Ni de César ni de Déu.

Diari de tardor (6)

Ni de César ni de Déu.

Delictes i faltes és una extraordinària pel·lícula de Woody Allen
sobre la culpa i la pena que arrossega la culpa i la capacitat que el cinisme
té en reconvertir-se en oblit. En aquesta escena que presento hi surt una
família normal, jueva, musulmana o cristiana, com la meva. En cadascun dels
personatges hi reconec un familiar i em reconec a mi mirant-los a ells com ho
fa el protagonista, veient-se a sí mateix parlant com un saberut ignorant.

La historia no l’escriuen els guanyadors com diu la tieta nihilista de
l’escena i com es repeteix sovint d’una manera acrítica. La història l’escriu
la gent. A casa meva la que s’explicava n’era una de molt diferent de la que
m’ensenyaven a l’escola, i aquesta és la que he après i en la que crec.

Si Hitler hagués guanyat, simplement, la història hagués estat una altra i,
en conseqüència, els llibres n’explicarien una distinta. Durant la II Guerra
Mundial molta gent honesta i enraonada hagués volgut signar la pau i acordar un
tractat que evités la guerra a canvi de qualsevol cosa. ¿A canvi de què?

El rabí Hillel va afirmar un dia que l’únic precepte moral vàlid era no fer
als altres el que no vols que et facin a tu i que tota la resta, fora d’això,
només eren comentaris. Tenia raó, però no la tenia tota, es va oblidar de
explicar-nos què hem de fer per protegir als dèbils, què ens és permès i què no
per defensar els que no es poden defensar per sí mateixos. Jesús va tenir una
mica més d’atreviment i d’insolència quan va dir sense dir-ho que no donéssim
al César el que pertany a Déu ni a Déu el que és propietat del César, una
manera poètica de respondre l’oblit de Hillel.

El protagonista de la pel·lícula, interpretat per Martin Landau, ha comés
un crim i busca en el passat una mena de redempció, d’estat de puresa
primordial que ha perdut, una resposta al present que ara viu i el turmenta.
Però el passat està tan enfangat com la seva ànima que li permet mirar-se al
mirall cada matí i no sentir vergonya del que veu. Aquell moment, alegre per
les mentides que l’omplien, és un món que ja no existeix. Està atrapat en un
altre de diferent i no previst on no pot desfer les decisions preses, ningú
pot. Només té dos camins i entre els dos en tria un, destruir la seva
consciencia al voler pensar que són els guanyadors els que escriuen la
història. Els guanyadors la fan igual que els perdedors, no l’escriuen, no l’han
escrit mai perquè no pertany ni al César ni a Déu.