domingo, 12 de febrero de 2017

El millor moment del dia.

Humor is like violence. They both come to you unexpectedly, and the more unpredictable they both are, the better it gets.” 

Diari d’hivern (9)

El millor moment del dia.

"L'humor és com la violència. Tots dos vénen a nosaltres de manera inesperada, i com més impredictibles siguin, millor serà".

Aquesta és una frase de Takeshi Kitano, un famós actor i director de cine japonès de vida complicada. Sorprèn la afirmació final, no de l’humor i sí de la violència, aquesta impredictibilitat que diu que la farà millor. La violència pot ser millor en algun cas? Potser la frase és una metàfora d’alguna altra cosa que calla, de l’amor?, del sexe?, de la realitat?

James McElroy va ser un membre de la banda irlandesa de Jimmy Coonan que treballava per John Gotti, cap de la família novaiorquesa dels Gambino. Sota la protecció del WITSEC, Witness Security Program, el Programa Federal de Testimonis del FBI, va declarar en un judici que hi va haver el gener de 1990 a Nova York, i en resposta a les preguntes que li feia el fiscal, Michael  Cherkasky, que:

Cherkasky: ¿Va assassinar vostè a algú?

McElroy: Sí, a alguns. Si Jimmy Coonan em deia assassina, jo assassinava. Vaig assassinar a un bon nombre de tipus per Coonan. Ell me'ls mostrava i els liquidava.

Cherkasky: Sabia seus noms?

McElroy: No de tots. Vaig matar a William Walker, perquè em va insultar. Li vaig disparar a la boca. Vaig matar a Vincent Leone, a qui coneixia des de feia dècades. El vaig estrangular amb un cable d'acer. Vaig matar a un tipus al que no coneixia perquè es va ficar amb mi. El vaig apunylar a la cara. Vaig matar a un amic meu perquè em va dir que algun dia hauria de liquidar-me. Jo ho vaig fer abans i li vaig disparar al clatell. Vaig matar a un venedor d'una botiga de mascotes perquè no m’atenia. Només volia un collaret antiparàsits. Li vaig disparar a al clatell. Crec que no s'ho esperava. (Màfia, SA, Eric Frattini, Espasa, 2002)

Daniel Sueiro, en el seu llibre sobre la pena de mort, ens explica que el tret de gràcia en els afusellaments es dispara al clatell, entre l’orella esquerra i rere la templa, i que, en ocasions, aquest tret de gràcia és l’únic que rep la víctima, suposo que pel nerviosisme de l’escamot que li fa perdre la punteria, i que això, afirma Sueiro, el converteix per sí mateix en un sistema d’execució sui gèneris.  Sigui com sigui, el tret al clatell sempre ha estat un sistema molt practicat arreu, tant pels assassins solitaris com pels assassinats en massa, organitzats i planificats buscant sempre la manera més barata de matar. Però l’economia de l’assassí i les seves finances no m’explica la frase de Takeshi Kitano.

El protagonista d’American Beauty, afirma al principi de la pel·lícula que cada matí, al dutxar-se, es masturba, i que aquest és el millor moment del dia perquè després tot va empitjorant. Jo no ho faig això. Jo, a l’acabar de dutxar-me i abans de tancar l’aixeta, poso l’aigua freda i deixo que em mulli de cap a peus una bona estona i fins on sóc capaç d’aguantar. El despertador, el fet de llevar-me, el cafè amb llet... encara formen part de l’ahir, l’avui, el meu dia, només comença veritablement amb aquest raig de fredor. És llavors quan hi veig clar i no pas quan dormo i com deia J.V. Foix. Després, lentament, tot es va enfosquin. És, sens dubte, molt millor que un orgasme i per molt previsible que sigui sempre és inesperat, sorprenent i revelador com un bon acudit o una execució sui gèneris. Potser Takeshi Kitano es referia a això.

---------------------------------------

Diario de invierno (9)

El mejor momento del día.

"El humor es como la violencia. Ambos vienen a nosotros de manera inesperada, y mientras más impredecibles sean, mejor será”.

Esta es una frase de Takeshi Kitano, un famoso actor y director de cine japonés de vida complicada. Sorprende la afirmación final, no del humor y sí de la violencia, esta impredecibilidad que dice que la hará mejor. ¿La violencia puede ser mejor en algún caso? Quizás la frase es una metáfora de otra cosa que calla, ¿del amor?, ¿del sexo?, ¿de la realidad?

James McElroy fue un miembro de la banda irlandesa de Jimmy Coonan que trabajaba para John Gotti, jefe de la familia neoyorquina de los Gambino. Bajo la protección del WITSEC, Witness Security Program, el Programa Federal de Testigos del FBI, declaró en un juicio que hubo en enero de 1990 en Nueva York, y en respuesta a las preguntas que le hacía el fiscal, Michael Cherkasky, que:

Cherkasky: ¿Asesinó usted a alguien?

McElroy: sí, a algunos. Si Jimmy Coonan me decía asesina, yo asesinaba. Yo asesiné a un buen número de tipos para Coonan. Él me los mostraba y los liquidaba.

Cherkasky: ¿Sabía sus nombres?

McElroy: No de todos. Maté a William Walker, porque me insultó. Le disparé en la boca. Maté a Vincent Leone, a quien conocía des de hacía décadas. Le estrangulé con un cable de acero. Maté a un tipo al que no conocía porque se metió conmigo. Le apuñalé en la cara. Maté a un amigo mío porque me dijo que algún día tendría que liquidarme. Yo lo hice antes y le disparé en la nuca. Maté a un vendedor de una tienda de mascotas porque no me atendía. Sólo quería un collar antiparásitos. Le disparé en la nuca. Creo que no se lo esperaba. (Mafia, SA, Eric Frattini, Espasa, 2002)

Daniel Sueiro, en su libro sobre la pena de muerte, nos cuenta que el tiro de gracia en los fusilamientos se dispara en la nuca, entre la oreja izquierda y tras la sien, y que, en ocasiones, este tiro de gracia es el único que recibe la víctima, supongo que por el nerviosismo del pelotón que le hace perder la puntería, y que esto, afirma Sueiro, lo convierte por sí mismo en un sistema de ejecución sui generis. Sea como sea, el tiro en la nuca siempre ha sido un sistema muy practicado en todas partes, tanto por los asesinos solitarios como en los asesinatos en masa, organizados y planificados buscando siempre la manera más barata de matar. Pero la economía del asesino y sus finanzas no me explica la frase de Takeshi Kitano.

El protagonista de American Beauty, afirma al principio de la película que cada mañana, al ducharse, se masturba, y que éste es el mejor momento del día porque después todo va empeorando. Yo no hago esto. Yo, al terminar de ducharme y antes de cerrar el grifo, pongo el agua fría y dejo que me moje de pies a cabeza un buen rato y hasta donde soy capaz de aguantar. El despertador, el hecho de levantarme, el café con leche... todavía forman parte del ayer, el hoy, mi día, sólo comienza verdaderamente con este rayo de frialdad. Es entonces cuando veo claro y no cuando duermo y como decía J.V. Foix. Después, lentamente, todo se va oscureciendo. Es, sin duda, mucho mejor que un orgasmo y por muy previsible que sea siempre es inesperado, sorprendente y revelador como un buen chiste o una ejecución sui generis. Quizás Takeshi Kitano se refería a esto.