martes, 28 de noviembre de 2017

Els altres africans, els substantius i els adjectius.




Diari de tardor (10)

Els altres africans, els substantius i els adjectius.

Si Catalunya és diversa i complicada no em puc arribar a imaginar com pot ser-ho Àfrica.

Una bona amiga meva, dolça com les aigües fangoses del Volta, que té a una filla vivint-hi, el gendre i els nets, ja m’ho diu, sort dels aparells d’aire condicionat que fan la vida possible en el caos. Possible per a qui?, li pregunto. 

Continuant amb les preguntes, sovint m’he demanat també què es devia sentir sent un pied noir, un d’aquells altres algerians que de cop i volta es van veure expulsats del que es pensaven i n’estaven convençuts que era el seu país, les seves ciutats i els seus barris. Els noiets africans que viuen ara a la França republicana per què no s’emocionen quan, en les circumstàncies del moment, han de fer veure que canten la Marsellesa?, ho fan igual com ho fa la senyora Arrimadas quan canta, o no canta, els Segadors?

Jordi Galves reclamava l’altre dia la participació ciutadana com una condició totalment necessària per a la defensa de causes justes, des de la introducció de l’os als Pirineus, passant pel reciclatge de residus o la igualtat i respecte entre homes i dones, gais i lesbianes. També per a la defensa de la llengua catalana que, segons ell, molts ciutadans negligeixen fins l’extrem que afirma: “Si la llengua catalana és un patrimoni col·lectiu però en la pràctica només els catalanoparlants se’n preocupen i la defensen, ¿quina convivència tenim, més enllà de les aparences? ¿Quina solidaritat real hi ha cap als catalanoparlants per part dels seus compatriotes més enllà de la xerrameca? Ara que Ciutadans i el Partit Popular volen, d’una manera o una altra, eliminar ben aviat l’escola catalana i la protecció social del català ¿quin ajut tindrem per part dels que no són sobiranistes? ¿Què passarà quan tanquin tevetrès i les altres emissores de la Generalitat?Els catalans que no consideren la defensa del català com una causa justa tenen algun adjectiu especial que acompanyi el substantiu de català?

Però jo, en realitat, volia parlar d’art i no pas dels altres algerians, francesos, o catalans, malgrat el títol de la meva entrada que només és un ham amb un fil i una canya. Un fil que ens parla de la vida i dels colors i sons del món en un món cacofònic de color xocolata que anticipa el futur. El futur en particular que no pas el futur en general. El futur que et mata com ho fa una septicèmia sobtada. És en aquest moment, quan ignores què t’està passant fora de saber que t’estàs morint, que ho barreges tot i no entens res. Qualsevol pintor sap que els colors ben mesclats donen el negre perquè la pintura té el do de convertir la vida en art o l’art en la vida.

Aquest punk neoafricà i afrikaner és revelador de la vida africana d’uns africans blancs que segurament ens estan donant alguna lliçó sense saber-ho nosaltres. Lliçó d’art i de la gran moral que sempre hi ha amagada en els gestos, en les formes i els colors del món que no són pas només els colors de la natura, sinó també els colors de les coses que no en tenen. El punk en general i l’africà en particular són manierismes barrocs que continuen fixant, com ho feia el barroc del segle XVII, el centre de tot en el cos. Per què? Perquè el cos és sucre en aigua i la temperatura tendeix irremissiblement al zero absolut o, fins i tot, molt més enllà, allà on tots els substantius tenen l’adjectiu que els correspon.


miércoles, 22 de noviembre de 2017

Que guapa era la Tete Matutano




Diari de tardor (9)

Que guapa era la Tete Matutano.

Jo pujaré piament els graons 
i en arribar al terme entonaré 
el prec dels béns que em retornaves sempre. (V.A.E)

L’Albert n’estava enamorat des de que una nit la va veure actuar assegut a la primera fila del Zeleste al carrer de l’Argenteria. No va parar de mirar-la tota l’estona com un babau. “A mi m'agradava, trobava que era una dona diferent, amb encant, no sé, aquelles coses de la imaginació i la joventut”. Em diu l’Albert recordant-la amb nostàlgia, a ella i a ell mateix aquells anys.

