viernes, 17 de mayo de 2013

El Peletero/"Mi amor"



Hemeroteca pelletera.

Mi amor”.

La Graciella és una senyora cubana que passa diverses vegades cada dia per davant de la meva botiga, s’atura a saludar-me i em diu que sóc el català més guapo que ha conegut mai. La Graciella té més de vuitanta anys i tots el dies dona varies voltes a la illa de cases ajudada pel seu bastó per no quedar-se anquilosada ni deixar que l’artrosi la immobilitzi per a sempre; passet a passet, caminant lentament, va fent via. Ens hem fet mig amics i m’explica coses de la illa caribenya i m’agraeix que pregunti per la seva salut i la de la resta de la família. De jove tenia que haver estat una dona molt maca i atractiva. M’agrada el castellà que parla, un castellà polit i brillant.

Quan l’Albert i jo vam arribar a Cuba en el llunyà 1984 ens vàrem trobar en que totes les noies i senyores de qualsevol edat ens deien, al dirigir-se a nosaltres i sense conèixer-nos de res, “mi cielo”, “mi amor”, mi cariño”, i coses semblants, totes elles del mateix estil.

Al principi, i després de sorprendre'ns gratament i de gaudir del fet en sí –les catalanes, i dones geogràficament afins, no són precisament un model de simpatia i afecte, més aviat tot el contrari, sempre sembla que algú els degui diners-, pensàrem que estàvem més guapos del compte i del normal per alguna raó estranya o pel sol del tròpic que embelleix a tothom, però no, malauradament no era així perquè després vàrem constatar que aquestes flors les deien a qualsevol sense discriminació, igual que si fos, com així era, només un ús corrent del llenguatge i de les normes de tracte habitual entre les persones d'allà. D’aquesta trista manera vàrem baixar del núvol per continuar, com fins aleshores i fins avui, caminant arran de terra.

No sé si és culpa dels serials televisius veneçolans o colombians o de la immigració caribenya que ha arribat a les nostres ciutats i cases per netejar la nostre brutícia i tenir cura dels nostres ancians, però crec percebre que la moda dels “mi amor” i "mi cielo" s'ha estès entre la població femenina espanyola. És un costum bonic, naturalment, però desconcertant quan sents a la teva enamorada anomenar-te d'aquesta manera i al mateix temps fer-ho també amb el seu cosí segon i el veí del cinquè. Perd, per dir-ho així, efectisme psicològic.

En el fons i una vegada més, he de reconèixer que és una qüestió de vanitat, de simple i terrible vanitat.

Tanmateix, hi ha un fet similar encara que diferent que vull destacar i que vaig trigar un any a descobrir, de nou per al meu desencant i desengany.

Moltes persones, la majoria dones –encara que tanbé bastants homes al estar al barri gai de Barcelona-, quan passaven -i continuen passant- per davant de la meva botiga giraven el cap i en fer-ho creia que em miraven. No pensava que miressin les coses disposades a l'aparador, no, sinó que els seus ulls em buscaven, que em miraven a mi al passar caminant, a mi que no estava ni estic, exactament, exhibit ni exposat a la venda en el meu petit aparador encara que, en bona mesura, consideri tristament que ja em trobo en fase de rebaixes, en plena liquidació final.

Però no, en realitat no em miraven, ni em miren a mi actualment ni a les coses que venc, res del que mostro els atrau ni els interessa el més mínim excepte una de sola: elles mateixes que miren la vitrina.

Per què?

Perquè es veuen reflectides en els vidres. La seva mirada, que semblava travessar i arribar fins a mi, donava lloc a la meva confusió vanitosa i feia que pensés equivocadament que l'objecte més preuat de la meva botiga era jo. Res més lluny.

Pensar que em miraven a mi!, pobre vanitós, pobre de mi!

Encara que elles i ells, és de justícia acceptar, també ho són quan es miren en els meus vidres com si fossin un mirall. És com l'amor que en realitat no és altra cosa que el reflex d'un mateix.

Pura vanitat.

