miércoles, 30 de septiembre de 2009

El peletero/Quan viatjàvem (1 de 3)


15 Diciembre 2008

Quan viatjàvem, el meu germà comprava unes targetes postals en blanc. Únicament era impresa la cara on havies d’escriure el text.

Només quatre línies fines.

Una vertical dividia la postal en dues.

En la de l’esquerra escrivies les salutacions, enviaves els petons y assenyalaves el desig d’un proper retrobament.

En la de la dreta hi havia tres línies horitzontals que subratllaven les dades del destinatari.

Un requadre a la part superior indicava on havies d’enganxar el segell.

L’altre cara, el seu dors, estava en blanc. Pacient esperava que el meu germà tragués de la seva motxilla una petita capsa d’aquarel•les, omplís amb aigua qualsevol cosa per poder-la fer servir de recipient, un got, una tassa o un plat, i comencés a pintar en ella algun paisatge, algun tram del camí i del viatge.

El meu germà pintava dempeus, assegut en una pedra, recolzat en un arbre o suportant una paret. Pintava també observant des d’un balcó, mirant per una finestra, traient el nas per una porta o des del cap d’amunt d’un gratacels.

Pintava en la terrassa d’un bar, en el vagó d’un tren, en la taula d’un restaurant o al bell mig del carrer.

Mullava els seus pinzells en qualsevol lloc i a qualsevol hora, o simplement recordava, passada la mitjanit, el que havia vist durant el dia.

Mentre ell pintava jo el mirava pintar i mirava què pintava, o ja m’adormia, o ja somiava. Recordava el que ell i jo havíem vist pel matí, per la tarda, aquella mateixa nit.

Quan tenia unes quantes postals pintades les deixava reposar tota una nit. L’endemà, ben seques, amb el colors al seu to, les afileràvem i adjudicàvem cadascuna a cada qui.

Fèiem una llista, i a un li tocava un pati, a un altre una avinguda o un monument. Als Joseps els hi donàvem un gat, i a les Maries un gos. Fins i tot havia qui li tocava una rosa, un jardí o la flor de gessamí.

Després decidíem els dos què escrivíem i a qui. Al fer-ho procuràvem ser enginyosos i dir el mateix que dèiem a tots, a tots igual encara que de forma diferent per a cadascú.

Aquelles postals eren una manera senzilla de marcar la ruta, de transferir les paraules i les imatges a uns coloms missatgers de colors i de paper, de no perdre’ns darrere una corba i saber cóm tornar.

Més tard, a l’arribar a casa i visitar als nostres amics, descobríem si aquestes postals havien acabat a la paperera, dins d’una capsa buida de sabates i guardada a l’altell, o bé el seu destinatari les havia emmarcat content i penjat d’alguna paret.

Hi havia qui les deixava descansar del seu llarg viatge en alguna prestatgeria de la llibreria o en un dels mobles de la casa, en una vitrina o en una taula del saló, al costat d’altres o bé sola en un racó.


TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

Cuando viajábamos, mi hermano compraba unas tarjetas postales en blanco. Sólo estaba impresa la cara en la que debías escribir el texto.

Apenas cuatro líneas finas.

Una vertical dividía la postal en dos.

En la de la izquierda escribías los saludos, enviabas los recuerdos y resaltabas los deseos de un pronto reencuentro.

En la de la derecha había tres líneas horizontales que subrayaban las señas del destinatario.

Un recuadro en su parte superior te indicaba dónde debías pegar el sello.

La otra cara, su dorso, estaba blanco. Paciente, esperaba a que mi hermano sacara de su mochila una pequeña caja de acuarelas, llenara con agua cualquier cosa que pudiera usar de recipiente, un vaso, una taza o un plato, y que empezase a pintar en ella algún paisaje, algún tramo del camino y del viaje.

Mi hermano pintaba de pie, sentado en una piedra, recostado en un árbol o apoyado en una pared. Pintaba también asomado a un balcón, mirando por una ventana, a través de una puerta o desde lo alto de un rascacielos o de un torreón.

Pintaba en la terraza de un bar, en el vagón de un tren, en la mesa de un restaurante, en medio de la calle, o desde el mismo andén.

Mojaba sus pinceles en cualquier parte y a cualquier hora, o simplemente recordaba, pasada la medianoche, lo que había visto durante el día.

Mientras él pintaba yo lo miraba pintar y miraba qué pintaba, o ya me dormía, o ya soñaba. Recordaba lo que él y yo habíamos visto por la mañana, por la tarde o aquella misma noche.

Cuando tenía unas cuantas postales pintadas las dejaba reposar toda una noche. Y al día siguiente, bien secas, con los colores en su tono, las alineábamos y adjudicábamos cada una a cada quién.

Hacíamos una lista, y a uno le tocaba un patio, a otro una avenida o un monumento. A los Josés les dábamos un gato y a las Marías un palacio. Incluso había a quienes les tocaba una rosa, un jardín o la flor de un jazmín.

Luego decidíamos los dos qué escribíamos. Al hacerlo procurábamos ser ingeniosos y decir lo mismo que decíamos a todos, a todos igual aunque de forma diferente para cada uno.

Aquellas postales eran una manera sencilla de marcar la ruta, de transferir las palabras y las imágenes a unas palomas mensajeras de colores y papel, de no perdernos tras una curva y saber siempre cómo regresar.

Luego, al volver a casa y visitar a nuestros amigos, descubríamos si esas postales habían terminado en la papelera, dentro de una caja vacía de zapatos y guardada en un trastero, o bien su destinatario las había enmarcado contento y colgado de alguna pared.

Había quienes la dejaban descansar de su largo viaje en alguna estantería de la librería o en uno de los muebles de su casa, en una vitrina o en una mesa del salón. Junto con otras o bien sola en un rincón.