sábado, 27 de abril de 2013

El Peletero/Bárbara Kruger

Hemeroteca pelletera

Bárbara Kruguer.

Corre per casa un exemplar, el 3er volum de la “col·leció 10 X 14”, dedicat a Bàrbara Kruger. Nosaltres tenim el número 80 d’una edició de 100. És un llibre artesanal, petit, 10,5 x 14,5 cm. que es va publicar el desembre de l’any 1992 a Barcelona.

Els seus editors foren: Xavi Capmany, Carlos Díaz i Jaume Pujagut. És d’agrair la nota final d’ells que diuen: “Preguem la difusió d’aquest llibre total o parcialment, citant la seva procedència. El contingut pot ser copiat o reproduït per qualsevol mitjà elèctric, químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o be per a inventar”.

Copiem i inventem, doncs, que ni la còpia ni la invenció poden viure l’una sense l’altre i a l’inrevés.

Ara que està tan de moda pintar a les parets frases i sentències que ens facin reflexionar i il·luminin la nostra vida gris i fosca, una vida ignorant i alienada es bo recordar a una bona artista gràfica que en la millor tradició del cartellisme, l’humor àcid dels acudits periodístics, de la pintura pop, que beu de les fonts gràfiques contemporànies i que amb una voluntat transgressora ha acabat com tothom, adornant no les parets del carrers sinó la dels museus.

Sincerament -per fer cas de la mateixa lliçó que intenta impartir la senyora Kruger amb les seves sentències-, massa soroll per ser tristament engolida pel sistema.

El llibret diu:

Bàrbara Kruger, nascuda al 1945 a Network, Nova Jersey, és una de les artistes més notòries de la recent història de l’art contemporani. El seu treball s’inscriu en l’anomenat “nou art conceptual americà”, i ha estat presentada a Barcelona en l’exposició col·lectiva, realitzada l’any 1986, sota el nom de L’Art i el seu Doble. Panorama de l’Art a Nova York”.

La seva obra s’ha vist clarament influenciada pel seu període de treball com a dissenyadora gràfica, en l’editorial Condé Nast Publications (1965-1969). Bàrbara Kruger afronta el seu treball aprofitant la contundent eficiència del llenguatge publicitari, i utilitza les eines del control polític i econòmic per tal de fer-nos reflexionar, mitjançant el dubte, sobre els conflictes presents en la cultura actual. La rotunditat expressiva de la imatge fotogràfica acompanyada d’un seriós ús del llenguatge configuren, en l’obra de Bàrbara Kruger, un binomi verbal-visual que determina una crítica ideològica absenta de categorismes. Aquest perspicaç element crític s’articula com a valor característic de la seva obra, i s’endinsa –nocivament- en l’anòmala anestèsia col·lectiva que defineix la nostra contemporaneïtat. És per tot això, i marcant un paral·lelisme emotiu, que aquest tercer llibre de la col·lecció “deu per catorze” vol homenatjar a Petra Kelly, morta tràgicament aquesta darrera tardor”.

Per a mi, el valor més interessant de l’obra de la Bárbara Kruger és que aquest binomi verbal–visual (típic del cartellisme) que fa servir la fotografia i les tècniques gràfiques de la publicitat construeix un artefacte impossible però versemblant (el seu pseudo doble) i que en aquest sentit, només en aquest, compleix el que pretén, que no és pas altre cosa que el miris i que el miris amb tot el que això significa que, val a dir, és molt.

Cal també reflexionar sobre la fotografia de la sra. Kruger, la del nadó entre unes cames adultes i la frase “free love”, i saber que no seria possible fer-la, ni molt menys publicar-la, avui dia. Però la dècada dels vuitanta era una altra i la dissonància entre ella i el present ens mostra que els revolucionaris tampoc són el que eren encara que sempre han tingut vocació de capellans amb pistola.

------------------------------------------

Hemeroteca peletera

Bárbara Kruguer.

Corre por casa un ejemplar, el 3er volumen de la "col·leció 10 X 14", dedicado a Bárbara Kruger. Nosotros tenemos el número 80 de una edición de 100. Es un libro artesanal, pequeño, 10,5 x 14,5 cm. que se publicó en diciembre de 1992 en Barcelona.

Sus editores fueron: Xavi Capmany, Carlos Díaz y Jaume Pujagut. Es de agradecer la nota final de ellos que dicen: "Rogamos la difusión de este libro total o parcialmente, citando su procedencia. El contenido puede ser copiado o reproducido por cualquier medio eléctrico, químico, mecánico, óptico, de grabación, de fotocopia o bien para inventar".

Copiemos e inventemos, pues, que ni la copia ni la invención pueden vivir la una sin la otra y viceversa.

Ahora que está tan de moda pintar en las paredes frases y sentencias que nos hagan reflexionar e iluminen nuestra vida gris y oscura, una vida ignorante y alienada es bueno recordar a una buena artista gráfica que en la mejor tradición del cartelismo, el humor ácido de los chistes periodísticos, de la pintura pop, que bebe de las fuentes gráficas contemporáneas y que con una voluntad transgresora ha terminado como todos, adornando no las paredes de las calles sino la de los museos.

Sinceramente -para hacer caso de la misma lección que intenta impartir la señora Kruger con sus sentencias-, demasiado ruido para tan pocas nueces y ser tristemente engullida por el sistema.

El librito dice:

"Bárbara Kruger, nacida en 1945 en Network, Nueva Jersey, es una de las artistas más notorias de la reciente historia del arte contemporáneo. Su trabajo se inscribe en el llamado "nuevo arte conceptual americano", y ha sido presentada en Barcelona en la exposición colectiva, realizada en 1986, bajo el nombre de El Arte y su Doble. Panorama del Arte en Nueva York".

Su obra se ha visto claramente influenciada por su periodo de trabajo como diseñadora gráfica, en la editorial Condé Nast Publications (1.965-1.969). Bárbara Kruger afronta su trabajo aprovechando la contundente eficiencia del lenguaje publicitario, y utiliza las herramientas del control político y económico para hacernos reflexionar, mediante la duda, sobre los conflictos presentes en la cultura actual. La rotundidad expresiva de la imagen fotográfica acompañada de un serio uso del lenguaje configuran, en la obra de Bárbara Kruger, un binomio verbal-visual que determina una crítica ideológica absenta de categorismos. Este perspicaz elemento crítico articula como valor característico de su obra, y se adentra           -nocivamente- en la anómala anestesia colectiva que define nuestra contemporaneidad. Es por todo ello, y marcando un paralelismo emotivo, que este tercer libro de la colección "diez por catorce" quiere homenajear a Petra Kelly, muerta trágicamente este pasado otoño".

