lunes, 26 de junio de 2017

Of course I still love you



Diari d’estiu (1)         

Of course I still love you

Aprofitant un viatge turístic per Espanya i Portugal m'ha vingut a visitar una estimada amiga. Amb ella parlava l'altre dia, mentre li ensenyava la meva Barcelona des del mirador del Carmel, sobre Brigitte Marie-Claude Trogneux, l’esposa de l’actual President de la República francesa, monsieur Macron, un cas especial dins de l’univers de dones que són atretes pels homes poderosos, els mascles alfes. Inevitablement vam recordar també les amants dels altres presidents francesos, molt aficionats a tenir-ne quantes més millor. En aquest sentit jo vaig pensar en l’escriptora Carmen Posadas i el seu interessant article. que podeu llegir aquí, defensant amb molt bon criteri a Julie Gayet, la jove amant d’Hollande.

De forma natural la conversa va derivar cap una altre mena de dones diferents, però similars: Les dones de personalitat mal dita masculina que no necessiten especialment homes poderosos al seu costat perquè elles ja ho són. Dones amb una gran ambició professional més enllà o conjuntament amb el desig de formar una família. Amb la capacitat de manar, de dirigir i de fer de guies. Dones molt intel·ligents, molt més que la majoria, i, per descomptat, que els homes comuns i no comuns. Responsables,  preparades, treballadores fins a l’extenuació, perfeccionistes com correspon a les persones exigents amb elles mateixes i amb els altres. Dones racionals que no desconeixen que de vegades hi ha raons que la raó ignora. Dones que tenen interessos  i projectes propis de la resta dels homes que les poden acompanyar al llarg de la seva vida.

Dones incomparables, interessants en l’ampli sentit de la paraula. Estranyament seductores i pertorbadorament atractives, amb una sexualitat a flor de pell que t’atrapa com un encanteri. Belles més que guapes que també, però amb una bellesa especial que només tenen els éssers únics, els éssers diferents que mai són, per definició i per a ningú, indiferents. Misterioses,  nocturnes. Dones amb un encant identificable per la majoria però inusual, poc comú, gens convencional, amb una gràcia lligada d’una manera notable a la seva personalitat i al seu caràcter. Dones que deixen una petjada inesborrable com te la deixaria una cremada de tercer grau.

També ens preguntàrem per la classe d’homes aptes no només per estimar-les sabent i estant disposats a viure’n les conseqüències, sinó pels capaços d’enamorar-les i seduir-les. La Posadas diu dels homes poderosos que:  “solen ser molt interessants. Interessants no pel seu compte bancari, no necessàriament pel que representen, sinó per com són, pel que fan, pels seus somnis i aspiracions. Això no és una cosa amb el que una dona es troba cada dia, ¿no és cert? No es tracta de dependència ni subordinació, cosa que ni busquem ni desitgem, sinó d'un aspecte per a mi fonamental de l'amor com és l'admiració cap a la nostra parella. Normalment aquests són homes forts, intel·ligents, als quals ningú els ha regalat res i que han arribat a on han arribat pel seu propi esforç. No hi ha res més atàvic que aquesta atracció. Des de la matinada de la humanitat, les dones hem buscat al líder del grup perquè ens protegeixi. Unes vegades creiem veure-ho en la bellesa, en la fortalesa física, en la joventut. Altres busquem més enllà de la simple atracció sexual, en el cervell, en un talent i una voluntat que s'hagi traçat seves metes i les hagi aconseguit.

He de reconèixer que jo també admiro els homes i les dones poderoses tot i que no busqui a cap líder ni lideresa del grup, busco una altra cosa. El meu preferit entre tots i totes elles i amb el que potser me n’aniria al llit per a sempre si m’ho demanés, malgrat que ni ell ni jo som gais, és l’Elon Musk, el cap de Tesla i SpaceX. I ho faria sobre tot per una qüestió poètica i no pas per una altra cosa. Per l’encert d’haver posat a la barqueta que recull a l’alta mar les primeres fases recuperades dels seus llançadors Falcon, el nom de “Of course I still love you”.

La meva amiga desconeixia l’anècdota, però li va agradar tant que diu que li escriurà una carta a l’Elon per felicitar-lo i que li enviarà com a regal adjunt un paquet d’un cafè boníssim que fan al seu país, Colòmbia, i que es diu Amor perfecto. 

