Que guapa era la Tete Matutano

Diari de tardor (9)

Que guapa era la Tete Matutano.

Jo pujaré piament els graons 
i en arribar al terme entonaré 
el prec dels béns que em retornaves sempre. (V.A.E)

L’Albert n’estava enamorat des de que una nit la va veure actuar assegut a la primera fila del Zeleste al carrer de l’Argenteria. No va parar de mirar-la tota l’estona com un babau. “A mi m'agradava, trobava que era una dona diferent, amb encant, no sé, aquelles coses de la imaginació i la joventut”. Em diu l’Albert recordant-la amb nostàlgia, a ella i a ell mateix aquells anys.

Poc anys després ens la trobarem al Nepal i ell la va reconèixer i li ho va dir, anava amb la seva mare o una tieta. Però no va ser prou insistent per apropar-s'hi més, tot i que ara em confessa que li va semblar que no era d’eixe món. Els que sí no ho eren d’eixe món foren aquells vampirs que sobrevolaven els camins arbrats de Katmandú i el gegant de l’Anapurna que ens donava el bon dia cada dematí.

Ni tampoc els voltors de Delhi que s’apoderaven de la ciutat quan sortia el sol. O aquells petits escarabats que ens queien com una pluja monsònica dins de la sopa de tomàquet a Khajuraho, envoltats de dones de pedra indiferents a la nostra mirada i mut anhel.

Aquell món com el d’ara estava ple de captaires, de tafurs,de  lladres, i gurus; de santons i budes; de dames intrigants i de nois i noies de cabells arrissats i cossos felins. Pells clares, fosques i negres. Gent gran i mainada. Persones i animals. Vent i pluja, llum i ombra. Fred i pols. La pols suficient per enrogir el paisatge. És el món una navalla d’Occam? No en tinc ni idea, però ara el que vull saber és qui se’n recorda de la Tete Matutano, la seva família segur que sí, ella i els seus amics que l’estimaven, els seus amics i el munt d’admiradors i d’enamorats als que deuria seduir sense voler ni proposar-s’ho, tocant només la flauta mentre mirava al Zel i al sol i l’omplia de colors.

Recoi, que guapa era la Tete Matutano, i que guapos eren l’Ovidi, el Toni i el Toti, i que guapos nosaltres, l’Albert i jo.