martes, 31 de octubre de 2017

“Bèlgica”, el poema d’exili de Josep Carner



Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

lunes, 30 de octubre de 2017

Pang Txuan mor sota aquest arbre.




Diari de tardor (4)

Pang Txuan mor sota aquest arbre.

Quan el divendres passat veia als diputats catalans votar el mandat per instar al Govern de la Generalitat a iniciar el procés constituent de la futura República catalana, em van venir ganes d’escriure alguna cosa a l’arbre que tinc al davant de la meva botiga per commemorar-ho, i així poder contemplar com de mica en mica el cor o la paraula gravada amb un del meus vells claus de pelleter, s'anava enlairant aliena a les tardors o als hiverns que vindran, a les futures primaveres i estius, als llamps, a les sequeres i a les inundacions, i que, després que jo plegui, d’aquí a uns anys, de vendre vanitat als veïns i passavolants, seguirà remuntant fins que la reina del cel digui prou. La meva era indubtablement una acció poètica que com totes només pretenia restaurar un equilibri perdut, igual que ho fan la mentida i la veritat, i simular el que jo crec que hauria de ser la justícia divina quan vol ser humana. En aquest sentit he de reconèixer que també era una pretensió irreverent perquè en ella amagava la supèrbia de dir-li a la Verge què ha de fer.

Així doncs, què hi podia escriure?

----------------------

Quan Sun Pin, comandant dels exercits de Txi, es va enfrontar a Pang Txuan, comandant en cap dels exercits d’U, veient les presses que tenia el seu rival i coneixent la seva manera de pensar va dir: “Les tropes dels nostres adversaris es pensen que la nostra gent és covarda. El guerrer hàbil prendrà en consideració aquesta circumstància i establirà la seva estratègia de manera que en pugui treure un benefici. Segons l’art de la guerra, un exèrcit que, delerós de prendre avantatge sobre el seu enemic, recorre de pressa una distància de cent llegües, perdrà el cap de l’avantguarda i, en una distància de cinquanta llegües, hi deixarà la meitat de les seves tropes abans d’arribar al punt crític.” Després Sun Pin ordenà a les seves tropes que, tan bon punt entressin a U, encenguessin cent mil fogueres la primera nit, cinquanta mil la segona i trenta mil la tercera.

Pang Txuan caminà durant tres dies i, ple d’una vana satisfacció, va dir: “Sempre he estat convençut de la covardia de la gent de Txi, tan sols fa tres dies que són al meu país i ja han desertat la meitat dels oficials i dels soldats”. I de seguida va abandonar la seva infanteria pesada i els seus carros per a seguir endavant amb les tropes d’elit.

Sun Pin havia calculat que Pang Txuan, conduint les seves tropes a marxes forçades, arribaria al pas de Maling al cap vespre. Va distribuir les seves tropes per a realitzar una emboscada. Sun Pin va arrencar l’escorça d’un gran arbre i damunt del tronc va escriure: Pang Txuan mor sota aquest arbre.

Després va situar els arquers més hàbils de l’exèrcit amb deu mil arcs a ambdós costats del camí i finalment va ordenar que un cop fos de nit, en veure un foc, tots els arquers prenguessin aquella llum per blanc.

Pang Txuan va arribar efectivament aquella nit. Quan va veure que hi havia una cosa escrita en un arbre va encendre una torxa per tal de llegir-la. Abans que pogués acabar de fer-ho, els deu mil arquers de Txi llançaren les seves fletxes al mateix temps, i l’exèrcit d’U fou derrotat. (Segons Se-Ma Ts’ien (vers 100 a. J.C.) Sun Tzu, L’art de la guerra.)

----------------------

Crec que el millor és no escriure res a l’arbre perquè l’arbre mateix és tot ell una enciclopèdia completa del món i del cel per a qui la sàpiga llegir sense torxes.



viernes, 27 de octubre de 2017

S'en va anar (és un dir)



Se'n va anar (és un dir)

Tant de temps que ha passat!
Dintre meu, tanta nit!
Dalt del cel, la ciutat
on potser
ella ha fugit.

Se'n va anar
en un dia molt clar.
Jo no sé
si a una terra llunyana.
Se'n va anar
cap enllà.
No sé pas
si tornarà.

Se'n va anar,
va donar-me la mà,
que a un adéu
no li cal cap paraula.
Se'n va anar
i un mirar
m'ha quedat per recordar.

Digue'm, amor, si és ben cert
que més enllà fa bon dia.
Digue'm, si mai que un es perd
és que ha trobat l'alegria.

Se'n va anar,
va donar-me la mà.
Jo no sé
quina cosa em diria.
Se'n va anar
cel enllà
i mai més
no tornarà.


Lletra i música d'en Raimon



jueves, 26 de octubre de 2017

Respecte pels gibraltarenys.