----------------------

La clau és,  como afirma la Posadas,  proposar-se una meta y assolir-la?  I si no s'aconsegueix i es fracassa?  I si la meta és mediocre? I si no es té cap meta? Se n‘ha de tenir necessàriament una? Què es pot trobar de sexual més enllà de la "simple atracció sexual"?

Penso que pel jovenet Macron, Brigitte era una dona poderosa quan la va conèixer al ser la seva professora. La pregunta és també: ella s’hagués enamorat si no hagués vist en aquell noiet al futur President de la República?, continuarien casats si ell hagués preferit dedicar-se a la filatèlia monocroma? 




Diario de verano (1)

Of course I still love you

Aprovechando un viaje turístico por España y Portugal me ha venido a visitar una querida amiga. Con ella hablaba el otro día, mientras le enseñaba mi Barcelona desde el mirador del Carmel, sobre Brigitte Marie-Claude Trogneux, la esposa del actual Presidente de la República francesa, monsieur Macron, un caso especial dentro del universo de mujeres que son atraídas por los hombres poderosos, los machos alfas. Inevitablemente recordamos también las amantes de los otros presidentes franceses, muy aficionados ellos a tener cuantas más mejor. En este sentido yo pensé en la escritora Carmen Posadas y su interesante artículo que podéis leer aquí, defendiendo con muy buen criterio a Julie Gayet, la joven amante de Hollande.

De forma natural la conversación derivó hacia otra clase de mujeres diferentes, pero similares: Las mujeres de personalidad mal llamada masculina que no necesitan especialmente a hombres poderosos a su lado porque ellas ya lo son. Mujeres con una gran ambición profesional más allá o conjuntamente con el deseo de formar una familia. Con la capacidad de mandar, de dirigir y de hacer de guías. Mujeres muy inteligentes, mucho más que la mayoría, y, por supuesto, que los hombres comunes y no comunes. Responsables, preparadas, trabajadoras hasta la extenuación, perfeccionistas como corresponde a las personas exigentes con ellas mismas y con los demás. Mujeres racionales que no desconocen que a veces hay razones que la razón ignora. Mujeres que tienen intereses y proyectos propios de los hombres que las pueden acompañar a lo largo de su vida.

Mujeres incomparables, interesantes en el amplio sentido de la palabra. Extrañamente seductoras y perturbadoramente atractivas, con una sexualidad a flor de piel que te atrapa como un hechizo. Bellas más que guapas que también, pero con una belleza especial que sólo tienen los seres únicos, los seres diferentes que nunca son, por definición y para nadie, indiferentes. Misteriosas, nocturnas. Mujeres con un encanto identificable por la mayoría pero inusual, poco común, nada convencional, con una gracia ligada de una manera notable a su personalidad y su carácter. Mujeres que dejan una huella imborrable como te la dejaría una quemadura de tercer grado.

También nos preguntamos por la clase de hombres aptos no sólo para amarlas sabiendo y estando dispuestos a vivir las consecuencias, sino por los capaces de enamorarlas y seducirlas. Posadas dice de los hombres poderosos que: "suelen ser muy interesantes. Interesantes no por su cuenta bancaria, no necesariamente por lo que representan, sino por cómo son, por lo que hacen, por sus sueños y aspiraciones. Eso no es algo con lo que una mujer se encuentra todos los días, ¿no es cierto? No se trata de dependencia ni subordinación, algo que ni buscamos ni deseamos, sino de un aspecto para mí fundamental del amor como es la admiración hacia nuestra pareja. Normalmente estos son hombres fuertes, inteligentes, a los que nadie les ha regalado nada y que han llegado a donde han llegado por su propio esfuerzo. No hay nada más atávico que esta atracción. Desde la madrugada de la humanidad, la mujeres hemos buscado al líder de la manada para que nos proteja. Unas veces creemos verlo en la belleza, en la fortaleza física, en la juventud. Otras buscamos más allá de la simple atracción sexual, en el cerebro, en un talento y una voluntad que se haya trazado sus metas y las haya logrado."

He de reconocer que yo también admiro a los hombres y a las mujeres poderosas aunque no busque a ningún líder ni líderesa de la manada, busco otra cosa. Pero mi favorito y favorita y con el que quizá me iría a la cama para siempre si me lo pidiera, aunque ni él ni yo somos gays, es Elon Musk, el dueño de Tesla y SpaceX. Y lo haría sobre todo por una cuestión poética y no por otra cosa. Por el acierto de haber puesto a la barquilla que recoge en alta mar las primeras fases recuperadas de sus lanzadores Falcon, el nombre de "Of course I still love you".

