miércoles, 19 de junio de 2013

El Peletero/Els "Tinglados"


Fotografia presa d’una fotografia que estava a la venda a una casa de sofàs del carrer Urgell i que costava 250 euros. Desconec l’autor.

-------------------------------------------------------------------------------------

Post anterior

Hemeroteca pelletera

Els tinglados

Després he anat baixant fins al mar, passant pel Parc de la Ciutadella. He recorregut les platges que hi ha des de l'Avinguda Icària fins a la Barceloneta, després, he pujat pel passeig que abans albergava els "tinglados", uns magatzems per a material del port, que al desmantellar-los permeten contemplar una vista insòlita de part de la façana barcelonina, allà on comença el barri de la Ribera pel costat del mar. He seguit fins a Colom, al Museu Marítim, i he continuat pel Paral•lel, la Ronda Sant Pau fins als Tres Tombs, el Mercat de Sant Antoni que l'Ajuntament està remodelant i la mateixa Ronda de Sant Antoni, els antics camins que rondaven les muralles juntament amb les altres dues rondes, la de la Universitat i la de Sant Pere. Una bona caminada que a pas lent ha durat les seves bones quatre hores. Gairebé he circumval·lat la Barcelona que al segle XIX quedava tancada dins d'aquestes muralles que al enderrocar-les van donar lloc a la Barcelona actual i a la meravella del pla urbanístic de l’Ildefons Cerdà.

Caminar és una senzilla manera de contemplar el món i d'acompanyar el pensament fent alguna cosa amb el cos, com els treballs manuals, mirar movent-te. La vida, valgui la metàfora, és un pla seqüència que ni el somni permet interrompre amb talls de pla o en la mateixa cadena d'esdeveniments; encara que els decorats siguin diferents sempre estem vivint la mateixa escena. Pensem també que els personatges canvien, però no, només muden el vestit. Entremig, entre frases, entre els uns i els altres, el mar i la terra, ens adormim i somiem, caminem i passegem pels nostres carrers, contemplem la vida i el món com en un somni, sorpresos i de vegades temorosos observem les muralles derruïdes, els núvols que arriben de llevant carregats d'aigua, foscos, i les persones que lentament se'ns escapen de les mans i desapareixen de la nostra vista.

La pluja m'ha atrapat en dues ocasions durant el meu passeig, a la primera m'he refugiat sota una palmera al Moll de la fusta i en la segona he deixat que em mullés. He arribat a casa xop. Ha començat a ploure quan em trobava a prop dels Escolapis, a l'alçada del carrer de la Cera, un dels bressols, juntament amb el de Gràcia, de la rumba catalana i dels gitanos catalans. De petit, al sortir de classe, anàvem a jugar a uns futbolins que hi havia a prop, arrossegant la bola amb art, culés contra pericos o merengues. El futbolí el regentava un gitano amb la seva figura de marquès de la bella nissaga dels gitanos catalans del carrer de la Cera.

¿Per què explico tot això?, No tinc, la veritat sigui dita, ni la més remota idea, perquè el que jo volia realment no era parlar ni de Barcelona ni dels seus gitanos, volia fer-ho d'art, parlar d'art.

Parlar d’art? ¡Quina tonteria!

Té encara sentit parlar d'art?, o bé hauríem d’oblidar-nos de les controvèrsies banals i intranscendents que suscita, i, en el seu lloc, interessar-nos per altres coses diferents i més de pes, amb més força? Quin altre tipus de coses diferents poden substituir una bona conversa sobre art? La política, el sexe, els diners, la rumba catalana?, La salut que perdem inexorablement cada dia? Parlar d'art és tan estúpid com parlar d'amor?

Desconec les respostes a totes aquestes preguntes retòriques, però sí puc contestar a l'última dient que parlar d'art és igual que fer-ho de l'amor, una bona manera de parlotejar i no dir res.


-------------------------------

Post anterior

Hemeroteca peletera

Los tinglados

Luego he ido bajando hasta el mar, pasando por el Parc de la Ciutadella. He recorrido las playas que hay desde la Avenida Icaria hasta la Barceloneta, luego, he subido por el paseo que antes albergaba los “tinglados”, unos almacenes para material del puerto, que al desmantelarlos permiten contemplar una vista insólita de parte de la fachada barcelonesa, allí donde empieza el barrio de la Ribera por el lado del mar. He seguido hasta Colón, el Museu Marítim, y he continuado por el Paral·lel, la Ronda Sant Pau hasta los Tres Tombs, el Mercat de Sant Antoni que el Ayuntamiento está remodelando y la misma Ronda de Sant Antoni, los antiguos caminos que rondaban las murallas junto con las otras dos rondas, la de la Universidad y la de Satn Pere. Una buena caminata que a paso lento ha durado sus buenas cuatro horas. Casi he circunvalado la Barcelona que en el siglo XIX quedaba encerrada dentro de esas murallas que al derribarlas dieron lugar a la Barcelona actual y a la maravilla del plan urbanístico de Ildefons Cerdà.

Caminar es una sencilla manera de contemplar el mundo y de acompañar el pensamiento haciendo algo con el cuerpo, como los trabajos manuales, mirar moviéndote. La vida, valga la metáfora, es un plano secuencia que ni el sueño permite interrumpir con cortes de plano o en la misma cadena de acontecimientos, en realidad siempre estamos viviendo la misma escena aunque los decorados sean distintos. Pensamos también que los personajes cambian, pero no, solamente mudan el atuendo. Entre medias, entre frases, entre los unos y los otros, el mar y la tierra, nos dormimos y soñamos, caminamos y paseamos por nuestras calles, contemplamos la vida y el mundo como en un sueño, sorprendidos y a veces temerosos observamos sus murallas derruidas, las nubes que llegan de levante cargadas de agua, oscuras, y a las personas que lentamente se nos escapan de las manos y desaparecen de nuestra vista.

La lluvia me ha atrapado en dos ocasiones durante mi paseo, en la primera me he refugiado debajo de una palmera en el Moll de la fusta y en la segunda he dejado que me mojara. He llegado a casa empapado. Ha empezado a diluviar cuando me encontraba cerca de los Escolapios, a la altura de la calle de la Cera, una de las cunas, junto con la de Gràcia, de la rumba catalana y de los gitanos catalanes. De pequeño, al salir de clase, íbamos a jugar a unos futbolines que había cerca, arrastrando la bola con arte, culés contra pericos o merengues. El futbolín lo regentaba un gitano con su porte de marqués de la bella estirpe de los gitanos catalanes de la calle de la Cera.

¿Para qué cuento todo eso?, no tengo, la verdad sea dicha, ni la más remota idea, porque lo que yo quería realmente no era hablar ni de Barcelona ni de sus gitanos, quería hacerlo de arte, hablar de arte.

¿Hablar de arte? ¡Vaya tontería!

¿Tiene todavía sentido hablar de arte?, ¿o bien deberíamos olvidarnos de las controversias banales e intrascendentes que suscita, para, en su lugar, interesarnos por otras cosas diferentes, con más peso y enjundia? ¿Qué otro tipo de cosas diferentes pueden sustituir una buena conversación sobre arte? ¿La política, el sexo, el dinero, la rumba catalana?, ¿la salud que perdemos inexorablemente cada día? ¿Hablar de arte es tan estúpido como hablar de amor?

Desconozco las respuestas a todas esas preguntas retóricas, pero sí puedo contestar a la última diciendo que hablar de arte es igual que hacerlo del amor, una buena manera de parlotear y no decir nada.