jueves, 27 de abril de 2017

Catalunya bis (i 3)



Diari de primavera (8)

Catalunya bis (i 3)

El senyor de BallantraeThe Master of Ballantrae és una novel·la que va escriure Robert Louis Stevenson i que va  publicar el 1888. El 1953 es va portar el cinema amb Errol Flynn i Roger Livesey en els papers principals i William Keighley en el de director, convertint-se en una de les pel·lícules d’aventures millors i més entretingudes de la història del cinema. La narració ens parla del retorn el 1745 de  Carles Eduard Estuard a Escòcia per prendre el tron al rei Jordi II del Regne Unit de la casa de Hannover i restaurar la casa Estuard. El senyor de Ballantrae, escocès de soca-rel, veient els problemes que s’acostaven es troba en un dilema per tal de salvaguardar el patrimoni familiar que perillarà si fa una aposta equivocada i es decanta pel bàndol perdedor. Així doncs, pren una solució salomònica enviant a un dels fills a lluitar al costat de Carles Eduard Estuard i a l’altre fill a les files del rei Jordi II del Regne Unit, amb la promesa fervent dels dos germans de que el guanyador ajudarà i empararà al perdedor. És a dir, obliga als germans a prendre la solució col·laborativa en el dilema del presoner del que parlàvem en l’anterior post dedicat a Espanya. Però després les coses surten com surten perquè les persones són com són i res es pot preveure ni res és segur, un dels germans, el que es troba en el bàndol guanyador traeix al germà que es veu obligat a fugir al Carib vivint allí fantàstiques aventures.

El restabliment de la Generalitat de Catalunya el 29 de setembre de 1977 derrogant la corresponent llei franquista de 1938 i mantenint estalvi el fil de la tradició simbòlica catalana, no només retornant les coses a l'estat en què Franco les havia trobat en començar la guerra sinó que igualment va representar un reconeixement als quaranta anys en que la institució catalana havia perviscut en la clandestinitat gràcies a la tossuderia d’uns i als ajuts econòmics de molts altres que van impedir literalment que els Presidents de la Generalitat en l’exili es morissin de fam, ells i les seves famílies. Entre els samaritans, sorprenentment, es trobava Joan Antoni Samaranch i Torelló, el futur President del COI forjador de la candidatura olímpica de Barcelona, franquista i falangista reconegut però que sabia, igual que ho sabia el senyor de Ballantrae, que no és bo dipositar totes les pomes en una sola cistella perquè, vulguis que no, tard o d’hora, algú haurà de curar als ferits i recompondre el desastre després de la derrota, sigui quin sigui el resultat de la batalla, guanyin uns o guanyin els altres.

No sé si la noblesa de la que parla George Orwell dels espanyols té en compte aquesta mena de qüestions, ho desconec, no puc penetrar en la ment d’aquell excel·lent escriptor i periodista britànic ja mort, però dubto que en un trotskista convençut com era ell considerés noble aquesta classe de comportament i de lògica moral fàcil de qualificar com a cínica. Més aviat penso que tot el contrari, que, precisament, fa referència a que la noblesa hispànica ho és, és hidalga i noble, perquè posa sempre totes les pomes en una sola cistella, variant vegetal i eficient del presoner que no traeix al seu company. Per què?, perquè no han considerat que la seva existència com a poble, grup humà que conviu plegat, tribu, tropa, colla d’amics o comunitat de veïns, pugui estar mai en perill, raó per la que el senyor José María Aznar va dir el que va dir, que abans es trencaria Catalunya que Espanya, segurament amb tota la raó. O no.

Esperem doncs, si això és així, i tal cosa acaba succeint -que Catalunya es trenqui, o és la mateixa Espanya la que acaba de nou trencant Catalunya com el Regne Unit ho va fer també amb Irlanda-, que algú a Catalunya faci de senyor de Ballantrae i reculli els ferits i recompongui el desastre després de la derrota sigui quin sigui el resultat de la batalla.  Ignoro, però, si els espanyols tenen a senyors de Ballantrae en el seu rebost per si algun dia Espanya se’n va a dormir sencera i a l’endemà es lleva trencada, igual que una vegada per la nit era monàrquica i pel dematí ja era republicana, i amb un rei fugint a Roma i que a l’arribar el primer que va preguntar va ser on hi havia un prostíbul.

En tot cas, cal destacar que si la raó aparent i visible que mou al fill del senyor de Ballantrae a trair al seu altre germà, que ha de fugir fugitiu per salvar la vida, és la cobdícia i la deslleialtat miserable, la veritable, en canvi, és una noia, la bella promesa del seu germà de la qual ell també n’està enamorat.

Ja tenia raó John Nash a l'afirmar que les noies maques sempre porten problemes!, ¿qui és, doncs, la noia maca dels catalans? I la dels espanyols?

--------------------------------------------------                                       

Diario de primavera (8)

Cataluña bis (y 3)

El señor de Ballantrae, The Master of Ballantrae, es una novela que escribió Robert Louis Stevenson y que publicó en 1888. En 1953 se llevó al cine con Errol Flynn y Roger Livesey en los papeles principales y William Keighley en el de director, convirtiéndose en una de las películas de aventuras mejores, y más entretenidas, de la historia del cine. La narración nos habla del regreso en 1745 de Carlos Eduardo Estuardo a Escocia para tomar el trono al rey Jorge II del Reino Unido de la casa de Hannover y restaurar la casa Estuardo. El señor de Ballantrae, escocés de pura cepa, viendo los problemas que se acercaban se encuentra en un dilema para salvaguardar el patrimonio familiar que peligrará si hace una apuesta equivocada y se decanta por el bando perdedor. Así pues, toma una solución salomónica enviando a uno de los hijos a luchar junto a Carlos Eduardo Estuardo y al otro hijo a las filas del rey Jorge II del Reino Unido, con la promesa ferviente de los dos hermanos de que el ganador ayudará y amparará al perdedor. Es decir, obliga a los hermanos a tomar la solución colaborativa en el dilema del prisionero del que hablábamos en el anterior post dedicado a España. Pero después las cosas salen como salen porque las personas son como son y nada se puede prever ni nada es seguro, uno de los hermanos, el que se encuentra en el bando ganador, traiciona al otro hermano que se ve obligado a huir al Caribe viviendo allí fantásticas aventuras.

