lunes, 12 de mayo de 2014

El volcà


Diari de primavera (9)

El volcà.

No hi ha res comparable amb un bon retrat, amb el rostre d’un home magnífic, un home amb carisma, amb una personalitat destacada, un home únic. No hi ha res comparable excepte, naturalment,  el rostre d’una dona magnífica, una dona amb carisma, amb una personalitat destacada, una dona única també, però...  avui són dos homes els que encapçalen aquest diari de primavera.

Els dos retrats poden fer pensar a algú que o bé vull parlar d’indis nord-americans, d’aborígens en general o bé de cabdills de pobles oprimits, però no, la raó és ben una altra i diferent, vull parlar de la seva vestimenta, una vestimenta genuïna que no passa ni passarà mai de moda. Coco Chanel afirmava irònicament, en una definició que ha esdevingut clàssica, que moda és tot allò que passa de moda. No és el cas d’aquests dos homes.

Perquè la vestimenta sigui certament genuïna i no passi mai de moda, com l’elegància i la gràcia, ho ha de ser primer la pròpia persona que vesteix aquesta roba, és ella la única transmissora de virtuts i defectes de forma o estilístics i no pas la indumentària, és ella només, amb els seus atributs, la que manté l’equilibri precari i necessari entre innovació i permanència. Ningú altre ni cap més altra cosa li confereix i atorga aquest caràcter genuí i original (original d’origen), ella, la persona, és la que marca la diferència, perquè de diferències és del que estem parlant, i ella és, en conseqüència, la que perdurarà en el temps. Sempre és la persona que, vestida o nua, viva o morta, ha de saber que no ha de perdre ni la seva condició ni la seva individualitat.

El cas és que les fotografies que presento de Jerónimo, i de Núvol vermell, un xiricahua i un oglala, ens mostren a dos homes vestits a l’europea, circumstància que els podria haver fet perdre la dignitat i convertir-los en una mena de pallassos o de bufons com passa sovint en moltes altres ocasions en les que persones alienes a la cultura occidental vesteixen els nostres vestits, o... a la inversa també, quan homes d’aquí, de casa nostra, es disfressen de nadius de països diferents al seu en un acte penós i vergonyós que només és la conseqüència d’aquesta cultura contemporània , banal i vulgar, de carnestoltes, de parc d’atraccions i concurs televisiu.

Però JerónimoNúvol vermell, en canvi, milloren radicalment la vestimenta occidental perquè ells, senzillament, són superiors a la nostra manera de vestir i a qualsevol altre manera de vestir que al món hi pugui haver. Els seus cabells estan ben tallats però alhora una mica despentinats com pertoca a homes valents que saben el que significa jugar-se la vida i que sí tenen, però, ben pentinada l’ànima i l’esguard. Els seus llaços i corbatins ben lligats al coll tanquen perfectament les seves camises sota d’unes armilles de roba una mica basta i barata que es contraposa amb la seva mirada fina de falcons vells que ja han substituït l’estat d’atenció i vetlla permanent a la que els obligava el deure de sobreviure, per la més trista i dolorosa mirada de decepció de l’home derrotat però mai vençut.

Sí, homes decebuts perquè coneixen com són els altres homes i dones,  homes savis que saben perfectament també que l’existència és precària i la vida i la mort formen els seus dos extrems. Dos extrems que no tanquen cap cercle viciós ni tampoc inauguren cap de virtuós, extrems oberts com el d’una arteria tallada, com el d’un ull que guaita.

Jerónimo era un puma i en la fotografia un puma, em sembla, corprès i un pel atònit alhora pel que té davant dels ulls. Núvol vermell, com el seu nom indica, era un núvol majestuós i en la imatge que veiem més vermell que mai, en ple ocàs, il·luminat  només per la melangia de tot allò que... Ara ambdós són un til·ler, un faig, un riu...

L’existència és certament precària i per això deia en el darrer post que temia que comencés a ploure merda; m’he equivocat, no ha plogut merda però ha estat molt pitjor o molt millor, han començat a ploure ossos igual com si fos cendra, literalment han plogut ossos humans que ens cauen al damunt com si ens caigués el cel sencer. Ossos del Pozo de Vargas de Tucumán que ha entrat en erupció igual que un volcà; fa pocs dies que han identificat unes de les seves moltes restes, són les del germà desaparegut d’una amiga.

Aquests ossos aviat germinaran en un til·ler, un faig, un riu, en tot allò que...

