viernes, 2 de agosto de 2013

El Peletero/Una vida nova


Una vida nova (revisada)

Diuen que als vuitanta anys es veuen les coses d'una altra manera, si és que arribes a veure-les.

Jo, per sort o per desgràcia, les he vist sempre igual, tan clares com el primer dia, nítides i transparents, com en un dibuix.

Per això vaig decidir canviar de vida i començar-ne una de nova, se m’estava acabant el paper i al llapis ja no li podia treure més punta.

A més, no havia de donar comptes a ningú.

Vaig vendre tot el que tenia menys el meu vell Mercedes; encara serviria, no li tenia un especial afecte, però era capaç de portar-me lluny si l’omplia de gasolina.

Vaig vendre la casa d'aquí i la casa d'allà, els tres aparcaments d'automòbil i els dos de motocicleta. Els mobles, els llibres, els discos, les quatre joies. Tot ho vaig vendre. Fins i tot al meu fill li vaig demanar que saldés el compte que tenia amb mi. Es va sorprendre i ofendre una mica, però ho va fer.

La roba la vaig donar a una institució benèfica. Les cartes les vaig cremar, i les fotografies, com ningú les va voler, també. Vaig esborrar tots els arxius informàtics i les comptes de correu. Tenia prous diners en metàl·lic, i la pensió que l’Estat em pagava i que m’arribava puntualment cada fi de mes, per no tornar enrere.

Amb diners en una mà, una maleta petita a l'altra, i un vell Mercedes ben conservat que funcionava perfectament i al que només calia posar benzina, introduir la clau, girar i prémer l'accelerador, em sentia l’amo del món.

Diuen que a la meva edat es veuen les coses d'una altra manera, començant pel paisatge, és cert. El que veus davant i el que es reflecteix al retrovisor sembla més net i pàl·lid, sense interferències que l’enterboleixin, translúcid i calmat, serè.

El soroll del motor era una bona companyia. La temperatura era agradable i la llum l’atenuaven uns quants núvols en aquella primera hora de la tarda del primer dia de la meva nova vida.

Després de dos-cents quilòmetres direcció nord, vaig parar, vaig baixar i vaig entrar en un bar a peu de carretera. Vaig demanar un cafè. El jove cambrer que em va atendre tenia un ull de vidre, jo no necessitava ulleres, en canvi, em faltaven mitja dotzena de dents, de petit m’havien circumcidat, però encara conservava sencer la resta del cos, els metges no m'havien extirpat ni una pedra de ronyó, ni tampoc cap tros d'intestí, ni duia cap pròtesi de ferro als ossos, però tenia l’estranya sensació d’haver perdut un bon tros de cervell.

Em vaig prendre a poc a poc el cafè, a glopets, era dolent i estava mal fet, cafè barat i aigua bruta de l'aixeta.

Darrere de la barra hi havia també una noia molt alta, em passava ben bé un parell de pams, de mans enormes, que assecava plats suposadament acabats de rentar al rentaplats. Mentre anava assecant, cantussejava fluixet la cançó que algú interpretava a la televisió que tenien penjada a l'extrem d'una paret, enganxada al sostre.

Un ancià més jove que jo la mirava amb atenció, a la noia, no a la televisió.

-Com vas perdre el ull? -li vaig preguntar al cambrer.

Es va sobresaltar i em va mirar desconfiat.

-¿I a vostè què cony li importa? -em va respondre mirant-me desafiant.

-No res -vaig contestar mirant-li directament l'ull bo-, no m'importa res en absolut.

Vaig deixar mig cafè sense beure i me’n vaig anar al lavabo.

Mentre buidava la bufeta, va entrar el noi.

-Ella me’l va arrencar amb una cullera quan encara era un nen -em va deixar anar des del darrere mentre jo pixava.

Vaig acabar d'orinar, em vaig cordar la cremallera de la  bragueta, em vaig girar i li vaig preguntar:

-¿I tu, no li vas arrencar el nas d'una mossegada?

Va deixar anar una rialla.

-Li agraden aquesta mena de coses, eh?, ella en sap moltes. Per pocs diners li pot explicar històries sorprenents, totes certes.