El restablecimiento de la Generalidad de Cataluña el 29 de septiembre de 1977 deroga la correspondiente ley franquista de 1938 manteniendo a salvo el hilo de la tradición simbólica catalana, no sólo devolviendo las cosas al estado en que Franco las había encontrado al comenzar la guerra sino que igualmente representó un reconocimiento a los cuarenta años en que la institución catalana había pervivido en la clandestinidad gracias a la terquedad de unos y a las ayudas económicas de muchos otros que impidieron literalmente que los Presidentes de la Generalitat en el exilio se murieran de hambre, ellos y sus familias. Entre los samaritanos, sorprendentemente, se encontraba Juan Antonio Samaranch y Torelló, el futuro Presidente del COI forjador de la candidatura olímpica de Barcelona, franquista y falangista reconocido pero que sabía, al igual que lo sabía el señor de Ballantrae, que no es bueno depositar todas las manzanas en una sola canasta porque, quieras que no, tarde o temprano, alguien tendrá que curar a los heridos y recomponer el desastre tras la derrota sea cual sea el resultado de la batalla, ganen unos o ganen los otros.

No sé si la nobleza de la que habla George Orwell de los españoles tiene en cuenta este tipo de cuestiones, lo desconozco, no puedo penetrar en la mente de aquel excelente escritor y periodista británico ya fallecido, pero dudo que un trotskista convencido como era él considerara noble esta clase de comportamiento y de lógica moral que, por el contrario, es fácil de calificar como cínica. Más bien pienso que es toda otra cosa, que precisamente hace referencia a que la nobleza hispánica lo es, es hidalga y noble, porque pone siempre todas las manzanas en una sola canasta, variante eficiente del prisionero que no traiciona a su compañero. ¿Por qué?, porque no han considerado que su existencia como pueblo, tribu, tropa, panda de amigos, comunidad de vecinos o grupo humano que convive unido, pueda estar nunca en peligro, ni se les pasa por la cabeza, por eso es por lo que el señor Aznar dijo lo que dijo, que antes se rompería Cataluña que España.

Esperemos pues, si esto es así, y tal cosa acaba sucediendo -que Cataluña se rompa, o es la misma España la que termina de nuevo rompiendo Cataluña como el Reino Unido lo hizo también con Irlanda-, que alguien en Cataluña haga de señor de Ballantrae y recoja los heridos y recomponga el desastre tras la derrota sea cual sea el resultado de la batalla. Ignoro, sin embargo, si los españoles tienen a señores de Ballantrae en su despensa por si algún día España se acuesta entera y al día siguiente se levanta rota, al igual que una vez por la noche era monárquica y por la mañana ya era republicana, y con un rey huyendo a Roma y que al llegar lo primero que preguntó fue donde había un prostíbulo.

En todo caso, cabe destacar que si la razón aparente y visible que mueve al hijo del señor de Ballantrae a traicionar a su otro hermano, que tiene que huir fugitivo para salvar la vida, es la codicia y la deslealtad miserable, la verdadera, en cambio, es una chica, la bella prometida de su hermano de la que él también está enamorado.

¡Ya tenía razón John Nash al afirmar que las chicas guapas siempre traen problemas!, ¿quién es, pues, la chica guapa de los catalanes? ¿Y la de los españoles?



miércoles, 26 de abril de 2017

Catalunya bis (2 de 3)



Diari de primavera (7)

Catalunya bis (2 de 3)

El Decret de Nova Planta, però, va tenir una de les conseqüències econòmiques més paradoxals de la història ibèrica, permetre a aquests territoris –que gràcies al Decret ja no eren oficial i administrativament ni aliens ni foranis al nucli dur d’Espanya– comerciar amb Amèrica que fins aquell moment tenien absolutament prohibit. La paradoxa està en que aquest va ser un dels motors de la prosperitat catalana i una oportunitat que Catalunya no va perdre i que es va consolidar després amb la Revolució Industrial i les conseqüències econòmiques, socials, culturals i polítiques que tot plegat va significar, entre elles la creació per Prat de la Riba de la Mancomunitat de Catalunya, el primer organisme de la moderna autonomia catalana que Primo de Rivera va també eradicar per donar lloc sarcàsticament, anys més tard amb l’adveniment de la II República espanyola, a la restauració de la vella institució catalana d’autogovern creada l’any 1359, la Generalitat de Catalunya.

Però jo em continuo preguntant insistentment on dimonis és, o què coi significa per a un britànic la paraula “homenatge” i el per què George Orwell va titular així al seu llibre on no sé veure l’homenatge a Catalunya per en lloc; penso sincerament, que més li hagués valgut titular-lo Homenatge als espanyols, sobre tot després d’escriure: “Tinc molts mals records d’Espanya, però molts pocs mals records dels espanyols. (...) És indubtable que tenen una generositat, una espècie de noblesa, que no són pròpies del segle XX. Això és el que permet esperar que a Espanya fins i tot el feixisme pugui adoptar una forma relativament àmplia i tolerable. Pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat totalitari modern necessita”. És, però, aquest paràgraf veritablement un elogi als espanyols, i entre ells als catalans, o tot el contrari? Què dimonis significa que pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat totalitari modern necessita? El de Franco va durar quaranta anys que no és precisament poca cosa en quant a consistència i eficiència. Les democràcies no han de ser també consistents i eficients o han de ser estables segons el que dèiem que diu l’Equilibri de Nash? La frase, tal vegada, hauria de ser aquesta: “Pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat democràtic modern necessita

La primera entrevista que van tenir l’Adolfo Suárez i Josep Tarradellas va ser un complet fracàs, no es van posar d’acord absolutament en res, però al sortir del Palau de la Moncloa i al tenir que respondre a les preguntes dels periodistes que l’esperaven sobre com havia anat l’entrevista amb el President del Govern espanyol, en Josep Tarradellas va respondre que molt bé, que estava molt content, que tot havia anat de manera magnífica i que s’havien posat d’acord en gairebé totes les qüestions i que l’acord era pròxim i imminent. Aquesta mentida que va ser publicada immediatament en tots els diaris i radiada per totes les emissores de ràdio va descol·locar a Suárez i d’una manera inesperada va desencallar les negociacions i va permetre que la Generalitat de Catalunya fos l’única institució republicana que fou reconeguda com a tal en la Transició gracies a un Decret que la va restablir i que va permetre a Josep Tarradellas continuar sent, dins encara de la legalitat franquista del Fuero de los Españoles y los Principios del Movimiento, el cent vint-i-cinquè President de la Generalitat, un President sense poder ni pressupost, però igual que De Gaulle en la Segona Guerra Mundial,, amb tota la força del simbolisme d’una Institució que representava a un país.

