jueves, 24 de julio de 2014

Un infern buit, i subjugant.


Diari d’estiu (8)

Un infern buit, i subjugant.

Sempre és convenient mantenir present una apel·lació explícita als orígens, com dur a la butxaca les claus de casa o una fotografia familiar. És convenient i necessari perquè, quan tot s’acabi, hi haurem de tornar i caldrà llavors saber trobar el rastre i el camí que ens hi du.

Les persones degudament racionals i educades en l’antiga i memorable tradició pagesa i fenícia desconfiem d’una manera natural de l’onatge de la mar, llunàtic, imprevisible i excèntric, sense centre. Sabem que la vida també, igual que la mar, mai trepitja un terreny ferm, sòlid i permanent, ens n’adonem que tot canvia i que la salut, la moneda, els preus i les collites se’n poden anar en orris en un tres i no res sepultades per una calamarsada sobtada. Tot muda i ara ho fa a una velocitat endimoniada.

Un amic em deia el divendres passat que quan reprèn al seu fill, el nen ni s'immuta i que ell se'n va a dormir amoïnat per si ho ha fet bé o no. Li vaig dir que en la nostra infància passava a la inversa, el nostre pare dormia plàcidament quan ens renyava i érem nosaltres els que no podíem dormir tranquils i despreocupats. El món a l’inrevés.

He de reconèixer que sóc un home desconfiat, fill d’aquesta nissaga de pessimistes crònics i genètics que són els pagesos i els comerciants, un patidor de mena que no es reconeix ni es troba a gust en l’esperit dels bards, joglars i poetes. No puc evitar de veure’ls com els veia Plató, mers  comediants i saltimbanquis, venedors de fum, d’elixirs miraculosos que només pretenen i busquen xuclar-nos els diners i la sang. Per això, a casa sempre tinc en un lloc preeminent una cabeça d’alls que allunya i em salvaguarda dels paràsits i dels lladres que em volen llevar la meva ben conreada mirada trista i l’esguard d’orfe que em fa veure-hi clar. Em refio més de la meva desconfiança que del bon ànim,  que igual que el coratge i el perfum, pobret, s’esvaeix amb la més innocent i lleugera brisa de llevant, allà per on arriba la llum del matí, els xàfecs de l’estiu, les riuades i abans els pirates de la Barbaria.

Aquests dies de juliol són dies de calor i de xafogor suaus, de cels clars i blaus en el Mediterrani barceloní, de carrers plens de turistes i de platges farcides com ho estan els ferros d’una graellada de carn i peix un cap de setmana estiuenc, dies en els que la jornada s’escurça com la roba de llana quan la rentes amb l’aigua massa calenta.

Ja arribarà la tardor  i la fresca i coses i persones que no podem ni imaginar. Jo, mentre tant, guardo i vigilo la porta de casa com si fos la d’un castell, procurant no perdre mai les claus, no sigui que hagi d’entrar per la finestra, no tinc altra cosa que fer, i contemplo embadalit imatges de Venus que anuncia l’albada, imatges que han estat refetes informàticament d’antigues fotografies preses per les Venera soviètiques. Un infern buit, i subjugant.

Les persones degudament racionals i educades igualment en l’antiga i memorable tradició industrial i artesanal que enyorem l'optimisme intel·ligent i la vella dignitat dels menestrals que conserva el meu germà Albert,  trobem a faltar avui en dia el rastre que deixen les coses i les persones en el temps, tot s’oblida com el vent i les seves carícies fantasmals, som maldestres i desmemoriats i poques flors permetem créixer en aquest terreny fèrtil que hi ha entre la memòria i la imaginació.

-----------------------------------------------------


Diario de verano (8)

Un infierno vacío, y subyugante.

Siempre es conveniente mantener presente una apelación explícita a los orígenes, como llevar en el bolsillo las llaves de casa o una fotografía familiar. Es conveniente y necesario porque, cuando todo acabe, tendremos que regresar y habrá entonces que saber encontrar el rastro y el camino que nos lleva de vuelta.

Las personas debidamente racionales y educadas en la antigua y memorable tradición campesina y fenicia desconfiamos de una manera natural del oleaje del mar, lunático, imprevisible y excéntrico, sin centro. Sabemos que la vida también, al igual que el mar, nunca pisa un terreno firme, sólido y permanente, nos damos cuenta que todo cambia y que la salud, la moneda, los precios y las cosechas se pueden ir al traste en un abrir y cerrar de ojos sepultados  por una granizada repentina. Todo muda y ahora lo hace a una velocidad endiablada.

Un amigo me decía el viernes pasado que cuando reprende a su hijo, el niño ni se inmuta y que él se va a dormir preocupado por si lo ha hecho bien o no. Le respondí que en nuestra infancia pasaba a la inversa, nuestro padre dormía plácidamente cuando nos regañaba y éramos nosotros los que no podíamos dormir tranquilos y despreocupados. El mundo al revés.

He de reconocer que soy un hombre desconfiado, hijo de esa familia de pesimistas crónicos y genéticos que son los agricultores y los comerciantes, un sufridor de por sí que no se reconoce ni se encuentra a gusto en el espíritu de los bardos, juglares y poetas. No puedo evitar verlos como los veía Platón, meros comediantes y saltimbanquis, vendedores de humo, de elixires milagrosos que sólo pretenden y buscan chuparnos el dinero y la sangre. Por eso, en casa siempre tengo en un lugar preeminente una cabeza de ajos que aleja y me salvaguarda de los parásitos y de los ladrones que me quieren hurtar mi bien cultivada mirada triste y cara de huérfano que me hace ver claro. Me fío más de mi desconfianza que del buen ánimo, que al igual que el coraje y el perfume, pobrecito, se desvanece con la más inocente y ligera brisa de levante, allí por donde llega la luz de la mañana y los chubascos del verano, las riadas y antes los piratas de la Berbería.

Estos días de julio son días de calor y bochorno suaves, de cielos claros y azules en el Mediterráneo barcelonés, de calles llenas de turistas y de playas rellenas como lo están los hierros de una parrillada de carne y pescado un fin de semana veraniego, días en los que la jornada se acorta como la ropa de lana cuando la lavas con agua demasiado caliente.

Ya llegará el otoño y el fresco y cosas y personas que no podemos ni imaginar. Yo, mientras tanto, guardo y vigilo la puerta de casa como si fuera la de un castillo, procurando no perder nunca las llaves, no sea que haya que entrar por la ventana, no tengo otra cosa que hacer, y contemplo absorto imágenes de Venus que anuncia el alba, imágenes que han sido reconstruidas informáticamente de antiguas fotografías tomadas por las Venera soviéticas. Un infierno vacío, y subyugante.

Las personas debidamente racionales y educadas igualmente en la antigua y memorable tradición industrial y artesanal que añoramos el optimismo inteligente y la vieja dignidad de los menestrales que conserva mi hermano Albert, echamos de menos hoy en día el rastro que dejan las cosas y las personas en el tiempo, todo se olvida como el viento y sus caricias fantasmales, somos torpes y desmemoriados y pocas flores permitimos crecer en este terreno fértil que hay entre la memoria y la imaginación.