----------------------------------------------------------------

Diario de primavera (9)

El volcán.

No hay nada comparable con un buen retrato, con el rostro de un hombre magnífico, un hombre con carisma, con una personalidad destacada, un hombre único. No hay nada comparable excepto, naturalmente, el rostro de una mujer magnífica, una mujer con carisma, con una personalidad destacada, una mujer única también, pero... hoy son dos hombres los que encabezan este diario de primavera.

Los dos retratos pueden hacer pensar a alguien que o bien quiero hablar de indios norteamericanos, de aborígenes en general o bien de caudillos de pueblos oprimidos, pero no es así, la razón es bien otra y diferente, quiero hablar de su vestimenta, una vestimenta genuina que no pasa ni pasará nunca de moda. Coco Chanel afirmaba irónicamente, en una definición que se ha convertido en clásica, que moda es todo aquello que pasa de moda. No es el caso de estos dos hombres.

Para que la vestimenta sea ciertamente genuina y no pase nunca de moda, como la elegancia y la gracia, lo debe ser primero la propia persona que viste esta ropa, es ella la única transmisora ​​de virtudes y defectos de forma o estilísticos y no la indumentaria, es ella solamente, con sus atributos, la que mantiene el equilibrio precario y necesario entre innovación y permanencia. Nadie más ni ninguna otra cosa le confiere y otorga ese carácter genuino y original (original de origen), ella, la persona, es la que marca la diferencia, porque de diferencias es de lo que estamos hablando, y ella es, en consecuencia, la que perdurará en el tiempo. Siempre es la persona que, vestida o desnuda, viva o muerta, ha de saber que no debe perder ni su condición ni su individualidad.

El caso es que las fotografías que presento de Jerónimo, y de Nube roja, un chiricahua y un oglala, nos muestran a dos hombres vestidos a la europea, circunstancia que les podría haber hecho perder la dignidad y convertirlos en una especie de payasos o de bufones como ocurre a menudo en muchas otras ocasiones en las que personas ajenas a la cultura occidental visten nuestros vestidos, o... a la inversa también, cuando hombres de aquí, de nuestra casa, se disfrazan de nativos de países diferentes al suyo en un acto penoso y vergonzoso que sólo es la consecuencia de esta cultura contemporánea, banal y vulgar, de carnaval, de parque de atracciones y concurso televisivo.

Pero Jerónimo y Nube roja, sin embargo, mejoran radicalmente la vestimenta occidental porque ellos, sencillamente, son superiores a nuestra manera de vestir y a cualquier otro modo de vestir que en el mundo pueda haber. Sus cabellos están bien cortados pero a la vez un poco despeinados como corresponde a hombres valientes que saben lo que significa jugarse la vida y que sí tienen, en cambio, bien peinada el alma y la mirada. Sus lazos y pajaritas bien atados al cuello cierran perfectamente sus camisas debajo de unos chalecos de tela un poco basta y barata que se contrapone con su mirada fina de halcones viejos que ya han sustituido el estado de atención y vigilia permanente a la que les obligaba el deber de sobrevivir, por la más triste y dolorosa de decepción del hombre derrotado pero nunca vencido.

Sí, hombres decepcionados porque conocen cómo son los demás hombres y mujeres, hombres sabios que saben perfectamente también que la existencia es precaria y la vida y la muerte forman sus dos extremos. Dos extremos que no cierran ningún círculo vicioso ni tampoco inauguran ninguno virtuoso, extremos abiertos como el de una arteria cortada, como el de un ojo que observa.

Jerónimo era un puma y en la fotografía un puma, me parece, sobrecogido y atónito al mismo tiempo por lo que tiene delante de los ojos. Nube roja, como su nombre indica, era una nube majestuosa y en la imagen suya que vemos más roja que nunca, en pleno ocaso, iluminado sólo por la melancolía de todo aquello que... Ahora ambos son un tilo, una haya, un río...

La existencia es ciertamente precaria y por eso decía en el último post que temía que empezara a llover mierda; me he equivocado, no ha llovido mierda pero ha sido mucho peor o mucho mejor, han empezado a llover huesos igual como si fuera ceniza, literalmente han llovido huesos humanos que nos caen encima como si nos cayera el cielo entero. Huesos del Pozo de Vargas de Tucumán que ha entrado en erupción al igual que un volcán; hace pocos días que han identificado unos de sus muchos restos, son los del hermano desaparecido de una amiga.

Esos huesos pronto germinarán en un tilo, una haya, un río, en todo aquello que...