Diari de tardor
(21)
Conte de Nadal.
Del blog de Gregorio Luri llegeixo: Tres
postulats bàsics de la pedagogia New Age: La realitat s'adaptarà a les
nostres pretensions si aquestes són ben intencionades. Quan els orientals
necessitin treballadors feliços, nosaltres estarem preparats per al repte. La
psicologia fa innecessària la política.
-------------------------------------
El meu pretès conte de Nadal, en realitat, és només un gest, la simple transcripció del pròleg de Javier Pérez Andújar a un conte, aquest sí veritablement de Nadal, de Jules Verne, publicat en una edició recent de la Diputació de Barcelona. Un pròleg, però, que alhora i per ell mateix és també tot un conte de Nadal escrit amb el rigor i l’entusiasme contagiós que sempre caracteritza al senyor Pérez Andújar.
Ho és el pròleg,
ho és el conte de Jules Verne i ho són també els ideals educatius que la vella
tradició democràtica, republicana i obrerista va fer seus ja fa molts anys, tots
ells són contes de Nadal, entusiastes i contagiosos.
Ideals, però, en veritable
perill de desaparèixer, extints per l’estultícia i niciesa profunda de la que han
fet gala bona part dels seus antics defensors en les darreres sis o set dècades,
traint a la justícia i el deure que van contraure al defensar amb la insolència
de l’ignorant aquests principis que hem anunciat al començament.
-------------------------------------
Pròleg a El senyor Re sostingut i la senyoreta Mi bemoll, Jules Verne, Diputació de Barcelona, 2005.
Verne és la
confiança de l’ideal republicà en la instrucció pública, i per això la
literatura de Verne és una literatura didàctica, plena d’invents i
descobriments. En això Verne és un fill
del segle XIX, però també és el pare d’un gènere de novel·la que arribarà fins
al segle XXI, la novel·la científica. Estipulant-ho mitjançant contracte, i des
de l’inici de la seva relació amb Verne, el seu editor, Pierre-Jules Hetzel,
un republicà laïcista que havia participat en la proclamació de la II República
francesa i que havia viscut a l’exili, exigirà a l’autor obres d’acord amb
l’ideari pedagògic dels republicans. D’aquesta manera, Verne concebrà totes les
seves novel·les, fins i tot després de la mort d’aquest editor, amb el propòsit
de formar la joventut, des de la primera que va escriure, Cinc setmanes en Globus (apareguda l’anyn1863), fins a les que van
ser-li publicades pòstumament, com La
caça del meteor (1908).
Abans d’editar-li
les novel·les en llibre, Hetzel va publicar cadascuna de les aventures de Verne
en fulletons dins de les pàgines del Magasin
d’Education et Récreation, una revista de la seva propietat, de
periodicitat quinzenal, destinada, com s’indica explícitament a la capçalera, a
l’educació i a l’oci de les famílies, el lema de la qual era “Per l’educació al sufragi universal”. A
Verne, el seu editor li demana que divulgui d’una forma accessible els avenços
i coneixements científics i geogràfics del seu segle, i així el novel·lista
anirà publicant any rere any els Viatges
Extraordinaris, una col·lecció de més de seixanta novel·les que
transcorren de vegades al pol nord, d’altres al pol sud, o bé al centre de la
Terra, o al voltant del món, o al voltant de la Lluna, o a bord d’un globus, o
d’un submarí.
Verne i Hetzel
compartien la confiança en el progrés i l’interès pel socialisme utòpic i,
sobretot, pels escrits del comte de Saint-Simon. Autor i editor van creure, amb
Saint-Simon, que en el futur la humanitat arribaria a una edat d’or regida per
la ciència i el coneixement. Hetzel fou un idealista que havia traçat un pla
editorial basat en revistes com el Magasin
d’Education et de Recreation, i en col·leccions literàries, com els Viatges Extraordinaris, amb el que volia
contribuir a la millora de la societat. I Verne, un corredor de borsa de 34
anys que es dedicava a escriure peces de vodevil, va sorgir d’entre la bohèmia
parisina com l’autèntica gallina dels ous d’or de Hetzel. Verne acabava
d’inventar un tipus de novel·la on cabia tot el que pretenia l’ideari del
progressisme (ciència, tecnologia, geografia, personatges modèlics, cortesia,
urbanitat, aventures, etc.) i que a més, es vendria com xurros.
