lunes, 24 de abril de 2017

Catalunya bis (1 de 3)



Diari de primavera (6)

Catalunya bis (1 de 3)

Quan vaig llegir Homage to Catalonia de George Orwell empès pel meu entusiasme juvenil vaig tenir la decepció de no trobar en cap de les seves pagines l’homenatge explícit a Catalunya que prometia el títol i que jo esperava i desitjava; en el seu lloc, en canvi, hi havia un relat detallat, una descripció elaborada i minuciosa, típicament britànica, de la seva experiència a les trinxeres aragoneses i de la seva participació també en els anomenats i famosos Fets de maig de Barcelona de 1937, una guerra civil dins de l’altra guerra civil.

Aquells fets terribles i estúpids, una guerra civil dins d’una altra guerra civil, posen en evidència i senyalen amb l’índex temible de l’acusació encertada el que José María Aznar, antic President del Govern espanyol, va gairebé profetitzar no fa pas molts mesos: que abans que es tranqués Espanya es trencaria Catalunya. Potser Aznar oblida, com gairebé tots els espanyols, que Espanya va ser la primera que va trencar Catalunya.

Velázquez, el millor i més gran pintor que ha existit mai, va ser, d’acord al càrrec que ostentava dins de la Cort de Felip IV, l’encarregat d’organitzar les celebracions que van tenir lloc el 7 de novembre de 1659 a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa, als límits del País Basc Nord, per a celebrar l’acord que va significar el Tractat dels Pirineus entre els representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó i Lluís XIV de França, que posava fi a la Guerra dels Trenta anys i per el qual es cedia a França el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Tractat que va ser signat i acordat sense consultar, com era obligat, a les Corts Catalanes i amagant-ho oficialment fins a les Corts de Barcelona de 1702, tot i que va ser públic i notori, com era inevitable, des de 1660.

Aquest graciós trencament de Catalunya per sa Majestat Catòlica, regalant-ne una part al francès, posa en evidència de manera sarcàstica la mala fe i la ignorància de l’expresident del Gobierno de España, de la mateixa manera que el valor donat llavors a una part del territori i la seva població.

Aquest, però i com és evident, també és un esdeveniment ja molt antic que com aigua passada no hauria de moure cap molí, però que contrasta de manera extraordinària amb la secular i ja tòpica i ridícula reivindicació espanyola de Gibraltar i que fa que un servidor, i com jo molts altres, es senti molt més proper a un ciutadà de Perpinyà que a un de Cadis, l’un és com un familiar i l’altre només un veí llunyà i tan aliè a mi com pot ser-ho un argentí de la Patagònia o un britànic de les illes Falkland.

Només cinquanta cinc anys després i com a final d’una altre guerra, la de Successió, es proclamava el Decret de Nova Planta on s’assimilaven els antics territoris de la Corona d’Aragó a les lleis de Castella, iniciant l’agressió que ha continuat fins ara, deixant evident que l’Estat espanyol mai ha sentit la necessitat de protegir els seus súbdits catalans. Amb aquest antic Decret de nova planta, doncs, el rei d’Espanya ja no tindria ni el feixuc deure ni l’obligació formal ni legal de consultar a les Corts Catalanes res que tingués a veure amb Catalunya, perquè simplement ja no existien, havien quedat eradicades, esborrades com aquell que passa pàgina.

-------------------------------------------

Diario de primavera (6)

Catalunya bis (1 de 3)

Cuando leí Homage to Catalonia de George Orwell empujado por mi entusiasmo juvenil tuve la decepción de no encontrar en ninguna de sus páginas el homenaje explícito a Cataluña que prometía el título y que yo esperaba y deseaba; en su lugar, en cambio, había un relato detallado, una descripción elaborada y minuciosa, típicamente británica, de su experiencia en las trincheras aragonesas y de su participación también en los llamados y famosos Hechos de mayo de Barcelona de 1937, una guerra civil dentro de la otra guerra civil.

Aquellos hechos terribles y estúpidos, una guerra civil dentro de otra guerra civil, ponen en evidencia y señalan con el índice temible de la acusación acertada lo que José Mª Aznar, antiguo Presidente del Gobierno español, casi profetizó no hace muchos meses: que antes que se rompiera España se rompería Cataluña. Quizás Aznar olvida, como casi todos los españoles, que España fue la primera que rompió Cataluña.

Velázquez, el mejor y más gran pintor que ha existido nunca, fue, de acuerdo al cargo que ostentaba dentro de la Corte de Felipe IV, el encargado de organizar las celebraciones que tuvieron lugar el 7 de noviembre de 1659 en la isla de los Faisanes, en el río Bidasoa, en los límites del País Vasco Norte, para festejar el acuerdo que significó el Tratado de los Pirineos entre los representantes de Felipe IV de Castilla y III de Aragón y Luis XIV de Francia, que ponía fin a la Guerra de los Treinta años y por el que se cedía a Francia el condado del Rosellón y parte del de la Cerdanya. Tratado que fue firmado y acordado sin consultar como era obligado a las Cortes Catalanas y escondiéndolo oficialmente hasta las Cortes de Barcelona de 1702, aunque fue público y notorio, como era inevitable, desde 1660.

Esta  graciosa rotura de Catalunya por su Majestad Católica, regalando una parte al francés, pone en evidencia de manera sarcástica la mala fe y la ignorancia del ex presidente del Gobierno de España al igual que el valor dado entonces a una parte del territorio y a su población.

Éste, sin embargo, y como es evidente, es un hecho ya muy antiguo que como agua pasada no debería mover ningún molino, o sí, pero que contrasta de manera extraordinaria con la secular y tópica y ridícula reivindicación española de Gibraltar que hace que un servidor, y como yo tantos otros, se sienta mucho más cercano a un ciudadano de Perpiñán que a uno de Cádiz, el primero es como un familiar y el otro, el de Cádiz, sólo un vecino lejano y tan ajeno a mí como casi pueda serlo un argentino de la Patagonia o un británico de las islas Falkland.

Sólo cincuenta cinco años después y como final de otra guerra, la de Sucesión, se proclamaba el Decreto de Nueva Planta donde se asimilaban los antiguos territorios de la Corona de Aragón a las leyes de Castilla, iniciando la agresión que ha continuado hasta ahora, dejando evidente que el Estado español nunca ha sentido la necesidad de proteger a sus súbditos catalanes. Con este antiguo Decreto de nueva planta, pues, el rey de España ya no tendría ni el farragoso deber ni la obligación formal ni legal de consultar a las Cortes Catalanas nada que tuviera que ver con Cataluña, porque simplemente ya no existían, habían quedado erradicadas, abolidas, borradas como aquel que pasa página.