Festen és una
pel·lícula de Thomas Vinterberg on es narra la
celebració d’un aniversari d’un home de seixanta anys. En un moment de la festa
el fill s’adreça als convidats per fer un discurs on revela una veritat
que ha estat oculta fins ara als que no n’eren protagonistes. O sí però
callaven.
Aquesta escena és
perfecta per il·lustrar la situació política que viu Catalunya on han caigut
les màscares que amagaven la hipocresia en la que vivíem. Jo ho celebro, ara sé
com pensen alguns dels meus amics i familiars, veïns i coneguts. Què havia de
fer aquest fill?, callar? Ara sé qui són, què rumien i què senten també alguns catalans
i alguns altres d’aquests anomenats “altres catalans” que es van afegir a l’exitosa
frase de Candel. Pur fingiment, cors malalts.
Els polítics cínics
i la mala gent s’apunten a la idea que la veritat espatlla famílies i trenca la
convivència. En moltes d’elles els pares i fills, diuen, no poden parlar a taula de
política, quina llàstima que em fan!, pobrets!
Ja ho diu aquella
famosa frase: el llenguatge és la millor eina de comunicació, però el silenci
ho és de la convivència. És cert, però ho és, naturalment, quan la convivència
és una merda, una muntanya d’hipocresia que jo no vull pel meu país. Benvinguda
la veritat, benvinguda sempre encara que tinguem que dir a taula, davant de tothom, que el papa
ens violava quan érem petits.
En aquesta escena
que va rodar Tarantino hi veiem un esclau que posa en guàrdia al seu amo al
qui, segons sembla, se li ha passat per alt un petit detall transcendental en
una negociació de compra venda d’esclaus que està tenint en aquests mateixos instants
amb uns viatgers en el menjador de la casa mentre sopen tranquil·lament.
L’amo negocia amb
ells la venda d’un mandinga, un d’aquests
esclaus fornits que fan servir per espectacles de lluita a mort on els blancs
aposten i es diverteixen veient-los matar-se. Però la veritable raó dels
viatgers es comprar una esclava que únicament fa de minyona i que és l’esposa d’un
d’ells. La volen comprar per alliberar-la, però han de dissimular perquè
aquesta, la llibertat, no és segur que sigui una bona raó per vendre-la. La de
la lluita, el sotmetiment, la mort, el sexe o el divertiment sí, però la
llibertat potser no.
No, no és una
bona raó, i no ho és principalment, per l’esclau que avisa l’amo de les
amagades intencions dels viatgers i la sospita que té que un d’ells sigui el
marit de l’esclava que volen comprar fent veure que només fa de torna en la
compra del mandinga. Els esclaus no
tenen ni esposes ni marits.
A l’amo potser
tant li faria, que cadascú faci el que vulgui amb els seus esclaus, pensa, que
els maltracti, els mati o els alliberi, tant és. Però per segons quin esclau la
llibertat, encara que només sigui com una remota possibilitat, és una elecció insuportable,
a més de qüestionar els ciments de la seva autoritat.
Autoritat?, quina
autoritat pot tenir un esclau?
Hi ha persones en
aquest món nostre que viuen de l’autoritat que tenen sobre esclaus no essent
ells altre cosa que un esclau més. Aquests dos darrers mesos hem pogut veure amb
gran tristesa com l’ànima de molts catalans, ciutadans i polítics, és igual a
la d’Stephen que interpreta magistralment Samuel L. Jackson.
Hegel ja ens va
parlar en la seva Fenomenologia de l’Esperit
de la relació entre amos i esclaus i com els segons ho són només perquè
accepten la seva condició, i que la història neix quan es nega el vincle de
dependència.
Però la història
de la que ens parla Hegel és la Gran Història, sota d’ella n‘hi ha una de petita
i de mesquina que es viu en moltes famílies i parelles, en llocs de treball i
escoles i en països petits fets per homes i dones petits que no poden suportar,
no ja la llibertat dels altres, sinó la seva pròpia.
