martes, 5 de agosto de 2014

Sang freda

Gyotaku

Victoria Rabal 


Diari d’estiu (12)

Sang freda.

Tenia un amic que tenia un amic que tenia cara de peix, era metge i treballava com a radiòleg a l’Institut Català de la Salut. La seva mirada de lluç i la seva pell brillant i blavosa, llisa i estirada em feien sospitar sobre el seu bon estat vital o la seva correcta temperatura corporal entre la vida i la mort. Sigui com sigui, peix o carn, un malaurat dia va patir un infart fulminant que el va matar, ara sí, per sempre.

En aquests dies de calor busco amb afany i angoixa una mica de fresca que m’alleugeri de la llosa tèrmica de l’estiu; cada cop m’assemblo més al meu pare al que la xafogor derrotava i rendia; a l’estiu, pobret, no servia per a molt, circumstància que feia que la meva mare es queixés per les seves poques energies , ella que, precisament, era una dona estiuenca a la que les calors i la llum embellien d’una manera molt especial i atractiva amb un color daurat a la pell i una mirada de llevant somrient i prometedora.

El pare anava per casa perseguint les corrents d’aire i s’asseia a llegir el diari a l’entrada de la cuina, l’habitació més fresca de totes; ara, després de molts anys, jo faig el mateix i com si fos ahir i fos encara viu, el veig llegint un tros de diari mentre es ventava amb l’altre.

He llegit que hi ha uns peixos que viuen en aigües molt fredes, per sota dels zero graus centígrads gràcies a unes molècules a la sang formades per aminoàcids que actuen com a anticongelants al augmentar la seva viscositat.  Aquest augment de consistència sanguínia que impedeix la congelació pot, però, dificultar greument el seu bombeig i l’aportació necessària d’oxigen als òrgans vitals. Algunes espècies com les de la família Channichthydae que viuen en aigües fredíssimes eviten el perill eliminant la típica i característica hemoglobina, d’aquesta manera mantenen la viscositat de la sang en uns nivells acceptables aconseguint que l’oxigen es transporti per altres vies i gràcies a cors grossos i capil·lars amples.

Darrerament vivim canvis sobtats i tots plegats tenim l’aclaparadora sensació que la metamorfosi anirà a més convertint-ho tot en híbrids informes. El nou no acaba de nàixer i el vell de morir, el nen ve de cul i l’avi repapieja.

L’amic del meu amic que tenia cara de peix i que va morir d’un malaurat infart devia ser un espècimen a mig camí entre dues solucions evolutives, entre dos camins certament divergents. No hi ha res pitjor en aquesta vida que no saber si puges o baixes les escales, si entres o si surts, si et quedes o si te’n vas, si et divorcies o si et cases, si encara estàs viu o ja t’has mort del tot. Jo, per si d’un cas, a més de la brúixola sempre porto a sobre un termòmetre antic, de mercuri vermellós.


 Diario de verano (12)

Sangre fría.

Tenía un amigo que tenía un amigo que tenía cara de pescado, era médico y trabajaba como radiólogo en el Instituto Catalán de la Salud. Su mirada de merluza y su piel brillante y azulada, lisa y estirada me hacían sospechar sobre su buen estado vital o su correcta temperatura corporal entre la vida y la muerte. Sea como sea, pescado o carne, un desgraciado día sufrió un infarto fulminante que lo mató, ahora sí, para siempre.

En estos días de calor busco con ahínco y angustia un poco de fresco que me aligere de la losa térmica del verano; cada vez me parezco más a mi padre al que el bochorno derrotaba y rendía; en el verano, pobrecito, no servía para mucho, lo que hacía que mi madre se quejara por sus pocas energías, ella que, precisamente, era una mujer veraniega que las calores y la luz embellecían de una manera muy especial y atractiva con un color dorado en la piel y una mirada de levante sonriente y prometedora.

Mi padre iba por casa persiguiendo las corrientes de aire y se sentaba a leer el periódico a la entrada de la cocina, la habitación más fresca de todas; ahora, tras muchos años, yo hago lo mismo y como si fuera ayer y estuviera todavía vivo, lo veo leyendo un trozo de periódico mientras se abanicaba con otro.

He leído a mi vez que hay unos peces que viven en aguas muy frías, por debajo de los cero grados centígrados gracias a unas moléculas en la sangre formadas por aminoácidos que actúan como anticongelantes al aumentar su viscosidad. Este aumento de consistencia sanguínea que impide la congelación puede, sin embargo, dificultar gravemente su bombeo y la aportación necesaria de oxígeno a los órganos vitales. Algunas especies como las de la familia Channichthydae que viven en aguas friísimas evitan el peligro eliminando la típica y característica hemoglobina, de esta manera mantienen la viscosidad de la sangre en unos niveles aceptables consiguiendo que el oxígeno se transporte por otras vías y gracias a corazones grandes y capilares anchos.

Últimamente vivimos cambios repentinos y todos tenemos la abrumadora sensación de que la metamorfosis irá a más convirtiéndolo todo en híbridos informes. Lo nuevo no acaba de nacer y lo viejo de morir, el niño viene de culo y el abuelo chochea.

El amigo de mi amigo que tenía cara de pescado y que murió de un desgraciado infarto debía ser un espécimen a medio camino entre dos soluciones evolutivas, entre dos caminos ciertamente divergentes. No hay nada peor en esta vida que no saber si subes o bajas las escaleras, si entras o si sales, si te quedas o si te vas, si te divorcias o si te casas, si todavía estás vivo o ya te has muerto del todo. Yo, por si acaso, además de la brújula siempre llevo encima un termómetro antiguo, de mercurio rojizo.


Gyotaku


Victoria Rabal