Diari de tardor (3)

Respecte pels gibraltarenys.

El passat diumenge Tv3 entrevistava John Carlin al programa Preguntes freqüents. De la conversa vull destacar el tros on va dir que:  “Cuando la política nacional penetra en los procesos mentales y especialmente el tema territorial, País Vasco, Cataluña… Como que se les cruzan los cables, y gente que por lo demás puede ser tremendamente razonable, simpática, ver la vida con sentido del humor, pierde el sentido del humor, pierde la razón y se calientan mucho, se ponen muy nerviosos y actúan de una manera que nada tiene que ver con esa otra España moderna, progresista que también existe. La actitud de Mariano Rajoy me recuerda la actitud de Madrid hacía Gibraltar. El tema de Gibraltar, la política española de hace muchísimos años, más de doscientos, trescientos, ha sido que Gibraltar tiene que volver a ser español, ese es el objetivo de un gobierno  tras otro. Entonces, ¿cómo se consigue esto? Se consigue apelando, para empezar a la lógica. Por supuesto que es absurdo que Gibraltar pertenezca al Reino Unido y que esté donde esté. Pero, con lo cual hay una base lógica para poder intentar convencer a los gibraltareños que cambien de plan. Si quieres convencer a los gibraltareños ¿qué haces?, bueno, diálogo, por supuesto, pero ante todo les muestras respeto, los tratas bien, les das una imagen de lo bonito que sería formar parte de España y la gran bienvenida que tendrían en caso de cambiar de plan y votar en un referéndum, por ejemplo. Sería una buena pregunta, ¿estaría el gobierno español a favor de un referéndum ahí en caso de que la situación cambiara? En cambio lo que he visto en el tema de Gibraltar a lo largo de todos estos años es permanentemente… están como agrediéndoles verbalmente, como sabrás estas tremendas colas que ponen ahí la Guardia civil e inmigración para complicarles la vida… Con lo cual es enormemente contraproducente. Y a eso voy, la enorme diferencia que son sus objetivos que expresan y la manera que actúan que es absolutamente  contraproducente y lo que hemos visto los últimos años, cinco, siete años, con el tema catalán ha sido una variación de lo mismo pero con más intensidad y más frecuencia…

L‘altre dia també, l‘Empar Moliner deia que pitjor que et peguin és que després neguin que t‘han pegat. Això, afirmava convençuda, és el que passa amb les dones maltractades, el que de vegades encara succeeix amb els gais i amb minories oprimides en general. Ho estem veient aquest dies amb els rohingyes als que Birmània nega gairebé la seva existència. I passa actualment amb els catalans, ho hem comprovat en moltes de les interpretacions del que va ocorre l’1 d’octubre. I passava amb els jueus. Durant segles els han violentat negant que ho fessin, però que ja no. L’Empar Moliner concloïa que els jueus s‘havien guanyat amb molt d’esforç el respecte per evitar que qui els pega o mata després ho negui. Els catalans encara no, estem en el camí d’aconseguir-ho, però és una feina laboriosa que també topa amb l’opinió de molts altres catalans, i, per descomptat, d’espanyols que segur no deuen entendre ni un borrall del que acabo de dir jo o diu el mateix John Carlin quan parla del convenient que seria pels espanyols mostrar respecte pels gibraltarenys. 

lunes, 23 de octubre de 2017

Per què la gent canta el Virolai a les manifestacions?





Sí, em pregunto, per què la gent canta el Virolai a les manifestacions?





O quan recompta vots. Per què ho fa?




Més avall em permeto incloure la partitura i la lletra, però d'ella m'agradaria destacar la següent estrofa:

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.






Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

viernes, 20 de octubre de 2017

Anar a orinar



Diari de tardor (2)

Anar a orinar

La meva mare va néixer l’any 20 del segle passat, és a dir, quan va esclatar la guerra tenia només 16 i quan va acabar 19. En ple règim del 78, un cop ja traspassat el dictador, hi havia ocasions en les que encara demanava permís per parlar català quan entrava en un lloc públic en el que no era coneguda, banc, oficina, farmàcia, restaurant, botiga, perruqueria... Jo la renyava amb afecte, però ella no ho podia evitar.

El sentiment de fons que generava aquest comportament ha estat també l’arquitectura bàsica del catalanisme que ha sostingut i ha regit la vida pública catalana durant tots aquests anys. Segons sembla, ara, el catalanisme ha implosionat deixant pas a un sobiranisme immadur que no ha aconseguit del tot lliurar-se d’allò que feia que la meva mare demanés permís per parlar el català quan ja era legal fer-ho.