Para mí, el valor más interesante de la obra de Bárbara Kruger es que ese binomio verbal-visual (típico del cartelismo) que utiliza la fotografía y las técnicas gráficas de la publicidad construye un artefacto imposible pero verosímil (su pseudo doble) y que en este sentido, sólo en este, cumple lo que pretende, que no es otra cosa que lo mires y que lo mires con todo lo que ello significa que, hay que decirlo, es mucho.

Cabe también reflexionar sobre la fotografía de la sra. Kruger, la del bebé entre unas piernas adultas y la frase "free love", y saber que no sería posible hacerla, ni mucho menos publicarla, hoy en día. Pero la década de los ochenta era otra y la disonancia entre ella y el presente nos muestra que los revolucionarios tampoco son lo que eran aunque siempre han tenido vocación de sacerdotes con pistola.



jueves, 25 de abril de 2013

El Peletero/Veni (25-04-2008)



Benvinguda

-------------------------------------------

T’HE DONAT EL NOM MÉS BELL...
 
T’he donat el nom més bell
i un llac on el temps s’endinsa
t’he vestit de dubtes
i una certesa profunda

 
amor que amb la nit
desgranes la llum
del collar dels dies

 
t’he donat el nom més bell
i un camí obert d’escuma

 
amor sense nom
on el temps s’endinsa i nia
 


Anna MONTERO, Arbres de l'exili, Ed. Gregal, València, 1988. 

---------------------------------------------------------------------------------

De gran era petita i grassoneta. De jove cintura d’abella. I els seus ulls..., els seus ulls eren magnífics. Vull llegir les cartes que m’escrivia, i quan miro aquests signes vius m’espanto, i quan miro alguna fotografia seva sé que pensa en mi. Les últimes hores em cridava perquè sabia que no ens tornaríem a veure. Arribarà a temps? A reveure? Per quin nom l’estimaré? Benvingut Albert, adéu Albert. Què sols estem els dos, tu en la teva terra i jo en la meva habitació. Jo, una mica mort entre els vius, i tu una mica viva entre els morts. En aquest moment somrius contenta perquè em fa una mica menys de mal el cap. No pateixis, estic en bona companyia, i tu també ho estàs. Bonica, simpàtica i dolça. Sempre rosa d’Abril.

---------------------------------------------------------------------------------

lunes, 15 de abril de 2013

El Peletero/Breadcrumb


Hemeroteca pelletera.

Breadcrumb.

En la versió de Perrault de Le Petit Poucet, el protagonista - Patufet en català - fa servir primer pedres i després motlles de pa per trobar el camí de tornada a casa quan els seus pares  l’abandonen al mig del bosc, al no poder alimentar-lo ni a ell ni tampoc als seus germans.

Malauradament moltes persones han viscut una situació similar d’abandonament patern i matern per no poder mantenir als fills, jo en conec a unes quantes de ben properes. Si més no, sempre és una precaució assenyada tenir el costum de dur a la butxaca una llesca de pa sec per esmicolar, mai se sap si necessitarem fer-la servir en la mala conjuntura de perdre’ns al mig del bosc.

Ens pot passar qualsevol dia.

Els dissenyadors de pàgines web aconsellen que l’usuari que hi navega sempre ha de saber en tot moment on és, on ha estat i on pot anar, per aconseguir-ho implementen les eines corresponents anomenades en anglès breadcrumb i, en català i llengües afins, fil d’Ariadna.

Breadcrumb significa literalment molla de pa, i a més de fer referència a ella mateixa, a la cosa en sí, també dona nom a l’eina que en Patufet va fer servir per trobar el camí de tornada.

El fil d’Ariadna expressa el mateix, és una locució més sofisticada i culta que com tots sabem fa referència al famós cordill que va treure del laberint al fill del rei d’Atenes, Teseu, gràcies a l’enginy de la espavilada i enamorada Ariadna.

El propòsit mereix la nostra atenció i interès: saber en tot moment on ets, on has estat i on pots anar. Les tres coses són extraordinàriament difícils una per una, però les tres alhora són gairebé una fita impossible.

Fent una fàcil associació de paraules amb breadcrumb, i aprofitant que aquest cap de setmana he assistit al Saló del còmic de Barcelona, val a dir que en Robert Crumb, el gran dibuixant nord-americà de Filadelfia, no és en Patufet, ni tampoc dissenya pàgines web, però si fa pinta de despistat, de científic boig, de Tornasol,  de no saber on és ni cap a on pot anar, encara que crec i m’ensumo que sota l’aparença que mostra de distret, dins del seu cap s’amaga una bona brúixola que l’indica sempre el nord magnètic de la vida i que per trigonometria espontània i telepatia femenina, heretada de les dones amb les que ha conviscut, dedueix amb facilitat i encert on ha estat.

The New World Magazine va publicar una bona entrevista en la que es feia un repàs a  la seva carrera de dibuixant de còmics d’èxit i on expressava la seva particular visió del món i dels negocis de la vida.

En un altre sentit, l’Antonio Lozano escrivia al suplement cultural de La Vanguardia número 558 del passat 27 de febrer sobre Haruki Murakami, i d'ell deia que: "Units per referències al vol, al terratrèmol i per motius que flueixen subtilment d'uns textos a altres (animals, creences religioses, ruptures de parella), en ells l'epicentre rau en els cors enverinats i el buit d'uns individus necessitats d'una purificació en què desemboquen submergint-se en l'inexplicable "

"Balla, balla, balla, és, en veritat, la fastuosa captació del flux del temps mort, és la capacitat de discernir la realitat de les seves imatges (com David Lynch de Mulholland Drive, Murakami juga amb el receptor en fer-li creure que al món oníric rau la clau interpretativa de la història quan en veritat està continguda en les rutines del món sensible), és una adoració fetitxista de la dona (les precioses orelles d'una d'elles són metàfora de la meticulosa composició d'ecos i simetries que trena el autor), propera a la sensibilitat d'un Truffaut, és la facultat de concloure que no hi ha res més estrany a aquest costat de la realitat que un telèfon, un enciam o unes despeses de representació ("l'únic planeta autènticament alienígena és la Terra", com va sentenciar JG Ballard)".

