viernes, 21 de junio de 2013

El Peletero/De què parlem?



Hemeroteca pelletera

De què parlem?

Per Sant Jordi, fa quatre dies, em vaig comprar Lliçó d'anatomia de Danilo Kis, un escriptor serbi ja mort i que en el seu moment va ser acusat de plagi quan va escriure Una tomba per a Boris Davidovich.

A la "Lliçó ..." parla de literatura, de Borges, de Maupassant, de Txèkhov i de O'Henry, i també cita un paràgraf d'"Shklovski" del qual jo ignorava la seva existència. Qui dimonis és Shklovski?

Segons la Viquipèdia Víktor Borisovich Shklovski va ser un dels primers teòrics de l'anomenat formalisme rus, terme que es va usar com a contenidor de diverses teories literàries i que va tractar de dotar de base científica dels estudis sobre literatura. Dotar de base científica dels estudis sobre literatura o art sempre va ser un objectiu bàsic de tot bon marxista.

La meva ignorància sobre pintura i arquitectura és gran, però la que tinc sobre literatura i música és colossal. Malgrat això la curiositat sobre totes elles es manté activa tractant de creure que el fet poètic és intercanviable. M'agrada pensar que és així, dóna a la idea del món, no al món i sí a la idea que tenim d'ell, d'una certa harmonia que em fa esperar que sigui comprensible.

Wallace Stevens, en un bell text sobre les relacions entre poesia i pintura ens parla de Roger Fry. Roger Eliot Fry va ser un pintor i un crític anglès que va viure a cavall entre el segle XIX i el XX i d'ell WE ens diu, en la conclusió a una nota sobre Claude [Lorrain] i associar el pintor a Virgili i als mons saturnins, que la identitat poètica es pot revelar indistintament amb paraules o amb imatges (dono per descomptat que amb sons i objectes també), concebent d'aquesta manera la poesia com el fet fonamental de l'art tal com ho expressa de manera magistral Félix de Azúa en el seu Diccionari de les Arts. Més endavant WE afirma quelcom, per a mi, de cabdal importància i referit tant a la modernitat com a l'antiguitat: "el que importa en últim terme és de què es parla", amb això crec que pretén afirmar que es pot parlar del mateix en diferents moments del temps igual que es pot parlar del mateix amb un llapis o un pinzell. Encara que McLuhan deia que el medi és el missatge, jo sempre he volgut pensar que no és així exactament, naturalment puc estar equivocat.

De què parlem?

Harold Bloom a El futur de la imaginació ens parla d'Emerson i jo suposo que es refereix a Ralph Waldo Emerson, un escriptor, poeta i filòsof nord-americà que va viure al segle XIX i que va afirmar que "Shakespeare era infinitament més savi que qualsevol". La cita per a HB ve al cas perquè parla d’una saviesa atemporal i, segons diu: "durant l'últim terç del segle XX, Shakespeare ha estat silenciat a les universitats del món de parla anglesa". Jo ignoro el per què, però en aquest sentit HB vol ridiculitzar als acadèmics, als intel·lectuals literaris i als ismes que es converteixen en ideologies artístiques. Necessitem tot això?

HB diu: "Hi ha acadèmics que creuen que el llenguatge informa el pensament i l'escriptura, i altres que atribueixen tota la literatura passada i present a anònimes forces socials. També hi ha agitadors i conscienciadors marxistes i feministes, i hordes de titulars fanàtics que afirmen que l'ètnia i la pigmentació de la pell estan per sobre de tota altra realitat a l'hora de determinar valor i significat. Però aquests ja semblen arcaics: l'orientació sexual, l'ecologia, el genoma i la bioètica comencen a desplaçar els diversos historicismes i antropologies socials; totes aquestes solemnes sectes es dissolen quan suren en l'oceànic Shakespeare, encara que poques vegades admeten el naufragi. Emerson va dir que Shakespeare era infinitament més savi que qualsevol ".