Poc anys després ens la trobarem al Nepal i ell la va reconèixer i li ho va dir, anava amb la seva mare o una tieta. Però no va ser prou insistent per apropar-s'hi més, tot i que ara em confessa que li va semblar que no era d’eixe món. Els que sí no ho eren d’eixe món foren aquells vampirs que sobrevolaven els camins arbrats de Katmandú i el gegant de l’Anapurna que ens donava el bon dia cada dematí.

Ni tampoc els voltors de Delhi que s’apoderaven de la ciutat quan sortia el sol. O aquells petits escarabats que ens queien com una pluja monsònica dins de la sopa de tomàquet a Khajuraho, envoltats de dones de pedra indiferents a la nostra mirada i mut anhel.

Aquell món com el d’ara estava ple de captaires, de tafurs,de  lladres, i gurus; de santons i budes; de dames intrigants i de nois i noies de cabells arrissats i cossos felins. Pells clares, fosques i negres. Gent gran i mainada. Persones i animals. Vent i pluja, llum i ombra. Fred i pols. La pols suficient per enrogir el paisatge. És el món una navalla d’Occam? No en tinc ni idea, però ara el que vull saber és qui se’n recorda de la Tete Matutano, la seva família segur que sí, ella i els seus amics que l’estimaven, els seus amics i el munt d’admiradors i d’enamorats als que deuria seduir sense voler ni proposar-s’ho, tocant només la flauta mentre mirava al Zel i al sol i l’omplia de colors.

Recoi, que guapa era la Tete Matutano, i que guapos eren l’Ovidi, el Toni i el Toti, i que guapos nosaltres, l’Albert i jo.




lunes, 20 de noviembre de 2017

The Labyrinth



Diari de tardor (8)

The Labyrinth

El passat dia 1 d’octubre, el dia del referèndum, Rafael Argullol publicava a l’Ara un article nostàlgic assimilant-se vagament al trist monstre, mig home i mig toro, que roman empresonat per sempre més en un laberint. El laberint era i és una bona metàfora per usar en aquests dies que ens ha tocat viure, laberíntics. Però Rafael Argullol ens parla de Kazantzakis, d’Alexis Zorbàs i de les interferències cinematogràfiques entre l’obra literària i la pel·lícula que tan magistralment va interpretar Anthony Quinn.

En arribar per primera vegada a Creta em vaig adonar fins a quin punt som guiats per les idees i imatges que tenim respecte a un lloc: tenia al davant les impressionants muntanyes que coronen l’illa però en realitat mirava cap al passat, a la recerca de records i de paraules adherides als records. Creta, per sobre de tot, era per a mi la veu d’un llunyà professor del col·legi i les pàgines dels llibres de Nikos Kazantzakis. La veu era d’un dels millors professors que vaig tenir al col·legi, un capellà alt, prim i pàl·lid que, segons sembla, estava enamorat de...

De qui estava enamorat aquest capellà? Rafael Argullol afirma que de la cultura minoica, però jo no m’ho crec pas. Vull pensar que estava enamorat d’una dona i que com el Minotaure de Frederic Watts no deixava de mirar, mirant Creta, el mar tot esperant veure la vela que anunciava la seva arribada. Però aquesta suposició meva no té cap mena de valor perquè jo no sóc pas massa més romàntic que els cocodrils femella del Serenguetti i els artistes pop.  

Fa cinc anys The New Inquiry va escollir una peça de The Labyrinth de Saul Steinberg per il·lustrar una pregunta retòrica que li feia a George Scialabba.

The New Inquiry preguntava: What, in brief, is the modern predicament? Which authors, and what lived experience in history, most shaped your understanding of it?

I George Scialabba responia: Modernity is the ensemble of changes – intellectual, political, economic, social, cultural, technological, aesthetic – that have altered the world drastically since roughly the 17th century, until which time the world was, in the above respects, far less different from the world of any previous epoch of recorded history than it is from the world of today. The modern predicament is the set of problems these changes have bequeathed us.