Vaig obrir l'aigua de l'aixeta de la pica del lavabo per rentar-me i mullar-me una mica els cabells. El cambrer no parava d'observar-me en silenci, palplantat.

-I tu, què coi pintes?, -li vaig preguntar mentre m’ensabonava les mans.

-Sóc el seu manager, -em va respondre burleta- cobro comissió.

-Bé, doncs, fes-li saber a la teva representada que l'espero fora -li vaig dir mentre sortia d'aquell lavabo.

-Vol matar un gos?, és barat, vol tenir sexe amb monges?, també es barat, són molt més econòmiques que les putes professionals i són més netes, també hi posen més ganes, més entusiasme, de debò, cregui’m!, ho sé prou bé. Vol menjar-se un gat? Vol que li faci fotos disfressat?

No li vaig prestar atenció, vaig sortir del bar sense pagar el cafè i vaig entrar al meu Mercedes. A la poca estona, la noia alta i de mans grans seia al meu costat. Vaig arrencar i ens en vam anar. Vaig seguir direcció nord.

-Quant em pagaràs?, -em va etzibar res més engegar.

-Depèn del que m'expliquis, comença i veurem.

-No vols follar?

-No.

Es va descordar un botó de la camisa, es va pujar la faldilla fins ensenyar-me les calces, es va posar còmoda i va començar a parlar. No la mirava, el paisatge, tot i que era agradable, era encara massa humà. Al principi la escoltava, després ja no.

Explicava històries truculentes, infantils, on sortien nens bondadosos i d'altres cruels i malvats, de gent abandonada i desapareguda, de pares adoptius. Malalties terribles. Eren històries simples, però rudes, on tot passava de pressa i tot es venia car, caríssim, on qualsevol cosa costava molts diners i tothom traïa a tothom per mala fe o per simple necessitat. Ja estava enfosquint. Ràpid i negre mat.

-Calla! -li vaig dir-, deixa’m escoltar el motor.

A la meva esquerra el sol es posava i a la meva dreta el cel era cada vegada més fosc i blau com una taronja, davant llums blanques i vermelles, darrere igual, llums vermelles i blanques. A dins, llums verdes i el vermell carbó del cigarret que estava fumant la noia. Vaig aturar-me aviat, el rètol de l'hotel tenia llums grogues i ocres. I el llit de l'habitació un cobrellit beix, les parets blanques i els mobles de fusta clara. A la noia li vaig pagar els diners que em va demanar sense regatejar i una habitació al mateix hotel. Demà em buscaré un de cinc estrelles, vaig decidir mentre mirava per la finestra la carretera i sentia el seu brugit intermitent. Em vaig adormir sense pensar en mi.

Em vaig llevar tard i amb gana, la nit anterior no havia pas sopat. Em vaig dutxar i em vaig vestir poc a poc i vaig baixar a dinar, però el menjador encara estava tancat. De la noia compte-contes no hi havia ni rastre.

"Ho sento senyor, aquí a dues hores obrirem, si vol pot prendre una copa al bar mentre espera". Vaig entrar i vaig demanar un cafè, ningú tenia un ull de vidre, però sí que hi havia una dona assecant plats acabats de rentar en un rentaplats. No era jove, no tenia les mans grans i el cafè tampoc era bo. Em vaig acostar i li vaig dir: El cafè és dolent. Em va mirar sorpresa amb els seus ulls mal pintats, no em respongué.

-M'ha entès?, senyoreta -li vaig tornar a preguntar insistint.

-¡Joan!, El senyor vol un altre cafè, diu que aquest està dolent -va cridar ensopidament a l'altra punta de la barra del bar al tal Joan que m'havia fet el primer cafè.

El tal Joan no es va immutar ni va fer res tampoc.

Passades les dues hores vaig entrar al menjador amb un terrible mal gust de cafè a la boca. Jo era l'únic comensal que hi havia i la dona del bar que assecava plats l'única cambrera. Mentre em llegia el menú imprès en una fulla plastificada, romania al meu costat amb cara d’avorrida i la llibreta a punt esperant per prendre’m la comanda.

-El cuiner què tal és?, -li vaig preguntar a la dona.