Tot i que reconec i em reconec en la part final en la que parla del telèfon, de l’enciam i de les despeses de representació, a mi no m’haurien d’agradar aquesta mena d’escriptors, o, en tot cas, m’esforço per a que no m’agradin, i voldria llegir, en canvi, els que només escriuen de lampisteria, d’economia domèstica, d’enginyeria i d’arts i oficis, de coses pràctiques i que deixen la filosofia als filòsofs. Ahir, però, em van venir a visitar en Joan i l’Eduard, els meus dos amics que tenen una mica de filòsofs potser perquè van regentar un sexshop gai on jo els hi feia peces de cuiro negre per vendre-les als clients. Son parella i no ho són alhora, ho van ser i ho van deixar de ser, viuen junts amb la mare d’un d’ells, però cadascú fa la seva vida encara que, molt sovint i gairebé sempre, la comparteixen. Parlant de cinema en Joan coincidia amb mi en que no li agraden les pel·lícules romàntiques, prefereix les de catàstrofes, terratrèmols, erupcions volcàniques, incendis..., diu que són molt més versemblants i verídiques i que les d’amor retraten un món inexistent. Crec que té raó. L’Eduard, però, prefereix les d’amor perquè és un sentimental tot i que va dirigir, no fa molt, un local gai dur, molt dur, un d’aquests on tothom es barreja amb tothom a les fosques o a mitja llum. Segons sembla ara també han proliferat, em deia, els locals heterosexuals de les mateixes característiques, tipus “ensaladilla russa” amb molta maionesa, pebrot, anxoves i una miqueta de xoriço. Hi hauré d’anar per parlar-ne.

L’altre dia, en el video-blog d’en Xavier Sala Martín, s’explicava una teoria sobre quantes vegades cal fer servir el preservatiu amb una nova relació sexual. L’interessant i curiós és una cosa que tots ja sabem, que una gran quantitat de gent té sexe amb altres persones una sola vegada només, segons sembla al voltant d’un 50 % dels coits nous que tenen lloc amb una nova parella no es repeteixen. També que el 10 % del homes i de les dones tenen el 75 % del total de relacions sexuals que es practiquen. En XSM diu que en epidemiologia se’ls anomena els súper-transmissors. El 10% d’aquests súper- difusors, segons les seves pròpies paraules, tenen el doble de probabilitats de practicar una sola vegada el sexe amb la seva nova parella. La conclusió es que tres és el número ideal de vegades que cal fer servir el condó amb la teva nova parella perquè et garanteix  estadísticament la protecció enfront d’un d’aquest super fornicadors que propaguen malalties i altre mena de coses fins que cauen del cavall i es fan monges i frares de l’ordre de la Puríssima Castedat.  

Sigui com sigui, la Mònica, una bona amiga, em confessava que després de morir-se de càncer l’home de la seva vida amb el que només va poder conviure dos anys després de divorciar-se del seu marit amb el que havia tingut dues filles, va decidir, al cap d’un temps, anar-se’n al llit amb un senyor que no coneixia de res per pura prescripció mèdica, per simple teràpia física i psicològica. Trobo, la veritat, que és una idea fantàstica i excel·lent, el sexe amb desconeguts com a teràpia, quan més desconeguts millor. La Mònica diu que les seves amigues, casades i solteres, fan ús molt sovint de tan extraordinària teràpia natural i naturista, pròpia de naturòpates intrèpids i moderns, encara que ella no veu pas que millorin reconeix que tampoc empitjoren.

Curiosament aquesta era la meva tesi de Norwegian Wood, la novel·la que va fer famós al Murakami del qui parla l’Antonio Lozano . Jo deia que la protagonista no pot consumar l’acte sexual amb els homes que estima, i segueix inconscientment, val a dir, un manament bíblic no escrit que la modernitat i el sentimentalisme contemporani han eradicat llençant-lo a les escombraries. El manament diu: no facis l’amor amb els amics o viceversa, l’amistat i el sexe són incompatibles i que, inevitablement, la primera acabarà amb el segon abans o després que el segon acabi amb la primera . Ja sé que és una afirmació agosarada, una d’aquestes que pot ferir susceptibilitats a les ànimes naïf, no pas per ser-ho, sinó per l’evidència que ningú, ni les ànimes naïf tampoc, l’acompleixen, però... a mi m’agrada dir-ho, em plau veure la cara de sorpresa dels meus oients que no saben de què dimonis els hi parlo tot i que el seu llenguatge corporal comença a mostrar evidents senyals de nerviosisme. En tot cas, m’acosta al meu ideal irònic, la lampisteria domèstica i les converses de negocis on es ven i es compren coses que ni es poden comprar ni es poden vendre.

En Robert Crumb crec que estaria d’acord amb mi, al menys interpreto que aquesta era la seva visió de la vida que expressava en l’entrevista que abans esmentava, la del The New World Magazine, i que les seves històries dibuixades reflecteixen amb molta claredat i profusió de detalls.

Una altre eina informàtica molt necessària són les barres de progrés que han proliferat amb la moda de dissenyar les pàgines web exclusivament amb tecnologia Flash, molt efectista, però massa pesada. Les barres de progrés t’indiquen el temps que falta per a que la pàgina es carregui del tot, així com els botons que premem-los ens permet saltar les animacions i anuncis que destorben.  Però totes aquestes ja són històries per a altres moments a les alçades que ens trobem de la nit, sort que demà és diumenge... encara que el sol no ho sap.

On som, on hem estat i cap a on podem anar?  

Qui pagarà les factures?

Jo no en tinc ni idea, però avui dissabte el meu fil d’Ariadna i les meves molles de pa dur, m’han dut al Mercat de Sant Antoni que l’Ajuntament està restaurant i que encapçala aquestes paraules. Sembla un d’aquests llocs abandonats i oblidats de la ma de Déu. 

De vegades em sento igual, abandonat de la ma de Déu, però a mi ningú em restaura, no pas perquè no ho vulguin fer, o sí, sinó perquè no estan en condicions de fer-ho, no poden ni, el que és pitjor, no en saben. Jo tampoc sé restaurar els altres.

Els problemes són grans i molt greus, però, què voleu que us digui?, tinc ganes d’emborratxar-me per sentir-me, al menys,  acompanyat pels meus fantasmes, per gent desconeguda.

No em feu cas, ja és diumenge, el sol està a punt de sortir i tot plegat, el meu ànim, no és pas altre cosa que la perversa influència dels surrealistes.

------------------------------------------------------------

Hemeroteca peletera.

Breadcrumb.

En la versión de Perrault de Le Petit Poucet, el protagonista - Pulgarcito en castellano - usa primero piedras y luego migas de pan para encontrar el camino de vuelta a casa cuando sus padres lo abandonan en medio del bosque al no poder alimentarlo, ni a él ni tampoco a sus hermanos.

Desafortunadamente muchas personas han vivido una situación similar de abandono paterno y materno por no poder mantener a los hijos, yo conozco a unas cuantas muy próximas. Al menos, siempre es una precaución sensata tener la costumbre de llevar en el bolsillo una rebanada de pan seco para desmenuzar, nunca se sabe si necesitaremos utilizarla en la mala coyuntura de perdernos en medio del bosque.

Nos puede pasar cualquier día.

Los diseñadores de páginas web aconsejan que el usuario que navega siempre debe saber en todo momento dónde está, dónde ha estado y dónde puede ir, por ello implementan las herramientas correspondientes llamadas en inglés breadcrumb y, en catalán y lenguas afines, hilo de Ariadna.