--------------------------------------------------

Diario de primavera (7)

Catalunya bis (2 de 3)

El Decreto de Nueva Planta, sin embargo, tuvo una de las consecuencias económicas más paradójicas de la historia ibérica: permitir a estos territorios -que gracias al Decreto ya eran oficial y administrativamente parte del núcleo duro de España- comerciar con América que hasta ese momento tenían absolutamente prohibido. La paradoja está en que este fue uno de los motores de la prosperidad catalana y una oportunidad que Cataluña no dejó perder y que se consolidó después con la Revolución Industrial y las consecuencias económicas, sociales, culturales y políticas que todo ello significó, entre ellas la creación por Prat de la Riba de la Mancomunitat de Cataluña, el primer organismo y los cimientos de la moderna autonomía catalana que Primo de Ribera también abolió para dar lugar paradójicamente, años más tarde con el advenimiento de la II República española, a la restauración de la vieja institución catalana de autogobierno creada en 1359, la Generalitat de Cataluña, y que Franco también suprimió.

Pero yo me sigo preguntando insistentemente dónde demonios está, o qué diablos significa para un británico la palabra "homenaje" y el por qué George Orwell tituló así su libro donde no sé ver el homenaje a Cataluña por ninguna parte; pienso sinceramente que más le hubiera valido titularlo Homenaje a los españoles, sobre todo después de escribir: "Tengo muchos malos recuerdos de España, pero muy pocos mal recuerdos de los españoles. (...) Es indudable que tienen una generosidad, una especie de nobleza, que no son propias del siglo XX. Esto es lo que permite esperar que en España incluso el fascismo pueda adoptar una forma relativamente amplia y tolerable. Pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita". ¿Es, sin embargo, este párrafo verdaderamente un elogio a los españoles, o todo lo contrario? ¿Qué demonios significa que pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita? El de Franco duró cuarenta años que no es precisamente poco en cuanto a consistencia y eficiencia. ¿Las democracias no deben ser también consistentes y eficientes, o deben ser estables según lo que decíamos que dice y aconseja el Equilibrio de Nash? La frase, tal vez, debería ser ésta: "Pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado democrático moderno necesita"

La primera entrevista que tuvieron Adolfo Suárez y Josep Tarradellas fue un completo fracaso, no se pusieron de acuerdo absolutamente en nada, pero al salir del Palacio de la Moncloa y al tener que responder a las preguntas de los periodistas que le esperaban sobre cómo había ido la entrevista con el Presidente del Gobierno, Josep Tarradellas respondió como un pícaro que muy bien, que estaba muy contento, que todo había ido de forma magnífica y que se habían puesto de acuerdo en casi todas las cuestiones y que el acuerdo era cercano e inminente. Esta mentira de gato viejo que fue publicada inmediatamente en todos los diarios y radiada por todas las emisoras descolocó a Suárez y de una manera inesperada desatascó las negociaciones y permitió que la Generalidad de Cataluña fuera la única institución republicana que fue reconocida como tal en la Transición gracias a un Decreto que la restableció y que permitió a Josep Tarradellas seguir siendo, dentro aún de la legalidad franquista del Fuero de los Españoles y los Principios del Movimiento, el cien vigésimo quinto presidente de la Generalitat, un Presidente sin poder ni presupuesto, pero al igual que De Gaulle en la Segunda Guerra Mundial, con toda la fuerza del simbolismo de una Institución que representaba a un país.

martes, 25 de abril de 2017

Veni (25-04-2008)



Veni (25-04-2008)


Res no és mesquí

Res no és mesquí  
ni cap hora és isarda,  
ni és fosca la ventura de la nit.  
I la rosada és clara  
que el sol surt i s'ullprèn  
i té delit del bany:  
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. 

Res no és mesquí,  
i tot ric com el vi i la galta colrada.  
I l'onada del mar sempre riu,  
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.  
I tot és Primavera.  
i tota fulla verda eternament. 

Res no és mesquí,  
perquè els dies no passen;  
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.  
I si l'heu demanada us dissimula un clot  
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.  
I no som mai un plor  
sinó un somriure fi  
que es dispersa com grills de taronja. 

Res no és mesquí  
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.  
-Avui demà i ahir  
s'esfullarà una rosa:  
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.  

Joan Salvat-Papasseit

---------------------------------------------------

Nada es mezquino

Nada es mezquino.
ni hora alguna es agreste,
ni oscura es la ventura de la noche.
Y claro es el rocío
cuando sale el sol y se encanta
y tiene deseos del baño:
que se deslumbra el lecho de toda cosa creada.
.
Nada es mezquino,
y todo rico como el vino y la atezada mejilla.
Y la ola del mar siempre ríe,
Primavera de invierno — Primavera de estío.
Y todo es Primavera:
y las hojas eternamente verdes.
.
Nada es mezquino,
pues no pasan los días;
y no llega la muerte ni siquiera llamándola.
Y si la habéis llamado os disimula un hoyo
porque para renacer necesitáis morir.
Y nunca somos llanto
sino fina sonrisa
que se dispersa como gajos de naranja.

Nada es mezquino,
pues canta la canción en cualquier cosa
— Hoy, mañana y ayer
las rosas se deshojarán
y la virgen más joven tendrá leche en los senos.


Joan Salvat-Papasseit

----------------


Cada primavera, quan arribo a casa
la tardor esclata de perfums i neus
i un vent suau enlaire els records
entre el llençol i l'aigua.
Dies d'hivern extasiats entre roses
i la calma de la son.

Tot ha passat, i tot resta igual.
La teva simpatia, tan dolça
la teva bellesa d'avui,
inteligent ens acompanya
abans que el temps
mori en els meus braços

Albert 

(Inspirat en versos de José Bergamín i Andrés Fernández de Andrada)

..............

Cada primavera, cuando llego a casa
el otoño estalla de perfumes y nieves
y un viento suave eleva los recuerdos
entre la sábana y el agua.
Días de invierno extasiados entre rosas
y la calma del sueño.

Todo ha pasado, y todo queda igual.
Tu simpatía, tan dulce
tu belleza de hoy,
inteligente nos acompaña
antes que el tiempo
muera en mis brazos


Albert

(Inspirado en versos de José Bergamín y Andrés Fernández de Andrada)

lunes, 24 de abril de 2017

Catalunya bis (1 de 3)



Diari de primavera (6)

Catalunya bis (1 de 3)

Quan vaig llegir Homage to Catalonia de George Orwell empès pel meu entusiasme juvenil vaig tenir la decepció de no trobar en cap de les seves pagines l’homenatge explícit a Catalunya que prometia el títol i que jo esperava i desitjava; en el seu lloc, en canvi, hi havia un relat detallat, una descripció elaborada i minuciosa, típicament britànica, de la seva experiència a les trinxeres aragoneses i de la seva participació també en els anomenats i famosos Fets de maig de Barcelona de 1937, una guerra civil dins de l’altra guerra civil.

