Hemeroteca pelletera
Material reciclable
En les pintures de Peellaert
trobem una multitud de rastres i petjades, també les nostres, camins que
nosaltres hem recorregut de la mateixa manera, a peu o somiant, pujant o
baixant.
Peellaert, com a bon artista pop
que és, construeix la seva obra amb material usat. Igual que Warhol recicla
igualment els mites dels mass media per produir amb ells, amb el material
sobrant que en realitat són, una nova mentida versemblant.
Els personatges que apareixen en
les seves pintures no són éssers anònims, ni arquetips o estereotips humans ni
caricatures simples, psicològiques o socials, tot el contrari, els podem
identificar plenament, tenen noms i cognoms, qualsevol de nosaltres els coneix
i els reconeix, són els músics, els polítics, els artistes, actors i herois o
antiherois populars que interpreten successos com a simples actors o, fins i
tot, una al·legoria de si mateixos simulant ser altres o no. Les seves pintures
són retrats simbòlics, no psicològics, són escenes d'una pel·lícula que mai
s'ha arribat a filmar, però que en les seves vides públiques, i, segurament,
privades també, s'està gravant contínuament en un pla seqüència interminable.
Ignoro si l'obra de Peellaert
conté mitologemes propis,
aprofita els ja existents o utilitza tots dos, els que li ofereix la pròpia
cultura pop que els ha produït en abundància per reinterpretar-los en una nova
clau simbòlica i una nova èpica i lírica. Ignoro també si el procés es realitza
a través de la inducció o de la deducció, és a dir, si el principi general és
el resultat de les experiències particulars o bé a l'inrevés, si les
conseqüències particulars provenen d'un principi general. Desconec quin pot ser
aquest principi i si hi ha d'haver necessàriament un. Les experiències
particulars són de cadascú, però en les de l'art i en les de Peellaert
qualsevol pot trobar la seva i emocionar-se, en un sentit ampli de la paraula, al
reconèixer-se també en les vides dels altres com si aquesta mena de
coincidència donés sentit a la seva vida o a part d'ella.
Els mites pop, per la seva
mateixa personalitat, desborden gairebé sempre el seu propi espai, són per
naturalesa incontinents i obscens, no poden quedar reclosos en un vedat tancat
ni hi ha presó que els aconsegueixi retenir. La cultura pop és tan depredadora
com fèrtil i deposa reis amb tanta facilitat com erigeix de nous contínuament, i si no els troba fa
ressuscitar cadàvers com si fossin nadons. La cultura pop és bàsicament una
cultura zombie.
El seu hàbitat és aquesta espècie
de nou món saturnià del present, tan estrany com el de les pintures de Claude
Lorrain, un món mític nou, contemporani, tan insòlit i fascinant com el de
Virgili, però en aquesta ocasió poblat per uns nous déus i herois , ignoro si
tan immortals com els antics però sí tan fracassats com ells. Un món que vol
reproduir, com en el de l'antiguitat, els sentiments que produeix l'experiència
del temps.
Aquests mites pop, són els
nostres, els que han configurat bona part de la nostra educació sentimental, la
nostra memòria inventada, els nostres records robats que, com els petons, són
els millors.
Immortals o fracassats no
abandonen del tot el seu perímetre de seguretat, aquesta espècie de
intocabilitat de què parlàvem un dia, d'éssers ressuscitats que no viuen en cap
món habitable. Més o menys com nosaltres mateixos.
(Continuarà)
----------------------------------------
Hemeroteca
peletera
Material
reciclable
En las pinturas de Peellaert encontramos una multitud
de rastros y pisadas de otros, caminos que nosotros hemos recorrido del mismo
modo, a pie o soñando, subiendo o bajando.
Peellaert, como buen artista pop que es, construye su
obra con material usado. Igual que Warhol recicla igualmente los mitos de los
mass media para producir con ellos, con el material sobrante que en realidad
son, una nueva mentira verosímil.
Los personajes que aparecen en sus pinturas no son
seres anónimos, ni arquetipos o estereotipos humanos ni caricaturas simples,
psicológicas o sociales, todo lo contrario, los podemos identificar plenamente,
tienen nombres y apellidos, cualquiera de nosotros los conoce y los reconoce, son
los músicos, los políticos, los artistas, actores y héroes o antihéroes populares
que interpretan sucesos como simples actores o incluso una alegoría de sí
mismos simulando ser otros o no. Sus pinturas son retratos simbólicos, no
psicológicos, son escenas de una película que nunca se ha llegado a filmar,
pero que en sus vidas públicas, y seguramente privadas también, se está grabando
continuamente en un plano secuencia interminable.
Ignoro si la obra de Peellaert contiene mitologemas propios, aprovecha
los ya existentes o utiliza ambos, los que le ofrece la propia cultura pop que
los ha producido en abundancia para reinterpretarlos en una nueva clave
simbólica y una nueva épica y lírica. Ignoro también si el proceso se realiza a
través de la inducción o de la deducción, es decir, si el principio general es
el resultado de las experiencias particulares o bien al revés, si las
consecuencias particulares provienen de un principio general. Desconozco cuál
puede ser ese principio y si tiene que haber necesariamente uno. Las
experiencias particulares son de cada cuál, pero en las del arte y en las de
Peellaert cualquiera puede encontrar la suya y emocionarse, en un sentido
amplio de la palabra, al reconocerse también en las vidas de los otros como si
esa especie de coincidencia diera sentido a su vida o a parte de ella.
Los mitos pop, por su misma personalidad, desbordan casi
siempre su propio espacio, son por naturaleza incontinentes y obscenos, no
pueden quedar recluidos en un coto cerrado ni hay cárcel que los consiga
retener. La cultura pop es tan depredadora como fértil y depone reyes con tanta
facilidad como erige de nuevos continuamente, y si no los encuentra hace
resucitar cadáveres igual que si fueran recién nacidos. La cultura pop es
básicamente una cultura zombie.
Su hábitat es esa especie de nuevo mundo saturnino del
presente, tan extraño como el de las pinturas de Claude Lorrain, un mundo mítico nuevo,
contemporáneo, tan insólito y fascinante como el de Virgilio, pero en esta
ocasión poblado por unos nuevos dioses y héroes, ignoro si tan inmortales como
los antiguos pero sí tan fracasados como ellos. Un mundo que quiere reproducir,
como en el de la antigüedad, los sentimientos que produce la experiencia del
tiempo.
Esos mitos pop, son los nuestros, los que han
configurado buena parte de nuestra educación sentimental, nuestra memoria
inventada, nuestros recuerdos robados que, como los besos, son los mejores.
Inmortales o fracasados no abandonan del todo su
perímetro de seguridad, esa especie de intocabilidad de la que hablábamos un día, de
seres resucitados que no viven en ningún mundo habitable. Más o menos como
nosotros mismos.
(Continuará)