Aprofitant la seva reedició, The New York Review books publicava un munt de elogis sobre un artista i un llibre que ha estat dècades completament fora de catàleg i que jo tinc la sort de conservar en una prestatgeria que tota ella és un laberint:

De tots aquests elogis vull destacar els darrers de Deborah Solomon quan afirma aquesta característica primordial de Saul Steinberg: “in the process he helped pave the way for a culture of boundary-blurrers… He showed that literature can be created without using a single sentence.”

Potser per això el capellà del que ens parla l’Argullol no sabia distingir exactament entre Creta i l’amor eròtic.


lunes, 13 de noviembre de 2017

El blanc i el negre



Diari de tardor (7)

El blanc i el negre.

Avui no som Nadal, però m’és ben bé igual, cada dia neixen nens tan pobres i nus com el dia que moriran. I ho fan de la mateixa manera que aquests nois i noies del vídeo que canten com un riu, un rere l’altre i tots alhora, de manera parsimoniosa. Semblen els béns que surten d’una cornucòpia, del ventre o dels pits de les dones o de la gerra de l’aiguader que dóna de beure als benaurats que tenen set de justícia.

Avui, una amiga m’ha demanat l’hora en que vaig néixer perquè volia saber quina era la meva lluna. Es veu que a ella l’interessen eixa mena de coses esotèriques que no tenen ni cap ni peus, que són portes en un mur que no en té. Li he enviat, però, una fotografia en la que estic amb ma mare acabat de sortir de l’ou o de la panxa del bou. Una imatge que sempre m’ha recordat una pintura de Sorolla. Una pintura que posa en evidència que és gairebé quasi tan difícil pintar el blanc com el negre, antic dilema pictòric que va resoldre Velázquez i que Sorolla no va voler imitar per por d’equivocar-se. Per això va triar el blanc.

I com d’una cosa es passa a l’altra igual que si naveguéssim en un riu a la vora del mar, he passat de la lluna, plena o nova, de ma mare i del blanc dels llençols a les panses i figues d’una cançó que és molt més que una cançó de bressol tal que el blanc o el negre són també molt més que uns colors per pintar el que no es pot pintar ni cantar perquè tot és encara verd com ho són les figues que tam, pa-tam-tam, ja maduraran, si no maduren el dia de Pasqua ho faran el dia del Ram.





martes, 7 de noviembre de 2017

Ni de César ni de Déu.



Diari de tardor (6)

Ni de César ni de Déu.

Delictes i faltes és una extraordinària pel·lícula de Woody Allen
sobre la culpa i la pena que arrossega la culpa i la capacitat que el cinisme
té en reconvertir-se en oblit. En aquesta escena que presento hi surt una
família normal, jueva, musulmana o cristiana, com la meva. En cadascun dels
personatges hi reconec un familiar i em reconec a mi mirant-los a ells com ho
fa el protagonista, veient-se a sí mateix parlant com un saberut ignorant.

La historia no l’escriuen els guanyadors com diu la tieta nihilista de
l’escena i com es repeteix sovint d’una manera acrítica. La història l’escriu
la gent. A casa meva la que s’explicava n’era una de molt diferent de la que
m’ensenyaven a l’escola, i aquesta és la que he après i en la que crec.

Si Hitler hagués guanyat, simplement, la història hagués estat una altra i,
en conseqüència, els llibres n’explicarien una distinta. Durant la II Guerra
Mundial molta gent honesta i enraonada hagués volgut signar la pau i acordar un
tractat que evités la guerra a canvi de qualsevol cosa. ¿A canvi de què?

El rabí Hillel va afirmar un dia que l’únic precepte moral vàlid era no fer
als altres el que no vols que et facin a tu i que tota la resta, fora d’això,
només eren comentaris. Tenia raó, però no la tenia tota, es va oblidar de
explicar-nos què hem de fer per protegir als dèbils, què ens és permès i què no
per defensar els que no es poden defensar per sí mateixos. Jesús va tenir una
mica més d’atreviment i d’insolència quan va dir sense dir-ho que no donéssim
al César el que pertany a Déu ni a Déu el que és propietat del César, una
manera poètica de respondre l’oblit de Hillel.

