sábado, 12 de mayo de 2018

Els amics i els vells temps.


Diari de primavera (3)

Els amics i els vells temps.

Llegeixo en un article d’en Bernat Dedéu que a partir d’ara caldrà adaptar-nos als vells temps que s’aproximen. Políticament ben segur que així serà, però vitalment no puc deixar de pensar que quan el meu pare va complir els seixanta es trobava en plenes facultats físiques i mentals i amb el ferm desig de menjar-se el món. Així va ser, professionalment es va llançar a recorre’l amb l’entusiasme d’un jove que ho té tot per caminar, descobrir i saber, malgrat l’edat, malgrat haver fet una guerra i haver dormit quan era un aprenent als taulells del taller de la Sibèria separat de la família.

Ara, en canvi, els meus amics (amb alguna excepció) es jubilen tot just acaben de fer els seixanta, derrotats i com si el seu nou estat fos un oasi, el got d’aigua que miraculosament els salva la vida en el darrer moment i després d’una llarga i penosa travessa d’un desert que ha estat a punt de matar-los més d’angoixa que de set.

Veure’ls impostar una senectut que encara no tenen i dir que ara sí faran el que realment sempre han volgut fer i no han pogut en els darrers quaranta anys, m’entristeix i em decep d’una manera que no sóc capaç de descriure amb paraules. No m’atreveixo ni a comentar per a quina raó no van canviar de vida. Si alguna vegada ho he fet, irresponsablement i sense pensar, tampoc sabria descriure la seva cara de freda sorpresa que em regalen com a resposta.

El cas és que malgrat els nous temps que venen també em faig vell tot i tenir només tres anys més que el meu pare quan es va menjar el món i va començar a aprendre idiomes. I jo no sé, ho de reconèixer, enfrontar el futur si no és pensant en ell i en la meva mare que es partien entre els dos una truita d’un ou per a que l’Albert i jo poguéssim menjar-ne una cadascun d’un ou sencer.  

------------------------

Diario de primavera (3)

Los amigos y los viejos tiempos.

Leo en un artículo de Bernat Dedéu que a partir de ahora habrá que adaptarnos a los viejos tiempos que se acercan. Políticamente seguro que así será, pero vitalmente no puedo dejar de pensar que cuando mi padre cumplió los sesenta se encontraba en plenas facultades físicas y mentales y con el firme deseo de comerse el mundo. Así fue, profesionalmente se lanzó a recorrerlo con el entusiasmo de un joven que lo tiene todo aún por caminar, descubrir y saber a pesar de su sexagenaria edad ya, incluso después de haber sido soldado en una guerra y haber dormido cuando era un aprendiz en los mostradores del taller de la Siberia separado de la familia.

Ahora, en cambio, mis amigos (con alguna excepción) se jubilan cuando acaban justo de cumplir los sesenta, derrotados y como si su nuevo estado fuera un oasis, el vaso de agua que milagrosamente les salva la vida en el último momento y después de una larga y penosa travesía de un desierto que ha estado a punto de matarlos más de angustia que de sed.

Verlos impostar una senectud que aún no tienen y decir que ahora sí harán lo que realmente siempre han querido hacer y no han podido en los últimos cuarenta años, me entristece y me decepciona de un modo que no soy capaz de describir con palabras. No me atrevo ni a comentarles por qué razón no cambiaron de vida. Si alguna vez lo he hecho, irresponsablemente y sin pensar, tampoco sabría describir su cara de fría sorpresa y que me regalan como respuesta.

El caso es que a pesar de los nuevos tiempos que se aproximan también envejezco con sólo tener tres años más que mi padre cuando se comió el mundo y comenzó a aprender idiomas. Y yo no sé, lo reconozco, enfrentar el futuro si no es pensando en él y en mi madre que se partían entre los dos una tortilla de un huevo para que Albert y yo pudiéramos comer una cada uno de un huevo entero.