Aquells fets terribles i estúpids, una guerra civil dins d’una altra guerra civil, posen en evidència i senyalen amb l’índex temible de l’acusació encertada el que José María Aznar, antic President del Govern espanyol, va gairebé profetitzar no fa pas molts mesos: que abans que es tranqués Espanya es trencaria Catalunya. Potser Aznar oblida, com gairebé tots els espanyols, que Espanya va ser la primera que va trencar Catalunya.

Velázquez, el millor i més gran pintor que ha existit mai, va ser, d’acord al càrrec que ostentava dins de la Cort de Felip IV, l’encarregat d’organitzar les celebracions que van tenir lloc el 7 de novembre de 1659 a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa, als límits del País Basc Nord, per a celebrar l’acord que va significar el Tractat dels Pirineus entre els representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó i Lluís XIV de França, que posava fi a la Guerra dels Trenta anys i per el qual es cedia a França el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Tractat que va ser signat i acordat sense consultar, com era obligat, a les Corts Catalanes i amagant-ho oficialment fins a les Corts de Barcelona de 1702, tot i que va ser públic i notori, com era inevitable, des de 1660.

Aquest graciós trencament de Catalunya per sa Majestat Catòlica, regalant-ne una part al francès, posa en evidència de manera sarcàstica la mala fe i la ignorància de l’expresident del Gobierno de España, de la mateixa manera que el valor donat llavors a una part del territori i la seva població.

Aquest, però i com és evident, també és un esdeveniment ja molt antic que com aigua passada no hauria de moure cap molí, però que contrasta de manera extraordinària amb la secular i ja tòpica i ridícula reivindicació espanyola de Gibraltar i que fa que un servidor, i com jo molts altres, es senti molt més proper a un ciutadà de Perpinyà que a un de Cadis, l’un és com un familiar i l’altre només un veí llunyà i tan aliè a mi com pot ser-ho un argentí de la Patagònia o un britànic de les illes Falkland.

Només cinquanta cinc anys després i com a final d’una altre guerra, la de Successió, es proclamava el Decret de Nova Planta on s’assimilaven els antics territoris de la Corona d’Aragó a les lleis de Castella, iniciant l’agressió que ha continuat fins ara, deixant evident que l’Estat espanyol mai ha sentit la necessitat de protegir els seus súbdits catalans. Amb aquest antic Decret de nova planta, doncs, el rei d’Espanya ja no tindria ni el feixuc deure ni l’obligació formal ni legal de consultar a les Corts Catalanes res que tingués a veure amb Catalunya, perquè simplement ja no existien, havien quedat eradicades, esborrades com aquell que passa pàgina.

-------------------------------------------

Diario de primavera (6)

Catalunya bis (1 de 3)

Cuando leí Homage to Catalonia de George Orwell empujado por mi entusiasmo juvenil tuve la decepción de no encontrar en ninguna de sus páginas el homenaje explícito a Cataluña que prometía el título y que yo esperaba y deseaba; en su lugar, en cambio, había un relato detallado, una descripción elaborada y minuciosa, típicamente británica, de su experiencia en las trincheras aragonesas y de su participación también en los llamados y famosos Hechos de mayo de Barcelona de 1937, una guerra civil dentro de la otra guerra civil.

Aquellos hechos terribles y estúpidos, una guerra civil dentro de otra guerra civil, ponen en evidencia y señalan con el índice temible de la acusación acertada lo que José Mª Aznar, antiguo Presidente del Gobierno español, casi profetizó no hace muchos meses: que antes que se rompiera España se rompería Cataluña. Quizás Aznar olvida, como casi todos los españoles, que España fue la primera que rompió Cataluña.

Velázquez, el mejor y más gran pintor que ha existido nunca, fue, de acuerdo al cargo que ostentaba dentro de la Corte de Felipe IV, el encargado de organizar las celebraciones que tuvieron lugar el 7 de noviembre de 1659 en la isla de los Faisanes, en el río Bidasoa, en los límites del País Vasco Norte, para festejar el acuerdo que significó el Tratado de los Pirineos entre los representantes de Felipe IV de Castilla y III de Aragón y Luis XIV de Francia, que ponía fin a la Guerra de los Treinta años y por el que se cedía a Francia el condado del Rosellón y parte del de la Cerdanya. Tratado que fue firmado y acordado sin consultar como era obligado a las Cortes Catalanas y escondiéndolo oficialmente hasta las Cortes de Barcelona de 1702, aunque fue público y notorio, como era inevitable, desde 1660.

Esta  graciosa rotura de Catalunya por su Majestad Católica, regalando una parte al francés, pone en evidencia de manera sarcástica la mala fe y la ignorancia del ex presidente del Gobierno de España al igual que el valor dado entonces a una parte del territorio y a su población.

Éste, sin embargo, y como es evidente, es un hecho ya muy antiguo que como agua pasada no debería mover ningún molino, o sí, pero que contrasta de manera extraordinaria con la secular y tópica y ridícula reivindicación española de Gibraltar que hace que un servidor, y como yo tantos otros, se sienta mucho más cercano a un ciudadano de Perpiñán que a uno de Cádiz, el primero es como un familiar y el otro, el de Cádiz, sólo un vecino lejano y tan ajeno a mí como casi pueda serlo un argentino de la Patagonia o un británico de las islas Falkland.

Sólo cincuenta cinco años después y como final de otra guerra, la de Sucesión, se proclamaba el Decreto de Nueva Planta donde se asimilaban los antiguos territorios de la Corona de Aragón a las leyes de Castilla, iniciando la agresión que ha continuado hasta ahora, dejando evidente que el Estado español nunca ha sentido la necesidad de proteger a sus súbditos catalanes. Con este antiguo Decreto de nueva planta, pues, el rey de España ya no tendría ni el farragoso deber ni la obligación formal ni legal de consultar a las Cortes Catalanas nada que tuviera que ver con Cataluña, porque simplemente ya no existían, habían quedado erradicadas, abolidas, borradas como aquel que pasa página.







viernes, 21 de abril de 2017

Espanya bis (i dos)


Diari de primavera (5)

Espanya bis ( y 2)


Ja fa temps que està de moda la teoria dels jocs, i més darrerament i molt especialment John Nash a rel de la pel·lícula A beatiful Mind que sobre la seva vida va interpretar Russell Crowe l’any 2001.

