miércoles, 4 de junio de 2014

La Universidad Complutense de Madrid


Diari de primavera (15)

La Universidad Complutense de Madrid.

Em faig càrrec que la preocupació que manifesto pels meus ossos pot semblar estúpida, què coi importa res un cop ets mort? També fer pensar equivocadament a algú que estic posseït per una dèria incontrolable i malaltissa i que en les despulles humanes hi veig ídols amb poders d’ultratomba. Déu em lliuri!!, res més lluny del meu pensament i la meva intenció!! Val a dir ja de passada que tampoc sóc fetitxista ni res similar. M’agrada el cuir negre, és cert, però aquesta és una preferència innocent, el trobo elegant i sofisticat alhora, i el nom d’aquest blog és tota una declaració de principis a la que no li calen més explicacions.

Tothom assenyat sap, i jo, a dia d’avui ho sóc, que els morts són símbols amb una forta càrrega emocional, res més. La resta és literatura barata com el meu cocodril femella del Serengeti que s’ha instal·lat al sostre del rebedor de casa meva encara no sé perquè. En tot cas, és evident, que si alguna cosa ets quan t’has mort és només una molèstia pels vius.

O una bona excusa per fer humor negre donat que ni la mateixa Universitat Complutense de Madrid se’n fa càrrec ni es considera tampoc responsable dels cossos de la gent que, amb tota bona fe, o per evitar-se les despeses de l’enterrament i funerals, els dona graciosament a la ciència. La notícia és més esperpèntica que escabrosa, gairebé fa riure i demostra una molt penosa manca de sensibilitat pels no vius i les seves despulles, tots amuntegats en contenidors d’escombraries, una cama per aquí, un braç per allà, els ulls i els testicles desaparellats...

El destí dels no vius, ja morts o encara no nats, a molts pocs els amoïna fora dels amants dels còmics i la literatura popular, les famoses pulpfictions i la seva tradicional afició per la cultura zombi.

Òbviament tot plegat no és pas la preocupació principal de  Alexander Selvik Wengshoe que, com bon artista modern es dedica a menjar-se a sí mateix construint una magnífica i perfecta metàfora de l’art contemporani: l’endogàmia total i duta a l’extrem. Em temo que aquesta serà una pràctica cada cop més habitual en el nostre món de rics empobrits i col·leccionistes d’art ignorants i enganyats, i que caldrà, en conseqüència, desenvolupar tota una bona bateria de noves receptes culinàries que, ben segur, donaran lloc a una nova especialitat molt marcada, específica i peculiar, però, cada vegada també, més popular i freqüentada, que les Universitats ensenyaran i que cap restaurant de prestigi que tingui estrelles Mitchelin per lluir podrà no incloure a la seva carta de plats. Aquest noi, l’Alexander Selvik Wengshoe devia haver començat per menjar-se les ungles i mireu com ha acabat.

Què més puc dir?, sincerament, no se m’acut dir res més donat que, com afirma en Jordi Graupera, un dels meus filòsofs de capçalera: “Fa unes setmanes, el blog de filosofia del New York Times va publicar un text d’un noi de 25 anys que venia a dir que un cop has estat educat en el respecte i la igualtat de totes les opinions, et passen les ganes d’afirmar res amb contundència. La sinceritat és un acte reaccionari. La superficialitat irònica, la primacia de la barba i l’ansiolític (“té propietats hipnòtiques i sedants”), n’és la sortida”.

La sinceritat no és exactament un acte reaccionari, normalment es confon amb la revelació de la veritat i ambdues són dues coses diferents, la primera és només un fet psicològic i la segona un fet sense adjectius, però sí forma part del tradicional puritanisme de les esquerres que també en saben, i en saben molt, de ser reaccionàries. Les opinions són tan sagrades, tan intocables, ens obliguen tant a que les respectem, que o bé no es conversa o bé es passa directament a l’insult característic de Twiter i la resta de les xarxes socials. No hi ha terme mig. O estàs mort o estàs viu. O parles amb la paret o et fas tertulià de TV.

