miércoles, 22 de febrero de 2017

Fam i set de justícia


Diari d’hivern (11)

Fam i set de justícia.

Darrerament, clients i familiars, amics i saludats, fills, nebots i cosins de gent que desconec, m’expliquen bocins de la seva vida, o directament la vida sencera. Em confessen, com si fos l’Elena Francis rediviva, els seus temors, desitjos i esperances, i ho fan amb la desimboltura aparent i la seguretat explícita de fer el que és correcte. Però jo sé que en el fons em demanen, al fer-me’n partícip, una mena d’aprovació que ignoro com donar-la, prou feina tinc amb mi i amb els meus altres familiars, amics i saludats, fills, nebots i cosins de gent que conec de tota la vida com per regalar vistiplaus a desconeguts.

No fa ni quatre setmanes dues nenes precioses de catorze anys em van manifestar que de grans volien ser milionàries per ajudar als pobres. Abans d’ahir, una clienta molt guapa em va confessar que es mor de ganes de divorciar-se, però que, és clar, “abans he de trobar marit i casar-m’hi”, ha conclòs amb un somriure encisador. No sé si proposar-li matrimoni, m’ho estic rumiant.

Tot el contrari d’un vell amic que s’ha negat a concedir-li el divorci a la seva muller per una qüestió de principis, diu ell. “Si no crec en el matrimoni, com vol que li concedeixi el divorci?”, m’ha preguntat retòricament indignat. No he sabut què li havia de respondre perquè enseguida he comprés que el fet que estigués efectivament casat per l’Església i un jutge del jutjat, no era ni seria pas mai cap motiu de pes per repensar-se la negativa. Una cosa similar al que diu la Vicepresidenta del Govern espanyol quan afirma que en una democràcia no s’hi fan referèndums.

La seva actitud m’ha fet recordar també a un antic professor de la Universitat que era tan oposat a la pena de mort que ens va dir un dia al bar de la Facultat, que no concediria mai l’indult a cap condemnat a la pena capital si d’ell depengués. En aquesta vida s’ha de ser coherent, afirmava, mentre es fumava una cigarreta d’aspecte i olor molt sospitosos. Al seu costat, escoltant-lo enamorada, hi havia la Carmeta, una noia de Saragossa la mar de bonica, una companya de classe, que afirmava molt segura de sí mateixa que el primer que li demanaria al seu marit quan s’hi casés era que volia ser mare soltera.

Un amic em diu que la gent, com els benaurats del Sermó de la Muntanya amb fam i set de justícia, té un ànsia desbordada de veritat com un riu que surt de mare i que tot ho arrossega, qualsevol cosa, brossa, deixalles, cadàvers i veritat, encara que sigui cutre, kitsch, lletja, naif, o directament mentida, tant és mentre sigui veritat. D’aquí, afirma el meu amic, l’èxit dels programes escombraria, de la premsa groga, de les notícies falses i dels remeis miraculosos, com ara la homeopatia que ja s’ensenya a moltes Universitats.  

Segons ell, la gent volem la veritat, tota la veritat, la que sigui i com sigui, una veritat que ens doni la certesa i la seguretat que el que ens succeeix no és pas per culpa nostre sinó dels altres. Segurament té raó, la gent volem veritats, però les volem barates i que la nostre vida tingui un sentit, una lògica que ens permeti creure’ns que no hem perdut la dignitat perquè encara som, i continuarem sent, unes víctimes.

No sé què pensar de tot plegat, estic confós i desconcertat com un pacifista en una guerra estupenda.

Diario de invierno (11)

Hambre y sed de justicia.

Últimamente, clientes y familiares, amigos y saludados, hijos, sobrinos y primos de gente que desconozco, me cuentan pedazos de sus vidas, o directamente la vida entera. Me confiesan, como si fuera Elena Francis rediviva, sus temores, deseos y esperanzas, y lo hacen con la soltura aparente y la seguridad explícita de hacer lo que es correcto. Pero yo sé que en el fondo me piden, al hacerme partícipe, una especie de aprobación que ignoro cómo darla, bastante trabajo tengo conmigo y con mis otros familiares, amigos y saludados, hijos, sobrinos y primos de gente que conozco de toda la vida como para regalar vistobuenos a desconocidos.

No hace ni cuatro semanas dos niñas preciosas de catorce años me manifestaron que de mayores querían ser millonarias para ayudar a los pobres. Antes de ayer, una clienta muy guapa me confesó que se muere de ganas de divorciarse, pero que, por supuesto, "antes tengo que encontrar marido y casarme", concluyó con una sonrisa encantadora. No sé si proponerle matrimonio, me lo estoy pensando.

Todo lo contrario de un viejo amigo que se ha negado a concederle el divorcio a su mujer por una cuestión de principios, dice él. "Si no creo en el matrimonio, ¿cómo quiere que le conceda el divorcio?", me ha preguntado retóricamente indignado. No he sabido qué le debía responder porque enseguida he comprendido que el hecho de que estuviera efectivamente casado por la Iglesia y un juez del juzgado, no era ni sería nunca ningún motivo de peso para repensarse la negativa. Algo similar a lo que dice la Vicepresidenta del Gobierno español cuando afirma que en una democracia no se hacen referéndums.

Su actitud me ha hecho recordar también a un antiguo profesor de la Universidad que era tan opuesto a la pena de muerte que nos dijo un día en el bar de la Facultad, que no concedería nunca el indulto a ningún condenado a la pena capital si de él dependiera. En esta vida hay que ser coherente, afirmaba, mientras se fumaba un cigarrillo de aspecto y olor muy sospechosos. A su lado, escuchándolo enamorada, estaba Carmeta, una chica de Zaragoza la mar de bonita, una compañera de clase, que afirmaba muy segura de sí misma que lo primero que le pediría a su marido cuando se casara era que quería ser madre soltera.

Un amigo me dice que la gente, como los bienaventurados del Sermón de la Montaña con hambre y sed de justicia, tiene un ansia desbordada de verdad como un río que se sale de madre y que todo lo arrastra, cualquier cosa, basura, desechos, cadáveres y verdad, aunque sea cutre, kitsch, fea, naif, o directamente mentira, tanto da mientras sea verdad. De ahí, afirma mi amigo, el éxito de los programas basura, de la prensa amarilla, de las noticias falsas y de los remedios milagrosos, como la homeopatía que ya se enseña en muchas universidades.

Según él, la gente queremos la verdad, toda la verdad, la que sea y cómo sea, una verdad que nos dé la certeza y la seguridad de que lo que nos sucede no es por culpa nuestra sino de los otros. Seguramente tiene razón, la gente queremos verdades, pero las queremos baratas y que nuestra vida tenga un sentido, una lógica que nos permita creernos que no hemos perdido la dignidad porque todavía somos, y seguiremos siendo, unas víctimas.

No sé qué pensar, estoy confundido y desconcertado como un pacifista en una guerra estupenda.