Diari de
primavera (9)
El volcà.
No hi ha res
comparable amb un bon retrat, amb el rostre d’un home magnífic, un home amb
carisma, amb una personalitat destacada, un home únic. No hi ha res comparable excepte,
naturalment, el rostre d’una dona magnífica,
una dona amb carisma, amb una personalitat destacada, una dona única també,
però... avui són dos homes els que
encapçalen aquest diari de primavera.
Els dos retrats poden
fer pensar a algú que o bé vull parlar d’indis nord-americans, d’aborígens en
general o bé de cabdills de pobles oprimits, però no, la raó és ben una altra i diferent,
vull parlar de la seva vestimenta, una vestimenta genuïna que no passa ni
passarà mai de moda. Coco Chanel afirmava irònicament, en una definició que ha
esdevingut clàssica, que moda és tot allò que passa de moda. No és el cas d’aquests
dos homes.
Perquè la
vestimenta sigui certament genuïna i no passi mai de moda, com l’elegància i la
gràcia, ho ha de ser primer la pròpia persona que vesteix aquesta roba, és ella
la única transmissora de virtuts i defectes de forma o estilístics i no pas la
indumentària, és ella només, amb els seus atributs, la que manté l’equilibri
precari i necessari entre innovació i permanència. Ningú altre ni cap més altra
cosa li confereix i atorga aquest caràcter genuí i original (original d’origen),
ella, la persona, és la que marca la diferència, perquè de diferències és del
que estem parlant, i ella és, en conseqüència, la que perdurarà en el temps.
Sempre és la persona que, vestida o nua, viva o morta, ha de saber que no ha de
perdre ni la seva condició ni la seva individualitat.
El cas és que les
fotografies que presento de Jerónimo, i de Núvol vermell, un xiricahua
i un oglala, ens mostren a dos homes vestits a l’europea, circumstància que els
podria haver fet perdre la dignitat i convertir-los en una mena de pallassos o
de bufons com passa sovint en moltes altres ocasions en les que persones
alienes a la cultura occidental vesteixen els nostres vestits, o... a la
inversa també, quan homes d’aquí, de casa nostra, es disfressen de nadius de
països diferents al seu en un acte penós i vergonyós que només és la
conseqüència d’aquesta cultura contemporània , banal i vulgar, de carnestoltes, de
parc d’atraccions i concurs televisiu.
Però Jerónimo
i Núvol vermell, en canvi, milloren radicalment
la vestimenta occidental perquè ells, senzillament, són superiors a la nostra
manera de vestir i a qualsevol altre manera de vestir que al món hi pugui
haver. Els seus cabells estan ben tallats però alhora una mica despentinats com
pertoca a homes valents que saben el que significa jugar-se la vida i que sí
tenen, però, ben pentinada l’ànima i l’esguard. Els seus llaços i corbatins
ben lligats al coll tanquen perfectament les seves camises sota d’unes armilles
de roba una mica basta i barata que es contraposa amb la seva mirada fina de
falcons vells que ja han substituït l’estat d’atenció i vetlla permanent a la
que els obligava el deure de sobreviure, per la més trista i dolorosa mirada de
decepció de l’home derrotat però mai vençut.
Sí, homes decebuts
perquè coneixen com són els altres homes i dones, homes savis que saben perfectament també que
l’existència és precària i la vida i la mort formen els seus dos extrems. Dos
extrems que no tanquen cap cercle viciós ni tampoc inauguren cap de virtuós,
extrems oberts com el d’una arteria tallada, com el d’un ull que guaita.
Jerónimo era un
puma i en la fotografia un puma, em sembla, corprès i un pel atònit alhora pel
que té davant dels ulls. Núvol vermell, com el seu nom indica, era un núvol
majestuós i en la imatge que veiem més vermell que mai, en ple ocàs,
il·luminat només per la melangia de tot
allò que... Ara ambdós són un til·ler, un faig, un riu...
L’existència és
certament precària i per això deia en el darrer post que temia que comencés a
ploure merda; m’he equivocat, no ha plogut merda però ha estat molt pitjor o
molt millor, han començat a ploure ossos igual com si fos cendra, literalment
han plogut ossos humans que ens cauen al damunt com si ens caigués el cel
sencer. Ossos del Pozo de
Vargas de Tucumán que ha entrat en erupció igual que un volcà; fa pocs dies
que han identificat unes de les seves moltes restes, són les del germà
desaparegut d’una amiga.
Aquests ossos
aviat germinaran en un til·ler, un faig, un riu, en tot allò que...
----------------------------------------------------------------
Diario de primavera (9)
El volcán.