Breadcrumb significa literalmente miga de pan, y, además de hacer referencia a ella misma, a la cosa en sí, también da nombre a la herramienta que Pulgarcito usó para encontrar el camino de vuelta.

El hilo de Ariadna expresa lo mismo, es una locución más sofisticada y culta que, como todos sabemos, hace referencia al famoso cordel que sacó del laberinto al hijo del rey de Atenas, Teseo, gracias al ingenio de la espabilada y enamorada Ariadna.

El propósito merece nuestra atención e interés: saber en todo momento dónde estás, dónde has estado y dónde puedes ir. Las tres cosas son extraordinariamente difíciles una por una, pero las tres a la vez son casi una meta imposible.

Haciendo una fácil asociación de palabras con breadcrumb, y aprovechando que este fin de semana he asistido al Salón del cómic de Barcelona, ​​cabe decir que Robert Crumb, el gran dibujante estadounidense de Filadelfia, no es Pulgarcito, ni tampoco diseña páginas web, pero sí tiene pinta de despistado, de científico loco, de Tornasol, de no saber dónde está ni hacia dónde puede ir, aunque creo y me huelo que bajo la apariencia que muestra de distraído, dentro de su cabeza esconde una buena brújula que le indica siempre el norte magnético de la vida y que por trigonometría espontánea y telepatía femenina, heredada de las mujeres con las que ha convivido, deduce con facilidad y acierto donde ha estado.

The New World Magazine publicó una buena entrevista en la que se hacía un repaso a su carrera de dibujante de cómics de éxito y donde expresaba su particular visión del mundo y de los negocios de la vida.

En otro sentido, Antonio Lozano escribía en el suplemento cultural de La Vanguardia número 558 del pasado 27 de febrero sobre Haruki Murakami, y de él decía que: "“Unidos por referencias al vuelo, al terremoto y por motivos que fluyen sutilmente de unos textos a otros (animales, creencias religiosas, rupturas de pareja), en ellos el epicentro radica en los corazones emponzoñados y el vacío de unos individuos necesitados de una purificación en la que desembocan sumergiéndose en lo inexplicable”

Baila, baila, baila, es, en verdad, la fastuosa captación del flujo del tiempo muerto; es la capacidad de discernir la realidad de sus imágenes (como David Lynch de Mulholland Drive, Murakami juega con el receptor al hacerle creer que en el mundo onírico radica la clave interpretativa de la historia cuando en verdad está contenida en las rutinas del mundo sensible); es una adoración fetichista de la mujer (las preciosas orejas de una de ellas son metáfora de la meticulosa composición de ecos y simetrías que trenza el autor), cercana a la sensibilidad de un Truffaut; es la facultad de concluir que no hay nada más extraño a este lado de la realidad que un teléfono, una lechuga o unos gastos de representación (“El único planeta auténticamente alienígena es la Tierra”, como sentenció J.G. Ballard)”.

Aunque reconozco y me reconozco en la parte final en la que habla del teléfono, de la lechuga y de los gastos de representación, a mí no me deberían gustar este tipo de escritores, o, en todo caso, me esfuerzo para que no me gusten, y quisiera leer, en cambio, los que sólo escriben de fontanería, de economía doméstica, de ingeniería y de artes y oficios, de cosas prácticas y que dejan la filosofía a los filósofos. Ayer, sin embargo, me vinieron a visitar Juan y Eduardo, mis dos amigos que tienen un poco de filósofos quizás porque regentaron un sexshop gay donde yo les hacía piezas de cuero negro para venderlas a los clientes. Son pareja y no lo son a la vez, lo fueron y lo dejaron de ser, viven juntos con la madre de uno de ellos, pero cada uno hace su vida aunque, muy a menudo y casi siempre, la comparten. Hablando de cine, Juan coincidía conmigo en que no le gustan las películas románticas, prefiere las de catástrofes, terremotos, erupciones volcánicas, incendios..., dice que son mucho más verosímiles y veraces y que las de amor retratan un mundo inexistente. Creo que tiene razón. Eduard, sin embargo, prefiere las amorosas porque es un sentimental aunque dirigió, no hace mucho, un local gay duro, muy duro, uno de esos donde todos se mezclan con todo el mundo a oscuras o a media luz. Según parece ahora también han proliferado, me decía, los locales heterosexuales de las mismas características, tipo "ensaladilla rusa" con mucha mayonesa, pimiento, anchoas y un poquito de chorizo. Deberé ir para hablar de ellos.

El otro día, en el video-blog de Xavier Sala Martín, su autor explicaba una teoría sobre cuántas veces hay que usar el preservativo con una nueva relación sexual. Lo interesante y curioso es algo que todos ya sabemos, que una gran cantidad de gente tiene sexo con otras personas una sola vez nada más, al parecer alrededor de un 50% de los coitos nuevos que tienen lugar con una nueva pareja no se repiten. También que el 10% de los hombres y de las mujeres acumulan el 75% del total de relaciones sexuales que se practican. XSM dice que en epidemiología se les llama los súper-transmisores. El 10% de estos “súper-difusores”, según sus propias palabras, tienen el doble de probabilidades de practicar una sola vez el sexo con su nueva pareja. La conclusión es que tres es el número ideal de veces que hay que usar el condón con tu nueva pareja porque te garantiza estadísticamente la protección frente a uno de estos super fornicadores que propagan enfermedades y otro tipo de cosas hasta que caen del caballo y se hacen monjas y frailes de la orden de la Purísima Castidad.

Sea como sea, Mónica, una buena amiga, me confesaba que después de morir de cáncer el hombre de su vida con el que sólo pudo convivir dos años después de divorciarse de su marido con el que había tenido dos hijas, decidió, al cabo de un tiempo, irse a la cama con un señor que no conocía de nada por pura prescripción médica, por simple terapia física y psicológica. Encuentro, la verdad, que es una idea fantástica y excelente, el sexo con desconocidos como terapia, cuando más desconocidos mejor. Mónica dice que sus amigas, casadas y solteras, hacen uso muy a menudo de tan extraordinaria terapia natural y naturista, propia de naturópatas intrépidos y modernos, aunque ella no ve que mejoren reconoce que tampoco empeoran.

Curiosamente esta era mi tesis de Norwegian Wood, la novela que hizo famoso a Murakami del que habla Antonio Lozano. Yo decía que la protagonista no puede consumar el acto sexual con los hombres que ama, y ​​sigue inconscientemente, es un decir, un mandato bíblico no escrito que la modernidad y el sentimentalismo contemporáneo han erradicado tirándolo a la basura. El mandamiento dice: no hagas el amor con los amigos o viceversa, la amistad y el sexo son incompatibles y que, inevitablemente, la primera terminará con el segundo antes o después de que el segundo termine con la primera. Ya sé que es una afirmación atrevida, una de esas que puede herir susceptibilidades a las almas naif, no por serlo, sino por la evidencia de que nadie, ni las almas naïf tampoco, la cumplen, pero... a mí me gusta decirlo, me complace ver la cara de sorpresa de mis oyentes que no saben de qué demonios les hablo aunque su lenguaje corporal comienza a mostrar evidentes señales de nerviosismo. En todo caso, me acerca a mi ideal irónico, la fontanería doméstica y las conversaciones de negocios donde se vende y se compran cosas que ni se pueden comprar ni se pueden vender.

Robert Crumb creo que estaría de acuerdo conmigo, al menos interpreto que esa era su visión de la vida que expresaba en la entrevista que antes mencionaba, la del The New World Magazine, y que sus historias dibujadas reflejan con mucha claridad y profusión de detalles.

Otra herramienta informática muy necesaria son las barras de progreso que han proliferado con la moda de diseñar las páginas web exclusivamente con tecnología Flash, muy efectista, pero demasiado pesada. Las barras de progreso te indican el tiempo que falta para que la página se cargue por completo, así como los botones que al apretarlos nos permite saltar las animaciones y anuncios que estorban. Pero todas estas ya son historias para otros momentos a las alturas que nos encontramos de la noche, suerte que mañana es domingo... aunque el sol no lo sabe.

¿Dónde estamos, dónde hemos estado y hacia dónde podemos ir?

¿Quién pagará las facturas?

Yo no tengo ni idea, pero este sábado mi hilo de Ariadna y mis migas de pan duro, me han llevado al Mercado de San Antonio que el Ayuntamiento está restaurando y que encabeza estas palabras. Parece uno de esos lugares abandonados y olvidados de la mano de Dios.

A veces me siento igual, abandonado de la mano de Dios, pero a mí nadie me restaura, no porque no lo quieran hacer, o sí, sino porque no están en condiciones de hacerlo, no pueden ni, lo que es peor, no saben. Yo tampoco sé restaurar a los demás.

Los problemas son grandes y muy graves, pero, ¿qué quieren que les diga?, tengo ganas de emborracharme para sentirme, al menos, acompañado por mis fantasmas, por gente desconocida.

No me hagan caso, ya es domingo, el sol está a punto de salir y todo ello, mi ánimo, no es otra cosa que la perversa influencia de los surrealistas.







domingo, 7 de abril de 2013

El Peletero/Cadàvers exquisits (i 4)


Hemeroteca pelletera

Cadàvers exquisits ( i 4)

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.

Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!

Tant' è amara che poco è più morte;
ma per trattar del ben ch'i' vi trovai,
dirò de l'altre cose ch'i' v'ho scorte. 

Infierno. Canto I.
La Divina comedia, Dante Alighieri.


Ahir va morir un gran dibuixant francès, Fréderic Othon Aristides, conegut professionalment com a Fred. Gran col·laborador de la revista satírica Hara Kiri, i prestigiós il·lustrador també a molts altres setmanaris, jo, però, el vaig conèixer als 12 anys, acabat de sortir de l’ou, al memorable magazine juvenil Pilote d’en René Goscinny.

Pilote em va canviar la vida.

En la necrològica de El País es comenta de manera molt encertada la seva tècnica narrativa que vull especialment destacar citant-lo directament:  "Quan faig una narració, em deixo portar pel personatge, per una frase, per un nom, com ‘le chat a neuf queues’ (el gat de nou cues), que pronuncio i m'arrossega, ja no tinc més que partir a la recerca", explicava Fred a principis dels 80, sobre el seu procés creatiu, que recorda bastant a l'escriptura automàtica dels surrealistes. Gran admirador de Charles Chaplin, Lewis Carroll i el Gulliver de Swift, Fred va crear en Philemon un univers de referències oníriques, de tendresa, humor i aventura embarassada de fantasia, que a dia d'avui és una obra cabdal del còmic franc belga. Philemon s'ha prolongat durant 16 àlbums, publicats per Dargaud. L'últim, Le train où vont les choses, es va publicar al febrer d'aquest any.

El mateixos cadàvers exquisits són igualment un invent surrealista que pretenen demostrar que a l’espontaneïtat i a l’atzar els guia una entitat desconeguda que s’amaga darrera d’una mena de cortina opaca, espessa i polsosa però foradada.

La Viquipèdia ens diu que el: “cadàver exquisit és un joc inventat pels surrealistes consistent en la creació i invenció col·lectiva. Aquesta pràctica explora les possibilitats de la creació de textos i imatges en grup, amb aportacions parcials dels participants a l'obra final que, per als surrealistes, cercava la creació lúdica, espontània, intuïtiva, grupal i anònima alhora, accidental i tant automàtica com fos possible. El seu origen es troba a un joc de saló on els participants escrivien una part del relat i el passaven a un altre per que aquest el continués.

Fou practicat activament, en forma de relat i poesia, per Marcel Duhamel, Jacques Prévert, Yves Tanguy o André Breton com una activitat més lúdica que no pas artística, amb resultats més experimentals que estètics. Nicolas Calas digué d'ell que era la "realitat inconscient de la personalitat col·lectiva"; Lautremont l'entenia com una mena de collage verbal i Max Ernst hi veia una situació, en termes molt surrealistes, de "contagi mental".

Segons la definició que dóna el Dictionnaire abrégé du surréalisme: és un «joc que consisteix a compondre una frase o un dibuix per diverses persones sense que cap d'elles tingués en compte la col·laboració dels anteriors participants. L'exemple que ha esdevingut clàssic, i que dona nom al mateix joc, ve d'una de les primeres frases obtingudes amb la tècnica: "Le cadavre - exquis - boira - le vin – nouveau" ("El cadàver exquisit beurà el vi nou")».

Una pràctica més minoritària del joc es dona a la música, on els compositors Virgil ThomsonJohn Cage o Lou Harrison, entre altres, han col·laborat en projectes experimentals de cadàver exquisit creant, cadascun, una melodia atenent-se a uns paràmetres acordats.”

Es indubtable que tot això ens du a una cosa similar que avui en dia anomenem amb la seva pròpia terminologia informàtica: l’hipertext, component essencial de la World Wide Web al ser ella mateixa, la www, “un sistema de distribució d'informació basat en l’hipertext o en els hipermitjans enllaçats i accessibles a través d'Internet”. Definició manifestament redundant que és necessari aclarir acudint al Wordreference quan diu únicament que l’hipertext es un “sistema que permet que un text contingui enllaços amb altres seccions del document o amb altres documents.” No obstant, si la primera definició és redundant aquesta és insuficient. És feixuc entrar en consideracions tècniques, però tothom entendrà que una mínima dosi de tecnicisme és necessària: “En informàtica, l’hipertext és el nom que rep el text que en la pantalla d'un dispositiu electrònic, permet conduir a altres textos relacionats, prement amb el ratolí o el teclat en certes zones sensibles i destacades. A partir de la definició original de Ted Nelson han sorgit altres propostes com el document digital, que es pot llegir de forma no seqüencial o multiseqüencial. Un hipertext consta dels següents elements: nodes o seccions, enllaços o hipervincles i ancoratges. Els nodes són les parts de l'hipertext que contenen informació accessible per a l'usuari. Els enllaços són les unions o vincles que s'estableixen entre nodes i faciliten la lectura seqüencial o no seqüencial pels nodes del document. Els ancoratges són els punts d'activació dels enllaços.