En el famós Equilibri de Nash hi ha una primera interpretació popular amb la decisió d’uns nois que volen enamorar a unes noies  que consisteix en acordar descartar a la més guapa per evitar així el conflicte entre ells i continuar sent amics; però la definició formal ve a dir que una solució estable -resultat de la interacció d’uns actors en un determinat terreny de joc- no té per què ser eficient; és a dir, la noia guapa és la eficiència, les altres són l’estabilitat, la manca de conflicte.

Estable i eficient semblen a priori conceptes complementaris o bé que un ha de ser la conseqüència de l’altre, però la realitat ens demostra que no ho són pas. El cas més notori i trist és el de les guerres on es busca l’eficiència en forma de “victòria” a canvi o en lloc d’estabilitat, de cessions mútues i de pactes, i on al final irònicament  i sarcàstica, s’assoleix una estabilitat en forma de “pau” a compte de malmetre ineficientment i tràgica ingents quantitats de recursos materials i, el pitjor de tot, vides humanes. Espanya confon la pau amb la derrota de l’enemic? Ambdues són sinònims per a ella?

En els darrers temps s’han tret a col·lació als diaris aquestes qüestions en relació a les negociacions que la UE va mantenir amb Grècia, i les que ara encetarà amb el Regne Unit arran del Brexit, fent evident que la situació recorda el Dilema del presoner que fins i tot ha donat lloc a diversos concursos televisius arreu del món com si fossin experiments psicològics relatius a l’etologia humana. El Brexit ha posat de nou sobre la taula Gibraltar i el famosíssim Tractat d’Utrecht del 1713. Signat només 54 anys després d’un altre Tractat, el dels Pirineus, que als espanyols, sembla ser i dit a la castellana manera: “les importa una higa”. Al menys, els britànics, que ens van abandonar com a rates per la famosa roca que sa majestat borbònica els hi va regalar a canvi de que retiressin el suport militar als catalans, van tenir la gentilesa d’anomenar Catalan Bay a una badia gibraltarenya que havia estat conquerida per una companyia de 400 infants catalans, valencians i balears el 1704 i comandada per George Rooke.

El dilema del presoner descriu a dos presos que han de decidir si col·laboren entre sí o no. Col·laborar significa que no es delataran l’un a l’altre i que en conseqüència seran condemnats ambdós només a un any de presó. Però si un delata a l’altre, el delator sortirà lliure i el delatat, en canvi, serà condemnat a tres anys de presó. Però si els dos es delaten mútuament la pena de presó arribarà només als dos anys. Aquest dilema també esquematitza el joc de peses i contrapeses que es tenen en compte a l’hora de prendre decisions quan són diversos els actors, la situació normal és que podem controlar les nostres decisions que afecten als altres, però no les decisions dels altres que ens afecten a nosaltres. En el cas dels presoners la decisió habitual i comuna és la de NO col·laborar i delatar-se mútuament perquè prefereixen trair-se i acceptar dos anys de presó que assumir el risc que et traeixin i acabar pagant-ne tres d’anys, la desconfiança s’imposa fent que la teva traïció contraresti la seva. Està clar que Espanya no traeix a ningú, o sí; a cap persona o grup en concret, o sí; en tot cas és gairebé segur que Espanya és fidel a sí mateixa i als seus tabús que la fan eficient i alhora inestable.

Quins són, doncs, els tabús espanyols que garanteixen el que ells consideren eficient?, què ha de fer Espanya per continuar sent Espanya? Seguir reclamant Gibraltar? Espanya pensa que si deixés votar als catalans per decidir el seu futur es trairia a sí mateixa?, per què pensa aquesta cosa tan absurda? De què té por, de qui desconfia? Desconec la resposta, però la pregunta no és en absolut errada ni baladí i l’única hipòtesi que se m’acut és que tem alguna cosa que ignora. Si no fos així comprendria de manera meridiana i natural que la independència de Catalunya també l’afavoriria a ella perquè la independència d’una seria alhora la independència de l’altra.

--------------------------------------------------

Aquest és un mapa de l’Espanya de l’any 1854 on apareixen dibuixades i podem llegir en els títols quatre Espanyes: la foral, la uniforme i purament constitucional,  la incorporada i assimilada i la colonial. 35 anys després la colonial ja no existia i 160 anys més tard la uniforme s’ha menjat gairebé a l’assimilada. (Font: La Vanguardia de Barcelona)

---------------------------------------------------

Diario de primavera (5)

España bis (y 2)

Ya hace tiempo que está de moda la teoría de los juegos, y más últimamente y muy especialmente John Nash a raíz de la película A beatiful Mind que sobre su vida interpretó Russell Crowe en 2001.


En el famoso Equilibrio de Nash hay una primera interpretación popular con la decisión de unos chicos que quieren enamorar a unas chicas que consiste en acordar descartar a la más guapa para evitar así el conflicto entre ellos y seguir siendo amigos; pero la definición formal viene a decir que una solución estable -resultado de la interacción de unos actores en un determinado terreno de juego- no tiene por qué ser eficiente, es decir, la chica guapa es la eficiencia, las otras son la estabilidad, la falta de conflicto.

Estable y eficiente parecen a priori conceptos complementarios o bien que uno debe ser la consecuencia del otro, pero la realidad nos demuestra que no lo son. El caso más notorio y triste es el de las guerras donde se busca la eficiencia en forma de "victoria" a cambio o en lugar de estabilidad, de cesiones mutuas y de pactos, y donde al final irónica y sarcásticamente, se logra una estabilidad en forma de "paz" a cuenta de dañar ineficiente y trágicamente ingentes cantidades de recursos materiales y, lo peor de todo, vidas humanas. ¿España confunde la paz con la derrota del enemigo? ¿Ambas son sinónimos para ella?

En los últimos tiempos se han sacado a colación en los periódicos estas cuestiones en relación a las negociaciones que la UE mantuvo con Grecia, y las que ahora empezará con el Reino Unido a raíz del Brexit, haciendo evidente que la situación recuerda el Dilema del prisionero que incluso ha dado lugar a varios concursos televisivos en todo el mundo como si fueran experimentos psicológicos relativos a la etología humana.