Mi amiga desconocía la anécdota, pero le gustó tanto que dice que le escribirá una carta a Elon para felicitarlo y que le enviará como regalo adjunto un paquete de un café buenísimo que hacen en su país, Colombia, y que se llama Amor perfecto.

----------------------

La clave es, como afirma Posadas, proponerse una meta y lograrla?  Y si no se logra y se fracasa?  Y si la meta es mediocre? Y si no se tiene ninguna meta? Hay que tener necesariamente una? Qué se puede encontrar de sexual más allá de la "simple atracción sexual"?


Pienso que para el jovencito Macron, Brigitte era una mujer poderosa cuando la conoció al ser su profesora . La pregunta es también: ¿ella se habría enamorado si no hubiera visto en aquel muchachito al futuro Presidente de la República?, ¿continuarían casados si él hubiese preferido dedicarse a la filatelia monocroma? 


miércoles, 21 de junio de 2017

56 anys




Diari de Primavera (16)

56 anys

Avui la QK hagués fet 56 anys. 

-------------     


viernes, 16 de junio de 2017

La Clàudia i el Xavier



Diari de primavera (15)

La Clàudia i el Xavier.

Sense paraules.

--------------------------------

miércoles, 7 de junio de 2017

Una persona normal



Diari de primavera (14)

Una persona normal.

Nicola Gentile va ser un mafiós de poca importància jeràrquica que va viure a cavall de Sicília i dels Estats Units durant els primers setanta anys del segle passat. Mai va tenir una “família” pròpia que dirigir ni va pertànyer exactament a cap d’una manera formal, però sí que va ser un membre molt proper a la “família” Genovese després de l’assassinat de Joe Masseria. 

Malgrat el seu baix rang en els esglaons de la màfia, Gentile sempre va estar molt ben considerat dins de l’organització. Les seves bones relacions amb el conjunt de les “famílies” americanes i sicilianes, els seus contactes polítics –sobre tot a Itàlia– i les demostrades qualitats diplomàtiques i d’intermediari que exhibia, van ser aprofitades i utilitzades quan va caldre. Apart dels seus propis negocis d’extorsió, estafes i tràfic de drogues, viatjava constantment trametent missatges, resolent controvèrsies, diferències i conflictes, i, fins i tot, aconseguint la pau en algunes de les guerres mafioses que inevitablement esclataven de manera periòdica i tràgica. Fou el millor negociador i el més hàbil solucionador (troubleshooter) de problemes que va tenir l’Honorable Societat. 

Tot i així, quan va fugir dels USA a Sicília al ser arrestat per tràfic d’estupefaents pel FBI de Nova Orleans, algunes famílies de Palermo van malpensar que podia haver-se convertit en confident de la policia i demanaren a una altra “família” de Catània que l’assassinés. Però els catanesos no van moure un dit, el van deixar viure fins que es va morir de vell en la més trista indigència.

Sigui com sigui, Nicola Gentile va ser el primer mafiós que traí l’omertà de manera pública a l’escriure amb l’ajut d’un periodista, Hank Messick, una autobiografia que encara no ha estat traduïda de l’italià: Vita Di capomafia.

John Dickie, historiador de la màfia, afirma que amb aquest relat de la seva vida, Gentile pretén justificar-se davant de si mateix i dels altres. Que es descriu com un home vell i amargat, i que tots els seus fills havien pres altres camins avergonyint-se dels orígens criminals del seu benestar present i que defugien l’home que havia pagat la seva educació i les seves cases.

Segons sembla, Andrea Camilleri, famós escriptor, guionista, director teatral i televisiu italià, es va passar tota una tarda del 1949 parlant amb ell. En aquesta conversa Gentile li va dir entre moltes altres coses a Camilleri: 

"Si jo vinc aquí desarmat, i vostè treu una pistola, m’apunta i diu: "Gentile, posa't de genolls!", Què faré jo? Doncs agenollar-me. Això no vol dir que vostè sigui un mafiós perquè hagi obligat a Nicola Gentile a posar-se de genolls. Vol dir que és un cretí amb una pistola a la mà.