El protagonista de la pel·lícula, interpretat per Martin Landau, ha comés
un crim i busca en el passat una mena de redempció, d’estat de puresa
primordial que ha perdut, una resposta al present que ara viu i el turmenta.
Però el passat està tan enfangat com la seva ànima que li permet mirar-se al
mirall cada matí i no sentir vergonya del que veu. Aquell moment, alegre per
les mentides que l’omplien, és un món que ja no existeix. Està atrapat en un
altre de diferent i no previst on no pot desfer les decisions preses, ningú
pot. Només té dos camins i entre els dos en tria un, destruir la seva
consciencia al voler pensar que són els guanyadors els que escriuen la
història. Els guanyadors la fan igual que els perdedors, no l’escriuen, no l’han
escrit mai perquè no pertany ni al César ni a Déu.



viernes, 3 de noviembre de 2017

Είναι μεγάλος ο καημός et Des glaneuses



Diari de tardor (5)

Einai Megalos O Kaímos et Des glaneuses

En aquests moments greus només se m’acut retornar a un vell post escrit en castellà dedicat a Les espigolaires, Des glaneuses, de Millet. I recordar, mirant aquestes noies i l’eterna sequedat de la pintura que les reté quietes, una vella cançó que em recordava una imaginària amiga grega.

-------------------

Las espigadoras siempre me han producido una tristeza profunda, una Einai Megalos O Kaímos (Είναι μεγάλος ο καημός) como decía mi Verónica que le decía su padre después de la guerra civil griega. Es una pintura extraña que muestra la pobreza de las personas y la riqueza de la vida, que logra engañar al que la mira con la luz que empieza a descender, que se contrae y se concentra y que llena el fondo de tarde y el horizonte de brillo seco y espeso, esplendor y esperanza también.

Pero con ella, con esa maldita esperanza y con el crepúsculo que se avecina, el pintor encubre la sombra, que empezando por nuestros propios pies de espectadores lejanos termina en los suyos, y atrapa a las tres muchachas al otro lado, las apresa en la poesía de su postrada y quieta figura y en su pobre fortuna de óleos y colores que Millet les permite espigar o graciosamente les da.

Είναι μεγάλος ο γιαλός
είναι μακρύ το κύμα
είναι μεγάλος ο καημός
κι είναι πικρό το κρίμα

Ποτάμι μέσα μου πικρό
το αίμα της πληγής σου
κι από το αίμα πιο πικρό
στο στόμα το φιλί σου

Δεν ξέρεις τι ναι παγωνιά
βραδιά χωρίς φεγγάρι
να μη γνωρίζεις ποια στιγμή
ο πόνος θα σε πάρει

Ποτάμι μέσα μου πικρό
το αίμα της πληγής σου
κι από το αίμα πιο πικρό
στο στόμα το φιλί σου

Lletra: Dimitris Christodoulou
Música: Mikis Theodorakis



jueves, 2 de noviembre de 2017

La tristesa em té corprès




L'home estàtic

Sol de llauna, cel de glaç
dins el calaix d'un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de néixer, està sorprès,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Més grandet troba un ocell
a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un ull
i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina se'n va a França.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Una noia li ofereix un clavell per la solapa,
ell se'l mira però no el pren
i el clavell se l'endú un altre,
un estiu quan ell ja és gran,
l'amor ve amb tres candidates,
ell les mira afalagat
però l'amor té pressa i marxa.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Un bonic dia d'abril
tot són flors i ell les olora
però surt l'amo d'un jardí
i li fa una cara nova,
descobreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora,
la senyora no l'entén
perquè és mestra d'una escola.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Han passat anys, s'ha fet gran
i assegut davant la porta
i esperant l'enterrament
d'aquell de la cara nova,
cel de vidre, lluna d'or
dins d'un caixó sense potes
jeu el cos d'un home mort
ningú riu i ningú plora.

És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,
les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.

Música i lletra de Pau Riba