El Brexit ha puesto de nuevo sobre la mesa Gibraltar y el famosísimo Tratado de Utrecht de 1713. Firmado sólo 54 años después de otro Tratado, el de los Pirineos, que a los españoles, parece ser y dicho a la castellana manera: "les importa una higa". Al menos, los británicos, que nos abandonaron como ratas por la famosa roca que su majestad borbónica les regaló a cambio de que retiraran el apoyo militar a los catalanes, tuvieron la gentileza de llamar Catalán Bay a una bahía gibraltareña que había sido conquistada por una compañía de 400 infantes catalanes, valencianos y baleares en 1704 y comandada por George Rooke.

El dilema del prisionero describe a dos presos que deben decidir si colaboran entre sí o no. Colaborar significa que no se delatarán el uno al otro y que en consecuencia serán condenados ambos sólo a un año de prisión. Pero si uno delata al otro, el delator saldrá libre y el delatado, en cambio, será condenado a tres años de prisión. Pero si los dos se delatan mutuamente la pena de prisión llegará sólo a los dos años.

Este dilema también esquematiza el juego de pesos y contrapesos que se tienen en cuenta a la hora de tomar decisiones cuando son varios los actores; la situación normal es que podemos controlar nuestras decisiones que afectan a los demás, pero no las decisiones de los demás que nos afectan a nosotros. En el caso de los prisioneros la decisión habitual y común es la de NO colaborar y delatarse mutuamente porque prefieren traicionarse y aceptar dos años de cárcel que asumir el riesgo de que te traicionen y terminar pagando tres años, la desconfianza se impone haciendo que tu traición contrarreste la suya. Está claro que España no traiciona a nadie, o sí; a ninguna persona o grupo en concreto, o sí; en todo caso es casi seguro que España es fiel a sí misma y a sus tabús que la hacen eficiente y al mismo tiempo inestable.

¿Cuáles son, pues, los tabúes españoles que garantizan lo que ellos consideran eficiente?, ¿qué debe hacer España para seguir siendo España? ¿Seguir reclamando Gibraltar? ¿España piensa que si dejara votar a los catalanes para decidir su futuro se traicionaría a sí misma?, ¿por qué piensa esa cosa tan absurda? ¿De qué tiene miedo, de quién desconfía? Desconozco la respuesta, pero la pregunta no es en absoluto errada ni baladí y la única hipótesis que se me ocurre es que teme algo que ignora. Si no fuera así comprendería de manera meridiana y natural, como quien no quiere la cosa, que la independencia de Cataluña también la favorecería a ella porque la independencia de una seria a la vez la independencia de la otra.

--------------------------------------------------

Este es un mapa de la España de 1854 donde aparecen dibujadas y podemos leer en los títulos cuatro Españas: la foral, la uniforme y puramente constitucional, la incorporada y asimilada y la colonial. 35 años después la colonial ya no existía y 160 años más tarde la uniforme ya se ha comido casi a la asimilada. (Fuente: La Vanguardia de Barcelona)


jueves, 20 de abril de 2017

Espanya bis



Diari de primavera (4)

Espanya bis (1 de 2)

(Aquest és un text ja publicat l’estiu del 2015 i ara lleugerament modificat)

Felip II va afirmar després de la derrota de la seva Armada Invencible enfront de la britànica que no havia enviat als seus vaixells a lluitar contra els elements. Potser per aquesta raó, anys més tard, la Regent Maria Cristina, en nom de l’Alfons XIII que encara era menor d’edat, sí va enviar les naus de fusta de l’Armada espanyola a lluitar contra els elements personificats en els moderns creuers nord americans a la badia de Manila i a la batalla naval de Santiago de Cuba on es van perdre les penúltimes possessions colonials de l’Imperi espanyol. La darrera, com tothom recorda, va ser el Sàhara Occidental on ningú sap contra què van lluitar els espanyols si és que ho van fer; si contra el seu passat, contra la sorra o contra el temor a sí mateixos encarnat en un assassí moribund al Palau del Pardo i un Príncep del que és millor no dir res aquí.

Qualsevol coneix que en la presa de decisions els components emocionals són normalment tan determinants que gairebé sempre enfosqueixen el necessari i obligat anàlisi de la informació de la realitat, la veritable matèria primera sobre la que s’han d’avaluar les diferents alternatives existents o, en tot cas, definir-ne de noves.  Igual que la resposta a les següents i habituals preguntes en aquests casos: Què volem? Per què ho volem? Com ho demanem? Què estem disposats a fer per aconseguir-ho? Fins on estem disposats a arribar? Què estem disposats a cedir? A oferir? A sacrificar? És a dir, una anàlisi de cost/benefici.

Sobre les emocions i sentiments de l’Espanya anterior i posterior al 1898 se n’ha parlat molt, així com de la famosa generació que va viure aquella pèrdua igual que si fos la mort d’un fill o la amputació de la pròpia ma. També ha omplert rius de tinta la conseqüent nova i vella Espanya que en va sortir del trauma i que va donar lloc al final d’aquell procés històric a la depauperació i esgotament de la primera Restauració borbònica, a la dictadura de Primo de Rivera, a la II República, a la Guerra civil i el seu corol·lari de 40 anys de franquisme. Valgui, però, l’apunt exclusivament subjectiu, de que Espanya no ha aprés la lliçó que d’aquella tragèdia se n’hauria de desprendre segons el meu humil i modest parer, repetint de nou tots els vells i fatals errors de llavors. Per què? Tal vegada la resposta és que Espanya no pot ni sap fer altra cosa que enviar els seus vaixells a lluitar contra els elements, les tempestes marines o la sorra del desert; a evangelitzar nadius o contra màquines que ella no ha inventat i que desconeix, batalles que de vegades perd estúpidament i que de vegades guanya estúpidament; entre una estupidesa i l’altra, més estupidesa encara, morts i pobresa, misèria moral i menyspreu pel que s’ignora com deia Machado que feia Castella. Les coses són encara realment així?, Espanya està intel·lectual, cultural i emocionalment, en les seves elits i en la seva plebs, incapacitada per a, per exemple, haver creat una Commonwealth?

També segons el meu humil i modest parer, em temo que sí, absolutament incapacitada. Per això tal vegada no entenen que molts catalans vulguin la independència de Catalunya, precisament, per deixar de ser independentistes. És una llauna ser independentista i nacionalista, les coses més lletges que hom pot ser en aquest món segons afirmen els que no necessiten ser-ho. Quan un té un Estat que el recolza ja no necessita ni ser independentista ni nacionalista com diuen molts espanyols que no són ells. 