Els hipertextos poden contenir altres elements, però els tres anteriors són els components mínims. Els elements addicionals poden ser els sumaris i els índexs. En aquest sentit, es parla, per exemple, d'hipertextos de grau 1, 2, etc., Segons tinguin la quantitat d'elements necessaris. Actualment la millor expressió dels hipertexts són les pàgines web navegables”.

Tot això, com ja sabem, i ho sabem també per ser usuaris de blogs, configura, entre d’altres coses, la Web 2.0

El concepte d’hipertext el va crear Ted Nelson, tot i que el desenvolupament tècnic va ser obra de Tim Berners Lee, famós enginyer del CERN, pròpiament el veritable inventor tècnic de la WWW i del llenguatge de marcat HTML que permet visualitzar l’hipertext.

Per a una bona història de l’hipertext i pels que vulguin aprofundir en ella, els adrecem a un blog de Wordpress.   

Una de les conseqüències de la Web 2.0  ha estat l’aparició de les xarxes socials fonamentades en bona part en la teoria dels sis graus de separació entre persones. En aquest sentit La Viquipèdia ens ho explica de manera molt clara:  “El terme Web 2.0  comprèn aquells llocs web que faciliten el compartir informació, la interoperabilitat, el disseny centrat en l'usuari i la col·laboració en la World Wide Web. Un lloc Web 2.0 permet als usuaris interactuar i col·laborar entre sí com a creadors de contingut generat per usuaris en una comunitat virtual, a diferència de llocs web estàtics on els usuaris es limiten a l'observació passiva dels continguts que s'han creat per a ells. Exemples de la Web 2.0  són les comunitats web, els serveis web, les aplicacions Web, els serveis de xarxa social, els serveis d'allotjament de vídeos, les wikis, blogs, mashups i folcsonomies.

El terme Web 2.0  està associat estretament amb Tim O'Reilly, a causa de la conferència sobre la Web 2.0 que ell mateix va pronunciar. Encara que el terme suggereix una nova versió de la World Wide Web, no es refereix a una actualització de les especificacions tècniques de la web, sinó més aviat a canvis acumulatius en la forma en què desenvolupadors de programari i usuaris finals utilitzen la web. El fet que la Web 2.0 és qualitativament diferent de les tecnologies web anteriors ha estat qüestionat pel creador de la World Wide Web,  Tim Berners Lee, que va qualificar el terme com "tan sols un argot" - precisament perquè tenia la intenció que la Web incorporés aquests valors en el primer lloc.”

El camí que ens obra la Web 2.0  és sorprenentment nou i vell alhora una vegada més: la seva hereva, la Web 3.0 és, en canvi, coneguda millor pel seu adjectiu, la web semàntica.

“La 2.0 té com a principal protagonista a l'usuari humà que escriu articles al seu blog o col·labora en un wiki. El requisit és que a més de publicar en HTML emeti part de les seves aportacions en diversos formats per compartir aquesta informació com són els RSS, ATOM, etc. mitjançant la utilització de llenguatges estàndards com el XML. La web semàntica, però, està orientada cap al protagonisme de processadors d'informació que entenguin de lògica descriptiva en diversos llenguatges més elaborats de metadades com SPARQL, POWDER o OWL que permeten descriure els continguts i la informació present a la web, concebuda per que les màquines "entenguin" a les persones i processin d'una manera eficient l'allau d'informació publicada a la web.”

Cal repetir-ho per si no ha quedat prou clar: concebuda per que les màquines "entenguin" a les persones i processin d'una manera eficient l'allau d'informació publicada a la web.

En aquest moment delicat de la història humana la única manera que les màquines poden “entendre” els humans és a través de complicats algoritmes que es fonamenten en el coneixement i en la “cuina” matemàtica i estadística d’hàbits repetits i repetitius que milions de persones efectuem reiteradament cada dia com si reséssim el rosari. És a dir, és l’únic mode, el més sofisticat, que la tecnologia actual pot brindar a l’antic i venerable art de la simulació i la còpia per transformar-la de sospitosa en versemblant, de falsa en autèntica.

La intel·ligència és en molt casos una simulació, de què?, d’ella mateixa.  

Per a superar, doncs, aquesta angoixant sensació a ferralla electrificada, a pudent alè d’autòmat, haurem de tornar als surrealistes i a les seves enriquidores associacions mentals espontànies, quasi casuals, quasi provocades i quasi també inevitables com totes les bones casualitats poètiques.

En aquest sentit continuarem fent, com fins ara, referència a l’arquitectura abandonada que va ser un dia habitada, més digne la primera –la abandonada- que la segona –la habitada- al revestir-se de l’esperit dels cementiris i no pas dels formiguers, i ho farem amb uns reportatges fotogràfics i una noticia musical.

Després de parlar de Brasília, Las Vegas, Detroit, Pripiat, Benidorm, Barcelona, Madrid, del Somorrostro i del Pozo del Tío Raimundo, cal continuar amb una llista de fotografies que testimonien una llarga relació de llocs abandonats.

El segon enllaç és una notícia sobre Google i el poble fantasma que hi ha al costat de Fukushima que es diu Namie.

El tercer té a veure en Xina i les ciutats que allà ningú vol ocupar.

El quart és una exposició a Madrid sobre un imperi caigut, el soviètic, més caigut que abandonat en aquest cas, i les fotografies que Kapucinski va recollir de la espectacular esfondrada imperial. Recordo que The New World Magazine va publicar algunes primícies fotogràfiques i testimonials d’aquell terratrèmol que encara sacseja els nostres fonaments.

I acabarem per la que sentimentalment més m’afecta: Johnny Winter, el famós cantant de blues nord-americà que, valgui la ironia, no és “boss” de ningú ni de res i que visita Barcelona el proper dia 24. La seva fesomia albina em va servir per donar rostre al meu pintor flamenc, Teodoro Van Babel. Encara el recordo quan els diaris d’aquí van parlar d’ell al festival de Woodstock,  jo era llavors un nen que volia ser Pau Riba.