-----------------------------------------

Diario de primavera (15)

La Universidad Complutense de Madrid.

Me hago cargo que la preocupación que manifiesto por mis huesos puede parecer estúpida, ¿qué demonios importa nada una vez estás muerto? También hacer pensar equivocadamente a alguien que estoy poseído por una obsesión incontrolable y enfermiza y que en los restos humanos veo ídolos con poderes de ultratumba. ¡Dios me libre!, ¡nada más lejos de mi pensamiento y mi intención! Cabe decir ya de paso que tampoco soy fetichista ni nada similar. Me gusta el cuero negro, es cierto, pero esta es una preferencia inocente, lo encuentro elegante y sofisticado a la vez, y el nombre de este blog es toda una declaración de principios que no requiere más explicaciones.

Todo el mundo sensato sabe, y yo, a día de hoy, aún lo soy, que los muertos son símbolos con una fuerte carga emocional, nada más. El resto es literatura barata como mi cocodrilo hembra del Serengeti que se ha instalado en el techo del recibidor de mi casa todavía no sé por qué. En todo caso, es evidente, que si algo eres cuando te has muerto es sólo una molestia para los vivos.

O una buena excusa para hacer humor negro dado que ni la propia Universidad Complutense de Madrid se hace cargo ni se considera tampoco responsable de los cuerpos de la gente que, con toda buena fe, o para evitar los gastos del entierro y funerales, los dona graciosamente a la ciencia. La noticia es más esperpéntica que escabrosa, casi hace reír y demuestra una muy penosa falta de sensibilidad por los no vivos y sus despojos, todos amontonados en contenedores de basura, una pierna por aquí, un brazo por allá, los ojos y los testículos desparejados...

El destino de los no vivos, ya muertos o aún no nacidos, a muy pocos les preocupa fuera de los amantes de los cómics y la literatura popular, las famosas pulpfictions y su tradicional afición por la cultura zombi.

Obviamente todo ello no es la preocupación principal de Alexander Selvik Wengshoe que, como buen artista moderno se dedica a comerse a sí mismo construyendo una magnífica y perfecta metáfora del arte contemporáneo: la endogamia total llevada al extremo. Me temo que esta será una práctica cada vez más habitual en nuestro mundo de ricos empobrecidos y coleccionistas de arte ignorantes y engañados, y que habrá, en consecuencia, que desarrollar toda una buena batería de nuevas recetas culinarias que, seguro, darán lugar a una nueva especialidad muy marcada, específica y peculiar, pero, cada vez también, más popular y frecuentada, que las Universidades enseñarán y que ningún restaurante de prestigio que tenga estrellas Mitchelin para lucir podrá no incluir en su carta de platos. Este chico, Alexander Selvik Wengshoe, debía haber empezado por comerse las uñas y mirad como ha acabado.

¿Qué más puedo decir?, Sinceramente, no se me ocurre decir nada más dado que, como afirma Jordi Graupera, uno de mis filósofos de cabecera: "Hace unas semanas, el blog de ​​filosofía del New York Times publicó un texto de un chico de 25 años que venía a decir que una vez has sido educado en el respeto y la igualdad de todas las opiniones, te pasan las ganas de afirmar nada con contundencia. La sinceridad es un acto reaccionario. La superficialidad irónica, la primacía de la barba y el ansiolítico  (" tiene propiedades hipnóticas y sedantes "), es la salida ".

La sinceridad no es exactamente un acto reaccionario, normalmente se confunde con la revelación de la verdad y ambas son dos cosas diferentes, la primera es solamente un hecho psicológico y la segunda un hecho sin adjetivos, pero sí forma parte del tradicional puritanismo de las izquierdas que también saben, y saben mucho,  ser reaccionarias. Las opiniones son tan sagradas, tan intocables, nos obligan tanto a que las respetemos, que o bien no se conversa o se pasa directamente al insulto característico de Twiter y el resto de las redes sociales. No hay término medio. O estás muerto o estás vivo. O hablas con la pared o te haces tertuliano de TV.



No hay comentarios: