jueves, 20 de abril de 2017

Espanya bis



Diari de primavera (4)

Espanya bis (1 de 2)

(Aquest és un text ja publicat l’estiu del 2015 i ara lleugerament modificat)

Felip II va afirmar després de la derrota de la seva Armada Invencible enfront de la britànica que no havia enviat als seus vaixells a lluitar contra els elements. Potser per aquesta raó, anys més tard, la Regent Maria Cristina, en nom de l’Alfons XIII que encara era menor d’edat, sí va enviar les naus de fusta de l’Armada espanyola a lluitar contra els elements personificats en els moderns creuers nord americans a la badia de Manila i a la batalla naval de Santiago de Cuba on es van perdre les penúltimes possessions colonials de l’Imperi espanyol. La darrera, com tothom recorda, va ser el Sàhara Occidental on ningú sap contra què van lluitar els espanyols si és que ho van fer; si contra el seu passat, contra la sorra o contra el temor a sí mateixos encarnat en un assassí moribund al Palau del Pardo i un Príncep del que és millor no dir res aquí.

Qualsevol coneix que en la presa de decisions els components emocionals són normalment tan determinants que gairebé sempre enfosqueixen el necessari i obligat anàlisi de la informació de la realitat, la veritable matèria primera sobre la que s’han d’avaluar les diferents alternatives existents o, en tot cas, definir-ne de noves.  Igual que la resposta a les següents i habituals preguntes en aquests casos: Què volem? Per què ho volem? Com ho demanem? Què estem disposats a fer per aconseguir-ho? Fins on estem disposats a arribar? Què estem disposats a cedir? A oferir? A sacrificar? És a dir, una anàlisi de cost/benefici.

Sobre les emocions i sentiments de l’Espanya anterior i posterior al 1898 se n’ha parlat molt, així com de la famosa generació que va viure aquella pèrdua igual que si fos la mort d’un fill o la amputació de la pròpia ma. També ha omplert rius de tinta la conseqüent nova i vella Espanya que en va sortir del trauma i que va donar lloc al final d’aquell procés històric a la depauperació i esgotament de la primera Restauració borbònica, a la dictadura de Primo de Rivera, a la II República, a la Guerra civil i el seu corol·lari de 40 anys de franquisme. Valgui, però, l’apunt exclusivament subjectiu, de que Espanya no ha aprés la lliçó que d’aquella tragèdia se n’hauria de desprendre segons el meu humil i modest parer, repetint de nou tots els vells i fatals errors de llavors. Per què? Tal vegada la resposta és que Espanya no pot ni sap fer altra cosa que enviar els seus vaixells a lluitar contra els elements, les tempestes marines o la sorra del desert; a evangelitzar nadius o contra màquines que ella no ha inventat i que desconeix, batalles que de vegades perd estúpidament i que de vegades guanya estúpidament; entre una estupidesa i l’altra, més estupidesa encara, morts i pobresa, misèria moral i menyspreu pel que s’ignora com deia Machado que feia Castella. Les coses són encara realment així?, Espanya està intel·lectual, cultural i emocionalment, en les seves elits i en la seva plebs, incapacitada per a, per exemple, haver creat una Commonwealth?

També segons el meu humil i modest parer, em temo que sí, absolutament incapacitada. Per això tal vegada no entenen que molts catalans vulguin la independència de Catalunya, precisament, per deixar de ser independentistes. És una llauna ser independentista i nacionalista, les coses més lletges que hom pot ser en aquest món segons afirmen els que no necessiten ser-ho. Quan un té un Estat que el recolza ja no necessita ni ser independentista ni nacionalista com diuen molts espanyols que no són ells. 

----------------------------------------

Diario de primavera (4)

España bis (1 de 2)

(Este es un texto ya publicado el verano de 2015 y ahora ligeramente modificado)

Felipe II afirmó tras la derrota de su Armada Invencible frente a la británica que no había enviado a sus barcos a luchar contra los elementos. Quizás por esta razón, años más tarde, la Regente María Cristina, en nombre del Alfonso XIII que aún era menor de edad, sí envió las naves de madera de la Armada española a luchar contra los elementos personificados en los modernos cruceros norteamericanos en la bahía de Manila y a la batalla naval de Santiago de Cuba donde se perdieron las penúltimas posesiones coloniales del Imperio español. La última, como todo el mundo recuerda, fue el Sahara Occidental donde nadie sabe contra qué lucharon los españoles; si contra su pasado, contra la arena o contra el temor a sí mismos encarnado en un asesino moribundo en el Palacio del Pardo y un Príncipe del que es mejor no decir nada aquí.

Cualquiera conoce que en la toma de decisiones los componentes emocionales son normalmente tan determinantes que casi siempre oscurecen el necesario y obligado análisis de la información de la realidad, la verdadera materia prima sobre la que se han de evaluar las diferentes alternativas existentes o, en todo caso, definir otras nuevas. Al igual que la respuesta a las siguientes y habituales preguntas en estos casos: ¿Qué queremos? ¿Por qué lo queremos? ¿Cómo lo pedimos? ¿Qué estamos dispuestos a hacer para conseguirlo? ¿Hasta dónde estamos dispuestos a llegar? ¿Qué estamos dispuestos a ceder? ¿A ofrecer? ¿A sacrificar? Es decir, un análisis de coste / beneficio.

Sobre las emociones y sentimientos de la España anterior y posterior al 1898 se ha hablado mucho, así como de la famosa generación que vivió aquella pérdida igual que si fuera la muerte de un hijo o la amputación de la propia mano. También ha llenado ríos de tinta la consecuente nueva y vieja España que salió del trauma y que dio lugar al final de aquel proceso histórico a la depauperación y agotamiento de la primera Restauración borbónica, a la dictadura de Primo de Rivera,  a la II República, la Guerra Civil y a su corolario de 40 años de franquismo. Valga, sin embargo, el apunte exclusivamente subjetivo de que España no ha aprendido la lección que de aquella tragedia se debería desprender según mi humilde y modesto juicio, repitiendo de nuevo todos los viejos y fatales errores de entonces. ¿Por qué? Tal vez la respuesta es que España no puede ni sabe hacer otra cosa que enviar sus barcos a luchar contra los elementos, las tormentas marinas o la arena del desierto; a evangelizar nativos o contra máquinas que ella no ha inventado y que desconoce, batallas que a veces pierde estúpidamente y que a veces gana estúpidamente; entre una estupidez y la otra, más estupidez aún, muertes y pobreza, miseria moral y desprecio por lo que se ignora como decía Machado que hacía Castilla. ¿Las cosas son todavía realmente así?, ¿España está intelectual, cultural y emocionalmente, en sus élites y en su plebe, incapacitada para, por ejemplo, haber creado una Commonwealth?

También según mi humilde y modesto parecer, me temo que sí, absolutamente incapacitada. Por eso tal vez no entienden que muchos catalanes quieran la independencia de Cataluña, precisamente, para dejar de ser independentistas. Es una lata ser independentista y nacionalista, las cosas más feas que se pueden ser en este mundo según afirman los que no necesitan serlo. Cuando uno tiene un Estado que lo apoya ya no necesita ni ser independentista ni nacionalista como dicen muchos españoles que no son ellos.