Al Johnny Winter el mires i no el veus, tan pàl·lid, tan translúcid, amb setanta anys, tatuat, arrugat, amb els seus cabells blancs, llargs i lacis, tan prim que només se li veuen els ossos que es transparenten sota la seva pell i que sembla, verament, un cadàver exquisit, un hipertext ple de nodes, enllaços o hipervincles, ancoratges o simples nusos mariners repartits per tot el seu cos, els rastres dels molts que han construït la seva pròpia ossada i les seves cançons aportant pedaços d’arreu, trets d’aquí i d’allà, de milers de naufragis per a...

Conclure en disant que le cadavre exquis boira le vin nouveau.

Privilegi dels morts i també dels sants.

---------------------------------------------------------------

A la versió castellana li manquen els enllaços corresponents -excepte alguns dels últims- en part per mandra i en part també com a experiment de lectura al confrontar un hipertext i un text que diuen el mateix tot i que en idiomes diferents, un amb enllaços i l'altre sense ells, tots dos amb paràgrafs igualment presos d'altres llengües, toscà, francès i paraules en anglès: "cap", "hivern", d'etimologies diverses en les nostres llengües, semítiques i indoeuropees, i argot informàtica anglosaxó i acrònims que semblen procedir directament de la llengua secreta que ha de parlar-se a l' infern i que cal dominar si volem sobreviure en ell.

Seguiria escrivint, però és hora de parar, he de preparar-me el sopar.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Hemeroteca peletera

Cadáveres exquisitos (y 4)

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.

Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!

Tant' è amara che poco è più morte;
ma per trattar del ben ch'i' vi trovai,
dirò de l'altre cose ch'i' v'ho scorte. 

Infierno. Canto I.
La Divina comedia, Dante Alighieri.

Ayer murió un gran dibujante francés, Fréderic Othon Aristides, conocido profesionalmente como Fred. Gran colaborador de la revista satírica Hara Kiri, y prestigioso ilustrador también de muchos otros semanarios, yo, sin embargo, lo conocí a los 12 años, recién salido del huevo, en el memorable magazine juvenil Pilote de René Goscinny.

Pilote me cambió la vida.

En la necrológica de El País se comenta de manera muy acertada su técnica narrativa que quiero especialmente destacar citándolo directamente: "Cuando hago una narración, me dejo llevar por el personaje, por una frase, por un nombre, como ‘le chat a neuf queues’ (el gato de nueve colas), que pronuncio y me arrastra, ya no tengo más que partir en su busca ", explicaba Fred a principios de los 80, sobre su proceso creativo, que recuerda bastante a la escritura automática los surrealistas. Gran admirador de Charles Chaplin, Lewis Carroll y el Gulliver de Swift, Fred creó en Philemon un universo de referencias oníricas, de ternura, humor y aventura embarazada de fantasía, que a día de hoy es una obra capital del cómic franco belga. Philemon se ha prolongado durante 16 álbumes, publicados por Dargaud. El último, Le train où vont les choses, se publicó en febrero de este año."

Los mismos cadáveres exquisitos son igualmente un invento surrealista que pretenden demostrar que a la espontaneidad y al azar los guía una entidad desconocida que se esconde detrás de una especie de cortina opaca, espesa y polvorienta pero agujereada.

La Wikipedia nos dice que: "el cadáver exquisito es un juego inventado por los surrealistas consistente en la creación e invención colectiva. Esta práctica explora las posibilidades de la creación de textos e imágenes en grupo, con aportaciones parciales de los participantes en la obra final que, para los surrealistas, buscaba la creación lúdica, espontánea, intuitiva, grupal y anónima al mismo tiempo, accidental y tan automática como fuera posible. Su origen se encuentra en un juego de salón donde los participantes escribían una parte del relato y lo pasaban a otro para que éste lo continuara.

Fue practicado activamente, en forma de relato y poesía, por Marcel Duhamel, Jacques Prévert, Yves Tanguy o André Breton como una actividad más lúdica que no artística, con resultados más experimentales que estéticos. Nicolas Calas dijo de él que era la "realidad inconsciente de la personalidad colectiva"; Lautremont la entendía como una especie de collage verbal y Max Ernst veía una situación, en términos muy surrealistas, de "contagio mental".

Según la definición que da el Dictionnaire abrégé du surrealisme: es un «juego que consiste en componer una frase o un dibujo por varias personas sin que ninguna de ellas tuviera en cuenta la colaboración de los anteriores participantes. El ejemplo que se ha convertido clásico, y que da nombre al mismo juego, viene de una de las primeras frases obtenidas con la técnica: "Le cadavre - exquis - niebla - le vin - nouveau" ("El cadáver exquisito beberá el vino nuevo ")».

Una práctica más minoritaria del juego se da a la música, donde los compositores Virgil Thomson, John Cage o Lou Harrison, entre otros, han colaborado en proyectos experimentales de cadáver exquisito creando, cada uno, una melodía atendiendo a unos parámetros acordados."

Es indudable que todo esto nos lleva a algo similar que hoy en día llamamos con su propia terminología informática: el hipertexto, componente esencial de la World Wide Web en ser ella misma, la www, "un sistema de distribución de información basado en el hipertexto o en los hipermitjans enlazados y accesibles a través de Internet ". Definición manifiestamente redundante que es necesario aclarar acudiendo al Wordreference cuando dice únicamente que el hipertexto es un "sistema que permite que un texto contenga enlaces con otras secciones del documento o con otros documentos." Sin embargo, si la primera definición es redundante ésta es insuficiente. Es arduo entrar en consideraciones técnicas, pero todos entenderá que una mínima dosis de tecnicismo es necesaria: "En informática, el hipertexto es el nombre que recibe el texto que en la pantalla de un dispositivo electrónico, permite conducir a otros textos relacionados, pulsando con el ratón o el teclado en ciertas zonas sensibles y destacadas. A partir de la definición original de Ted Nelson han surgido otras propuestas como el documento digital, que se puede leer de forma no secuencial o multisecuencial. Un hipertexto consta de los siguientes elementos: nodos o secciones, enlaces o hipervínculos y anclajes. Los nodos son las partes del hipertexto que contienen información accesible para el usuario. Los enlaces son las uniones o vínculos que se establecen entre nodos y facilitan la lectura secuencial o no secuencial por los nodos del documento. Los anclajes son los puntos de activación de los enlaces.

Los hipertextos pueden contener otros elementos, pero los tres anteriores son los componentes mínimos. Los elementos adicionales pueden ser los sumarios y los índices. En este sentido, se habla, por ejemplo, de hipertextos de grado 1, 2, etc. Según tengan la cantidad de elementos necesarios. Actualmente la mejor expresión de los hipertextos son las páginas web navegables".

Todo ello, como ya sabemos, y lo sabemos también por ser usuarios de blogs, configura, entre otras cosas, la Web 2.0

El concepto de hipertexto lo creó Ted Nelson, aunque el desarrollo técnico fue obra de Tim Berners Lee, famoso ingeniero del CERN, propiamente el verdadero inventor técnico de la WWW y del lenguaje de marcado HTML que permite visualizar el hipertexto .