Existeix poca
obra literària de Verne al marge de les novel·les que integren els seus Viatges Extraordinaris, als quals va
entregar-se en cos i ànima. El conte que llegireu a continuació, El senyor Re sostingut i la senyoreta Mi
bemoll, és una d’aquestes peces rares de l’autor. Va aparèixer publicat originalment el desembre de 1893, a
la revista parisina Le Figaro
Illustré, acompanyat de vuit gravats de Félicien de Myrbach,
i es tracta d’un autèntic conte de Nadal, amb infants molt educats i
encuriosits, professors severs, lliçons inacabables, molt de fred, neu en
abundància, una església amb problemes, una missa del gall memorable,
personatges pintorescos i visitants meravellosos.
A punt de fer 66
anys, el Verne que va posar la seva escriptura al servei de l’ideari pedagògic
republicà es transforma en aquest conte en un d’aquests milers i milers
d’infants per als quals havia escrit al llarg de tota la seva vida. És, sens
dubte, ja s’ha dit, un conte de Nadal on se celebra la bondat i s’explica que
la felicitat es troba per damunt de qualsevol diferència, sobre tot de les
petites, i que al cap i a la fi la felicitat descansa sobre la tolerància. Però
també aquest conte és un homenatge de Verne a la infància en una província i,
en el fons, un gest de reafirmació de la seva confiança en l’escola com a mitjà
de millora de la societat i de les persones.
Aquest conte va
ser escrit i publicat l’any de la mort de Jules Ferry, el polític de
la III República que havia creat les lleis que van decretar que l’escola
francesa era laica, gratuïta i obligatòria. Per tal de divulgar l’esperit
educatiu que havia promogut aquestes lleis, Ferry va formar un cos de mestres
procedents de totes les classes socials. Aquests mestres van encarregar-se
d’explicar en una escola i una altra, de cap a cap de França, el seu ideal de
laïcisme, racionalisme i tolerància. Com que anaven vestits de negre, se’ls va
anomenar els “hússars negres de la República”.
A la seva manera,
ja s’ha dit, Verne i el seu amic editor, Pierres-Jules Hetzel, mort alguns anys
abans que es publiqués aquest relat, havien treballat per aquest mateix ideal,
i l’havien dut a llars de tota condició amb les seves revistes, novel·les,
biblioteques familiars..., A la seva manera, que és la manera de la gent que
creu en els llibres, Hetzel i Verne van alimentar la flama de la confiança en
el progrés, que, per dir-ho a la manera de l’escriptor, és la flama que brilla
al far de la fi del món.
Javier Pérez Andújar
-------------------------------------
Diario de otoño (21)
Cuento de Navidad.
Del blog de Gregorio Luir leo: Tres postulados básicos de la pedagogía New Age: La realidad
se adaptará a nuestras pretensiones si éstas son bien intencionadas. Cuando los
orientales necesiten trabajadores felices, nosotros estaremos preparados para
el reto. La psicología hace innecesaria la política.
-------------------------------------
Mi pretendido cuento de Navidad, en realidad, es sólo un gesto, la simple transcripción del prólogo de Javier Pérez Andújar a un cuento, este sí verdaderamente de Navidad, de Julio Verne, publicado en una edición reciente de la Diputación de Barcelona. Un prólogo, sin embargo, que a la vez y por él mismo es también todo un cuento de Navidad escrito con el rigor y entusiasmo contagioso que siempre caracteriza al señor Pérez Andújar.
Lo es el prólogo, lo es el cuento de Julio Verne y lo son
también los ideales educativos que la vieja tradición democrática, republicana
y obrerista hizo suyos hace ya muchos años, todos ellos son cuentos de Navidad,
entusiastas y contagiosos.
Ideales, no obstante, en verdadero peligro de desaparecer,
extintos por la estulticia y necedad profunda de la que han hecho gala buena
parte de sus antiguos defensores en las últimas seis o siete décadas,
traicionando a la justicia y el deber que contrajeron al defender con la
insolencia del ignorante estos principios que hemos anunciado al comienzo.
-------------------------------------
Prólogo a El señor Re sostenido y la señorita Mi bemol, Julio Verne, Diputación de Barcelona, 2005.
Verne es la confianza del ideal republicano en la
instrucción pública, por lo que la literatura de Verne es una literatura
didáctica, llena de inventos y descubrimientos. En esto Verne es un hijo del
siglo XIX, pero también es el padre de un género de novela que llegará hasta el
siglo XXI, la novela científica. Estipulándose mediante contrato, y desde el
inicio de su relación con Verne, su editor, Pierre-Jules Hetzel, un republicano
laicista que había participado en la proclamación de la II República francesa y
que había vivido en el exilio, exigirá al autor obras de acuerdo con el ideario
pedagógico de los republicanos. De este modo, Verne concebirá todas sus
novelas, incluso después de la muerte de este editor, con el propósito de
formar a la juventud, desde la primera que escribió, Cinco semanas en Globo (aparecida el año1863), hasta las que le
fueron publicadas póstumamente, como La caza del meteoro (1908).