No hay nada comparable con un buen retrato, con el rostro de
un hombre magnífico, un hombre con carisma, con una personalidad destacada, un
hombre único. No hay nada comparable excepto, naturalmente, el rostro de una
mujer magnífica, una mujer con carisma, con una personalidad destacada, una
mujer única también, pero... hoy son dos hombres los que encabezan este diario
de primavera.
Los dos retratos pueden hacer pensar a alguien que o bien
quiero hablar de indios norteamericanos, de aborígenes en general o bien de
caudillos de pueblos oprimidos, pero no es así, la razón es bien otra y
diferente, quiero hablar de su vestimenta, una vestimenta genuina que no pasa
ni pasará nunca de moda. Coco Chanel afirmaba irónicamente, en una definición
que se ha convertido en clásica, que moda es todo aquello que pasa de moda. No
es el caso de estos dos hombres.
Para que la vestimenta sea ciertamente genuina y no pase
nunca de moda, como la elegancia y la gracia, lo debe ser primero la propia
persona que viste esta ropa, es ella la única transmisora de virtudes y
defectos de forma o estilísticos y no la indumentaria, es ella solamente, con
sus atributos, la que mantiene el equilibrio precario y necesario entre
innovación y permanencia. Nadie más ni ninguna otra cosa le confiere y otorga
ese carácter genuino y original (original de origen), ella, la persona, es la que
marca la diferencia, porque de diferencias es de lo que estamos hablando, y
ella es, en consecuencia, la que perdurará en el tiempo. Siempre es la persona
que, vestida o desnuda, viva o muerta, ha de saber que no debe perder ni su
condición ni su individualidad.
El caso es que las fotografías que presento de Jerónimo, y
de Nube roja, un chiricahua y un oglala, nos muestran a dos hombres vestidos a
la europea, circunstancia que les podría haber hecho perder la dignidad y
convertirlos en una especie de payasos o de bufones como ocurre a menudo en
muchas otras ocasiones en las que personas ajenas a la cultura occidental
visten nuestros vestidos, o... a la inversa también, cuando hombres de aquí, de
nuestra casa, se disfrazan de nativos de países diferentes al suyo en un acto
penoso y vergonzoso que sólo es la consecuencia de esta cultura contemporánea,
banal y vulgar, de carnaval, de parque de atracciones y concurso televisivo.
Pero Jerónimo y Nube roja, sin embargo, mejoran radicalmente
la vestimenta occidental porque ellos, sencillamente, son superiores a nuestra manera de vestir y a cualquier otro modo de vestir que en el mundo
pueda haber. Sus cabellos están bien cortados pero a la vez un poco despeinados
como corresponde a hombres valientes que saben lo que significa jugarse la vida
y que sí tienen, en cambio, bien peinada el alma y la mirada. Sus lazos y
pajaritas bien atados al cuello cierran perfectamente sus camisas debajo de
unos chalecos de tela un poco basta y barata que se contrapone con su mirada
fina de halcones viejos que ya han sustituido el estado de atención y vigilia
permanente a la que les obligaba el deber de sobrevivir, por la más triste y
dolorosa de decepción del hombre derrotado pero nunca vencido.
Sí, hombres decepcionados porque conocen cómo son los demás
hombres y mujeres, hombres sabios que saben perfectamente también que la
existencia es precaria y la vida y la muerte forman sus dos extremos. Dos
extremos que no cierran ningún círculo vicioso ni tampoco inauguran ninguno
virtuoso, extremos abiertos como el de una arteria cortada, como el de un ojo
que observa.
Jerónimo era un puma y en la fotografía un puma, me parece, sobrecogido
y atónito al mismo tiempo por lo que tiene delante de los ojos. Nube roja, como
su nombre indica, era una nube majestuosa y en la imagen suya que vemos más roja
que nunca, en pleno ocaso, iluminado sólo por la melancolía de todo aquello que...
Ahora ambos son un tilo, una haya, un río...
La existencia es ciertamente precaria y por eso decía en el
último post que temía que empezara a llover mierda; me he equivocado, no ha
llovido mierda pero ha sido mucho peor o mucho mejor, han empezado a llover
huesos igual como si fuera ceniza, literalmente han llovido huesos humanos que
nos caen encima como si nos cayera el cielo entero. Huesos del Pozo de Vargas de Tucumán
que ha entrado en erupción al igual que un volcán; hace pocos días que
han identificado unos de sus muchos restos, son los del hermano desaparecido de
una amiga.
Esos huesos pronto germinarán en un tilo, una haya, un río, en
todo aquello que...
