La sort i l’encuny

Fotografia d'un servidor.

Diari d’hivern. (8)

La sort i l’encuny

Fa pocs dies que un amic em confessava amb ironia que si fos ric, intel·ligent, més jove, físicament ben format i, en conseqüència, un home guapo i atractiu, no tindria cap dificultat en ser també una bona persona. Si a més fos lliure, continuà, podria tenir i mostrar criteris justos sobre la vida dels altres i exercir amb generositat la misericòrdia, la pietat i la caritat envers els pobres, els deformes, els diferents, els bojos, els esclaus i, sobre tot, els desafortunats. Si fos ciutadà d’un país autodeterminat em permetria contemplar, deia ell, amb clemència els que no ho són i d’aquesta manera jutjar-los amb equitat i condemnar-los a penes legals, és a dir, justes, adequades, proporcionades i alhora exemplars per a la resta de ciutadans que intentin gaudir de la sort moral de no ser responsables, com jo, de tot allò que no depèn d’ells. Per aquest motiu, em confessava amb sornegueria el meu amic, que no entén al senyor Jordi Cuixart quan afirma amb lucidesa com si ens mostrés una ferida lluminosa que ara casa seva és la presó i que en ella ha après a ser un home lliure.

Jo, que no posseeixo cap de les virtuts que fan ser bona persona a un ésser bípede, li vaig recordar l’exemple de T.H. Lawrence tan ben relatat en el seu tercer i darrer llibre, L’encuny. En ell, l’heroi de la Gran Guerra, ens explica la seva experiència voluntària d’ocultació i de pèrdua d’identitat, status, fama i jerarquia com a soldat ras en una unitat d’aviació de la R.A.F. on,  amb les seves pròpies paraules, "Els soldats d’aviació no tenen possessió alguna, escassos llaços, poques preocupacions quotidianes. Pel que a mi es refereix, el deure només m’exigeix ​​ara que els cinc botons del meu pit brillin".

Segurament l’exèrcit britànic, la RAF més concretament, li devia semblar al soldat ras Lawrence un lloc sanitàriament més segur i fiable per eclipsar-se en ella amb una nova personalitat i un nom fals: John Hume Ross, que li permetés, el que cita la contraportada de Huerga & Fierro, editors: "I el profit que he tret d’això és que mai tornaré a tenir por dels homes. Doncs aquí he après la solidaritat amb ells. No és que siguem molt semblants ni que ho anem a ser. Em vaig allistar amb grans esperances de compartir els seus gustos, les seves maneres i la seva vida, però la meva naturalesa segueix veient totes les coses en el mirall de si mateixa".

En el mirall de sí mateixa.

Està clar que jo no sóc en Lawrence ni en Cuixart però sé de què parlen i entenc a Joan Margarit quan afirma poèticament, com Jordi Cuixart, que cal guanyar la guerra per tenir casa; una manera millor, sens dubte i segons el meu humil parer de primat bípede, de ser bona persona i convocar la sort com aquell que busca l’amor i una bona història per ser viscuda amb valor i coratge a l’empara de la poesia, perquè, com diu l’Enric Vila:  “Si la por et tenalla, tens una vida petita. Si tens una vida petita, no tens experiències grans o genuïnes. Si no tens experiències grans o genuïnes, no generes històries noves. Si no generes històries noves, no enriqueixes la cultura. Quan la cultura s’aprima, les pors es van fent llargues com les ombres dels xiprers dels cementiris abans de fondre’s amb la nit.” 

Així doncs, generarem històries noves i en elles trobarem la sort i l’amor com si fos la porta d’un mur que no en té, i deixarem la moral, la riquesa i la bellesa als reis i als seus lacais.

-----------------------

La suerte y el troquel

Hace pocos días que un amigo me confesaba con ironía que si fuera rico, inteligente, más joven, físicamente bien formado y, en consecuencia, un hombre guapo y atractivo, no tendría ninguna dificultad en ser también una buena persona. Si además fuera libre, continuó, podría tener y mostrar criterios justos sobre la vida de los demás y ejercer con generosidad la misericordia, la piedad y la caridad para con los pobres, los deformes, los diferentes, los locos, los esclavos y, sobre todo, los desafortunados. Si fuera ciudadano de un país autodeterminado me permitiría contemplar, decía él, con clemencia los que no lo son y de esta manera juzgarlos con equidad y condenarlos a penas legales, es decir, justas, adecuadas, proporcionadas y a la vez ejemplares para el resto de ciudadanos que intenten disfrutar de la suerte moral de no ser responsables, como yo, de todo aquello que no depende de ellos. Por este motivo, me confesaba con socarronería mi amigo, que no entiende al señor Jordi Cuixart cuando afirma con lucidez como si nos mostrara una herida luminosa que ahora su casa es la cárcel y que en ella ha aprendido a ser un hombre libre.

Yo, que no poseo ninguna de las virtudes que hacen ser buena persona a un ser bípedo, le recordé el ejemplo de T.H. Lawrence tan bien relatado en su tercer y último libro, El troquel. En él, el héroe de la Gran Guerra, nos cuenta su experiencia voluntaria de ocultación y de pérdida de identidad, status, fama y jerarquía como soldado raso en una unidad de aviación de la R.A.F. donde, con sus propias palabras, "Los soldados de aviación no tienen posesión alguna, escasos lazos, pocas preocupaciones cotidianas. Por lo que a mí se refiere, el deber sólo me exige ahora que los cinco botones de mi pecho brillen".

Seguramente el ejército británico, la RAF más concretamente, le debió parecer al soldado raso Lawrence un lugar sanitariamente más seguro y fiable para eclipsarse en ella con una nueva personalidad y un nombre falso: John Hume Ross, que le permitiera, lo que cita la contraportada de Huerga & Fierro, editores: "Y el provecho que he sacado de ello es que nunca volveré a tener miedo de los hombres. Pues aquí he aprendido la solidaridad con ellos. No es que seamos muy similares ni que lo vayamos a ser. Me alisté con grandes esperanzas de compartir sus gustos, sus formas y su vida, pero mi naturaleza sigue viendo todas las cosas en el espejo de sí misma".

En el espejo de sí misma.

Está claro que yo no soy Lawrence ni Cuixart pero sé de qué hablan y entiendo a Joan Margarit cuando afirma poéticamente, como Jordi Cuixart, que hay que ganar la guerra para tener casa; una manera mejor, sin duda y según mi humilde opinión de primate bípedo, de ser buena persona y convocar a la suerte como aquel que busca el amor y una buena historia para ser vivida con valor y coraje al amparo de la poesía, porque, como dice Enric Vila: "Si el miedo te atenaza, tienes una vida pequeña. Si tienes una vida pequeña, no tienes experiencias grandes o genuinas. Si no tienes experiencias grandes o genuinas, no generas historias nuevas. Si no generas historias nuevas, no enriqueces la cultura. Cuando la cultura se adelgaza, los miedos se van haciendo largas como las sombras de los cipreses de los cementerios antes de fundirse con la noche." 

Así pues, generaremos historias nuevas y en ellas encontraremos la suerte y el amor como si fuera la puerta de un muro sin ella, y dejaremos la moral, la riqueza y la belleza a los reyes y a sus lacayos.