Ara bé, si jo, Nicola Gentile, vinc desarmat, i vostè està desarmat també, i jo li dic: "Miri, em trobo en aquesta situació. He de demanar-li que es posi de genolls". Vostè em pregunta per què. Jo li dic: "Andrea, permeteu-me que l'hi expliqui". I l’aconsegueixo convèncer que ha de posar-se de genolls. Quan vostè s'agenolla, això sí que em converteix en un mafiós.


Però si vostè es nega a posar-se de genolls, l’hauré de disparar. Això, però, no voldrà dir que jo hagi guanyat; en realitat hauré perdut". (John Dickie, Cosa Nostra, Història de la màfia siciliana)

Nicola Gentile sembla que parli de la Màfia, però en realitat ho està fent de la vida i de les persones en general, mafioses o no.

-----------------------------

Diario de primavera (14)

Una persona normal.

Nicola Gentile fue un mafioso de poca importancia jerárquica que vivió a caballo de Sicilia y de los Estados Unidos durante los primeros setenta años del siglo pasado. Nunca tuvo una “familia” propia que dirigir ni perteneció exactamente a ninguna de una manera formal, pero sí fue un miembro muy cercano a la “familia” Genovese tras el asesinato de Joe Masseria.

A pesar de su bajo rango en los peldaños de la mafia, Gentile siempre estuvo muy bien considerado dentro de la organización. Sus buenas relaciones con el conjunto de las “familias” americanas y sicilianas, sus contactos políticos -sobre todo en Italia- y las demostradas cualidades diplomáticas y de intermediario que exhibía, fueron aprovechadas y utilizadas cuando fue necesario. Aparte de sus propios negocios de extorsión, estafas y tráfico de drogas, viajaba constantemente enviando mensajes, resolviendo controversias, diferencias y conflictos, e, incluso, consiguiendo la paz en algunas de las guerras mafiosas que inevitablemente estallaban de manera periódica y trágica. Fue el mejor negociador y el más hábil solucionador (troubleshooter) de problemas que tuvo la Honorable Sociedad.

Sin embargo, cuando huyó de los USA a Sicilia al ser arrestado por tráfico de estupefacientes por el FBI de Nueva Orleans, algunas “familias” de Palermo malpensaron que podía haberse convertido en confidente de la policía y pidieron a otra “familia” de Catania que lo asesinara. Pero los cataneses no movieron un dedo, lo dejaron vivir hasta que murió de viejo en la más triste indigencia.

Sea como sea, Nicola Gentile fue el primer mafioso que traicionó la omertà de manera pública al escribir con la ayuda de un periodista, Hank Messick, una autobiografía que aún no ha sido traducida del italiano: Vita Di capomafia.

John Dickie, historiador de la mafia, afirma que con este relato de su vida, Gentile pretende justificarse ante sí mismo y ante los demás. Que se describe como un hombre viejo y amargado, y que todos sus hijos habían tomado otros caminos avergonzándose de los orígenes criminales de su bienestar presente y que rehuían al hombre que había pagado su educación y sus casas.

Al parecer, Andrea Camilleri, famoso escritor, guionista, director teatral y televisivo italiano, se pasó toda una tarde de 1949 hablando con él. En esta conversación Gentile le dijo entre otras muchas cosas a Camilleri:

Si yo vengo aquí desarmado, y usted saca una pistola, me apunta y dice: "Gentile, ponte de rodillas!", ¿Qué haré yo? Pues arrodillarme. Esto no quiere decir que usted sea un mafioso porque haya obligado a Nicola Gentile a ponerse de rodillas. Quiere decir que es un cretino con una pistola en la mano.

Ahora bien, si yo, Nicola Gentile, vengo desarmado, y usted está desarmado también, y yo le digo: "Mire, me encuentro en esta situación. Tengo que pedirle que se ponga de rodillas". Usted me pregunta por qué. Yo le digo: "Andrea, permítame que se lo explique". Y  logro convencerlo que debe ponerse de rodillas. Cuando usted se arrodilla, eso sí me convierte en un mafioso.


Pero si usted se niega a ponerse de rodillas, tendré que disparar. Eso no significa, sin embargo, que yo haya ganado; en realidad habré perdido”. (John Dickie, Cosa Nostra, Historia de la mafia siciliana)

Nicola Gentile parece que hable de la Mafia, pero en realidad lo está haciendo de la vida y de las personas en general, mafiosas o no.