Quan al personatge que interpreta Morgan Freeman a la pel·lícula Cadena perpètua li atorguen la llibertat condicional, havent-se passat la majoria de la vida a la presó, li costa tant adaptar-se que en una feina que troba en un supermercat no para de demanar permís per fer qualsevol cosa, fins i tot la més innocent com anar a orinar al lavabo. L’encarregat, cansat de que constantment li estigui demanant permís li diu, “quan vulguis anar a orinar ves-hi, no em demanis més permís, si us plau”.

Ara podria parlar del què és o no és la llibertat o la dignitat, omplir-me la boca de paraules solemnes, però no ho faré pas perquè segurament seria cruel amb algú i, sobre tot, injust amb la meva mare. 

viernes, 13 de octubre de 2017

Institut Lluïsa Cura




Aquesta és una fotografia de primers dels anys 30 del segle passat on es veu a la meva mare, senyalada amb un cercle vermell, en una sortida a la platja organitzada per membres de l’escola Lluïsa Cura.

La Lluïsa Cura ha estat sempre el meu col·legi electoral, i així ho va ser també el passat dia 1 d’octubre on vaig anar a votar com sempre. Bé, com sempre no.

Així que també em permeto reproduir el text que han penjat a les seves finestres la Comunitat educativa ECAT Institut Lluïsa Cura.


Davant els fets gravíssims ocorreguts a Catalunya aquest 1 d’octubre.
La comunitat educativa de l’ECAT Institut Lluïsa Cura volem manifestar el següent:
1.    Ens solidaritzem amb tots els ferits durant les actuacions policials que considerem impròpies d’un estat democràtic i que violen drets fonamentals, com els de reunió i llibertat d’expressió.

2.    Ens solidaritzem amb els companys i companyes docents, no docents, alumnes i exalumnes  d’altres instituts  que han rebut cops, amenaces o han estat coaccionats pel simple fet d’obrir les escoles.

3.    Condemnem les càrregues i el maltractament contra ciutadans que s’expressaven pacíficament i democràtica a través del seu vot.

4.    Judicialitzar i violentar un conflicte polític no és bo per ningú. L’ús de la força no servirà per resoldre un problema que exigeix solucions democràtiques.

5.    Finalment, volem agrair a tots els ciutadans –molts d’ells veïns i veïnes del nostre institut– el suport, compromís i implicació en la defensa del centre que va fer possible que es pogués mantenir obert i que el poble s’hi pogués expressar lliurement.

Barcelona 2 d’octubre de  2017
També us convidem a veure el següent vídeo

Comunitat educativa ECAT Institut Lluïsa Cura  
----------------------

La darrera foto és de la nit esperant el recompte.  

jueves, 5 de octubre de 2017

Sonet 14



Sonet 14

Jo no formo la meva opinió mirant les estrelles,
però em crec un bon mestre astròleg,
mes no per dir la mala o la bona sort,
les plagues o les morts o el clima d'un període.

Tampoc preveure en breu la fortuna,
dient a cadascú el seu tro, pluja o vent,
o predir al príncep si tot sortirà bé,
amb freqüents presagis que trobo al cel.

Tan sols dels teus ulls dimana el meu saber
i en aquestes dues estrelles, sempre llegeixo tal art,
que veritat i bellesa, floriran a un temps
el dia que tu vulguis ser guardià de tu mateix.

Si no, de tu, amb pena, això et pronostico:
El teu fi serà també la fi de la bellesa.

William Shakespeare

-----------------------------------

Soneto 14

Yo no tomo mi juicio, mirando las estrellas,
sin embargo, me creo un buen maestro astrólogo,
mas no para decir, la mala o buena suerte,
las plagas o las muertes o el clima de un periodo.

Tampoco predecir en breve la fortuna,               
diciendo a cada uno, su trueno, lluvia o viento,
o predecir al príncipe si todo saldrá bien,
con frecuentes presagios que yo encuentro en el cielo.

Tan sólo de tus ojos dimana mi saber
y en esas dos estrellas, siempre leo tal arte,     
que verdad y belleza, florecerán a un tiempo
el día que tú quieras, ser guardián de ti mismo.

Si no, de ti, con pena, esto te pronostico:
Tu fin será también, el fin de la Belleza.

William Shakespeare

-----------------------------------

Sonnet 14

Not from the star do I my judgment pluck,
And yet methinks I have Astronomy,
But no to tell of good, or evil luck,
Of plagues, of dearth, or season's quality;

Nor can I fortune to brief minutes tell,
Pointing to each his thunder, rain, and wind.
Or say wich Princes if it shall go well
By oft predict that I in heaven find.

But from thine eyes my knowledge I derive,
And constant stars in them I read such art         
As truth and beauty shall together thrive
If from thyself, to store thou wouldst convert:

Or else of thee this I prognosticate,
Thy end is Truth's and Beauty's doom and date.

William Shakespeare


domingo, 1 de octubre de 2017