Estava escarmentada per les dues hores que havia passat amb mi al bar servint-me cafès dolents i responent a les meves rares preguntes que no feien al cas, i es va posar a riure per alleugerí els nervis.

-Molt bo -em va respondre amb ironia-, -és un gran xef, té molt bon ull per a la cuina -continuava rient.

-Saps explicar històries? -li vaig preguntar.

-Si paga bé li explico la història de la meva vida, amb pintallavis o sense maquillatge, vostè tria.

Vaig seguir direcció nord. No anava ràpid, però anava de pressa. La nit arribava cada vegada més aviat i de forma més sobtada i jo m'adormia sense preàmbuls i sense pensar. Cada vegada més hores. Cada vegada més cansat. Parava per prendre cafès dolents, omplir el dipòsit de gasolina i comprar alguna història boja a qui me la volgués vendre.

A les nits m’aturava; quan m'entrava la son llogava una habitació al primer hotel que trobava, prometent-me que l'endemà prendria una en un de cinc estrelles. Però mai no ho vaig fer. No era per estalviar, tenia prou diners, però no pensava en això, no me’n recordava que m’ho havia promès, se m’oblidava.

La son m’agafava fort i sense avisar, després, ja era tard per anar buscant en plena nit un hotel millor que allò que em queia a les mans. Qualsevol llit m'era suficient, en aquell moment no demanava més que un jaç per dormir. Després, al despertar, em feia pena veure on havia deixat caure el meu cos. La senzillesa i la pobresa m'entristien, m'angoixaven i em consternaven fins que m’adormia de nou.

El rumb seguia sent sud-nord.

El temps començava a refrescar i ja havia dies sencers que me'ls passava dormint, tancat a l’habitació. Sense menjar, sense cafès. En la més profunda foscor. Embolicat en una manta usada, en un llit d'una habitació barata. Dormia somiant històries comprades als altres. Ja gairebé no parlava amb ningú, ni tan sols amb mi mateix, necessitava poques paraules, poca llum, poc soroll.

Una nit, el Mercedes es va aturar, havia oblidat posar-li gasolina. El crepuscle em queia al damunt i la carretera em bordava com un llop famolenc. Vaig empènyer l'automòbil fora de la via perquè no destorbés i no causar cap accident; vaig tornar a entrar i allà dins, al seu interior vell i gastat, em vaig quedar mirant els llums dels meus fars i escoltant el silenci. La bateria va fer figa poca estona després, els llums es van apagar i la calefacció també. No passava ningú, no es veia res.

Crec recordar que aquella nit va nevar i que va ser una nit curta perquè de sobte es va fer de dia en plena foscor.

Potser algun enorme camió va perdre el control en aquella corba on jo era, no ho sé pas. O potser va venir la policia, una ambulància o algú. No ho crec.

El que segurament va succeir és que la nit va haver d'acabar abruptament per alguna raó que desconec.

Amb el sol alt, un sol blanc, trist i vell, amb el sol al zenit i la llum al meu front, una llum esmorteïda que no donava claror ni a les coses ni a mi, em va tornar atrapar la son i vaig somiar amb una història que el pare m’explicava de petit.

En ella hi havia un pintor que “va arribar a vell després de dedicar tota la seva vida a un únic quadre. Un cop el va haver acabat, va convidar als amics que encara li quedaven per mostrar la seva obra: en ella es veia un parc i entre els prats un estret camí que conduïa a una casa situada a dalt d’un turó. Quan els amics, preparats per donar la seva opinió, es van girar cap el pintor, aquest ja no es trobava al seu costat. Van mirar de nou cap al quadre: ell era allà, recorrent la suau pendent del camí; va obrir la porta de la casa, es va parar un moment, es va girar, va somriure, els va donar novament l'esquena i acuradament va tancar darrere seu la porta dibuixada". (1)

Diuen que als vuitanta anys es veuen les coses d'una altra manera, si és que arribes a veure-les.

Jo, per sort, les he vist sempre igual, tan clares com el primer dia, nítides i transparents, com en un dibuix.

Per això vaig decidir canviar de vida i començar-ne una de nova, havia acabat el paper i a la punta del llapis ja no se la podia afinar més.