----------------------------------------

Diario de primavera (4)

España bis (1 de 2)

(Este es un texto ya publicado el verano de 2015 y ahora ligeramente modificado)

Felipe II afirmó tras la derrota de su Armada Invencible frente a la británica que no había enviado a sus barcos a luchar contra los elementos. Quizás por esta razón, años más tarde, la Regente María Cristina, en nombre del Alfonso XIII que aún era menor de edad, sí envió las naves de madera de la Armada española a luchar contra los elementos personificados en los modernos cruceros norteamericanos en la bahía de Manila y a la batalla naval de Santiago de Cuba donde se perdieron las penúltimas posesiones coloniales del Imperio español. La última, como todo el mundo recuerda, fue el Sahara Occidental donde nadie sabe contra qué lucharon los españoles; si contra su pasado, contra la arena o contra el temor a sí mismos encarnado en un asesino moribundo en el Palacio del Pardo y un Príncipe del que es mejor no decir nada aquí.

Cualquiera conoce que en la toma de decisiones los componentes emocionales son normalmente tan determinantes que casi siempre oscurecen el necesario y obligado análisis de la información de la realidad, la verdadera materia prima sobre la que se han de evaluar las diferentes alternativas existentes o, en todo caso, definir otras nuevas. Al igual que la respuesta a las siguientes y habituales preguntas en estos casos: ¿Qué queremos? ¿Por qué lo queremos? ¿Cómo lo pedimos? ¿Qué estamos dispuestos a hacer para conseguirlo? ¿Hasta dónde estamos dispuestos a llegar? ¿Qué estamos dispuestos a ceder? ¿A ofrecer? ¿A sacrificar? Es decir, un análisis de coste / beneficio.

Sobre las emociones y sentimientos de la España anterior y posterior al 1898 se ha hablado mucho, así como de la famosa generación que vivió aquella pérdida igual que si fuera la muerte de un hijo o la amputación de la propia mano. También ha llenado ríos de tinta la consecuente nueva y vieja España que salió del trauma y que dio lugar al final de aquel proceso histórico a la depauperación y agotamiento de la primera Restauración borbónica, a la dictadura de Primo de Rivera,  a la II República, la Guerra Civil y a su corolario de 40 años de franquismo. Valga, sin embargo, el apunte exclusivamente subjetivo de que España no ha aprendido la lección que de aquella tragedia se debería desprender según mi humilde y modesto juicio, repitiendo de nuevo todos los viejos y fatales errores de entonces. ¿Por qué? Tal vez la respuesta es que España no puede ni sabe hacer otra cosa que enviar sus barcos a luchar contra los elementos, las tormentas marinas o la arena del desierto; a evangelizar nativos o contra máquinas que ella no ha inventado y que desconoce, batallas que a veces pierde estúpidamente y que a veces gana estúpidamente; entre una estupidez y la otra, más estupidez aún, muertes y pobreza, miseria moral y desprecio por lo que se ignora como decía Machado que hacía Castilla. ¿Las cosas son todavía realmente así?, ¿España está intelectual, cultural y emocionalmente, en sus élites y en su plebe, incapacitada para, por ejemplo, haber creado una Commonwealth?

También según mi humilde y modesto parecer, me temo que sí, absolutamente incapacitada. Por eso tal vez no entienden que muchos catalanes quieran la independencia de Cataluña, precisamente, para dejar de ser independentistas. Es una lata ser independentista y nacionalista, las cosas más feas que se pueden ser en este mundo según afirman los que no necesitan serlo. Cuando uno tiene un Estado que lo apoya ya no necesita ni ser independentista ni nacionalista como dicen muchos españoles que no son ellos. 


viernes, 7 de abril de 2017

The fact-checkers



Diari de primavera (3)

The fact-checkers

No fa pas gaire, em vaig inventar un llibre d’Aristòtil, Το περπάτημα με τα πόδια είναι κουρασμένα, del que extreia una cita (no és molt assenyat vendre’s el cotxe per comprar gasolina), que, per descomptat, era completament falsa. El meu fake, crec, era evident i la seva intenció, evident també, només irònica, però... qui sap si algú se la va prendre al peu de la lletra. Ho hauria d’haver esmentat en el text?

És famosa una anècdota de Fania Pascal, amiga de Wittgenstein, quan relata en: Wittgenstein: A Personal Memoir que: M’acabaven d'extirpar les amígdales i em trobava a l’Evelyn Nursing Home amb l'ànim per terra. Llavors va telefonar Wittgenstein per saber com em trobava. Amb un grunyit li digué: "Estic com un gos al que acaben d'atropellar". I ell va respondre amb desgrat: "Tu no tens ni idea de com se sent un gos atropellat". Indubtablement Wittgenstein era un bromista sense sentit de l'humor, una cosa sempre molt penosa i desagradable. Ell no sabia entendre que la seva amiga únicament tractava de fer una hipèrbole, una simple metàfora. Jo no sóc pas ni en cap cas el filòsof austríac , però l’altre dia una amiga també (ai las! de les amigues), conversant sobre els homes em va dir que tots, recalcant els “tots”, som uns nens que no creixem mai. Com que tinc molt respecte per la meva amiga i el seus punts de vista sobre les coses, dedueixo que deu conèixer a tots els homes de la terra, els vius i els morts, així que la propera vegada que parli amb ella li demanaré com s’ho ha fet per tenir tracte amb tants. 

Sigui com sigui, i a banda de les hipèrboles i metàfores que fan les nostres amigues, és un fet massa repetit trobar en els diaris i en la web, blogs i comentaris, fotografies de personatges que no encaixen amb aquells que el text fa referència. Persones a les que se’ls atribueix mèrits que no tenen. Mapes que tampoc concorden amb els països o les zones comentades. Dades equivocades, cites errònies, transcripcions sense esmentar l’origen, plagis descarats, fonts inventades o gens contrastades, etc. El món de les pseudo ciències i el de les medecines alternatives són l’exponent més clar i vergonyós, no sent pas altra cosa que una tirallonga inacabable de mentides i falsedats de gran èxit social, tant que, fins i tot, les Universitats més prestigioses els inclouen en els seus plans d’estudis perquè fan augmentar les matriculacions.

