viernes, 26 de julio de 2013

El Peletero/Les existències perfectes




  (La batalla d’Alger, 1965. Direcció Gillo Pontecorvo, Guió Franco Solinas i Gillo Pontecorvo)
-------------------------------------------------------------------------------------------------

Hemeroteca pelletera

Les existències perfectes

En el darrer post, “Thunder road”, citava una frase de la seva balada, la que es canta en la pel·lícula que el Robert Mitchum va interpretar amb el seu fill:

El nano va agafar les carreteres de muntanya que fins i tot els àngels temen trepitjar.

I en aquest text l’Albert Camus ens parla del vertigen de les existències perfectes d’una joventut que gaudeix d’un dels grans plaers d’aquest món, fer-se enllustrar per altres les sabates per a després lluir-les en públic.

En la cançó del Bruce, que també es titula “Thunder road”, hi trobo una altra frase que m’agrada especialment ara que ja no sóc jove:

“Sé que estàs espantada i que penses que mai més serem joves com ara, és cert, mai més ho serem”.

La batalla d’Alger” és una gran pel·lícula política en la que no s’intenta ocultar el dilema moral pel polític ni es pretén tampoc construir existències perfectes més enllà de les que es poden tenir ballant una cançó en un bar abans de morir.

----------------------------------------

En el último post, "Thunder road", citaba una frase de su balada, la que se canta en la película que Robert Mitchum interpretó con su hijo:

"El chico tomó las carreteras de montaña que incluso los ángeles temen pisar.

Y en este texto Albert Camus nos habla del vértigo de las existencias perfectas de una juventud que goza de uno de los grandes placeres de este mundo, hacerse limpiar por otros los zapatos para después lucirlos en público.

En la canción de Bruce, que también se titula "Thunder road", encuentro otra frase que me gusta especialmente ahora que ya no soy joven:

"Sé que estás asustada y que piensas que nunca más seremos jóvenes como ahora, es cierto, nunca más lo seremos".

"La batalla de Argel" es una gran película política en la que no se intenta ocultar el dilema moral por el político ni se pretende tampoco construir existencias perfectas más allá de las que se pueden tener bailando una canción en un bar antes de morir.

----------------------------------------

Le minotaure ou La Halte d'Oran, Albert Camus, 1939

Les rues d'Oran nous renseignent enfin sur les deux plaisirs essentiels de la jeunesse locale: se faire cirer les souliers et promener ces mêmes souliers sur le boulevard. Pour avoir une idée juste de la première de ces voluptés, il faut confier ses chaussures, à dix heures, un dimanche matin, aux cireurs du boulevard Galliéni. Juché sur de hauts fauteuils, [23] on pourra goûter alors cette satisfaction particulière que donne, même à un profane, le spectacle d'hommes amoureux de leur métier comme le sont visiblement les cireurs oranais. Tout est travaillé dans le détail. Plusieurs brosses, trois variétés de chiffons, le cirage combiné à l'essence : on peut croire que l'opération est terminée devant le parfait éclat qui naît sous la brosse douce. Mais la même main acharnée repasse du cirage sur la surface brillante, la frotte, la ternit, conduit la crème jusqu'au cœur des peaux et fait alors jaillir, sous la même brosse, un double et vraiment définitif éclat sorti des profondeurs du cuir.

Les merveilles ainsi obtenues sont ensuite exhibées devant les connaisseurs. Il convient, pour apprécier ces plaisirs tirés du boulevard, d'assister aux bals masqués de la jeunesse qui ont lieu tous [24] les soirs sur les grandes artères de la ville. Entre seize et vingt ans, en effet, les jeunes Oranais de la « Société » empruntent leurs modèles d'élégance au cinéma américain et se travestissent avant d'aller dîner. Chevelure ondulée et gominée, débordant d'un feutre penché sur l'oreille gauche et cassé sur l'œil droit, le cou serré dans un col assez considérable pour prendre le relais des cheveux, le nœud de cravate microscopique soutenu par une épingle rigoureuse, le veston à mi-cuisse et la taille tout près des hanches, le pantalon clair et court, les souliers éclatants sur leur triple semelle, cette jeunesse, tous les soirs, fait sonner sur les trottoirs son imperturbable aplomb et le bout ferré de ses chaussures. Elle s'applique en toutes choses à imiter l'allure, la rondeur et la supériorité de M. Clark Gable. À [25]  ce titre, les esprits critiques de la ville surnomment communément ces jeunes gens, par la grâce d'une insouciante prononciation, les « Clarque ».

Dans tous les cas, les grands boulevards d'Oran sont envahis, à la fin des après-midi, par une armée de sympathiques adolescents qui se donnent le plus grand mal pour paraître de mauvais garçons. Comme les jeunes Oranaises se sentent promises de tout temps à ces gangsters au cœur tendre, elles affichent également le maquillage et l'élégance des grandes actrices américaines. Les mêmes mauvais esprits les appellent en conséquence des « Marlène ». Ainsi, lorsque sur les boulevards du soir un bruit d'oiseaux monte des palmiers vers le ciel, des dizaines de Clarque et de Marlène se rencontrent, se toisent et s'évaluent, heureux de vivre et de paraître, livrés [26] pour une heure au vertige des existences parfaites.