----------------------------------------

Hemeroteca peletera.

“Mi amor”.

Graciella es una señora cubana que pasa varias veces al día por delante de mi tienda, se detiene a saludarme y me dice que soy el catalán más guapo que ha conocido nunca. Graciella tiene más de ochenta años y todos los días da varias vueltas a la manzana ayudada por su bastón para no quedarse agarrotada ni dejar que la artrosis la inmovilice para siempre: pasito a pasito, paseando lentamente, va haciendo camino. Nos hemos hecho medio amigos y me explica cosas de la isla caribeña y me agradece que pregunte por su salud y la del resto de la familia. De joven tenía que haber sido una mujer muy bonita y atractiva. Me gusta el castellano que habla, un castellano pulido y brillante.

Cuando Albert y yo llegamos a Cuba en el lejano 1984 nos encontramos que todas las chicas y señoras de cualquier edad nos decían, al dirigirse a nosotros y sin conocernos de nada, "mi cielo", "mí amor", “mi cariño", y cosas parecidas, todas ellas del mismo estilo.

Al principio, y después de sorprendernos gratamente y de disfrutar del hecho en sí -las catalanas, y mujeres geográficamente afines, no son precisamente un modelo de simpatía y afecto, más bien todo lo contrario, siempre parece que alguien les deba dinero-, pensamos que estábamos más guapos de la cuenta por alguna razón extraña o por el sol del trópico que embellece a todo el mundo, pero no, desgraciadamente no era así porque después constatamos que esos piropos los decían a cualquiera sin discriminación, igual que si fuera, como así era, sólo un uso corriente del lenguaje y de las normas de trato habitual entre las personas de allí. De esta triste manera bajamos de la nube para continuar, como hasta entonces y hasta hoy, caminando a ras del suelo.

No sé si es culpa de los seriales televisivos venezolanos o colombianos o la inmigración caribeña que ha llegado a nuestras ciudades y casas para limpiarlas de la suciedad que generamos y cuidar de nuestros ancianos, pero creo percibir que la moda de los “mi amor” y "mi cielo" se ha extendido entre la población femenina española. Es una costumbre bonita, naturalmente, pero desconcertante cuando oyes a tu enamorada llamarte de esta manera y al mismo tiempo hacerlo también con su primo segundo y el vecino del quinto. Pierde, por así decirlo, efectismo psicológico.

En el fondo y una vez más, he de reconocer que es una cuestión de vanidad, de simple y terrible vanidad.

Sin embargo, hay un hecho similar aunque diferente que quiero destacar y que tardé un año en descubrir, de nuevo para mi desencanto y desengaño.

Muchas personas, la mayoría mujeres –aunque también bastantes hombres al estar en el barrio gay de Barcelona-, cuando pasaban -y continúan pasando- por delante de mi tienda giraban la cabeza y al hacerlo creía que me miraban.

No pensaba que mirasen las cosas dispuestas en el escaparate, no, sino que sus ojos me buscaban, que me miraban a mí al pasar caminando, a mí que no estaba ni estoy, exactamente, exhibido ni expuesto a la venta en mi pequeño escaparate aunque, en buena medida, considere tristemente que ya me encuentro en fase de rebajas, en plena liquidación final.

Pero no, en realidad no me miraban, ni me miran a mí actualmente, ni a las cosas que vendo, nada de lo que muestro les atrae ni les interesa lo más mínimo excepto una sola: ellas mismas que miran la vitrina.

¿Por qué?

Porque se ven reflejadas en los cristales. Su mirada, que parecía atravesar y llegar hasta mí, daba lugar a mi confusión vanidosa y hacía que pensara equivocadamente que el objeto más preciado de mi tienda era yo. Nada más lejos.

¡Pensar que me miraban a mí!, Pobre vanidoso, ¡pobre de mí!

Aunque ellas y ellos, es de justicia aceptar, también lo son cuando se miran en mis cristales como si fueran un espejo. Es como el amor que en realidad no es otra cosa que el reflejo de uno mismo.

Pura vanidad.