El passat 25 de marc, al National.cat, Jordi Graupera ens parlava dels fact-checkers aprofitant que va fer una visita al New Yorker. Val la pena llegir tot l’article i transcriure aquí aquesta llarga cita sencera:

El procés d’edició de The New Yorker és una de les llegendes de l’ofici: unifica l’estil, i fa dels textos, vestits cenyits. El text també passa a mans del departament de fact-checkers. Els fact-checkers comproven que les dades que apareixen a l’article siguin correctes (noms, dates, i d’altres fets, com ara: és cert que la llei que cites diu el que dius que diu?), també comproven que les cites que hi has posat siguin veritat, és a dir, tornen a trucar les teves fonts i els pregunten si és cert i precís el que n’has dit, o et demanen la gravació de la conversa, si és el cas. A The New Yorker, a més, segons ens explica Parker, fan part del reporterisme. Busquen més fonts, més declaracions, més cites, més material, o bé truquen per comprovar interpretacions i fets generals, i t’ho fan arribar per a enriquir l’article. “Ja no sé què faria si hagués d’escriure sense aquesta xarxa de seguretat. És el gran luxe d’escriure aquí”. Després, el text passa als lingüistes, que hi passen el seu rasclet. Com a referència, cal dir que als mitjans catalans no existeixen ni els editors ni els fact-checkers. En alguns casos, hi ha una mica d’edició, però sempre és de manera informal i no forma part del procés. Algunes excepcions a notar són Jot Down, on sí n’hi ha, o El món d’ahir, on hi ha un diàleg amb l’editor, però en cap cas el nivell de detall i treball que hi ha en l’equip d’edició de la New Yorker i els mitjans anglo-saxons en general. Quan un editor et truca normalment és per parlar de censura. Una vegada, en un dinar amb executius d’un grup de comunicació espanyol, em van preguntar què canviaria si només pogués canviar una cosa dels mitjans del grup. I vaig dir: un departament de fact-checkers. Es van escandalitzar. Tampoc no els va convèncer que els expliqués que a una amiga que treballava de fact-checker al New York Times li havia tocat més d’una vegada corregir les dades de les columnes del Nobel Paul Krugman.” 

----------------------------

Diario de primavera (3)

The fact-checkers

No hace mucho, me inventé un libro de Aristóteles, Το περπάτημα με τα πόδια είναι κουρασμένα, del que extraía una cita (no es muy sensato venderse el coche para comprar gasolina), que, por supuesto, era completamente falsa. Mi fake, creo, era evidente y su intención, evidente también, sólo irónica, pero... quién sabe si alguien se la tomó al pie de la letra. ¿Lo debería haber mencionado en el texto?

Es famosa una anécdota de Fania Pascal, amiga de Wittgenstein, cuando relata en: Wittgenstein: A Personal Memoir que: me acababan de extirpar las amígdalas y me encontraba en el Evelyn Nursing Home con el ánimo por el suelo. Entonces telefoneó Wittgenstein para saber cómo me encontraba. Con un gruñido le dije: "Estoy como un perro al que acaban de atropellar". Y él respondió con desagrado: "Tú no tienes ni idea de cómo se siente un perro atropellado". Indudablemente Wittgenstein era un bromista sin sentido del humor, algo siempre muy penoso y desagradable. Él no sabía entender que su amiga únicamente trataba de hacer una hipérbole, una simple metáfora. Yo no soy en ningún caso el filósofo austriaco, pero el otro día una amiga también (¡ay de las amigas!), conversando sobre los hombres me dijo que todos, haciendo hincapié en "todos", somos unos niños que no crecemos nunca. Como tengo mucho respeto por mi amiga y sus puntos de vista sobre las cosas, deduzco que debe conocer a todos los hombres de la tierra, a los vivos y a los muertos, así que la próxima vez que hable con ella le pediré cómo se lo ha hecho para tener trato con tantos.

Sea como sea, y aparte de las hipérboles y metáforas que hacen nuestras amigas, es un hecho demasiado repetido encontrar en los diarios y en la web, blogs y comentarios, fotografías de personajes que no encajan con aquellos que el texto hace referencia. Personas a las que se les atribuye méritos que no tienen. Mapas que tampoco concuerdan con los países o las zonas comentadas. Datos equivocados, citas erróneas, transcripciones sin mencionar el origen, plagios descarados, fuentes inventadas o nada contrastadas, etc. El mundo de las pseudo ciencias y el de las medicinas alternativas son el exponente más claro y vergonzoso, no siendo otra cosa que una retahíla interminable de mentiras y falsedades de gran éxito social, tanto que, incluso, las Universidades más prestigiosas los incluyen en sus planes de estudios porque hacen aumentar las matriculaciones.

El pasado 25 de marzo, en el National.cat, Jordi Graupera nos hablaba de los fact-checkers aprovechando que hizo una visita al New Yorker. Vale la pena leer todo el artículo y transcribir aquí esta larga cita entera:

"El proceso de edición de The New Yorker es una de las leyendas del oficio: unifica el estilo, y hace de los textos, vestidos ceñidos. El texto también pasa a manos del departamento de fact-checkers. Los fact-checkers comprueban que los datos que aparecen en el artículo son correctos (nombres, fechas, y otros hechos, como: ¿es cierto que la ley que citas dice lo que dices que dice?) También comprueban que las citas que has puesto sean verdad, es decir, vuelven a llamar a tus fuentes y les preguntan si es cierto y preciso lo que has dicho, o te piden la grabación de la conversación, en su caso. En The New Yorker, además, según nos cuenta Parker, hacen parte del reporterismo. Buscan más fuentes, más declaraciones, más citas, más material, o bien llaman para comprobar interpretaciones y hechos generales, y te lo hacen llegar para enriquecer el artículo. "Ya no sé qué haría si tuviera que escribir sin esta red de seguridad. Es el gran lujo de escribir aquí”. Después, el texto pasa a los lingüistas, que pasan su rastrillo. Como referencia, hay que decir que  en los medios catalanes no existen ni los editores ni los fact-checkers. En algunos casos, hay un poco de edición, pero siempre es de manera informal y no forma parte del proceso. Algunas excepciones a notar son Jot Down, donde sí hay, o El mundo de ayer, donde hay un diálogo con el editor, pero en ningún caso el nivel de detalle y trabajo que encontramos en el equipo de edición de New Yorker y los medios anglosajones en general. Cuando un editor te llama normalmente es para hablar de censura. Una vez, en una comida con ejecutivos de un grupo de comunicación español, me preguntaron qué cambiaría si sólo pudiera cambiar algo de los medios del grupo. Y dije: un departamento de fact-checkers. Se escandalizaron. Tampoco los convenció que les explicara que a una amiga que trabajaba de fact-checker en el New York Times le había tocado más de una vez corregir los datos de las columnas del Nobel Paul Krugman."