4 novembre de 2006
5 de maig de 2009
31 d’agost de 2013

(1)          Conte extret de¿Cuánta verdad necesita el hombre?” Rüdiger Safranski, 1990. Ensayo Tusquets


-----------------------------


Una vida nueva (revisada)

Dicen que a los ochenta años se ven las cosas de otra manera, si es que llegas a verlas.

Yo, por suerte o por desgracia, las he visto siempre igual, tan claras como el primer día, nítidas y transparentes, como en un dibujo.

Por eso decidí cambiar de vida y empezar una nueva, se me estaba terminando el papel y al lápiz ya no le podía sacar más punta.

Además, no tenía que dar cuentas a nadie.

Vendí todo lo que tenía menos mi viejo Mercedes; aún serviría, no le tenía un especial afecto, pero era capaz de llevarme lejos si lo llenaba de gasolina.

Vendí la casa de aquí y la casa de allí, los tres aparcamientos de automóvil y los dos de motocicleta. Los muebles, los libros, los discos, las cuatro joyas. Todo lo vendí. Incluso a mi hijo le pedí que saldara la cuenta que tenía conmigo. Se sorprendió y se ofendió un poco, pero lo hizo.

La ropa la di a una institución benéfica. Las cartas las quemé, y las fotografías, como nadie las quiso, también. Borré todos los archivos informáticos y las cuentas de correo. Tenía suficiente dinero en metálico, y la pensión que el Estado me pagaba y que llegaba puntualmente cada fin de mes, para no volver atrás.

Con dinero en una mano, una maleta pequeña en la otra, y un viejo Mercedes bien conservado que funcionaba perfectamente y al que sólo había que poner gasolina, introducir la llave, girar y apretar el acelerador, me sentía el dueño del mundo.

Dicen que a mi edad se ven las cosas de otra manera, empezando por el paisaje, es cierto. Lo que ves delante y lo que se refleja en el retrovisor parece más limpio y pálido, sin interferencias que lo enturbien, translúcido y calmado, sereno.

El ruido del motor era una buena compañía. La temperatura era agradable y la luz la atenuaban varias nubes en aquella primera hora de la tarde del primer día de mi nueva vida.

Después de doscientos kilómetros dirección norte, paré, bajé y entré en un bar a pie de carretera. Pedí un café. El joven camarero que me atendió tenía un ojo de cristal, yo no necesitaba gafas, en cambio, me faltaban media docena de dientes, de pequeño me habían circuncidado, pero aún conservaba entero el resto del cuerpo, los médicos no me habían extraído ni una piedra de riñón ni tampoco ningún trozo de intestino ni llevaba ninguna prótesis de hierro en los huesos, pero tenía la extraña sensación de haber perdido un buen trozo de cerebro.

Me tomé lentamente el café, a sorbitos, era malo y estaba mal hecho, café barato y agua sucia del grifo.

Detrás de la barra había también una chica muy alta, me sacaba más de un par de palmos, de manos enormes, que extraía platos y cubiertos supuestamente acabados de lavar en el lavavajillas. Mientras iba secando, canturreaba flojita la canción que alguien interpretaba en la televisión que tenían colgada en el extremo de una pared, pegada al techo.

Un anciano más joven que yo la miraba con atención, a la chica, no a la televisión.

-¿Cómo perdiste el ojo? -le pregunté al camarero.

Se sobresaltó y me miró desconfiado.

-¿Y a usted qué coño le importa? -Me respondió mirándome desafiante.

-Nada -contesté mirándole directamente el ojo bueno-, no me importa nada en absoluto.

Dejé medio café sin beber y me fui al baño.

Mientras vaciaba la vejiga, entró el chico.

- Ella me lo arrancó con una cuchara cuando todavía era un niño -me soltó desde atrás mientras yo meaba.

Acabé de orinar, me abroché la cremallera de la bragueta, me giré y le pregunté:

-¿Y tú no le arrancaste la nariz de un mordisco?

Soltó una carcajada.

-Le gustan este tipo de cosas, ¿eh?, ella sabe muchas. Por poco dinero le puede contar historias sorprendentes, todas ciertas.

Abrí el agua del grifo del lavabo para lavarme y humedecerme un poco el pelo. El camarero no paraba de observarme en silencio, plantado como una estatua.

-¿Y tú, qué demonios pintas? -le pregunté mientras me enjabonaba las manos.

-Soy su manager -me respondió burlón-, cobro comisión.

-Bueno, pues, comunícale a tu representada que la espero fuera -le dije mientras salía de aquel lavabo.

-¿Quiere matar un perro?, Es barato, ¿quiere tener sexo con monjas?, también es barato, son mucho más económicas que las putas profesionales y son más limpias, también ponen más ganas, más entusiasmo, de verdad, ¡créame!, lo sé bien. ¿Quiere comerse un gato? ¿Quiere que le haga fotos disfrazado?

No le presté atención, salí del bar sin pagar el café y entré en mi Mercedes. Al poco rato, la chica alta y de manos grandes se sentaba a mi lado. Arranqué y nos fuimos. Seguí dirección norte.

-¿Cuánto me pagarás? -me espetó nada más arrancar.

-Depende de lo que me cuentes, comienza y veremos.

-¿No quieres follar?

-No.

Se desabrochó un botón de la camisa, se subió la falda hasta enseñarme las bragas, se puso cómoda y empezó a hablar. No la miraba, el paisaje, aunque agradable, era todavía demasiado humano. Al principio la escuchaba, después ya no.

Contaba historias truculentas, infantiles, donde había niños bondadosos y otros muy crueles y malvados, de gente abandonada y desaparecida, de padres adoptivos. Enfermedades terribles. Eran historias simples, pero rudas, donde todo pasaba deprisa y todo se vendía caro, carísimo, cualquier cosa valía mucho dinero y todos traicionaban a todos por mala fe o por simple necesidad. Ya estaba oscureciendo. Rápido y negro mate.

-¡Cállate! -le dije, déjame escuchar el motor.

A mi izquierda el sol se ponía y  a mi derecha el cielo era cada vez más oscuro y azul como una naranja, delante luces blancas y rojas, detrás igual, luces rojas y blancas. Dentro, luces verdes y el rojo carbón del cigarrillo que estaba fumando la chica. Me detuve pronto, el rótulo del hotel tenía luces amarillas y coloradas. Y la cama de la habitación una colcha beige, las paredes blancas y los muebles de madera clara. A la chica le pagué el dinero que me pidió sin regatear y una habitación en el mismo hotel. Mañana me buscaré uno de cinco estrellas, decidí mientras miraba por la ventana la carretera y sentía su rugido intermitente. Me dormí sin pensar en mí.

Me levantó tarde y con hambre, la noche anterior no había cenado. Me duché y me vestí despacio y bajé a comer, pero el comedor todavía estaba cerrado. De la chica cuenta-cuentos no había ni rastro.

"Lo siento señor, dentro de dos horas abriremos, si quiere puede tomar una copa en el bar mientras espera". Entré y pedí un café, nadie tenía un ojo de cristal, pero sí había una mujer secando platos recién lavados en un lavavajillas. No era joven, no tenía las manos grandes y el café tampoco era bueno. Me acerqué y le dije: “El café es malo”. Me miró sorprendida con sus ojos mal pintados, no me respondió.

- ¿Me ha entendido?, señorita -le volví a preguntar insistiendo.

- ¡Juan!, el señor quiere otro café, dice que éste está malo -gritó con desgana a la otra punta de la barra del bar al tal Juan que me había hecho el primer café.

El tal Juan ni se inmutó ni hizo nada tampoco.

Pasadas las dos horas entré en el comedor con un terrible mal sabor de café en la boca. Yo era el único comensal que había y la mujer del bar que secaba platos la única camarera. Mientras me leía el menú, impreso en una hoja plastificada, permanecía a mi lado con cara de aburrida y la libreta a punto esperando para tomarme el pedido.

- ¿El cocinero qué tal es? -le pregunté a la mujer.

Estaba escarmentada por las dos horas que había pasado conmigo en el bar sirviéndome cafés malos y respondiendo a mis raras preguntas que no hacían al caso, y se puso a reír para aliviar los nervios.

- Muy bueno -me respondió con ironía-, es un gran chef, tiene muy buen ojo para la cocina -continuaba riendo.

