però la pregunta no és en absolut errada
ni baladí i l’única hipòtesi que se m’acut és que tem alguna cosa que ignora. Si
no fos així comprendria de manera meridiana i natural que la independència de
Catalunya també l’afavoriria a ella perquè la independència d’una seria alhora
la independència de l’altra.
--------------------------------------------------
Aquest
és un mapa de l’Espanya de l’any 1854 on apareixen dibuixades i podem llegir en
els títols quatre Espanyes: la foral, la uniforme i purament constitucional, la incorporada i assimilada i la colonial. 35
anys després la colonial ja no existia i 160 anys més tard la uniforme s’ha
menjat gairebé a l’assimilada. (Font: La Vanguardia de Barcelona)
---------------------------------------------------
Diario de primavera (5)
España bis (y 2)
Ya hace tiempo que está de moda la
teoría de los juegos, y más últimamente y muy especialmente John Nash a raíz de
la película A beatiful Mind que sobre
su vida interpretó Russell Crowe en 2001.
En el famoso Equilibrio de Nash hay una primera interpretación popular con la
decisión de unos chicos que quieren enamorar a unas chicas que consiste en
acordar descartar a la más guapa para evitar así el conflicto entre ellos y
seguir siendo amigos; pero la definición formal viene a decir que una solución
estable -resultado de la interacción de unos actores en un determinado terreno
de juego- no tiene por qué ser eficiente, es decir, la chica guapa es la
eficiencia, las otras son la estabilidad, la falta de conflicto.
Estable y eficiente parecen a
priori conceptos complementarios o bien que uno debe ser la consecuencia del
otro, pero la realidad nos demuestra que no lo son. El caso más notorio y
triste es el de las guerras donde se busca la eficiencia en forma de
"victoria" a cambio o en lugar de estabilidad, de cesiones mutuas y
de pactos, y donde al final irónica y sarcásticamente, se logra una estabilidad
en forma de "paz" a cuenta de dañar ineficiente y trágicamente
ingentes cantidades de recursos materiales y, lo peor de todo, vidas humanas. ¿España
confunde la paz con la derrota del enemigo? ¿Ambas son sinónimos para ella?
En los últimos tiempos se han
sacado a colación en los periódicos estas cuestiones en relación a las
negociaciones que la UE mantuvo con Grecia, y las que ahora empezará con el
Reino Unido a raíz del Brexit,
haciendo evidente que la situación recuerda el Dilema del prisionero que incluso ha dado lugar a varios concursos
televisivos en todo el mundo como si fueran experimentos psicológicos relativos
a la etología humana.
El Brexit ha puesto de nuevo sobre la mesa Gibraltar y el famosísimo
Tratado de Utrecht de 1713. Firmado sólo 54 años después de otro Tratado, el de
los Pirineos, que a los españoles, parece ser y dicho a la castellana manera:
"les importa una higa". Al
menos, los británicos, que nos abandonaron como ratas por la famosa roca que su
majestad borbónica les regaló a cambio de que retiraran el apoyo militar a los
catalanes, tuvieron la gentileza de llamar Catalán
Bay a una bahía gibraltareña que había sido conquistada por una compañía de
400 infantes catalanes, valencianos y baleares en 1704 y comandada por George
Rooke.
El dilema del prisionero describe
a dos presos que deben decidir si colaboran entre sí o no. Colaborar significa
que no se delatarán el uno al otro y que en consecuencia serán condenados ambos
sólo a un año de prisión. Pero si uno delata al otro, el delator saldrá libre y
el delatado, en cambio, será condenado a tres años de prisión. Pero si los dos
se delatan mutuamente la pena de prisión llegará sólo a los dos años.
Este dilema también esquematiza el
juego de pesos y contrapesos que se tienen en cuenta a la hora de tomar
decisiones cuando son varios los actores; la situación normal es que podemos
controlar nuestras decisiones que afectan a los demás, pero no las decisiones
de los demás que nos afectan a nosotros. En el caso de los prisioneros la
decisión habitual y común es la de NO
colaborar y delatarse mutuamente porque prefieren traicionarse y aceptar dos
años de cárcel que asumir el riesgo de que te traicionen y terminar pagando
tres años, la desconfianza se impone haciendo que tu traición contrarreste la
suya. Está claro que España no traiciona a nadie, o sí; a ninguna persona o
grupo en concreto, o sí; en todo caso es casi seguro que España es fiel a sí
misma y a sus tabús que la hacen eficiente y al mismo tiempo inestable.
¿Cuáles son, pues, los tabúes
españoles que garantizan lo que ellos consideran eficiente?, ¿qué debe hacer
España para seguir siendo España? ¿Seguir reclamando Gibraltar? ¿España piensa
que si dejara votar a los catalanes para decidir su futuro se traicionaría a sí
misma?, ¿por qué piensa esa cosa tan absurda? ¿De qué tiene miedo, de quién
desconfía? Desconozco la respuesta, pero la pregunta no es en absoluto errada
ni baladí y la única hipótesis que se me ocurre es que teme algo que ignora. Si
no fuera así comprendería de manera meridiana y natural, como quien no quiere
la cosa, que la independencia de Cataluña también la favorecería a ella porque
la independencia de una seria a la vez la independencia de la otra.
--------------------------------------------------
Este es un mapa de la España de
1854 donde aparecen dibujadas y podemos leer en los títulos cuatro Españas: la
foral, la uniforme y puramente constitucional, la incorporada y asimilada y la
colonial. 35 años después la colonial ya no existía y 160 años más tarde la
uniforme ya se ha comido casi a la asimilada. (Fuente: La Vanguardia de
Barcelona)