De què parlem?

(Continuarà)

-------------------------------


Hemeroteca peletera

¿De qué hablamos?

Por Sant Jordi, hace cuatro días, me compré Lección de anatomía de Danilo Kis, un escritor serbio ya fallecido y que en su momento fue acusado de plagio cuando escribió Una tumba paraBoris Davidovich.

En la “Lección…” habla de literatura, de Borges, de Maupassant, de Chéjov y de O’Henry, y también cita un párrafo de “Shklovski” del que yo ignoraba su existencia. ¿Quién demonios es Shklovski?

Según la Wikipedia Víktor Borísovich Shklovski fue uno de los primeros teóricos del llamado formalismo ruso, término que se usó como container de diversas teorías literarias y que trató de dotar de base científica los estudios sobre literatura. Dotar de base científica los estudios sobre literatura o arte siempre fue un objetivo básico de todo buen marxista.

Mi ignorancia sobre pintura y arquitectura es grande, pero la que poseo sobre literatura y música es colosal. A pesar de ello la curiosidad sobre todas ellas se mantiene activa tratando de creer que el hecho poético es intercambiable. Me gusta pensar que es así, da a la idea del mundo, no al mundo y sí a la idea que tenemos de él, de una cierta armonía que me hace esperar que sea comprensible.

Wallace Stevens, en un bellotexto sobre las relaciones entre poesía y pintura nos habla de Roger Fry. Roger Eliot Fry fue un pintor y un crítico inglés que vivió a caballo entre el siglo XIX y el XX y de él WE nos dice, en la conclusión a una nota sobre Claude [Lorrain] y asociar el pintor a Virgilio y a los mundos saturninos, que la identidad poética se puede revelar indistintamente con palabras o con imágenes (doy por supuesto que con sonidos y objetos también), concibiendo de esta manera la poesía como el hecho fundamental del arte tal y como lo expresa de manera magistral Félix de Azúa en su Diccionario de las Artes. Más adelante WE afirma algo, para mí, de primordial importancia, algo referido a la modernidad y a la antigüedad:lo que importa en último término es de qué se habla”, con ello creo que pretende afirmar que se puede hablar de lo mismo en diferentes momentos del tiempo igual que se puede hablar de lo mismo con un lápiz o un pincel.  A pesar que Mcluhan decía que el medio es el mensaje yo siempre he querido pensar que no es así exactamente, naturalmente puedo estar equivocado.

¿De qué hablamos?

Harold Bloom en El futuro de la imaginación nos habla de Emerson y yo supongo que se refiere a Ralph Waldo Emerson, un escritor, poeta y filósofo norteamericano que vivió en el siglo XIX y que afirmó que “Shakespeare era infinitamente más sabio que cualquiera”. La cita para HB viene a cuento porque habla de una sabiduría atemporal y, según dice: “durante el último tercio del siglo XX, Shakespeare ha sido silenciado en las universidades del mundo de habla inglesa”. Yo ignoro el por qué, pero en este sentido HB quiere ridiculizar a los académicos, a los intelectuales literarios y a los ismos que se convierten en ideologías artísticas. ¿Necesitamos todo eso?

HB dice: “Hay académicos  que creen que el lenguaje informa el pensamiento y la escritura, y otros que atribuyen toda la literatura pasada y presente a anónimas fuerzas sociales. También hay agitadores y concienzadores marxistas y feministas, y hordas de titulares fanáticos que afirman que la etnia y la pigmentación de la piel están por encima de toda otra realidad a la hora de determinar valor y significado. Pero estos ya parecen arcaicos: la orientación sexual, la ecología, el genoma y la bioética comienzan a desplazar los diversos historicismos y antropologías sociales; todas esas solemnes sectas se disuelven cuando flotan en el oceánico Shakespeare, aunque rara vez admiten el naufragio. Emerson dijo que Shakespeare era infinitamente más sabio que cualquiera”.

¿De qué hablamos?

(Continuará)