- ¿Sabes contar historias? -le pregunté.

- Si paga bien le cuento la historia de mi vida, con pintalabios o sin maquillaje, usted elige.

Seguí dirección norte. No iba rápido, pero iba deprisa. La noche llegaba cada vez más pronto y de forma más repentina y yo me dormía sin preámbulos y sin pensar. Cada vez más horas. Cada vez más cansado. Paraba para tomar cafés malos, llenar el depósito de gasolina y comprar alguna historia loca a quien me la quisiera vender.

Por las noches me paraba, cuando me entraba el sueño alquilaba una habitación en el primer hotel que encontraba, prometiéndome que al día siguiente tomaría una en uno de cinco estrellas. Pero nunca lo hice. No era para ahorrar, tenía suficiente dinero, pero no pensaba en eso, no me acordaba que me lo había prometido, se me olvidaba.

El sueño me atrapaba fuerte y sin avisar, después, ya era tarde para ir buscando en plena noche un hotel mejor que lo que me caía en las manos. Cualquier cama me era suficiente, en ese momento no pedía más que un lecho para dormir. Luego, al despertar, me daba pena ver dónde había dejado caer mi cuerpo. La sencillez y la pobreza me entristecían, me angustiaban y me consternaban hasta que me dormía de nuevo.

El rumbo seguía siendo sur-norte.

El tiempo empezaba a refrescar y ya había días enteros que me los pasaba durmiendo, encerrado en la habitación. Sin comida, sin cafés. En la más profunda oscuridad. Envuelto en una manta usada, en una cama de una habitación barata. Dormía soñando historias compradas a otros. Ya casi no hablaba con nadie, ni siquiera conmigo mismo, necesitaba pocas palabras, poca luz, poco ruido.

Una noche, el Mercedes se detuvo, había olvidado ponerle gasolina. El crepúsculo me venía encima y la carretera me ladraba como un lobo hambriento. Empujé el automóvil fuera de la vía para que no estorbara y no causar ningún accidente; volví a entrar y allí dentro, en su interior viejo y gastado, me quedé mirando las luces de mis faros y escuchando el silencio. La batería falló poco después, las luces se apagaron y la calefacción también. No pasaba nadie, no se veía nada.

Creo recordar que esa noche nevó y que fue una noche corta porque de repente se hizo de día en plena oscuridad.

Quizás algún enorme camión perdió el control en esa curva donde yo estaba, no lo sé. O quizás vino la policía, una ambulancia o alguien. No lo creo.

Lo que seguramente sucedió es que la noche tuvo que terminar abruptamente por alguna razón que desconozco.

Con el sol alto, un solo blanco, triste y viejo, con el sol en el cenit y la luz en mi frente, una luz amortiguada que no iluminaba ni a las cosas ni a mí, me volvió atrapar el sueño y soñé con una historia que mi padre me contaba de pequeño.

En ella había un pintor que "llegó a viejo después de dedicar toda su vida a un único cuadro. Una vez que lo hubo terminado, invitó a los amigos que aún le quedaban para mostrarles su obra: en ella se veía un parque y entre los prados un estrecho camino que conducía a una casa situada en un alto. Cuando los amigos, listos para dar su opinión, se giraron hacia el pintor, este ya no se encontraba junto a ellos. Miraron de nuevo hacia el cuadro: allí estaba él, recorriendo la suave pendiente del camino; abrió la puerta de casa, se paró un momento, se volvió, sonrió, les dio nuevamente la espalda y cuidadosamente cerró tras de sí la puerta dibujada". (1)

Dicen que a los ochenta años se ven las cosas de otra manera, si es que llegas a verlas.

Yo, por suerte, las he visto siempre igual, tan claras como el primer día, nítidas y transparentes, como en un dibujo.

Por eso decidí cambiar de vida y empezar una nueva, había terminado el papel y a la punta del lápiz ya no se la podía afinar más.


4 de noviembre de 2006
5 de mayo de 2009
31 de agosto de 2013


(1)          Cuento extraido de “¿Cuánta verdad necesita el hombre?” Rüdiger Safranski, 1990. Ensayo Tusquets