viernes, 13 de octubre de 2017

Institut Lluïsa Cura




Aquesta és una fotografia de primers dels anys 30 del segle passat on es veu a la meva mare, senyalada amb un cercle vermell, en una sortida a la platja organitzada per membres de l’escola Lluïsa Cura.

La Lluïsa Cura ha estat sempre el meu col·legi electoral, i així ho va ser també el passat dia 1 d’octubre on vaig anar a votar com sempre. Bé, com sempre no.

Així que també em permeto reproduir el text que han penjat a les seves finestres la Comunitat educativa ECAT Institut Lluïsa Cura.


Davant els fets gravíssims ocorreguts a Catalunya aquest 1 d’octubre.
La comunitat educativa de l’ECAT Institut Lluïsa Cura volem manifestar el següent:
1.    Ens solidaritzem amb tots els ferits durant les actuacions policials que considerem impròpies d’un estat democràtic i que violen drets fonamentals, com els de reunió i llibertat d’expressió.

2.    Ens solidaritzem amb els companys i companyes docents, no docents, alumnes i exalumnes  d’altres instituts  que han rebut cops, amenaces o han estat coaccionats pel simple fet d’obrir les escoles.

3.    Condemnem les càrregues i el maltractament contra ciutadans que s’expressaven pacíficament i democràtica a través del seu vot.

4.    Judicialitzar i violentar un conflicte polític no és bo per ningú. L’ús de la força no servirà per resoldre un problema que exigeix solucions democràtiques.

5.    Finalment, volem agrair a tots els ciutadans –molts d’ells veïns i veïnes del nostre institut– el suport, compromís i implicació en la defensa del centre que va fer possible que es pogués mantenir obert i que el poble s’hi pogués expressar lliurement.

Barcelona 2 d’octubre de  2017
També us convidem a veure el següent vídeo

Comunitat educativa ECAT Institut Lluïsa Cura  
----------------------

La darrera foto és de la nit esperant el recompte.  

4 comentarios:

Francesc Puigcarbó dijo...

el meu col·legi electoral l'escola fa anys que es va tancar.

Ah! Al títol del post li falta una L.


El peletero dijo...

Recony, tens raó, gràcies!!!

Anónimo dijo...

Quina barreja més oportuna de missatges transmet aquesta fotografia, Xavier. La mare, la imatge idíl·lica, el pas del temps i els estrips, que condensen el que el teu apunt expressa.

El peletero dijo...

Gràcies Enric, t‘agraeixo molt aquest comentari. Cada vegada penso més amb la mare. Vivim temps molt difícils, potser no tant com els que ella va viure, ella i el pare que va fer una guerra amb només 18 anys. Seguim el seu camí.

Una abraçada.