Antes de editar le las novelas en libro, Hetzel publicó cada
una de las aventuras de Verne en folletines dentro de las páginas del Magasin
d’Education et Récreation, una revista de su propiedad, de
periodicidad quincenal, destinada, como indica explícitamente en la cabecera, a
la educación y al ocio de las familias, el lema era "Por la educación al sufragio universal". A Verne, su editor le
pide que divulgue de una forma accesible los avances y conocimientos
científicos y geográficos de su siglo, y así el novelista irá publicando año
tras año los Viajes Extraordinarios,
una colección de más de sesenta novelas que transcurren a veces en el polo
norte, otros en el polo sur, o bien en el centro de la Tierra, o alrededor del
mundo, o alrededor de la Luna, o a bordo de un globo, o de un submarino .
Verne y Hetzel compartían la confianza en el progreso y el
interés por el socialismo utópico y, sobre todo, por los escritos del conde de
Saint-Simon. Autor y editor creyeron, con Saint-Simon, que en el futuro la
humanidad llegaría a una edad de oro regida por la ciencia y el conocimiento.
Hetzel fue un idealista que había trazado un plan editorial basado en revistas
como el Magasin d’Education et Récreation, y en colecciones literarias,
como los Viajes Extraordinarios, con
el que quería contribuir a la mejora de la sociedad. Y Verne, un corredor de
bolsa de 34 años que se dedicaba a escribir piezas de vodevil, surgió de entre
la bohemia parisina como la auténtica gallina de los huevos de oro de Hetzel.
Verne acababa de inventar un tipo de novela donde cabía todo lo que pretendía
el ideario del progresismo (ciencia, tecnología, geografía, personajes
modélicos, cortesía, urbanidad, aventuras, etc.) y que además, se vendería como
churros.
Existe poca obra literaria de Verne al margen de las novelas
que integran sus Viajes Extraordinarios,
a los que se entregó en cuerpo y alma. El cuento que leeréis a continuación, El señor Re sostenido y la señorita Mi
bemol, es una de estas piezas raras del autor. Apareció publicado
originalmente en diciembre de 1893, en la revista parisina Le Figaro Illustré,
acompañado de ocho grabados de Félicien de Myrbach, y se trata de un auténtico
cuento de Navidad, con niños muy educados y curiosos, profesores severos,
lecciones interminables, mucho frío, nieve en abundancia, una iglesia con
problemas, una misa del gallo memorable, personajes pintorescos y visitantes
maravillosos.
A punto de cumplir 66 años, el Verne que puso su escritura
al servicio del ideario pedagógico republicano se transforma en este cuento en
uno de estos miles y miles de niños para los que había escrito a lo largo de
toda su vida. Es, sin duda, ya se ha dicho, un cuento de Navidad donde se
celebra la bondad y explica que la felicidad se encuentra por encima de
cualquier diferencia, sobre todo de las pequeñas, y que al fin y al cabo la
felicidad descansa sobre la tolerancia. Pero también este cuento es un homenaje
de Verne a la infancia en una provincia y, en el fondo, un gesto de
reafirmación de su confianza en la escuela como medio de mejora de la sociedad
y de las personas.
Este cuento fue escrito y publicado el año de la muerte de
Jules Ferry, el político de la III República que había creado las leyes que
decretaron que la escuela francesa era laica, gratuita y obligatoria. Con el
fin de divulgar el espíritu educativo que habían promovido estas leyes, Ferry
formó un cuerpo de maestros procedentes de todas las clases sociales. Estos
maestros se encargaron de explicar en una escuela y otra, de punta a punta de
Francia, su ideal de laicismo, racionalismo y tolerancia. Como iban vestidos de
negro, se les llamó los "húsares
negros de la República".
A su manera, ya se ha dicho, Verne y su amigo editor,
Pierres-Jules Hetzel, muerto algunos años antes de que se publicara este
relato, habían trabajado por este mismo ideal, y lo habían llevado a hogares de
toda condición con sus revistas, novelas, bibliotecas familiares..., A su
manera, que es la forma de la gente que cree en los libros, Hetzel y Verne
alimentaron la llama de la confianza en el progreso, que, por decirlo a la
manera del escritor, es la llama que brilla en el faro del fin del mundo.
Javier Pérez Andújar
Jules Verne
