domingo, 25 de marzo de 2018

Normalitat




Diari de primavera (2)

Normalitat.

No cal que faci un llistat exhaustiu dels diversos pares distanciats del seus fills que he conegut al llarg de la meva vida.

Són pares i fills que porten anys sense parlar-se ni veure’s, sense saber els uns dels altres, que han trencat completament els seus lligams i que, fins i tot, es detesten i odien mútuament per injustícies greus comeses suposadament pels primers, injustícies reals o imaginades.

Situacions algunes provocades per drogodependències o per manca de compromís, d’atenció, de cura,  per obligacions de feina o d’altre mena, causes que restringeixen la presència paternal o maternal a la llar. També per no satisfer exigències que en realitat només amaguen egoismes filials esperonats per marits o esposes rancunioses. Per fallides econòmiques que trenquen les esperances dipositades en un tipus de vida mimèticament feliç. Pares també que han oblidat una família i que, sorprenentment, n’han creat una altra de nova com si res.

En fi, he pensat en tot això veient l’acomiadament el dijous passat entre en Jordi Turull i les seves filles quan es disposava anar-se’n a Madrid. Ell, abans, va argumentar al faristol del Parlament que acceptava l’encàrrec de la Presidència de la Generalitat per poder seguir mirant als ulls de les seves filles. Però per a elles segur que aquesta situació, i la que es va derivar del seu empresonament l’endemà, deu ser molt dolorosa, i gens fàcil ni còmode, segur que també les perjudica en la seva vida més quotidiana i peremptòria. Tal vegada les afecta de manera negativa en l’economia bàsica, en els seus plans d’estudis que igual han de restringir, canviar o, simplement, anul·lar.  O potser en les seves relacions sentimentals de jovenetes. Elles podrien desitjar tenir-ne un de normal, com les seves amigues, pensar amb raó que la vida d’ell espatlla la que elles intenten iniciar, que les idees de les que tan orgullós se sent l’home que és el seu pare no fan altra cosa que dur problemes a casa, a la seva i a la de la resta de cases del país, creant angoixes innecessàries i malestar. Que el seu anhel de justícia és en el fons una obsessió injusta. Que el seu pare no té dret a fer-los la vida  difícil, al contrari, hauria de buscar sempre la terra baixa, el camí de la vall i no pas el de la muntanya. Que la seva tossuderia i la seva dèria, que no pas ideal tampoc, deu amagar un defecte greu i un egoisme profund. Podrien pensar tot això..., podrien...

Tant costa ser algú normal com proclama i demana la cap de l’oposició al Parlament català? Del que entén ella per normal s’ha de derivar la seva política i el seu clam "angoixat" per un retorn a la normalitat? Aquesta normalitat permet a una filla dir-li al seu pare: Papa, no tens dret a espatllar ni fer difícil la meva vida, fes el favor de ser normal?

Aquesta, evidentment, és una asserció moral, però qui la fa no ho sap.

Per sort aquestes noies no pensen així, no són així, i tant el seu pare, com elles també, necessiten mirar-se mútuament als ulls i al fer-ho veure’s. Entre elles i la cap de l’oposició al Parlament català hi ha un abisme moral. Aquest acomiadament que esmento a les portes del Parlament en una nit freda, em va emocionar i en aquell moment vaig desitjar tenir unes filles com elles.



4 comentarios:

Temujin dijo...

Cuando en un país democrático unos señores se creen por encima de la ley suelen ir a la cárcel, ocurre, además, que a estos señores se les aviso por activa y por pasiva y siguieron queriendo vulnerar las leyes que democráticamente nos impusimos todos y lo lógico es que si son declarados culpables, vayan a la cárcel.

¿Que clase de democracia es donde un político le dice a un juez a quien debe meter en la cárcel y a quien no?

EScenas como estas en gente que es delincuente o presunto delincuente, son habituales, una más, triste, pero solo una más...

El peletero dijo...

Estos señores no han cometido los delitos por los que se les acusa. Pura prevaricación de todo un Estado y del pueblo que lo secunda. Pura miseria moral. Por eso España no tiene futuro.

Por qué me comentas? Sabes que no eres bienvenido. Tus insultos de otras veces te definen. Con todos mis "respetos" te ruego que no me comentes más. Gracias.

Temujin dijo...

España no tiene futuro... Te comento por casualidad, pero ya no lo haré más. No me gusta conversar con quienes tienen miedo a la discrepancia.
Y por cierto, no habrá independencia, mientras España en su conjunto y democráticamente decida que se puede separar, te guste a ti o no, da igual.

De nada

El peletero dijo...

No tengo miedo a la discrepancia, no seas petulante y engreído, mogol, lo tengo a los mantras mentirosos y miserables morales. Y a los imperios que se creen universales. España democrática? No me hagas reír.

De nada