------------------------------------------------

El minotaure o l’alt d’Orà, d’Albert Camús, 1939

Els carrers d'Orà ens informen finalment sobre els dos plaers fonamentals de la joventut local: fer-se netejar les sabates, i passejar aquestes mateixes sabates pel bulevard. Per tenir una idea exacta de la primera d'aquestes delícies, cal confiar les sabates, a les deu del matí d'un diumenge, als enllustradors del bulevard Gallieni. Enfilat en alguna de les altes butaques, un pot gaudir llavors de la particular satisfacció que produeix fins i tot al profà l'espectacle d'aquests homes enamorats del seu ofici, com clarament ho estan els enllustradors oranesos. Tot es treballa amb detall. Diversos raspalls, tres classes de baietes, el betum barrejat amb gasolina: podria pensar que l'operació ha conclòs quan es veu el centelleig perfecte que neix sota el raspall tou. Però la mateixa mà lliurada torna a posar betum a la superfície lluent, la frega, la entela, porta la crema fins al cor de les pells i aconsegueix llavors que brolli, sota el mateix raspall que surt de les profunditats del cuir.

Les meravelles així obtingudes s'exhibeixen a continuació davant els experts. Per apreciar aquests plaers que s'obtenen en el bulevard, convé assistir als balls juvenils de disfresses que es celebren tots els vespres a les grans artèries de la ciutat. En efecte, entre els setze i els vint anys, els joves oranesos de la "Societat" copien els seus models d'elegància del cinema americà i es disfressen abans d'anar a sopar. Amb el cabell ondulat i engominat, que s'escapa d'un barret de feltre inclinat sobre l'orella esquerra i aixecat sobre de l'ull dret, amb la gola envoltada per un coll de camisa prou gran com per tapar el que deixa lliure el pèl, amb el microscòpic nus de la corbata subjecte per l’agulla de rigor, la jaqueta fins a mitja cuixa i entallada molt a prop dels malucs, amb els pantalons clars i curts, i les sabates enlluernadores sobre la seva triple sola, aquesta joventut fa sonar cada tarda sobre les voreres el seu impertorbable aplom i les xapes de les seves sabates. S'aplica a imitar del tot la façana i la superioritat del Sr Clark Gable. Per això, els esperits crítics de la ciutat els anomenen, gràcies a una descurada pronunciació, els "Clarcs".

Sense excepció, els grans bulevards d'Orà es veuen envaïts a última hora de la tarda per un exèrcit de simpàtics adolescents que fan els majors esforços per semblar dolents. Les joves oraneses, que es senten des de sempre promeses a aquests gàngsters de cor tendre, exhibeixen també el maquillatge i l'elegància de les actrius americanes. Les mateixes males llengües en diuen, per tant, les "Marlens". Així que quan en els bulevards del vespre, un estrèpit d'ocells puja des de les palmeres al cel, desenes de Clarcs i Marlens es troben, es mesuren i s'avaluen, feliços de viure i sembla, lliurats durant una hora al vertigen de les existències perfectes .

------------------------------------------------

El Minotauro o el alto de Orán, Albert Camus, 1939

Las calles de Orán nos informan finalmente acerca de los dos placeres fundamentales de la juventud local: hacerse limpiar los zapatos, y pasear esos mismos zapatos por el bulevar. Para tener una idea exacta de la primera de esas delicias, hay que confiarles los zapatos, a las diez de la mañana de un domingo, a los limpiabotas del bulevar Gallieni. Encaramado en alguno de los altos sillones, uno puede disfrutar entonces de la particular satisfacción que produce incluso al profano el espectáculo de esos hombres enamorado de su oficio, como claramente lo están los limpiabotas oraneses. Todo se trabaja con detalle. Varios cepillos, tres clases de bayetas, el betún mezclado con gasolina: podría pensarse que la operación ha concluido cuando se ve el destello perfecto que nace bajo el cepillo blando. Pero la misma mano entregada vuelve a poner betún en la superficie reluciente, la frota, la empaña, lleva la crema hasta el corazón de las pieles y consigue entonces que brote, bajo el mismo cepillo que sale de las profundidades del cuero.

Las maravillas así obtenidas se exhiben a continuación ante los expertos. Para apreciar esos placeres que se obtienen en el bulevar, conviene asistir a los bailes juveniles de disfraces que se celebran todas las tardes en las grandes arterias de la ciudad. En efecto, entre los dieciséis y los veinte años, los jóvenes oraneses de la “Sociedad” le copian sus modelos de elegancia al cine americano y se disfrazan antes de irse a cenar. Con el pelo ondulado y engominado, que se escapa de un sombrero de fieltro inclinado sobre la oreja izquierda y levantando encima del ojo derecho, con la garganta rodeada por un cuello camisa suficientemente grande como para tapar lo que deja libre el pelo, con el microscópico nudo de la corbata sujeto por el alfiler de rigor, la chaqueta hasta medio muslo y entallada muy cerca de las caderas, con el pantalón claro y corto, y los zapatos deslumbrantes sobre su triple suela, esa juventud hace sonar cada tarde sobre las aceras su imperturbable aplomo y las chapas de sus zapatos. Se aplica en imitar del todo la facha y la superioridad del Sr. Clark Gable. Por eso, los espíritus críticos de la ciudad los llaman, gracias a una descuidada pronunciación, los “Clarcs”.

Sin excepción, los grandes bulevares de Orán se ven invadidos a última hora de la tarde por un ejército de simpáticos adolescentes que hacen los mayores esfuerzos por parecer malos. Las jóvenes oranesas, que se sienten desde siempre prometidas a estos gángsters de corazón tierno, exhiben también el maquillaje y la elegancia de las actrices americanas. Las mismas malas lenguas las llaman, por tanto, las “Marlenes”. Así que cuando en los bulevares del atardecer, un estruendo de pájaros sube desde las palmeras al cielo, decenas de Clarcs y Marlenes se encuentran, se miden y se evalúan, felices de vivir y parecer, entregados durante una hora al vértigo de las existencias perfectas.