Para una buena historia del hipertexto y los que quieran profundizar en ella, los dirigimos a un blog de Wordpress.

Una de las consecuencias de la Web 2.0 ha sido la aparición de las redes sociales basadas en buena parte en la teoría de los seis grados de separación entre personas. En este sentido Wikipedia nos lo explica de manera muy clara: "El término Web 2.0 comprende aquellos sitios web que facilitan el compartir información, la interoperabilidad, el diseño centrado en el usuario y la colaboración en la World Wide Web. Un sitio Web 2.0 permite a los usuarios interactuar y colaborar entre sí como creadores de contenido generado por usuarios en una comunidad virtual, a diferencia de sitios web estáticos donde los usuarios se limitan a la observación pasiva de los contenidos que se han creado para ellos. Ejemplos de la Web 2.0 son las comunidades web, los servicios web, las aplicaciones Web, los servicios de red social, los servicios de alojamiento de vídeos, las wikis, blogs, mashups y folksonomías.

El término Web 2.0 está asociado estrechamente con Tim O'Reilly, debido a la conferencia sobre la Web 2.0 que él mismo pronunció. Aunque el término sugiere una nueva versión de la World Wide Web, no se refiere a una actualización de las especificaciones técnicas de la web, sino más bien a cambios acumulativos en la forma en que desarrolladores de software y usuarios finales utilizan la Web. El hecho de que la Web 2.0 es cualitativamente diferente de las tecnologías web anteriores ha sido cuestionado por el creador de la World Wide Web, Tim Berners Lee, que calificó el término como "tan sólo una jerga" - precisamente porque tenía la intención de que la Web incorporase estos valores en el primer lugar."

El camino que nos abre la Web 2.0 es sorprendentemente nuevo y, una vez más, viejo al mismo tiempo, su heredera, la Web 3.0 es, en cambio, conocida mejor por su adjetivo, la web semántica.

"La 2.0 tiene como principal protagonista al usuario humano que escribe artículos en su blog o colabora en un wiki. El requisito es que además de publicar en HTML emita parte de sus aportaciones en diversos formatos para compartir esta información como son los RSS, ATOM, etc. mediante la utilización de lenguajes estándares como el XML. La web semántica, sin embargo, está orientada hacia el protagonismo de procesadores de información que entiendan de lógica descriptiva en diversos lenguajes más elaborados de metadatos como SPARQL, POWDER o OWL que permiten describir los contenidos y la información presente en la web, concebida para que las máquinas "entiendan" a las personas y procesen de una manera eficiente la avalancha de información publicada en la web."

Hay que repetirlo por si no ha quedado suficientemente claro: concebida para que las máquinas "entiendan" a las personas y procesen de una manera eficiente la avalancha de información publicada en la web.

En este momento delicado de la historia humana la única manera de que las máquinas pueden "entender" los humanos es a través de complicados algoritmos que se basan en el conocimiento y en la "cocina" matemática y estadística de hábitos repetidos y repetitivos que millones de personas efectuamos reiteradamente cada día como si rezáramos el rosario. Es decir, es el único modo, el más sofisticado, que la tecnología actual puede brindar al antiguo y venerable arte de la simulación y la copia para transformarla de sospechosa en verosímil, de falsa en auténtica.

La inteligencia es también y en muchos casos una simulación, ¿de qué?, de ella misma.

Para superar, pues, esa angustiosa sensación de chatarra electrificada, de maloliente aliento de autómata, tendremos que volver a los surrealistas y a sus enriquecedoras asociaciones mentales espontáneas, casi casuales, casi provocadas y casi también inevitables como todas las buenas casualidades poéticas.

En este sentido continuaremos haciendo, como hasta ahora, referencia a la arquitectura abandonada que fue un día habitada, más digna la primera -la abandonada- que la segunda -la habitada- al revestirse del espíritu de los cementerios y no de los hormigueros, y lo haremos con unos reportajes fotográficos y una noticia musical.

Después de hablar de Brasilia, Las Vegas, Detroit, Pripiat, Benidorm, Barcelona, ​​Madrid, del Somorrostro y del Pozo del Tío Raimundo, hay que continuar con una lista de fotografías que testimonian una larga relación de lugares abandonados.

El segundo enlace es una noticia sobre Google y el pueblo fantasma que hay al lado de Fukushima que se llama Namie.

El tercero tiene que ver en China y las ciudades que allí nadie quiere ocupar.

El cuarto es una exposición en Madrid sobre un imperio caído, el soviético, más caído que abandonado en este caso, y las fotografías que Kapucinski recogió de la espectacular hundida imperial. Recuerdo que The New World Magazine publicó algunas primicias fotográficas y testimoniales de aquel terremoto que aún sacude nuestros cimientos.

Y acabaremos por la que sentimentalmente más me afecta: Johnny Winter, el famoso cantante de blues estadounidense que, valga la ironía, no es "boss" de nadie ni de nada y que visita Barcelona el próximo día 24. Su fisonomía albina me sirvió para dar rostro a mi pintor flamenco, Teodoro Van Babel. Aún lo recuerdo cuando los diarios de aquí hablaron de él en el festival de Woodstock, yo era entonces un niño que quería ser Pau Riba.

A Johnny Winter lo miras y no lo ves, tan pálido, tan translúcido, con setenta años, tatuado, arrugado, con sus cabellos blancos, largos y lacios, tan delgado que sólo se le ven los huesos que se transparentan bajo su piel y que parece, verdaderamente, un cadáver exquisito, un hipertexto lleno de nodos, enlaces o hipervínculos, anclajes o simples nudos marineros repartidos por todo su cuerpo, los rastros de los muchos que han construido su propia osamenta y sus canciones aportando parches de cualquier tipo, trozos de aquí y de allá, restos de miles de naufragios para ...

Conclure en disant que le cadavre exquis boira le vin nouveau.

Privilegio de muertos y también de santos.

------------------------------------------------------------------------------------------------

La versión castellana carece de los enlaces correspondientes -excepto algunos de los últimos- en parte por pereza y en parte también como experimento de lectura al confrontar un hipertexto y un texto que dicen lo mismo aunque en idiomas diferentes, uno con enlaces y el otro sin ellos, ambos con apostillas igualmente tomadas de otras lenguas, toscano, francés y palabras en inglés: “jefe”, “invierno”, de etimologías diversas en nuestras lenguas, semíticas e indoeuropeas,  y jerga informática anglosajona y acrónimos que parecen proceder directamente de la lengua secreta que debe de hablarse en el infierno y que hay que dominar si queremos sobrevivir en él.

Seguiría escribiendo, pero es hora de parar, he de prepararme la cena.